La obra de Tocqueville es imprescindible para comprender las complejidades del fenómeno democrático. En un estrecho diálogo con este autor, Pierre Manent actualiza su reflexión e interpela a quienes vivimos inmersos en este régimen. Tocqueville y la naturaleza de la democracia sirve como introducción a los planteamientos centrales del pensador decimonónico, junto con mostrar la vigencia de sus preguntas. A partir de una lúcida lectura de La democracia en América y del El antiguo régimen y la revolución, Manent supera el simple ejercicio de arqueología filosófica y nos presenta un fascinante análisis acerca de los principales cambios y desafíos que introduce la democracia en el mundo moderno.
M’ha agradat força: sense haver llegit el de Tocqueville, diria que aquí s’explicita realment els principals conceptes i idees amb els quals treballa aquest, en el seu anàlisi sobre la democràcia als Estats Units. Tocqueville, com d’altres autors del segle XIX, intentarà advertir-nos sobre certs perills a què s’exposa l’homo democraticus, com ara la tirania de la majoria, l’imperi de la opinió pública, la competitivitat com a modus vivendi…en fi, es prefiguren aquí els problemes que es trobaran en les democràcies del segle XIX i XX, en la societat de masses en general. Diria que algunes d’aquestes idees ja no es troben operatives en les democràcies occidentals, i que en el nostre cas, si bé la dictadura de la majoria operarà mentre la democràcia funcioni per majoria simple, l’imperi de la opinió pública única ha quedat substituït per una multiplicitat determinada d’opinions amb els seus medis de comunicació representatius als quals cal adherir-se, junt amb la coerció a declarar un i altre cop la nostra opinió. De fet, sí, segueix imperant la opinió pública, aquesta segueix determinant el rumb de la democràcia, i és precisament per això que aquesta va tant malament: ens trobem, vull pensar, en un impasse històric que hauria de recuperar el pensament platònic: quin valor té la paraula dels homes, i en quines ocasions? És la democràcia representativa una forma política digne? En definitiva, una aboga perquè la igualtat moral no impedeixi l’admissió de la desigualtat natural i, en fi, per una restauració d’una aristocràcia natural: alhora, però, caldria un criteri positiu per a determinar qui és intel·lectualment superior a la resta. I ens trobem, de nou, en un impasse: el problema de la política no té solució, o bé la seva solució és la ideal, la d’un poble educat. I encara, de nou, com sempre, ens trobem amb qui determina quina és l’educació desitjable, donat que no hi ha educació lliure d’ideologia. La filosofia política està condemnada al fracàs.