Dotat d’una intel·ligència i d’una capacitat de penetració fora del comú, Hazlitt no va ser gaire comprès ni tan sols pels seus contemporanis, que no li perdonaven la sinceritat ni el costum que tenia de dir les coses pel seu nom. Ell, tanmateix, no va parar d’ entre moltes altres coses, ens va ensenyar el plaer d’odiar, ens va descobrir els avantatges de viure per a un mateix, va apaivagar la por de la mort i, amb els seus mots precisos i punyents, va desemmascarar falsos erudits, crítics capbuits o persones extremament desagradables. «No s’ha fet mai justícia als immensos talents de William Hazlitt», afirma Bryan Waller Procter en la notícia que acompanya aquest volum. Llegint aquest llibre, podreu gaudir sens dubte d’aquests talents que encara són desconeguts per molts lectors.
William Hazlitt (1778-1830) was an English writer, remembered for his humanistic essays and literary criticism, and as a grammarian and philosopher. He is now considered one of the great critics and essayists of the English language, placed in the company of Samuel Johnson and George Orwell, but his work is currently little-read and mostly out of print. During his lifetime, he befriended many people who are now part of the 19th-century literary canon, including Charles and Mary Lamb, Stendhal, Samuel Taylor Coleridge and William Wordsworth.
Hazlitt was the son of the Unitarian minister and writer, William Hazlitt, who greatly influenced his work. Hazlitt's son, also called William Hazlitt, and grandson, William Carew Hazlitt, were also writers.
Librarian Note: There is more than one author by this name on Goodreads.
Não consigo encontrar as palavras corretas para este livro, mas, mesmo assim, permitam-me tentar.
Os primeiros dois ensaios deste livro são excecionais, tanto “Do prazer de odiar”, como “Do medo da morte”. Estes dois opúsculos fazem um exame mordaz a duas características inerentes ao ser humano, o ódio e a morte. Diria que estes dois são, de facto, dignos de leitura.
Os outros… pois bem, senti que os outros todos foram uma tentativa de o autor fazer uma crítica à sociedade, mas que se embrenhava de tal modo, que tudo passava a ser uma autocrítica. O que eu respeito, no entanto, não é do meu gosto. Para além disso, o autor tem uns takes muito graves contra as mulheres e os transexuais, o que mesmo sendo normal para a época, é-me doloroso ler.
Pode ser que se foram grandes entendidos de Shakespeare gostem mais do que eu.