De la mar es viu. Molts fills, nets, besnets de mariners aprenien a viure del turisme. Però no tots, ni de bon tros. Un bon grapat s’estimava més embarcar-se. Amb els pares, encara havien anat a vela. Va ser l’última generació que ho va fer. Aquests homes de mar van patir la història al llarg de tres guerres, la d’Espanya, la Mundial i la d’Algèria. Després, les aigües pudents, mortes, de la creixent urbanització litoral van fer fugir el peix i ells l’havien d’anar a pescar com més va més lluny.
Veus, la mar reconstrueix amb un lèxic riquíssim i ple de subtileses l’aventura d’aquella generació de mariners que avui, retirats de la mar, se la miren des del moll o esquivant turistes pel passeig marítim. Entre el passat llunyà i el present, els seus records encara poblen la mar de goig, de dols, de desitjos, de perills. Només calia escoltar-los.
Diferents veus et conten històries de sa seua vida a la mar en ordre cronològic: la guerra i els seus bombardeigs, la navegació en llauts a vela, l'arribada del motor, l'estraperlo, la revolució d'algeria, etc. Tot amb un estil prou lleuger i entretingut.
Sóc de la Marina i una mica mariner, potser per això aquest llibre m'ha agradat en especial. És com obrir finestra meravellosa al passat en la que poder treure el cap.
La memòria oral i els testimonis són la base de la literatura de Labrado per la qual cosa és pura memòria del País Valencià. Llegir Veus, la mar és sentir el soroll de la mar, tocar les dures mans dels mariners i sentir el seu patiment. A més és una lliçó constant de terminologia marinera.
Un llibre molt curiós. Amb un ric lèxic mariner. M'ha agradat molt la part de la peisxa a Argèlia, l'estraperlo i les comissions ridícules q pagaven per poder peiscar fins als anys 60. Les barques i arts de pesca com els bous. La mar té memòria. Tots els desastres deixen rastre. Enfonsats vaixells, avions. El pas de la guerres del segle XX al fons marí, i els moviments migratoris a Algecires, i altres poblacions del litoral africà.