Un exili català a l’Argentina on Borges (Jordi) és un autor de Barcelona, una història d’exploracions i guerra de sexes a Papua, una faula xinesa, la reformulació gràfica d’un conte cèlebre, una icona del feminisme i un futur proper on els viatges en el temps han canviat la manera d’entendre la literatura. El país dels cecs porta al seu terreny imprevisible els arguments, els estils i les dèries d’autors com Jorge Luis Borges, Tísner, UrsulaK.LeGuin o Charlotte Perkins Gilman, de la mà d’un Víctor García Tur inconfusiblement lúdic que convida els lectors a afegir-se al seu joc i, reivindicant l’apropiació i la reescriptura, dona la seva obra més provocadorament original.
"El país dels cecs" m’ha semblat com aquells àlbums de cares B amb cançons estranyes i versions d’altres grups que treien moltes bandes de música. En alguns casos et sorprenien i, altres cops et decebien una mica. El resultat, en aquest cas, es força bo i la premissa de la qual parteix l’autor, força interessant: revisionar o reescriure el treball d’altres autors. En la majoria dels casos, García Tur parteix d’una sèrie de pautes o elements i traça un perfil de relat completament diferent de l’original i, en altres, segueix les pautes del relat original per crear un marc de continuació alternatiu. “El país dels cecs” és com un creepypasta de molt bona qualitat. Dels sis relats que conté el recull, els que més m’han atrapat són “El país dels cecs” amb aquest Borges canviapells, “Els mons”, un relat de fantasmes amb tota la càrrega sensorial i discursiva de l’Ursula K. Le Guin i “L’iceberg de la teoria”, pel concepte de tractar els viatges en el temps des del punt de vista d’investigadors arqueòlegs literaris. En resum, un bon llibre de relats enriquit amb la prosa notable habitual de l’autor. PD: Bona picada d’ull amb les dues il·lustracions caricatures interiors que inicien i acaben el recull i que protagonitza en Max Beerbohm.
Dels molts talents que té Víctor Garcia Tur, n'hi ha un que em fascina: la seva capacitat camaleònica. Ho pensava mentre llegia aquest recull de relats (refets) on es posa a la pell d'altres autors per a reformular-los. Quin és l'estil del Víctor? Sabria reconèixer-lo en qualsevol de les seves obres si no en desconegués l'autoria? Hi ha dues constants que hi associo: una prosa fluïda i neta, que llisca amb suavitat sense estridències, i un joc constant amb l'apartat gràfic. A "El país dels cecs", hi trobem sobretot la primera de les característiques i en algun relat (bàsicament en el que dóna títol a l'obra), l'altra. A partir d'aquí, Víctor Garcia Tur muda de pell a cada conte. D'estil, de gènere, d'extensió, de tot. És al·lucinant. És un do que s'ha de tenir, i ell el té. Per debilitat personal, em quedo amb el darrer de tots, una novel·leta breu sobre crononautes i literatura que, si bé resultat descompensat i estructuralment anàrquic, ofereix una visió diferent i original dels viatges en el temps.
Víctor García Tur és un autor a tenir molt en compte en el panorma de la literatura fantàstica en català. En aquest recull, excel·leix sobretot en les dues novelettes, “El país dels cecs” i “L’iceberg de la teoria” on se suma al curiós món d’autors catalans interessats pel gènere ucrònic. Els dos juguen amb una metaliteratura i reescriptures que m’han semblant brillants. En comparació d’aquests relats, la resta semblen més fluixets, com si fossin per omplir, malgrat que també són bastant bons. M’encanta que un autor català, a part dels referents locals, tingui també d’altres de la ciència-ficció com Le Guin o Dick. Potser el referent omnipresent de Borges fa que n’hagi heretat en certs fragments un estil un cert barroc i encarcarat, que potser em grinyola una mica, però el pes de les idees i situacions que ens proposa ho disculpa tot. N’hauré de llegir més llibres, és un autor que s’ha de seguir molt de prop.
Històricament les obres de ficció especulativa han quedat fora dels premis literaris en llengua catalana. Sembla però que aquesta tendència està canviant i el realisme deixa de tenir el monopoli en els palmaresos, per donar entrada a obres temàticament més diverses. I de tots els premis, la Nit de Santa Llúcia sembla que sigui el que més preferència dona a aquest tipus d’obres. Si no fa massa premiava amb el premi gros, el Sant Jordi, Joan-Lluís Lluís amb Jo soc aquell que va matar Franco, ara és el torn a la germana, el Premi Mercè Rodoreda de Contes del 2018 per a Víctor García Tur amb El país dels cecs.
Dues novel·les curtes i quatre relats de ficció especulativa força interessants. Crec que el llibre es mereix més 4 estrelles (per una qualitat literària indiscutible) però per una raó subjectiva molt personal li dono 3, i aquesta raó és que en determinats moments he trobat l'estil i la prosa una mica recaragolats, entre culte i elegant, molt a l'estil Borges, autor al qual Víctor Garcia Tur dedica el primer relat llarg i al que homenatja en diferents ocasions en alguns relats. Hi trobareu referències a autors clàssics i a les seves obres (a l'epíleg estan tots explicats), però el que fa l'autor és replantejar aquestes obres, reinterpretar-les, però també ho fa amb les seves biografies, especulant amb el recurs clàssic (a tall d'ucronia) de reinterpretar fets biogràfics, canviar-los (què hagués passat si... ) com per exemple Moby Dick de Herman Melville o amb la biografia del mateix Melville, la de Charles Dickens i la de Borges. M'ha agradat la història 'L'iceberg de la teoria' sobre crononautes literaris, amb una visió peculiar i diferent dels viatges en el temps (tot i ser un tema molt tractat en la literatura especulativa). Una lectura que tot i que no m'ha generat unes sensacions intenses, sí que m'ha agradat molt com ha jugat amb habilitat literària aquestes reinterpretacions especulatives, cosa que fa el llibre molt recomanable. Trobareu una ressenya com cal al gran web El Biblionauta: https://www.goodreads.com/book/show/4...
El país dels cecs 4/5 estrelles Els mons 4/5 estrelles El recaptador Jing 4/5 estrelles L'àlef ?/? estrelles Cabells 3/5 estrelles L'iceberg de la teoria 3/5 estrelles
Un recull de contes molt refrescant amb temàtiques diferents però que tenen en comú la metaliteratura i l'element fantàstic. García Tur té un estil cuidat i treballa amb uns referents que demostren la seva cultura general. Sens dubte el primer relat que dona títol a l'obra és el millor però en general tots tenen un bon nivell. Al voltant dels relats veiem l'ombra allargada d'autors com Borges, Le Guin o Dickens i llibres com El Aleph, El paper de paret groc i El conde Lucanor.
El millor del recull és quan l'autor especula sobre les possibilitats de la literatura i la societat, però a vegades he trobat a faltar un ús més exhaustiu de les tisores perquè García Tur a la mínima s'hi posa a divagar. Però en general és una obra notable i amena.
Els relats d'en Víctor García Tur són qualsevol cosa menys convencionals, i El país dels cecs n'és un clar exemple: sis textos ben diferents mereixedors del Premi Mercè Rodoreda 2018, sis reptes que us posaran a prova com a lectors.
Si busqueu relats tancats, lògics, amb un format acostumat, no hi entreu pas. Des de la benvinguda del primer retrat de Max Beerbohm podem intuir que res en aquest volum és assenyat. Hi ha un principi i un final, sí —en Max Beerbohm ens el delimita—, però un cop a dins res no és formal: arestes i espirals i circumloquis, circells narratius que s'entrellacen sense fi, caos i experimentació amb una exquisida prosa, això sí.
Val a dir que he entrat a fons (fins que la vista m'ho ha permès) en el relat que dona nom a l'antologia, que he xalat moltíssim amb la història d'en Jing, i que els viatges en el temps i les picades d'ullet a Charlotte Perkins Gilman m'han fet somriure de valent, però l'estructura gens clàssica dels relats m'ha desconcertat. Per moments he gaudit més de l'experimentació formal o de maquetació que no pas del que explicava el text, que sovint m'ha deixat fred, sense el consol d'un 'final'. I l'element borgià, si en podem dir així, no m'ha interpel·lat gens per desconeixement absolut de l'univers de l'autor; tampoc ho ha fet l'homenatge a Ursula K. Le Guin, tot i haver llegit a l'autora.
Hi he trobat moments sublims, com el terror matern per uns cabells que podien haver quedat allotjats dins seu o el concepte de cronoliteratura i totes les seves derivades en forma de multiversos narratius, així com tots els elements especulatius que ben segur agafaran desprevinguts als lectors no afins als gèneres (no voleu fantàstic, doncs vet aquí dues cullerades!). I sense cap dubte la prosa d'en Víctor és de la que fa goig als ulls i pessigolles al cervell i a la punta de la llengua quan la recites en veu alta, però massa sovint m'he trobat orfe de coneixements i elements de referència per poder-la jutjar. Aquest ha sigut el llast més gran. En cap cas gosaria agafar un llapis i reescriure-la, però crec necessari rellegir-la d'aquí a uns anys, un cop hagi tastat a Borges. Potser aleshores em semblarà una gran reflexió i no una presa de pèl —i no ho dic en to despectiu, ni de bon tros, sinó en el sentit d'una broma còsmica i absoluta—, tot i que amb en Víctor mai queda clar a què pretén jugar.
Víctor García Tur a través homenatges i reescriptures ens porta al millor dels móns possibles, un món que és un cant a la literatura i a l'art de fabular històries. O més aviat l'art de transmetre-les, de fer-les córrer de boca en boca. Amb cada reformulació la història narrada obté ressons insospitats en les ments que les reben, i aquests receptors després les retransmeten allargassant doncs el seu embruix al llarg de les generacions. VGT és potser l'escriptor català més juganer i estimulant del segle XXI. Tots els seus llibres són una commemoració de la bona escriptura, és el Pep Guardiola de literatura catalana: jove, talentós i amb una mica de mala lluna. Perquè els seus textos sempre tenen una mica de mala hòstia soterrada. La seva prosa té una qualitat envejable, sempre amb la paraula precisa. De vegades resulta una mica pedant, però l'excel·lència té aquestes coses. I aquesta excel·lència fa que acabi connectant l'obra de Charles Dickens amb els móns (i universos paral·lels) de Philip K. Dick i, tot i la broma obvia, enllaça aquests noms amb una idea més complexa de tota la ficció occidental dels últims dos segles. I d'aquesta forma fa una celebració de l'art i la tradició de narrar. Un altre autor hagués fet un text postmodern e insípid però Víctor Garcia Tur no, perquè aquest tiu es la pol**, i el seu missatge arriba a cotes tan altes que el seu eco ressona a veritat.
Escriu molt bé, però des d’una estranyesa que no m’ha entrat en cap dels relats i que en alguns casos m’han semblat més un joc literari que altra cosa. Comprat el dia de l’apagada a l’únic establiment amb llum durant bona part de la tarda: un reread on vaig comprar cinc llibres per si venia l’apocalipsi.
He gaudit molt amb l'experiment literari que proposa en Víctor García Tur, tot i confessar que a estones he quedat completament desconcertat. Però trobar sorpresa en la reinterpretació i l'homenatge també transforma el vell en nou, temps de confinament aprofitat.