L’Elexa és addicta a internet. La perfecta hikikomori. Es fa dir Llunàtica, la música és la seva droga i menjar li fa fàstic. L’Índia, que és el més semblant que té a una amiga, es veu mig obligada a acompanyar-la a una clínica de desintoxicació digital aïllada de tot, en un paradís de muntanya. A la Lúbol hi coneixeran esperpèntiques tuitstars, un conseller de Benestar Social que no hi veu més enllà del seu mur i doctors que, naturalment, tenen coses a amagar. Una novel·la que ens interpel·la, que ens fa riure i ens inquieta per moments. Entra-hi ja és un atreviment, però no en sortiràs sense recompensa. Vet aquí l’escriptura magnètica d’una autora que no deixa de sorprendre’ns a cada pas que fa. «A vegades aixequem murs al nostre voltant, no per allunyar-nos, sinó per saber qui se’ls saltaria per salvar-nos».
Una reflexió molt interessant sobre com Internet i les xarxes ens poden arribar a influir fins al punt de fer-nos-en tan addictes que ens provoqui trastorns de personalitat. Núria Perpinyà sempre sorprèn en els tipus d’històries que tria i com les descriu. En aquest cas, ho localitza en un suposat centre de desintoxicació als addictes a Internet i en fa un estudi profund de la personalitat (molt desmuntada) de cada personatge que reflexionen sobre la seva addicció. Fet, aquest darrer, que es fa un pèl carregós en alguns passatges de la novel·la per repetitiu. Us el recomano !