És l’any 1997, una matinada de dissabte, en Puig torna de festa amb la seva Vespino per una carretera comarcal. Quan arriba al local es troba en Germ ajagut al sofà en un estat mental deplorable, potser va drogat, o té un atac d’ansietat, o és que ha vist un fantasma.
Estigmes recorre els últims compassos d’un estiu que serà clau per a la vida del seu protagonista, és l’estiu del trencament amb el que tothom esperava d’ell, i tot apunta que també serà el del trencament amb la realitat.
En aquesta novel·la, Ramon Mas torna al poble de Puigsech i a la mirada desconcertada dels seus vilatans per indagar, amb la seva prosa directa i concisa, en la fina línia que separa la bogeria de l’extravagància, en una època, l’adolescència, en què totes les experiències i els conflictes ens semblen a vida o mort.
Com a escriptor ha publicat les novel·les Afores (Edicions de 1984, 2017) i Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017) i un grapat de contes i articles escampats entre fanzins, revistes i antologies. Imparteix el seminari «Clàssics fora del cànon» (sobre literatura catalana no-realista) a l’Escola Bloom, i recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punk FP i Matagalls. Té una llicenciatura en Filosofia, però no sap què fer-ne.
El retorn a Puigsech és més fluid, amb una estructura menys episòdica i variada que Afores. El protagonisme manté el caràcter coral, tot i que aquí pren especial rellevància en Germ, una mena de Donnie Darko osonenc, i la seva colla. Un grup humà que serveix a Ramon Mas per reflectir com era ser adolescent en un poble als anys noranta. Drogues i alcohol, drogues i motos, drogues i hardcore. Les dèries i fòbies, les pors i les esperances; l'encaix a la societat adulta, les relacions familiars i les fugides cap endavant.
Una prosa concisa per la qual llisques seguint una narració que, si has llegit "Afores" però si no també, et retorna a llocs coneguts amb un toc fantàstic que fa reviure moments d'un passat boirós que pot ser el nostre també.
Si alguna cosa bona té això del fantàstic és la seva elasticitat. És un gènere que s’estira i s’estira, com un xiclet, i gràcies a això podem incloure obres com aquesta d’Estigmes, d’en Ramon Mas, en la nostra pàgina. Encara que l’element fantàstic sigui ben tangencial i secundari, almenys fins ben entrada la novel·la. Ja passava amb Afores, l’anterior llibre de l’autor, i que se situava a la mateixa localitat de Puigsech, un lloc en vies d’esdevenir ja tan mític com Macondo –Gabo deia que no era ni tan sols un lloc, sinó un estat d’ànim. El mateix ocorre aquí.
Potser em va agradar més afores, però igualment considero que és un molt bon llibre. M'agrada molt com escriu Ramon Mas. A veure si tinc temps per fer una entrada conjunta dels dos llibres en el blog.