What do you think?
Rate this book
Fungus
«El Mal no existeix; només existeix el Poder.»
«La gent no és conscient del poder que té.»
Any 1888. Pirineus occidentals. Un militant anarquista, anomenat Ric-Ric, arriba a una petita, remota i oblidada vall pirinenca tot fugint de la policia. Allà coneixerà el cap dels contrabandistes, en Cassian, i la mestra de l’escola, la Mailís, una dona que no combrega amb la mentalitat conservadora dels habitants de la vall. Però tot canvia quan en Ric-Ric, accidentalment, desperta unes criatures extraordinàries, sobrehumanes, que alguns associen amb els menairons de les llegendes locals. En Ric-Ric pretén convertir els monstres en un instrument que faci realitat la revolució àcrata, l’«Ideal». I potser sí que aconseguirà canviar el món, però no com ell s’esperava.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és l’autor més traduït de les lletres catalanes. Amb FUNGUS. El rei dels Pirineus, torna al gènere fantàstic. Però més enllà del gènere literari, Sánchez Piñol utilitza el monstre, la monstruositat i les relacions amb allò monstruós per parlar-nos d’un tema universal i sempre vigent: el poder, les relacions amb el poder i la monstruositat del poder.
«La gent no és conscient del poder que té.»
Any 1888. Pirineus occidentals. Un militant anarquista, anomenat Ric-Ric, arriba a una petita, remota i oblidada vall pirinenca tot fugint de la policia. Allà coneixerà el cap dels contrabandistes, en Cassian, i la mestra de l’escola, la Mailís, una dona que no combrega amb la mentalitat conservadora dels habitants de la vall. Però tot canvia quan en Ric-Ric, accidentalment, desperta unes criatures extraordinàries, sobrehumanes, que alguns associen amb els menairons de les llegendes locals. En Ric-Ric pretén convertir els monstres en un instrument que faci realitat la revolució àcrata, l’«Ideal». I potser sí que aconseguirà canviar el món, però no com ell s’esperava.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és l’autor més traduït de les lletres catalanes. Amb FUNGUS. El rei dels Pirineus, torna al gènere fantàstic. Però més enllà del gènere literari, Sánchez Piñol utilitza el monstre, la monstruositat i les relacions amb allò monstruós per parlar-nos d’un tema universal i sempre vigent: el poder, les relacions amb el poder i la monstruositat del poder.
343 pages, Kindle Edition
Published November 23, 2018
21 people are currently reading
248 people want to read
About the author
Albert Sánchez Piñol
29 books324 followersAlbert Sánchez Piñol was born in Barcelona in 1965 and is an anthropologist and writer. His writing has appeared in several journals, and Cold Skin is his first novel. Already translated into fifteen languages, it won the Ojo Critico Narrativa prize on its original publication in Catalan in 2003.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 60 reviews
December 7, 2018
Quina decepció.
Vaig agafar la novel·la amb ganes i por, no ens enganyarem. Una obra de Sánchez Piñol sempre ve de gust, i més si retorna al fantàstic. Però la història d'uns bolets gegantins del Pirineu era molt arriscada i podia fregar el ridícul si no estava ben portada.
Una setmana després, molt em temo que no està ben portada, i em sap greu.
La novel·la m'ha acompanyat aquests dies en el viatge a Guadalajara i tot allò que en el vol d'anada era il·lusió es va anar convertint en mandra.
La novel·la té diferents problemes.
Potser el principal és que hauria necessitat una mica més d'edició. Es nota massa que pràcticament és un primer esborrany de la història que Sánchez Piñol volia explicar. No només perquè hi ha idees repetides constantment al llarg de les seves pàgines i que s'haurien d'haver detectat com a redundàncies, sinó perquè a nivell d'estructura o personatges sovint fa aigües.
Sobre l'estructura: irregular, sense un rumb clar, plena d'altibaixos, amb presentacions llarguíssimes de personatges que acaben esdevenint irrellevants, amb un narrador que no sap si centrar-se en Ric-Ric o en els Fungus, amb recursos que no acaben de quedar del tot ben explicats o resolts (la cursiva: per què?). Fins i tot hi ha passatges on es veu que hi ha hagut modificacions que no s'han tingut en compte alhora de fer una repassada final. Per exemple: hi ha un fet luctuós en un episodi, tot seguit es narra un període de mesos en la vida dels fungus; i el següent capítol comença amb un l'endemà que enllaça amb el fet luctuós. Es fa estrany.
Sobre els personatges: no interessen. El protagonista no té més entitat que la d'un anarquista borratxo sense evolució ni cap personalitat. Els qui l'envolten són secundaris de la Disney: la noia rossa maca objecte de desig sexual de tothom al Pirineu, el dolent molt dolent de la Bella i la Bèstia que només vol matar el Ric-Ric perquè... perquè és molt dolent; l'avi xaruc i el nen amb disminució psíquica perquè sí... i ja no parlem dels bolets. Bàsicament n'hi ha dos: el Borni i el Petitó. El Borni és un líder i el Petitó un repudiat, però tampoc s'entén molt bé per què. Només són això i prou, durant tota la novel·la.
Si els personatges no s'aguanten, què sostè la novel·la? Sánchez Piñol és un bon narrador. Potser aquí jo tinc alguns prejudicis amb el to emprat, molt proper al conte, molt oral, que li resta tensió interna a algunes escenes i fa que tot plegat adquireixi un caire lleuger, com si ell mateix no es cregués la seva pròpia història. Sí, hi ha escenes de sang i fetge, incruentes i salvatges, i de batalles i guerres (que vaig acabar passant en diagonal, també s'ha de dir), barrejades amb uns quants quilos d'escatologia. Els personatges de la novel·la no paren de cagar, pixar, vomitar, emborratxar-se durant tota la història. Una mica fa gràcia, però quan es perden moments claus per la patilla perquè l'autor ha decidit que just en aquell instant havien d'anar de ventre, fa sensació de recurs fàcil.
La novel·la es deixa llegir de forma entretinguda fins aproximadament la meitat, quan com a lector estava una mica esgotat d'anades i vingudes sense solta ni volta.
El pitjor, però, és la sensació de moralina que desprèn tota la història. Com si en tot conte hi hagués d'haver un missatge i aquí fos sobre on rau el Poder. D'acord. Pot ser interessant. El problema és que hi ha una reflexió explícita sobre El Poder cada vint línies en les primeres dues-centes pàgines i hi ha una sensació que o ens pren per rucs o és tot plegat massa evident i que la història, en efecte, és el de menys. Més tard, les reflexions sobre El Poder es dispersen a un cop cada vint pàgines, aproximadament, però ja empalaga.
En definitiva, una llàstima. Segurament amb més feina de fons hagués quedat una aventura ràpida i amena que funcionaria com una alegoria d'alguns fets actuals, però que es queda en un terreny de no-ningú, com un bolet insípid del Carrefour.
Vaig agafar la novel·la amb ganes i por, no ens enganyarem. Una obra de Sánchez Piñol sempre ve de gust, i més si retorna al fantàstic. Però la història d'uns bolets gegantins del Pirineu era molt arriscada i podia fregar el ridícul si no estava ben portada.
Una setmana després, molt em temo que no està ben portada, i em sap greu.
La novel·la m'ha acompanyat aquests dies en el viatge a Guadalajara i tot allò que en el vol d'anada era il·lusió es va anar convertint en mandra.
La novel·la té diferents problemes.
Potser el principal és que hauria necessitat una mica més d'edició. Es nota massa que pràcticament és un primer esborrany de la història que Sánchez Piñol volia explicar. No només perquè hi ha idees repetides constantment al llarg de les seves pàgines i que s'haurien d'haver detectat com a redundàncies, sinó perquè a nivell d'estructura o personatges sovint fa aigües.
Sobre l'estructura: irregular, sense un rumb clar, plena d'altibaixos, amb presentacions llarguíssimes de personatges que acaben esdevenint irrellevants, amb un narrador que no sap si centrar-se en Ric-Ric o en els Fungus, amb recursos que no acaben de quedar del tot ben explicats o resolts (la cursiva: per què?). Fins i tot hi ha passatges on es veu que hi ha hagut modificacions que no s'han tingut en compte alhora de fer una repassada final. Per exemple: hi ha un fet luctuós en un episodi, tot seguit es narra un període de mesos en la vida dels fungus; i el següent capítol comença amb un l'endemà que enllaça amb el fet luctuós. Es fa estrany.
Sobre els personatges: no interessen. El protagonista no té més entitat que la d'un anarquista borratxo sense evolució ni cap personalitat. Els qui l'envolten són secundaris de la Disney: la noia rossa maca objecte de desig sexual de tothom al Pirineu, el dolent molt dolent de la Bella i la Bèstia que només vol matar el Ric-Ric perquè... perquè és molt dolent; l'avi xaruc i el nen amb disminució psíquica perquè sí... i ja no parlem dels bolets. Bàsicament n'hi ha dos: el Borni i el Petitó. El Borni és un líder i el Petitó un repudiat, però tampoc s'entén molt bé per què. Només són això i prou, durant tota la novel·la.
Si els personatges no s'aguanten, què sostè la novel·la? Sánchez Piñol és un bon narrador. Potser aquí jo tinc alguns prejudicis amb el to emprat, molt proper al conte, molt oral, que li resta tensió interna a algunes escenes i fa que tot plegat adquireixi un caire lleuger, com si ell mateix no es cregués la seva pròpia història. Sí, hi ha escenes de sang i fetge, incruentes i salvatges, i de batalles i guerres (que vaig acabar passant en diagonal, també s'ha de dir), barrejades amb uns quants quilos d'escatologia. Els personatges de la novel·la no paren de cagar, pixar, vomitar, emborratxar-se durant tota la història. Una mica fa gràcia, però quan es perden moments claus per la patilla perquè l'autor ha decidit que just en aquell instant havien d'anar de ventre, fa sensació de recurs fàcil.
La novel·la es deixa llegir de forma entretinguda fins aproximadament la meitat, quan com a lector estava una mica esgotat d'anades i vingudes sense solta ni volta.
El pitjor, però, és la sensació de moralina que desprèn tota la història. Com si en tot conte hi hagués d'haver un missatge i aquí fos sobre on rau el Poder. D'acord. Pot ser interessant. El problema és que hi ha una reflexió explícita sobre El Poder cada vint línies en les primeres dues-centes pàgines i hi ha una sensació que o ens pren per rucs o és tot plegat massa evident i que la història, en efecte, és el de menys. Més tard, les reflexions sobre El Poder es dispersen a un cop cada vint pàgines, aproximadament, però ja empalaga.
En definitiva, una llàstima. Segurament amb més feina de fons hagués quedat una aventura ràpida i amena que funcionaria com una alegoria d'alguns fets actuals, però que es queda en un terreny de no-ningú, com un bolet insípid del Carrefour.
January 10, 2019
Fungus representa el retorn d’Albert Sánchez Piñol al terreny de la narrativa fantàstica, després d’haver ocupat el temps els últims anys reconstruint de manera novel·lada la història de la derrota catalana a la Guerra de Successió. Quan se’n va tenir notícia, que Piñol tornava al fantàstic, les espectatives es van disparar, i segurament de manera justificada, ja que si l’autor de La pell freda (la novel·la que possiblement va marcar el punt d’inflexió de la literatura de gènere en català) publica un nou llibre ambientat en un món a mig camí del real i el fantàstic, amb monstres, violència i promeses de convertir-ho tot en una sèrie de novel·les, és lògic que la gent comenci a salivar. Ja se sap: les maleïdes espectatives. Va passar una cosa semblant amb Pandora al Congo, la novel·la que va aparèixer tres anys després de La pell freda i de la qual avui poca gent parla, tot i que molts dels que la van llegir diuen que és possiblement superior a la seva antecessora. I Fungus, és una obra mestra?
Podeu llegir completa la ressenya de Daniel Genís a: https://elbiblionauta.com/ca/2019/01/...
Podeu llegir completa la ressenya de Daniel Genís a: https://elbiblionauta.com/ca/2019/01/...
March 9, 2019
De la mateixa manera que les crítiques desiguals que llegeixes de la novel·la, jo també he tingut sentiments encontrats. Així que em basaré simplement en valors subjectius per valorar-la. La novel·la m'ha avorrit moltíssim. El tema era interessant i molt original al principi (bolets vivents al Pirineu, com no m'ha d'interessar el tema?) però anava perdent interés a mesura que avançaves pàgines, fins al punt que m'acabava sent igual el que passava i llegia una mica en diagonal. He acabat el llibre perquè tenia curiositat pel final, i aquest final ensucrat i totalment brusc al pur estil deus ex machina m'ha decebut encara més. Segurament les expectatives que tenia de la novel·la, per les dues altres obres mestres de l'autor que havia llegit "Pandora al Congo" i "La pell freda" m'han jugat una mala passada. Em quedaré millor amb les bones sensacions d'aquestes dues obres.
January 30, 2025
3.6*
Un western als Pirineus, una novel·la esbojarrada però que et fa pensar, una novel·la que fa servir uns mitjans poc habituals i hilarants per a dur a terme experiments mentals al voltant del poder i, en fi, de la naturalesa humana.
Un western als Pirineus, una novel·la esbojarrada però que et fa pensar, una novel·la que fa servir uns mitjans poc habituals i hilarants per a dur a terme experiments mentals al voltant del poder i, en fi, de la naturalesa humana.
Read
July 31, 20244,5
Com ja va passar amb 'La pell freda' en el seu moment (i encara avui), sembla que Piñol no pot escriure una novel·la que generi una opinió unànime en els lectors de gènere fantàstic, potser perquè no és un escriptor de gènere fantàstic convencional. Em sona haver llegit alguna cosa semblant en autors com Ende o Ecco, escriptors d'un contrastadíssim bagatge cultural (que apareix sempre en les seves obres a base de referències, cites i noms) que escriuen fantàstic gairebé sense proposar-s'ho, o únicament com aprofitament de la força metafòrica que brinda el gènere, perquè en realitat ens volen parlar d'altres coses (aquesta moralina que empalaga alguns lectors). No sé, sense trobar 'Fungus' una novel·la perfecta (coincideixo en bona part de les crítiques que he llegit a elements concrets, especialment quant a l'estructura a partir de la segona part), em sembla que és del més original que s'ha escrit en català els últims temps i que les virtuts compensen sobradament els defectes. Una sèrie? Buf, això ja no ho tinc tanm clar...
Les 5 estrelles crec que són merescudes, almenys per equiparació a d'altres llibres que he valorat igual aquest any, i que no eren pas millor.
Aviat, la ressenya (amb opinions més madurades) al Biblionauta ;-)
Com ja va passar amb 'La pell freda' en el seu moment (i encara avui), sembla que Piñol no pot escriure una novel·la que generi una opinió unànime en els lectors de gènere fantàstic, potser perquè no és un escriptor de gènere fantàstic convencional. Em sona haver llegit alguna cosa semblant en autors com Ende o Ecco, escriptors d'un contrastadíssim bagatge cultural (que apareix sempre en les seves obres a base de referències, cites i noms) que escriuen fantàstic gairebé sense proposar-s'ho, o únicament com aprofitament de la força metafòrica que brinda el gènere, perquè en realitat ens volen parlar d'altres coses (aquesta moralina que empalaga alguns lectors). No sé, sense trobar 'Fungus' una novel·la perfecta (coincideixo en bona part de les crítiques que he llegit a elements concrets, especialment quant a l'estructura a partir de la segona part), em sembla que és del més original que s'ha escrit en català els últims temps i que les virtuts compensen sobradament els defectes. Una sèrie? Buf, això ja no ho tinc tanm clar...
Les 5 estrelles crec que són merescudes, almenys per equiparació a d'altres llibres que he valorat igual aquest any, i que no eren pas millor.
Aviat, la ressenya (amb opinions més madurades) al Biblionauta ;-)
August 7, 2023
Una deliciosa metàfora sobre el poder amb escenes salvages a cavall entre l'absurd i la violència desfermada. Un gran retorn de l'autor al fantàstic.
Aquest és però un llibre exigent, que requereix al lector que s'obri a l'absurd i al comportament histriònic per copsar la totalitat de la historia. Hi tenim certament personatges singulars, despòtics, cruels i absurds, humans en definitiva, cercant el poder. I a l'altra banda, ens trobem amb els fungus, ens totalment contraris a la naturalesa humana i, malgrat tot, sotmesos. La pugna entre ambdúes natures vertebra aquesta historia, que no deixa de ser una sàtira amb militars i bolets animats sobre el desgavell del Poder.
Aquest és però un llibre exigent, que requereix al lector que s'obri a l'absurd i al comportament histriònic per copsar la totalitat de la historia. Hi tenim certament personatges singulars, despòtics, cruels i absurds, humans en definitiva, cercant el poder. I a l'altra banda, ens trobem amb els fungus, ens totalment contraris a la naturalesa humana i, malgrat tot, sotmesos. La pugna entre ambdúes natures vertebra aquesta historia, que no deixa de ser una sàtira amb militars i bolets animats sobre el desgavell del Poder.
July 11, 2019
Una estrella porque no se puede poner 0. Historia absurda en la que no sucede absolutamente nada. Encima Albert Sánchez Piñol amenaza con que le gustaría escribir más sobre los seres inventados para la ocasión
June 7, 2019
Llegir fantàstic en català és un plaer, i encara més de la mà del genial Sánchez Piñol. Un autor capaç d'escriure meravelles com 'La Pell Freda' i grans novel·les com 'Pandora al Congo' o 'Victus' (aquesta darrera més històrica que fantàstica).
Així doncs, les expectatives amb la novel·la eren altes, tot i que havia llegit crítiques positives i negatives. M'ho he passat bé, Fungus és entretinguda i un pèl esbojarrada. Els tocs fantàstics es barregen amb plantejaments antropològics: on està el secret del Poder i com l'home és capaç de fer coses ben estranyes per aconseguir-lo o per destruir-lo i combatre'l. El poder pot condicionar les nostres vides i marcar el caràcter dels personatges: en Ric-ric -el protagonista- és un anarquista borratxo fugint del poder establert a la recerca de 'l'Ideal', en Cassian desitja trobar el secret del Poder i vol venjança, l'alcalde de la Vella no vol abandonar el poder que té i per mantenir-lo no l'importa abandonar primer la família i després als veïns... Els fungus són poderosos però manipulables sense cervell ni sentiments. Els militars senten el poder d'una manera especial... No hi han herois i l'autor retrata moltes debilitats humanes amb la seva clàssica crítica irònica.
I tot això enmig d'una fantasia ambientada als Pirineus, amb uns bolets (els fungus) grans i forts, que abandonen la seva estàtica vida vegetal per adquirir una vitalitat quasi animal (caminen, tenen ulls, es comuniquen, treballen, lluiten, maten...).
Però la idea fantàstica crec que donava per una mica més. A la segona meitat el ritme i la intensitat baixen de vegades, igual que sembla que es dilueix a estones el que serà l'objectiu final (el final de la història). És per això que no puc puntuar més de 4 estrelles.
Però realment, l'autor escriu en clau de faula o conte de manera fantàstica, m'ho he passat molt bé (encara que esperava que deixés el llistó més alt). Suposo que quan has tingut l'èxit del Sánchez Piñol, mantenir-ho, mantenir el nivell i escriure al gust de molta gent deu ser molt complicat.
En definitiva, una molt bona història, divertida, un pèl esbojarrada i molt recomanable.
Espero que l'autor torni al fantàstic en català ben aviat.
Així doncs, les expectatives amb la novel·la eren altes, tot i que havia llegit crítiques positives i negatives. M'ho he passat bé, Fungus és entretinguda i un pèl esbojarrada. Els tocs fantàstics es barregen amb plantejaments antropològics: on està el secret del Poder i com l'home és capaç de fer coses ben estranyes per aconseguir-lo o per destruir-lo i combatre'l. El poder pot condicionar les nostres vides i marcar el caràcter dels personatges: en Ric-ric -el protagonista- és un anarquista borratxo fugint del poder establert a la recerca de 'l'Ideal', en Cassian desitja trobar el secret del Poder i vol venjança, l'alcalde de la Vella no vol abandonar el poder que té i per mantenir-lo no l'importa abandonar primer la família i després als veïns... Els fungus són poderosos però manipulables sense cervell ni sentiments. Els militars senten el poder d'una manera especial... No hi han herois i l'autor retrata moltes debilitats humanes amb la seva clàssica crítica irònica.
I tot això enmig d'una fantasia ambientada als Pirineus, amb uns bolets (els fungus) grans i forts, que abandonen la seva estàtica vida vegetal per adquirir una vitalitat quasi animal (caminen, tenen ulls, es comuniquen, treballen, lluiten, maten...).
Però la idea fantàstica crec que donava per una mica més. A la segona meitat el ritme i la intensitat baixen de vegades, igual que sembla que es dilueix a estones el que serà l'objectiu final (el final de la història). És per això que no puc puntuar més de 4 estrelles.
Però realment, l'autor escriu en clau de faula o conte de manera fantàstica, m'ho he passat molt bé (encara que esperava que deixés el llistó més alt). Suposo que quan has tingut l'èxit del Sánchez Piñol, mantenir-ho, mantenir el nivell i escriure al gust de molta gent deu ser molt complicat.
En definitiva, una molt bona història, divertida, un pèl esbojarrada i molt recomanable.
Espero que l'autor torni al fantàstic en català ben aviat.
January 15, 2021
He de reconocer que esperaba totalmente algo distinto de este libro, es una historia de fantasía, bañada con trazos de historia y elementos un poco atípicos.
Ric-Ric, nuestro protagonista, es un borracho que no tiene nada en la vida y huye al Pirineo de Andorra, allí se enamora por casualidad de una mujer la cual desea con todas sus fuerzas, y así nos lo hace saber el escritor, que hasta nos relata en más de una ocasión como el protagonista se masturba pensando en ella. Además, Ric-Ric desea vengarse de las fuerzas del orden, y arreglar el mundo a su manera.
Un día de casualidad, descubre una especie de monstruos enormes en forma de seta, algo parecidas a un níscalo, que tienen caras horribles, sueltan feromonas, tienen varios brazos y muchos dedos y lo más curioso, le obedecen. Así junto con estas bestias, persigue a su amada Mailís hasta incluso secuestrarla.
Creo que esta historia está bien, se le ha echado muchísima imaginación, pero para mi gusto es excesiva, llega un momento que te colapsa y pierde un poco de sentido dicha historia.
Además, hay un momento dónde a Mailís, la protagonista, le sucede un acto de violencia sexual, lo que parece que al protagonista, Ric-Ric le excita, y una vez más nos describen como se masturba sin control de la excitación al descubrir lo que le ha pasado, y de tal frenesí termina limpiándose contra una de sus monstruosas setas, para después, buscar venganza para quienes le han hecho daño a su amada.
Además, principalmente Mailís es la única mujer importante de la historia, y todo lo que gira alrededor de ella es para el placer a nivel sexual del protagonista, lo cual me decepcionó mucho.
Algo que me ha gustado ha sido toda la trama de acción del libro, la he encontrado muy lograda.
Ric-Ric, nuestro protagonista, es un borracho que no tiene nada en la vida y huye al Pirineo de Andorra, allí se enamora por casualidad de una mujer la cual desea con todas sus fuerzas, y así nos lo hace saber el escritor, que hasta nos relata en más de una ocasión como el protagonista se masturba pensando en ella. Además, Ric-Ric desea vengarse de las fuerzas del orden, y arreglar el mundo a su manera.
Un día de casualidad, descubre una especie de monstruos enormes en forma de seta, algo parecidas a un níscalo, que tienen caras horribles, sueltan feromonas, tienen varios brazos y muchos dedos y lo más curioso, le obedecen. Así junto con estas bestias, persigue a su amada Mailís hasta incluso secuestrarla.
Creo que esta historia está bien, se le ha echado muchísima imaginación, pero para mi gusto es excesiva, llega un momento que te colapsa y pierde un poco de sentido dicha historia.
Además, hay un momento dónde a Mailís, la protagonista, le sucede un acto de violencia sexual, lo que parece que al protagonista, Ric-Ric le excita, y una vez más nos describen como se masturba sin control de la excitación al descubrir lo que le ha pasado, y de tal frenesí termina limpiándose contra una de sus monstruosas setas, para después, buscar venganza para quienes le han hecho daño a su amada.
Además, principalmente Mailís es la única mujer importante de la historia, y todo lo que gira alrededor de ella es para el placer a nivel sexual del protagonista, lo cual me decepcionó mucho.
Algo que me ha gustado ha sido toda la trama de acción del libro, la he encontrado muy lograda.
June 19, 2019
Fungus ha supuesto una decepción. La primera fricción importante con la obra de Albert Sánchez Piñol. Una lectura que deja una sensación de precipitación y, sobre todo, de historia fallida, que tenía un buen punto de partida pero con un desarrollo erróneo.
Reseña completa en Vagando por Urano
https://vagandoporurano.blogspot.com/...
Reseña completa en Vagando por Urano
https://vagandoporurano.blogspot.com/...
December 30, 2018
Bolets, Pirineus, una història boja però ben estructurada, acció de principi a fi, sang i fetge. Que més es pot demanar?!
August 14, 2022
Reconozco que, durante buena parte de la lectura de esta novela, me preocuparon más los hongos que debió consumir el autor para llegar a desarrollarla en su cabeza que los propios fungus de la historia.
Sánchez Piñol utiliza un tono semejante al de los cuentos tradicionales para contarnos su fantástica —por ser del género ídem, no por ser maravillosa— historia de hongos vivientes. Como casi todos los cuentos tradicionales, tiene personajes de personalidad muy definida y con poco desarrollo; mucha fantasía; y alegorías y mensajes subliminales por todas partes. En eso, no tengo problema.
Sí lo tengo con que, efectivamente, Sánchez Piñol debería haber escrito un cuento, y nos ha legado una novela de 416 páginas que se hacen tan largas como los mismos Pirineos.
Porque sí, aunque no es ninguna maravilla, el autor desarrolla algunas ideas interesantes sobre el poder, la ambición, los ideales, la capacidad destructiva de la frustración, el conflicto de clases o el daño que infligimos a la Naturaleza. Pero todo eso lo podría haber solventado en menos de cincuenta páginas, así que podéis imaginar en qué invierte el superávit de papel.
No, no lo invierte en desarrollar los personajes o en hacerlos más grises (en el sentido de complejos). No lo invierte en ampliar el conocimiento del mundo literario que ha creado o su sistema de magia, ni en mejorar la descripción y la ambientación de la novela (y mira que los Pirineos dan para mucho en ese sentido). Básicamente lo que hace es alargar y alargar las acciones de los personajes, saltando como una chinche de uno a otro sin mucho sentido, e intercalando historias que no aportan gran cosa, hasta que lo que se debería de haber solucionado en tres zancadas se convierte en una peregrinación en toda regla.
Los únicos personajes realmente interesantes de la novela son “Tuerto”, “Chiquitín” y el fotógrafo, que tienen un cierto desarrollo de su personalidad. Pero, con todo, tiende a desaprovecharlos. Y claro, si juntas una trama que te aburre con personajes que no te importan…
Un ejemplo claro de situaciones innecesarias es el choque contra los militares españoles primero y los franceses después. Es, esencialmente, lo mismo, y sólo sirve, si es que se puede llamar servir, para que introduzca algunas frases diciendo que Francia es más que España. A nivel de trama, podría haber eliminado a los españoles, a los franceses, o intercambiarlos, que daría igual. Curiosamente, dos personajes interesantes como eran los líderes de ambas soldadescas quedan completamente desaprovechados y son eliminados sin mayor preocupación por parte del autor.
Sé que muchos quieren creer que han leído una gran novela filosófica, en la que se entretejen misterios insondables y un pensamiento deslumbrante detrás de su aparente simplicidad. Señores, no se engañen y no nos traten de tontos, que Sánchez Piñol explica MUY explícitamente al final de la obra cuál era su intención con ella y cuál era el mensaje subyacente. Que está muy bien, que no le quito mérito. Lo que habría que haberle quitado son las 350 páginas que no sirven para nada de su libro.
Para quien me acepte un consejo, lean “La piel fría” mejor. Y lo digo con precaución porque la leí hace mil años, pero tengo buen recuerdo.
Sánchez Piñol utiliza un tono semejante al de los cuentos tradicionales para contarnos su fantástica —por ser del género ídem, no por ser maravillosa— historia de hongos vivientes. Como casi todos los cuentos tradicionales, tiene personajes de personalidad muy definida y con poco desarrollo; mucha fantasía; y alegorías y mensajes subliminales por todas partes. En eso, no tengo problema.
Sí lo tengo con que, efectivamente, Sánchez Piñol debería haber escrito un cuento, y nos ha legado una novela de 416 páginas que se hacen tan largas como los mismos Pirineos.
Porque sí, aunque no es ninguna maravilla, el autor desarrolla algunas ideas interesantes sobre el poder, la ambición, los ideales, la capacidad destructiva de la frustración, el conflicto de clases o el daño que infligimos a la Naturaleza. Pero todo eso lo podría haber solventado en menos de cincuenta páginas, así que podéis imaginar en qué invierte el superávit de papel.
No, no lo invierte en desarrollar los personajes o en hacerlos más grises (en el sentido de complejos). No lo invierte en ampliar el conocimiento del mundo literario que ha creado o su sistema de magia, ni en mejorar la descripción y la ambientación de la novela (y mira que los Pirineos dan para mucho en ese sentido). Básicamente lo que hace es alargar y alargar las acciones de los personajes, saltando como una chinche de uno a otro sin mucho sentido, e intercalando historias que no aportan gran cosa, hasta que lo que se debería de haber solucionado en tres zancadas se convierte en una peregrinación en toda regla.
Los únicos personajes realmente interesantes de la novela son “Tuerto”, “Chiquitín” y el fotógrafo, que tienen un cierto desarrollo de su personalidad. Pero, con todo, tiende a desaprovecharlos. Y claro, si juntas una trama que te aburre con personajes que no te importan…
Un ejemplo claro de situaciones innecesarias es el choque contra los militares españoles primero y los franceses después. Es, esencialmente, lo mismo, y sólo sirve, si es que se puede llamar servir, para que introduzca algunas frases diciendo que Francia es más que España. A nivel de trama, podría haber eliminado a los españoles, a los franceses, o intercambiarlos, que daría igual. Curiosamente, dos personajes interesantes como eran los líderes de ambas soldadescas quedan completamente desaprovechados y son eliminados sin mayor preocupación por parte del autor.
Sé que muchos quieren creer que han leído una gran novela filosófica, en la que se entretejen misterios insondables y un pensamiento deslumbrante detrás de su aparente simplicidad. Señores, no se engañen y no nos traten de tontos, que Sánchez Piñol explica MUY explícitamente al final de la obra cuál era su intención con ella y cuál era el mensaje subyacente. Que está muy bien, que no le quito mérito. Lo que habría que haberle quitado son las 350 páginas que no sirven para nada de su libro.
Para quien me acepte un consejo, lean “La piel fría” mejor. Y lo digo con precaución porque la leí hace mil años, pero tengo buen recuerdo.
October 28, 2020
Fungus: el rey de los Pirineos
Este libro no lo tenía planeado. De hecho no soy una persona que planea los libros que va a leer, aunque me gusta tener ciertos favoritos entre los cuales voy escogiendo. Esta historia la conocí gracias a mi gran amigo Shu. La leí porque sugerí hacer una lectura en conjunto a mis mejores amigos de Internet, así que fueron ellos quienes la sugirieron. Si bien al principio no quise, me convencieron cuando me dijeron que era fantasía. Además es un libro corto, y era lo mejor para leer después de terminar Memorias del hielo. Lo he leído en cuatro días, pero en realidad invertí muy pocas horas diarias. ¿La recomiendo? Sí. La recomiendo totalmente porque creo que tiene uno de los mejores finales que he leído. De hecho hasta la última frase le da sentido a toda la obra.
¿Tiene puntos bajos? Depende… En mi caso encontré algo que me chirrió mucho en la ilación de la trama, pero se lo perdono por ese final. Después probablemente si no te gustan las historias con los diálogos justos, pueda que le encuentres algún pero. El hecho de tener tan pocos diálogos hizo que por momentos me cansara, sin embargo saber que es corta ayuda a seguir adelante. Unas cuantas partes pesadas para mi. Después creo que no hubo nada más que me molestara, pero como digo… todo eso es relativo. Tal vez seas una persona que está acostumbrada a leer libros con estas características y que no te chirríen tanto algunas cosas.
¿Algunas cosas a destacar? Muchas… Ya hablé del final. Creo que lo que sigue es el antagonista, pero no porque sea uno de los mejores antagonistas, sino porque es uno de esos tontos que te aseguro que no te gustará por su comportamiento. Lo segundo a resaltar es que el autor satiriza a los revolucionarios. Hay una parte en que dice que el personaje (Ric Ric) actúa como un revolucionario pero cuando quiere hablar ni siquiera el mismo se entiende, mientras que por otros lados parece que estuvieras leyendo una historia tan irreal que cuesta creérsela, sin embargo, creo que eso es uno de los grandes atributos de Fungus. Aparte de esto encontrarás otras cosas como guerras, sangre, mucha violencia, aunque sin llegar a extremos ni parecerse a otras historias de fantasía. Finalmente… ¿De qué trata? Trata de un hombre gordo y pequeño que en el año 1888 encuentra a una raza de humanoides hongos en los pirineos, y a partir de ese momento su vida cambia totalmente. Ya veréis qué ocurre, si decidís leerla. Ahhh sí… también habla del pode. Y de los humanos. Habla (critica) mucho de (a) los humanos. Tenéis que leerla, okay?
Fungus: el rey de los Pirineos, se llena 8.5 Fungus de 10 posibles y una calificación de muy bien.
Hasta pronto.
Este libro no lo tenía planeado. De hecho no soy una persona que planea los libros que va a leer, aunque me gusta tener ciertos favoritos entre los cuales voy escogiendo. Esta historia la conocí gracias a mi gran amigo Shu. La leí porque sugerí hacer una lectura en conjunto a mis mejores amigos de Internet, así que fueron ellos quienes la sugirieron. Si bien al principio no quise, me convencieron cuando me dijeron que era fantasía. Además es un libro corto, y era lo mejor para leer después de terminar Memorias del hielo. Lo he leído en cuatro días, pero en realidad invertí muy pocas horas diarias. ¿La recomiendo? Sí. La recomiendo totalmente porque creo que tiene uno de los mejores finales que he leído. De hecho hasta la última frase le da sentido a toda la obra.
¿Tiene puntos bajos? Depende… En mi caso encontré algo que me chirrió mucho en la ilación de la trama, pero se lo perdono por ese final. Después probablemente si no te gustan las historias con los diálogos justos, pueda que le encuentres algún pero. El hecho de tener tan pocos diálogos hizo que por momentos me cansara, sin embargo saber que es corta ayuda a seguir adelante. Unas cuantas partes pesadas para mi. Después creo que no hubo nada más que me molestara, pero como digo… todo eso es relativo. Tal vez seas una persona que está acostumbrada a leer libros con estas características y que no te chirríen tanto algunas cosas.
¿Algunas cosas a destacar? Muchas… Ya hablé del final. Creo que lo que sigue es el antagonista, pero no porque sea uno de los mejores antagonistas, sino porque es uno de esos tontos que te aseguro que no te gustará por su comportamiento. Lo segundo a resaltar es que el autor satiriza a los revolucionarios. Hay una parte en que dice que el personaje (Ric Ric) actúa como un revolucionario pero cuando quiere hablar ni siquiera el mismo se entiende, mientras que por otros lados parece que estuvieras leyendo una historia tan irreal que cuesta creérsela, sin embargo, creo que eso es uno de los grandes atributos de Fungus. Aparte de esto encontrarás otras cosas como guerras, sangre, mucha violencia, aunque sin llegar a extremos ni parecerse a otras historias de fantasía. Finalmente… ¿De qué trata? Trata de un hombre gordo y pequeño que en el año 1888 encuentra a una raza de humanoides hongos en los pirineos, y a partir de ese momento su vida cambia totalmente. Ya veréis qué ocurre, si decidís leerla. Ahhh sí… también habla del pode. Y de los humanos. Habla (critica) mucho de (a) los humanos. Tenéis que leerla, okay?
Fungus: el rey de los Pirineos, se llena 8.5 Fungus de 10 posibles y una calificación de muy bien.
Hasta pronto.
April 19, 2019
Al principio me pareció interesante por su rareza, su valentía al abordar temas poco tocados en la literatura española, pero, no tardando mucho, ya empecé a darme cuenta de que la prometedora premisa no se cumplía. Muchas acciones descritas, que no acción, una trama sin lógica ni sentido alguno, con escenas repetidas, reiteraciones de conceptos, temas y hasta frases... Solo he podido terminarlo no ya en diagonal si no más bien en oblicuo y en velocidad 2x, porque si no, imposible de leer. Como si mi mente se desenganchara y fuera imposible seguir las frases. Prácticamente todo son batallas sin interés que no llevan a ningún lado. Para colmo, y esto ya es la puntilla en un autor al que supongo mucho más cualificado que lo que revela esta obra, nos dice al final, nos explica, el tema de la obra, la moraleja, como si no creyera a los lectores capacitados para entenderlo... Pues sí, pero la obra se queda a medias y no refleja lo que el autor piensa. En realidad, ha sido una tortura leer o medio leer esto.
December 31, 2018
Es una novel.la que comença com un conte per a nens, carregada de missatges subtils i a vegades molt directes que retraten amb tenuïtat la situació actual, en un mon on el poder és principal.
Una falsa noticia té conseqüencies lamentables, els fets per habituals són legitims, ... i entre altres un últim missatge, el poder és del poble.
He llegit aquesta novel.la amb un somriure sota el nas, malgrat el relat és una lamentable trageria a l'imbecititat humana.
Una falsa noticia té conseqüencies lamentables, els fets per habituals són legitims, ... i entre altres un últim missatge, el poder és del poble.
He llegit aquesta novel.la amb un somriure sota el nas, malgrat el relat és una lamentable trageria a l'imbecititat humana.
October 21, 2022
L'estil d'en Piñol m'agrada i com es tracte el tema del poder també, però se m'ha fet una mica feixuc al principi.
January 1, 2025
Je n'ai même pas pu terminer le livre...ma faute après de prendre des livres aléatoire à la mediatheque...
February 24, 2025
Genial, especialment el petitó.
January 6, 2019
Un 3,5
A Fungus hi trobem, a part d'aventures i aquesta reflexió constant sobre el poder, una bona dosi d'èpica, acció, batalles, violència i molta truculència, potser més que en anteriors entregues piñolianes. El text funciona com a novel·la d'acció, d'aventures, gairebé com a western en un entorn salvatge, està plena de detalls irreverents i erudits marca de la casa però en alguns moments la fórmula ens recorda massa a una Pell freda passada per un sedàs de més nostrat. En aquest sentit Fungus no ofereix gaires sorpreses respecte a llibres anteriors de Sánchez-Piñol. Això no té per què ser res dolent, perquè quan un autor t'entusiasma tant com Sánchez-Piñol sempre busques que sigui fidel al seu estil; d'altra banda, amb Sánchez-Piñol és totalment legítim esperar-ne sempre sorpreses, perquè és un autor que sap sorprendre com pocs. En definitiva, Fungus pot deixar un sentiment una mica contradictori, el típic "m'ha agradat molt, però...". Ja m'enteneu...
Aquí en trobareu la ressenya sencera:
https://especulacionsapeudepagina.blo...
A Fungus hi trobem, a part d'aventures i aquesta reflexió constant sobre el poder, una bona dosi d'èpica, acció, batalles, violència i molta truculència, potser més que en anteriors entregues piñolianes. El text funciona com a novel·la d'acció, d'aventures, gairebé com a western en un entorn salvatge, està plena de detalls irreverents i erudits marca de la casa però en alguns moments la fórmula ens recorda massa a una Pell freda passada per un sedàs de més nostrat. En aquest sentit Fungus no ofereix gaires sorpreses respecte a llibres anteriors de Sánchez-Piñol. Això no té per què ser res dolent, perquè quan un autor t'entusiasma tant com Sánchez-Piñol sempre busques que sigui fidel al seu estil; d'altra banda, amb Sánchez-Piñol és totalment legítim esperar-ne sempre sorpreses, perquè és un autor que sap sorprendre com pocs. En definitiva, Fungus pot deixar un sentiment una mica contradictori, el típic "m'ha agradat molt, però...". Ja m'enteneu...
Aquí en trobareu la ressenya sencera:
https://especulacionsapeudepagina.blo...
January 5, 2020
Una imaginación infinita. Chiquitin, Tuerto, los pirineos, en fin, una historia magica y familiar. Lo que mas me gusto es imaginarme un lugar tan bonito como los pirineos como algo sucio y peligroso.
May 1, 2019
Veient les revisions sobre el llibre puc comprovar que existeixen un grup de lectors que s'ahn sentit decepcionats amb el llibre. La meva recomenació és no tenir unes expectatives amb aquesta història com un llibre profundament descriptiu com poden ser la saga de Victus.
El fil conductor de la història és força senzill, l'autor utilitza localitzacions, personatges i contextos molt estrets perquè tota la història succeixi dins aquest entorn i poder aprofundir més en els personatges. A nivell narratiu trobo formidable l'equilibri que fa l'Albert entre una descipció dels personatges i de les accions que fan que el lector ho pugui visualitzar tot, sense fer-se mai pesat. La divisió del llibre en molts i petits capítols fan que la lectura sigui lleugera, ràpida, molt agradable. Això sí, no cal esperar una grandíssima lliçó moral, ni crec que pretengui ser un llibre filosòfic profund. El llibre és tant sols una molt bona història, amb moments per a tot, amb uns personatges que conviden a estimar-los i alhora a odiar-los; i trobo que una molt bona base per fer-ne més histories aprofitant el món que ha creat l'Albert.
En conclusió, cal llegir-lo com una història diferent de totes les que ha escrit l'Albert abans, tot i sabent que no decepciona pas en el seu estil directe, descriptiu i lleuger que el caracteritzen.
El fil conductor de la història és força senzill, l'autor utilitza localitzacions, personatges i contextos molt estrets perquè tota la història succeixi dins aquest entorn i poder aprofundir més en els personatges. A nivell narratiu trobo formidable l'equilibri que fa l'Albert entre una descipció dels personatges i de les accions que fan que el lector ho pugui visualitzar tot, sense fer-se mai pesat. La divisió del llibre en molts i petits capítols fan que la lectura sigui lleugera, ràpida, molt agradable. Això sí, no cal esperar una grandíssima lliçó moral, ni crec que pretengui ser un llibre filosòfic profund. El llibre és tant sols una molt bona història, amb moments per a tot, amb uns personatges que conviden a estimar-los i alhora a odiar-los; i trobo que una molt bona base per fer-ne més histories aprofitant el món que ha creat l'Albert.
En conclusió, cal llegir-lo com una història diferent de totes les que ha escrit l'Albert abans, tot i sabent que no decepciona pas en el seu estil directe, descriptiu i lleuger que el caracteritzen.
August 9, 2023
Segon llibre que llegeixo de Sánchez Piñol, si bé Victus va ser lectura abandonada per excés de dates i massa històrica, Fungus m'ha sorprès gratament.
Una lectura fresca, viva, entretinguda i absurda. L'absurd com a recurs principal per donar vitalitat als personatges i a la història. El plantejament és còmic, bolets gegants comandats per un inocent convertit en un dèspota i malastruc. La narrativa rural i de muntanya m'ha agradat des de sempre, i vincular aquest relat fantàstic amb el Pirineu ha aportat l'element definitiu per gaudir-la.
En Ric-Ric, símbol absolut del totalitarisme, capitalisme i la obsessió de poder, que en perseguir-lo i trobar-se'l de cara, en forma de Fungus sumissos, li fan perdre l'horemus. Tracta molts temes (infància, amor, llenguatge, emocions...) i posa la humanitat en dubte, contrastant amb el seu origen, destí i pròpia autodestrucció.
Trobo que l'enllaç amb els fets històrics li atorguen veracitat, encara que sigui absurd, t'intentes imaginar els Fungus habitant entre nosaltres, i més durant unes vacances a la muntanya com les d'ara.
Venia amb expectatives baixes, connectaria poc com em va passar amb Victus? Doncs no, sorprenentment revaloritzo aquest escriptor i tinc ganes d'endinsar-me en d'altres novel•les seves
Una lectura fresca, viva, entretinguda i absurda. L'absurd com a recurs principal per donar vitalitat als personatges i a la història. El plantejament és còmic, bolets gegants comandats per un inocent convertit en un dèspota i malastruc. La narrativa rural i de muntanya m'ha agradat des de sempre, i vincular aquest relat fantàstic amb el Pirineu ha aportat l'element definitiu per gaudir-la.
En Ric-Ric, símbol absolut del totalitarisme, capitalisme i la obsessió de poder, que en perseguir-lo i trobar-se'l de cara, en forma de Fungus sumissos, li fan perdre l'horemus. Tracta molts temes (infància, amor, llenguatge, emocions...) i posa la humanitat en dubte, contrastant amb el seu origen, destí i pròpia autodestrucció.
Trobo que l'enllaç amb els fets històrics li atorguen veracitat, encara que sigui absurd, t'intentes imaginar els Fungus habitant entre nosaltres, i més durant unes vacances a la muntanya com les d'ara.
Venia amb expectatives baixes, connectaria poc com em va passar amb Victus? Doncs no, sorprenentment revaloritzo aquest escriptor i tinc ganes d'endinsar-me en d'altres novel•les seves
This entire review has been hidden because of spoilers.
February 1, 2019
No havia llegit mai l'autor, tot i ser molt conegut (sí, mateu-me...). Per tant, tenia zero expectatives sobre la novel·la. Amb prou feines m'havia llegit la sinopsis.
Al començament sembla un conte per a nens, amb un éssers irreals, però tot es transforma: violència, sarcasme, irònia, reflexions... El Poder és sens dubte l'eix central de la novel·la, l'objectiu final de la majoria dels personatges. El llibre té un final perfecte, una reflexió molt real sobre el Poder.
He acabat simpatitzant amb alguns personatges, en especial, amb dos dels fungus, perquè la majoria dels personatges humans són del tot irritants, totalment cegats pel Poder.
Un dels aspectes que més m'ha agrada són els no-spoilers dels títols de cada capítol, per mi, genials.
M'he animat a llegir més novel·les de l'autor!
Al començament sembla un conte per a nens, amb un éssers irreals, però tot es transforma: violència, sarcasme, irònia, reflexions... El Poder és sens dubte l'eix central de la novel·la, l'objectiu final de la majoria dels personatges. El llibre té un final perfecte, una reflexió molt real sobre el Poder.
He acabat simpatitzant amb alguns personatges, en especial, amb dos dels fungus, perquè la majoria dels personatges humans són del tot irritants, totalment cegats pel Poder.
Un dels aspectes que més m'ha agrada són els no-spoilers dels títols de cada capítol, per mi, genials.
M'he animat a llegir més novel·les de l'autor!
May 4, 2019
El pitjor llibre de Sánche Piñol sense cap mena de dubte.
Durant tot el llibre esperes que hi hagi un gir de guió per intentar salvar el llibre, però res.
En alguns trossos hi ha certs elements de crítica política, però no justifiquen la resta de l'obra.
Deixa aquest llibre i llegeix Pandora al Congo.
Durant tot el llibre esperes que hi hagi un gir de guió per intentar salvar el llibre, però res.
En alguns trossos hi ha certs elements de crítica política, però no justifiquen la resta de l'obra.
Deixa aquest llibre i llegeix Pandora al Congo.
January 31, 2021
L'he llegit amb moltes ganes desprès que tothom el destrossès. Missió fallida. No m'ha agradat gens. S'ha fet llarg i avorrit. Segurament el contrari del que pretenia.
April 9, 2019
En esta ocasión, Sánchez Piñol ha apostado por regresar al género fantástico, para explicar una historia impregnada de originalidad. El propio autor ha calificado la historia de “western”, salvando las distancias, donde una vez más desborda la ironía y el sarcarmo hasta un punto harto grotesco, macabro, sangriento y desagradable a mi entender, a pesar de ser una historia puesta al servicio de un tema sumamente interesante. El tema del poder. Y lo hace a través de un personaje principal deleznable y entrañable al mismo tiempo. Mucho más deleznable que entrañable, eso sí, supuestamente anarquista y realmente oportunista, que recibe el extravagante nombre de Ric-Ric y que en el año 1888, momento histórico de una enorme convulsión social, se dedica a recorrer las montañas pirenaicas al mando de un ejército de setas gigantes. Pero son algunos de los personajes secundarios los que desbordan un mayor interés, como la razonable Mailís o el sorprendente Borni (tuerto en castellano), una criatura mágica, un fungus con forma de seta gigante que cobra vida, para ser la personificación de la fuente del poder y simultáneamente de la sumisión. Porque ¿serán realmente los fungus, identificados con los minairons de las tradiciones catalanas, la verdadera fuente del poder? ¿Dónde reside realmente el poder? Unos buscan el poder y otros lo encuentran sin buscarlo, sin saber cómo y para qué utilizarlo cuando supuestamente lo tienen en sus manos. Y las preguntas realmente interesantes se centran en ¿qué es el poder? El poder que crees dominar cuando es el poder el que te domina a ti… ¿Por qué unos dominan? ¿Por qué otros acatan? Y si no acatamos siempre ante la coerción física, ante la violencia ¿por qué entonces nos sometemos? Y aquí entra en juego el terrorífico poder de las masas, el poder de las ideas, el poder de la manipulación y el poder del miedo, el miedo que anula todo pensamiento, todo razonamiento…
August 5, 2019
Hay una interesante tradición de novelas y relatos escritos cuyas bestias monstruosas son hongos u hombres-hongo. Como ejemplo tenemos "Una voz en la oscuridad" de Hodgson o "La isla de los hongos" un derivado del relato de Hodgson escrito Philip Fisher, hasta la película de Ishiro Honda (ajá, el director de Godzilla) llamada "Matango" , también inspirado por la pesadilla del mismo autor mencionado al principio. Por su parte en USA acaba de aparecer una antología llamada precisamente"Fungus" con relatos de diferentes autores sobre el tema que que nos ocupa y una novela inglesa del mismo nombre sobre una invasión de hongos (todas las pueden encontrar en Kindle). Pero la verdad, está obra de Sánchez Piñol no le debe nada a ninguna. Yo descubrí a SP con "La Piel Fría" y la hermosa "Pandora en el Congo" y espere mucho, mucho tiempo para su nueva novela fantástica. Y no me decepcionó.
Tal vez su tema —el poder—haya sido explorado de forma algo obvia pero el mensaje político te llega con contundencia. Ric Ric, un anarquista y casi mendigo, huye a los Pirineos donde después de ciertos sucesos encuentra a unas criaturas fungoides que lo sirven y lo siguen a donde sea. De no ser nadie, ahora Ric Ric detenta un poder solo imaginado por la gente. Pero no toda la gente puede con el poder y algo mucho más monstruoso que seres-hongo puede resultar de ese encuentro.
"Fungus, el rey de los Pirineos" no solo cumple con contarnos una buena historia fantástica, narrada con una maestría envidiable, sino que nos invita a reflexionar sobre aquellos dictadores que acaban transformando en monstruos a sus pueblos. Y claro, es también una crítica a los pueblos que dejan todas las desiciones en manos de alguien que solo promete lo que no puede cumplir.
Me encantó. Ah eso sí, MUY gore
Tal vez su tema —el poder—haya sido explorado de forma algo obvia pero el mensaje político te llega con contundencia. Ric Ric, un anarquista y casi mendigo, huye a los Pirineos donde después de ciertos sucesos encuentra a unas criaturas fungoides que lo sirven y lo siguen a donde sea. De no ser nadie, ahora Ric Ric detenta un poder solo imaginado por la gente. Pero no toda la gente puede con el poder y algo mucho más monstruoso que seres-hongo puede resultar de ese encuentro.
"Fungus, el rey de los Pirineos" no solo cumple con contarnos una buena historia fantástica, narrada con una maestría envidiable, sino que nos invita a reflexionar sobre aquellos dictadores que acaban transformando en monstruos a sus pueblos. Y claro, es también una crítica a los pueblos que dejan todas las desiciones en manos de alguien que solo promete lo que no puede cumplir.
Me encantó. Ah eso sí, MUY gore
August 3, 2020
Me ha gustado este libro, es lo más surrealista que he leído en mi vida.
Tiene elementos fantásticos ya que hay seres no humanos que hablan y tienen vida propia e interaccionan con la raza humana.
El protagonista es lo más raro y lo más antiheroe que puedas imaginar, pero a la vez es un "pobrecito" que no sabe hacer las cosas mejor y quieres saber cómo va a salir de todo porque la situación es BIEN GRAVE.
Mientras lo leía no me podía creer todo lo que iba pasando y me desternillaba de risa. No tenía ninguna esperanza porque de entrada yo no me lo habría comprado (me lo regalaron) pero: ME ENGANCHÓ.
A parte, la trama tiene una especie de objetivo, una moraleja sobre el poder y en qué nos transforma. Esto me pareció muy muy muy interesante.
El final creo que da mucho de qué hablar y reflexionar, a mí me tuvo unos días pensando. Y la verdad es que sigo poco convencida de ese final. Depende de cómo interpretes todo. Creo que me gustaría comentarlo con alguien que también lo haya leído para ver qué opina, pero no conozco a nadie que lo haya leído. No puedo decir mucho porque os haría spoiler.
Pero vamos que no me parece muy justo ese final, no por ninguno de los personajes sinó por la moraleja, se me perdió un poco el sentido de todo lo que había estado enseñando a lo largo del libro.
Os lo recomiendo solo si tenéis la mente muy abierta! Mi conclusión es que disfruté mucho el trayecto pero el final no me acompañó tanto.
Tiene elementos fantásticos ya que hay seres no humanos que hablan y tienen vida propia e interaccionan con la raza humana.
El protagonista es lo más raro y lo más antiheroe que puedas imaginar, pero a la vez es un "pobrecito" que no sabe hacer las cosas mejor y quieres saber cómo va a salir de todo porque la situación es BIEN GRAVE.
Mientras lo leía no me podía creer todo lo que iba pasando y me desternillaba de risa. No tenía ninguna esperanza porque de entrada yo no me lo habría comprado (me lo regalaron) pero: ME ENGANCHÓ.
A parte, la trama tiene una especie de objetivo, una moraleja sobre el poder y en qué nos transforma. Esto me pareció muy muy muy interesante.
El final creo que da mucho de qué hablar y reflexionar, a mí me tuvo unos días pensando. Y la verdad es que sigo poco convencida de ese final. Depende de cómo interpretes todo. Creo que me gustaría comentarlo con alguien que también lo haya leído para ver qué opina, pero no conozco a nadie que lo haya leído. No puedo decir mucho porque os haría spoiler.
Pero vamos que no me parece muy justo ese final, no por ninguno de los personajes sinó por la moraleja, se me perdió un poco el sentido de todo lo que había estado enseñando a lo largo del libro.
Os lo recomiendo solo si tenéis la mente muy abierta! Mi conclusión es que disfruté mucho el trayecto pero el final no me acompañó tanto.
Displaying 1 - 30 of 60 reviews