What do you think?
Rate this book
Garden by the Sea
The novel that defined Mercè Rodoreda’s most prolific period is finally available in English for the first time. Set in 1920s Spain, Garden by the Sea takes place over six summers at a villa by the sea inhabited by a young couple and their beautiful, rich, joyous friends. They swim, drink, tease each other, and fully enjoy themselves. All the while, the guests are observed by the villa’s gardener, a widow who’s been tending the garden for several decades. As the true protagonist of the novel, we get to see the dissolution of these magical summers through his eyes, as a sense of darkness and ending creeps in, precipitated by the construction of a new, larger, more glamorous villa next door.
Considered by many to be one of the greatest writers of the twentieth century, Rodoreda has captivated readers for decades with her exacting descriptions of life—and nature—in post-war Spain, and this novel will further her reputation and fill in an important piece of oeuvre.
Considered by many to be one of the greatest writers of the twentieth century, Rodoreda has captivated readers for decades with her exacting descriptions of life—and nature—in post-war Spain, and this novel will further her reputation and fill in an important piece of oeuvre.
203 pages, Paperback
First published January 1, 1967
173 people are currently reading
3925 people want to read
About the author
Mercè Rodoreda
96 books625 followersMercè Rodoreda i Gurguí was a Catalan novelist.
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 427 reviews
March 11, 2020
Once in a while I like to try something different, a translated novel by an author well known in their own country, but one I really didn’t know about. I had never heard of Catalan writer Merce Rodoreda. Translations don’t always work for me, but this one definitely did. Truth be known, I read a few online reviews before I decided to read it and one of them described this story narrated by the gardener as “Gatsbyesque” and I couldn’t resist. I really didn’t think it would be like The Great Gatsby, my favorite book of all time, but I have to admit that there is something reminiscent about it here. I didn’t find a Jay Gatsby here, but there are some rich and careless people here with some oddball hangers on, who come to the house by the sea with their idiosyncrasies. There are drunken parties, a lion, a rambunctious monkey, and infidelities. But for me, the story is about the Gardener, who is not named. It usually bothers me when a main character has no name, which for me is part of who they are , but I was not bothered here as I felt a connection to him, his life from the beginning. It’s told from the Gardner’s point of view and it’s an intimate picture of who he is, his relationship to the flowers he tends and to the people who come and go . A lovely story. I definitely plan to read The Time of the Doves, her acclaimed novel which takes place during the Spanish Civil War.
I received a copy of this book from Open Letter through Edelweiss.1
I received a copy of this book from Open Letter through Edelweiss.1
March 14, 2020
"Garden by the Sea" reminds me of one of those old European films directed by Fellini or Antonioni.
It's a glimpse at domestic turmoil raging beneath a pretty surface, a metaphorical hurricane threatening the picturesque house on the seaside, an absurd comedy populated by people who only seem to exist in memories.
Our narrator is employed as a gardener at the aforementioned house, but his real job, it seems, is that of observer.
"I've always enjoyed knowing what happens to people. It's not because I'm garrulous but because I like people, and I was fond of the owners of this house. But all of this happened so long ago that I can no longer recall many of the details. I'm old, and sometimes I get mixed up."
So opens "Garden by the Sea," and the entirety of its 203 pages are full of this lighthearted narrator's observations on the people who come and go over the decades. Unlike those he observes, we know little about the gardener, other than that he's a widower who has lived on the property since he was a young soldier. We never ever learn his name.
There are numerous comparisons one can draw to a certain American novel you may have heard of by one F. Scott Fitzgerald. "Garden by the Sea" is entirely observed from the POV of its narrator, someone whose own biography takes a backseat to those around him. It's set in the 1920s and the characters we meet are mostly well-off types who have little idea of the depression, and the civil war, that awaits just around the corner.
Indeed, the only way that it might differ from The Great Gatsby is that it lacks Gatsby, or at least, this Gatsby — coming in halfway through the action as he does and lacking both the charm and the admiration bestowed on him by that book's narrator, Nick Carraway — is hardly "great," nor does he deserve to have his time in the title. He's merely one of the observed, attracting no more attention from our narrator than any of the others he's observing.
But the feeling I came away with after having finished "Garden by the Sea" was reminiscent of the feeling I had after reading "Gatsby" for the first, second, third, or any of those other times (there were moments, as an English major, when I felt like my professors were unaware of the existence of any other book in the English language, so often would "Gatsby" appear on that semester's syllabus).
I have absolutely nothing bad to say about "Garden by the Sea" or the wonderful way in which it's written. Like a long summer day spent lounging at the seaside, it goes down easy. I finished it in an afternoon.
I'd never read Mercè Rodoreda before, nor even heard of her, and I'm thankful to Open Letter Books for allowing English readers to gain the unique, wide-eyed perspective of this locally revered Catalan writer.
"Garden by the Sea" feels like a fantastic introduction to her work.
You can practically feel the sun on your skin as you read, the smell of the breeze wafting through the garden. Like so much great literature, especially from the old world, it's charming and pleasurable yet somehow sad, a reminder of things you left behind somewhere in the past.
It's a glimpse at domestic turmoil raging beneath a pretty surface, a metaphorical hurricane threatening the picturesque house on the seaside, an absurd comedy populated by people who only seem to exist in memories.
Our narrator is employed as a gardener at the aforementioned house, but his real job, it seems, is that of observer.
"I've always enjoyed knowing what happens to people. It's not because I'm garrulous but because I like people, and I was fond of the owners of this house. But all of this happened so long ago that I can no longer recall many of the details. I'm old, and sometimes I get mixed up."
So opens "Garden by the Sea," and the entirety of its 203 pages are full of this lighthearted narrator's observations on the people who come and go over the decades. Unlike those he observes, we know little about the gardener, other than that he's a widower who has lived on the property since he was a young soldier. We never ever learn his name.
There are numerous comparisons one can draw to a certain American novel you may have heard of by one F. Scott Fitzgerald. "Garden by the Sea" is entirely observed from the POV of its narrator, someone whose own biography takes a backseat to those around him. It's set in the 1920s and the characters we meet are mostly well-off types who have little idea of the depression, and the civil war, that awaits just around the corner.
Indeed, the only way that it might differ from The Great Gatsby is that it lacks Gatsby, or at least, this Gatsby — coming in halfway through the action as he does and lacking both the charm and the admiration bestowed on him by that book's narrator, Nick Carraway — is hardly "great," nor does he deserve to have his time in the title. He's merely one of the observed, attracting no more attention from our narrator than any of the others he's observing.
But the feeling I came away with after having finished "Garden by the Sea" was reminiscent of the feeling I had after reading "Gatsby" for the first, second, third, or any of those other times (there were moments, as an English major, when I felt like my professors were unaware of the existence of any other book in the English language, so often would "Gatsby" appear on that semester's syllabus).
I have absolutely nothing bad to say about "Garden by the Sea" or the wonderful way in which it's written. Like a long summer day spent lounging at the seaside, it goes down easy. I finished it in an afternoon.
I'd never read Mercè Rodoreda before, nor even heard of her, and I'm thankful to Open Letter Books for allowing English readers to gain the unique, wide-eyed perspective of this locally revered Catalan writer.
"Garden by the Sea" feels like a fantastic introduction to her work.
You can practically feel the sun on your skin as you read, the smell of the breeze wafting through the garden. Like so much great literature, especially from the old world, it's charming and pleasurable yet somehow sad, a reminder of things you left behind somewhere in the past.
Read
July 22, 2023Era la darrera novel·la que em faltava per llegir i de la Rodo i té tres elements principals que m'agraden molt: flors, mar i burgesia en decadència 💓
September 10, 2023
„Als ich klein war, habe ich mich vor eine Blume gesetzt und darauf gewartet, dass sie aufging.“ Der Erzähler dieses Romans, ein Gärtner, hat schon früh seine genaue Beobachtungsgabe geschult. Sehr gerne habe ich seine Erinnerungen an sechs Sommer gelesen.
August 22, 2021
This put me in a slump simply because the storyline moved at a snail’s pace. While I do enjoy narratives primarily composed of internal monologue, this flow of this story and the plot was simply too slow for my liking.
Read
February 27, 2023A melancholy portrait of rich young things observed by the gardener in their seaside holiday home.
At first you might think Catalan Great Gatsby as it takes place in much the same era, and there's the same sense of decadent spoilt youth with little to occupy their time but parties and water ski.
However there are layers of melancholy here that resonate with each other: none of the characters ever manage to time their passions to match up with their inamorata. Everyone is off target, the wheels grind and jerk, nothing fits. The object of desire dies too soon, loses interest just at the point, waits too long, comes back too late.
We are double reading here: the story is told by the gardener, and at the same time we are reading the gardener, who he is, and if I'm honest, wondering just occasionally whether it's possible for him to be a receptacle for all sorts of intimate confessions and at the same time spend most of his time on his knees in the garden while all the action is going on somewhere else, does that work? Not always entirely, it seems plot development requires him to do some out of character lurking behind flower pots in order to eavesdrop, or make unlikely close friends amongst the gentlefolk despite his grumpiness, but for the most part it's possible to suspend disbelief.
My real bugbear was the botanical information load that was no doubt essential for him to be believable as a gardener, but was far too much for my taste. I have to admit that my tolerance threshold of plant names is exceeding low.
At first you might think Catalan Great Gatsby as it takes place in much the same era, and there's the same sense of decadent spoilt youth with little to occupy their time but parties and water ski.
However there are layers of melancholy here that resonate with each other: none of the characters ever manage to time their passions to match up with their inamorata. Everyone is off target, the wheels grind and jerk, nothing fits. The object of desire dies too soon, loses interest just at the point, waits too long, comes back too late.
We are double reading here: the story is told by the gardener, and at the same time we are reading the gardener, who he is, and if I'm honest, wondering just occasionally whether it's possible for him to be a receptacle for all sorts of intimate confessions and at the same time spend most of his time on his knees in the garden while all the action is going on somewhere else, does that work? Not always entirely, it seems plot development requires him to do some out of character lurking behind flower pots in order to eavesdrop, or make unlikely close friends amongst the gentlefolk despite his grumpiness, but for the most part it's possible to suspend disbelief.
My real bugbear was the botanical information load that was no doubt essential for him to be believable as a gardener, but was far too much for my taste. I have to admit that my tolerance threshold of plant names is exceeding low.
August 21, 2021
Delizioso, rinfrescante, dissetante, estivo, colorato, mai stucchevole, con la giusta punta di amarezza. Non è il nuovo drink dell'estate, è il romanzo della Rodoreda.
Ero rimasta soddisfatta con La Piazza del diamante, e altrettanto soddisfatta sono rimasta con questa nuova lettura. Entrambi i romanzi sono narrati in prima persona dal/la protagonista, ed hanno in comune una scrittura e un tono di narrazione che credo di poter definire naïf, e che risulta sempre calzante e credibile in quanto si tratta di protagonisti che vengono dal basso, gente semplice, del popolo.
In questo caso il protagonista è il giardiniere della lussuosa villa appartenente a ricchi proprietari che vi si recano ogni estate, da San Giovanni fino al Settembre: sei capitoli per sei estati in villa, sei estati di vita raccontate attraverso i brevi dialoghi proprietà-servitù o attraverso il passaparola (nonché pettegolezzo) servitù-servitù. Ma essendo il tutto ambientato in estate e in un giardino affacciato sul mare, va da sé che siano le ambientazioni a farla da padrona.
Nelle primissime pagine la figura del giardiniere mi ha fatto ripensare al personaggio interpretato da Peter Sellers nel film Oltre il giardino: in realtà, il giardiniere presentato dalla Rodoreda non è né autistico né ritardato, ma ha certamente un suo candore, una sua riservatezza, una sua saggezza.
Il mistero intorno a cui è imperniato il racconto andrà smorzandosi poco a poco, in un insolito calando, per arrivare ad un finale privo di scintille e di fuochi d'artificio: il risultato è un qualcosa di così impalpabile e delicato, come un bisbiglio sottovoce, che ti porta a voltare l'ultima pagina e infine chiudere il libro con un gesto più lento e accorto, con maggiore delicatezza rispetto quanto si faccia di solito, per non turbare quel silenzio contemplativo che è vi è contenuto.
"Se prova una volta a passeggiare di notte sotto gli alberi, vedrà quante cose saprà raccontarle questo giardino..."
Ero rimasta soddisfatta con La Piazza del diamante, e altrettanto soddisfatta sono rimasta con questa nuova lettura. Entrambi i romanzi sono narrati in prima persona dal/la protagonista, ed hanno in comune una scrittura e un tono di narrazione che credo di poter definire naïf, e che risulta sempre calzante e credibile in quanto si tratta di protagonisti che vengono dal basso, gente semplice, del popolo.
In questo caso il protagonista è il giardiniere della lussuosa villa appartenente a ricchi proprietari che vi si recano ogni estate, da San Giovanni fino al Settembre: sei capitoli per sei estati in villa, sei estati di vita raccontate attraverso i brevi dialoghi proprietà-servitù o attraverso il passaparola (nonché pettegolezzo) servitù-servitù. Ma essendo il tutto ambientato in estate e in un giardino affacciato sul mare, va da sé che siano le ambientazioni a farla da padrona.
Nelle primissime pagine la figura del giardiniere mi ha fatto ripensare al personaggio interpretato da Peter Sellers nel film Oltre il giardino: in realtà, il giardiniere presentato dalla Rodoreda non è né autistico né ritardato, ma ha certamente un suo candore, una sua riservatezza, una sua saggezza.
Il mistero intorno a cui è imperniato il racconto andrà smorzandosi poco a poco, in un insolito calando, per arrivare ad un finale privo di scintille e di fuochi d'artificio: il risultato è un qualcosa di così impalpabile e delicato, come un bisbiglio sottovoce, che ti porta a voltare l'ultima pagina e infine chiudere il libro con un gesto più lento e accorto, con maggiore delicatezza rispetto quanto si faccia di solito, per non turbare quel silenzio contemplativo che è vi è contenuto.
"Se prova una volta a passeggiare di notte sotto gli alberi, vedrà quante cose saprà raccontarle questo giardino..."
August 14, 2024
- ¿Li agrada el que pinto?
- Què vol que li digui… Per més que facin, a mi, el mar, m’agrada al natural.
Personatges que des de fora semblen senzills però si t’hi fixes bé, si t’hi atures, cada un té el seu propi món, les seves coses, els seus problemes. El jardí, preciós, que dona la mà al temps i al seu temible pas. M’ha agradat molt, sobretot la segona meitat.
4 / 5.
- Què vol que li digui… Per més que facin, a mi, el mar, m’agrada al natural.
Personatges que des de fora semblen senzills però si t’hi fixes bé, si t’hi atures, cada un té el seu propi món, les seves coses, els seus problemes. El jardí, preciós, que dona la mà al temps i al seu temible pas. M’ha agradat molt, sobretot la segona meitat.
4 / 5.
August 9, 2021
Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda, “una novel·la eclipsada” (CAT)
No en sabem el nom, només que és el jardiner d’una casa d’estiueig d’un matrimoni ric. Aquest és el narrador de “Jardí vora el mar”, la primera novel·la que llegeixo de l’estimada Mercè Rodoreda que té un protagonista masculí. Tampoc sabem en quins anys se situen els sis estius (un per cada capítol) que transcorre la novel·la, però podríem pensar que podria ser els anys trenta del segle XX. I desconeixem en quina població de la costa catalana està localitzada la casa. Deduïm que és no gaire lluny de Barcelona i tenim constància que és a primera línia de mar, ja que els seus jardins es comuniquen amb la platja.
“Jardí vora el mar” no ha tingut el mateix reconeixement que les exitoses “La plaça del Diamant” o “Mirall Trencat” i després d’haver-la llegit aquesta darrera setmana per primer cop no acabo d’entendre el per què. Segons l’interessant postfaci de Roser Porta a l’edició de Club Editor Jove es podria dir que és la història d’una “novel·la eclipsada” que ha quedat a l’ombra de les altres perquè massa sovint la crítica s’ha centrat en el seu lirisme, en la importància que té el jardí de la casa i la dedicació que hi té el seu jardiner. Però coincideixo amb Roser Porta que “Jardí vora el mar” és molt més.
Es tracta d’una novel·la coral, amb molts personatges, dividits en dos grups: els criats o servents dels “senyorets” i els rics, representats pel matrimoni format pel senyoret Francesc i la senyoreta Rosamaria i els seus amics excèntrics. Aquesta divisió també la veiem a “Mirall trencat”. De fet, diuen que “Jardí vora el mar” va ser el preludi, l’entrenament previ a “Mirall trencat”. Doncs bé, tornant al vell jardiner, ell serà el nexe d’unió entre els dos mons (els pobres i els rics), un personatge amb una força magnètica que sense buscar-ho rebrà per part de la resta de personatges totes les informacions necessàries per poder construir tant la història present com la del passat. El jardiner es convertirà en l’home de confiança de molts dels personatges i establirà una complicitat amb el lector des d’un punt de vista realista i irònic, però sense emetre cap judici. A través d’ell serem testimonis de l’amor, la mort, l’amistat, el desengany, la tristesa, la pèrdua, etc.
Personatges que entren fins ben endins
És la cinquena novel·la que llegeixo de Mercè Rodoreda i haig de dir que m’ha agradat moltíssim. Vaig començar fa molts anys amb “Aloma”, vaig continuar amb “La Plaça del Diamant” (que he rellegit dues vegades més i n’he vist una adaptació teatral), “El carrer de les Camèlies” (dues lectures) i “Mirall Trencat” (dues lectures). En moltes d’elles les cases i els jardins tenen un paper protagonista. Però dintre d’aquesta atmosfera que només sap crear Rodoreda hi ha tot un reguitzell de personatges que entren fins ben endins i que ja formen part del meu univers. El vell jardiner ha passat ocupar un lloc prioritari, juntament amb la Teresa i l’Armanda de “Mirall Trencat”, la Natàlia (Colometa) de “La Plaça del Diamant” o la Cecília d’”El carrer de les Camèlies”, per citar-ne només alguns.
Els móns de Rodoreda estan plens de simbolisme. Molts dels objectes que surten en les seves novel·les evoquen sentiments o moments vitals dels personatges: miralls, agulles, àngels, coloms, el dibuix d’una balança, una ràdio, una caseta de vidre, el color d’un vestit...A “Jardí vora el mar”, també hi surten.
No m’agradaria acabar sense que poguéssiu llegir el que la mateixa autora va dir de “Jardí vora el mar”, començada el 1959 i acabada el 1967: “Al cap d’anys de no poder escriure res -llevat d’alguns contes- perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, “Jardí vora el mar”. Igual que en el conte “Tarda al cinema” del recull “Vint-i-dos contes”, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. “Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors”. “Jardí vora el mar”, la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havien mort”. (fragment extret del pròleg de l’edició de “Mirall trencat” de Club Editor Jove).
No en sabem el nom, només que és el jardiner d’una casa d’estiueig d’un matrimoni ric. Aquest és el narrador de “Jardí vora el mar”, la primera novel·la que llegeixo de l’estimada Mercè Rodoreda que té un protagonista masculí. Tampoc sabem en quins anys se situen els sis estius (un per cada capítol) que transcorre la novel·la, però podríem pensar que podria ser els anys trenta del segle XX. I desconeixem en quina població de la costa catalana està localitzada la casa. Deduïm que és no gaire lluny de Barcelona i tenim constància que és a primera línia de mar, ja que els seus jardins es comuniquen amb la platja.
“Jardí vora el mar” no ha tingut el mateix reconeixement que les exitoses “La plaça del Diamant” o “Mirall Trencat” i després d’haver-la llegit aquesta darrera setmana per primer cop no acabo d’entendre el per què. Segons l’interessant postfaci de Roser Porta a l’edició de Club Editor Jove es podria dir que és la història d’una “novel·la eclipsada” que ha quedat a l’ombra de les altres perquè massa sovint la crítica s’ha centrat en el seu lirisme, en la importància que té el jardí de la casa i la dedicació que hi té el seu jardiner. Però coincideixo amb Roser Porta que “Jardí vora el mar” és molt més.
Es tracta d’una novel·la coral, amb molts personatges, dividits en dos grups: els criats o servents dels “senyorets” i els rics, representats pel matrimoni format pel senyoret Francesc i la senyoreta Rosamaria i els seus amics excèntrics. Aquesta divisió també la veiem a “Mirall trencat”. De fet, diuen que “Jardí vora el mar” va ser el preludi, l’entrenament previ a “Mirall trencat”. Doncs bé, tornant al vell jardiner, ell serà el nexe d’unió entre els dos mons (els pobres i els rics), un personatge amb una força magnètica que sense buscar-ho rebrà per part de la resta de personatges totes les informacions necessàries per poder construir tant la història present com la del passat. El jardiner es convertirà en l’home de confiança de molts dels personatges i establirà una complicitat amb el lector des d’un punt de vista realista i irònic, però sense emetre cap judici. A través d’ell serem testimonis de l’amor, la mort, l’amistat, el desengany, la tristesa, la pèrdua, etc.
Personatges que entren fins ben endins
És la cinquena novel·la que llegeixo de Mercè Rodoreda i haig de dir que m’ha agradat moltíssim. Vaig començar fa molts anys amb “Aloma”, vaig continuar amb “La Plaça del Diamant” (que he rellegit dues vegades més i n’he vist una adaptació teatral), “El carrer de les Camèlies” (dues lectures) i “Mirall Trencat” (dues lectures). En moltes d’elles les cases i els jardins tenen un paper protagonista. Però dintre d’aquesta atmosfera que només sap crear Rodoreda hi ha tot un reguitzell de personatges que entren fins ben endins i que ja formen part del meu univers. El vell jardiner ha passat ocupar un lloc prioritari, juntament amb la Teresa i l’Armanda de “Mirall Trencat”, la Natàlia (Colometa) de “La Plaça del Diamant” o la Cecília d’”El carrer de les Camèlies”, per citar-ne només alguns.
Els móns de Rodoreda estan plens de simbolisme. Molts dels objectes que surten en les seves novel·les evoquen sentiments o moments vitals dels personatges: miralls, agulles, àngels, coloms, el dibuix d’una balança, una ràdio, una caseta de vidre, el color d’un vestit...A “Jardí vora el mar”, també hi surten.
No m’agradaria acabar sense que poguéssiu llegir el que la mateixa autora va dir de “Jardí vora el mar”, començada el 1959 i acabada el 1967: “Al cap d’anys de no poder escriure res -llevat d’alguns contes- perquè requereix esforç i jo tenia coses més importants a fer com és ara sobreviure, se’m va imposar, podria dir, “Jardí vora el mar”. Igual que en el conte “Tarda al cinema” del recull “Vint-i-dos contes”, vaig adoptar la narració en primera persona, el monòleg interior. Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner. “Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors”. “Jardí vora el mar”, la darrera publicada de les meves novel·les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havien mort”. (fragment extret del pròleg de l’edició de “Mirall trencat” de Club Editor Jove).
January 4, 2025
M’atreveixo a dir que “Jardí Vora el Mar” és el meu llibre preferit de Mercè Rodoreda (dels que m’he llegit, clar). Igual que Mirall trencat es basa en els secrets, aquest és com basat en els rumors i el safareig i cada cop més exagerat, es fa molt entretingut.
He anat entenent els personatges i apreciant-los de la mateixa manera que el jardiner. Vull dir que a mida que passa el temps, el jardiner es relaciona mes amb una persona i en canvi es cansa d’una altra i he entés molt bé el que sentia ell encara que fos una mica irracional o sense sentit, perquè al final és el que ens passa a totis.
En cap moment sabem el nom del jardiner. I al final acabem sabent molt més dels veïns i dels “altres” que no pas de la família per qui treballa. I trobo que això diu molt.
M’apassiona la manera que utilutza les paraules, i el fet que estigui escrit de la manera que es parlava llavors. Utlitza cada pauraula més maca… M’encanten, també, els diàlegs. En cap moment hi ha diàlegs massa llargs, tot son interaccions curtes i directes que fa gràcia.
I per acabar-ho bé, m’he quedat completament contenta i satisfeta amb el final, i això sí que no recordo l’última vegada que va passar.
No ho sé explicar però com ja dic sempre llegir la Mercè és com tornar a casa.
He anat entenent els personatges i apreciant-los de la mateixa manera que el jardiner. Vull dir que a mida que passa el temps, el jardiner es relaciona mes amb una persona i en canvi es cansa d’una altra i he entés molt bé el que sentia ell encara que fos una mica irracional o sense sentit, perquè al final és el que ens passa a totis.
En cap moment sabem el nom del jardiner. I al final acabem sabent molt més dels veïns i dels “altres” que no pas de la família per qui treballa. I trobo que això diu molt.
M’apassiona la manera que utilutza les paraules, i el fet que estigui escrit de la manera que es parlava llavors. Utlitza cada pauraula més maca… M’encanten, també, els diàlegs. En cap moment hi ha diàlegs massa llargs, tot son interaccions curtes i directes que fa gràcia.
I per acabar-ho bé, m’he quedat completament contenta i satisfeta amb el final, i això sí que no recordo l’última vegada que va passar.
No ho sé explicar però com ja dic sempre llegir la Mercè és com tornar a casa.
August 21, 2023
Doncs m'ha agradat molt. Des que vaig saber que aquest llibre estava protagonitzat per un jardiner em va cridar molt l'atenció, no sé ben bé per què. I tan bon punt vaig començar a llegir, de seguida hi vaig quedar enganxada, l'estil narratiu de la Rodoreda és absolutament magnètic.
July 17, 2023
vaig començar a llegir-lo a la platja i l'acabo ara envoltada de les meves flors (no és un jardí però fa el fet) :) rodoreda podria escriure fins la llista de la compra i jo me la llegiria de grat 🪻 la seva manera d'escriure té alguna cosa de tan senzilla i viva que sembla que no digui res i alhora ho diu tot...
July 4, 2017
Pues eso, que nunca falla. Qué bonito pasa el tiempo cuando ella lo escribe.
July 17, 2017
As I said, pure torment to read this book. no intrigue, no substance, no deepness. a fade and plain story. After Zafon, she is the second Catalan author which i don't like.
July 29, 2022
La prosa de Mercè Rodoreda combinada amb els drames de la gent rica. Una novela inevitablement sublim.
May 27, 2024
bufff que bo, trobava a faltar llegir un llibre i pensar això sí que és bo de principi a final
August 31, 2016
ein nettes setting und eine nette perspektive. doch leider ziemlich fad. beides hätte weit mehr geboten, als die erzählung letztlich daraus macht, was hauptsächlich am unglaubwürdigen und unausgegorenen protagonisten liegt, aus dessen sicht die vorgänge berichtet werden. der geschichte fehlt letztlich die tiefe, dem erzähler der scharfblick und der autorin das geschick, den charakter des erzählers stimmig zu erzählen und zugleich zu verhindern, dass die einseitige perspektive für die story ein filter wird, der details, charaktertiefe, emotionen nicht erkennt und das geschehene so seicht und lau schildert. bei diesem setting und dieses geschehnissen wäre mehr dekadenz, wiedersprüche, emotionen wie verzweiflung, überdruss, lust, übermut, widerstand, trauer und vieles mehr in solch einer intensität drin, dass sie sogar in dem meist irgendwie stumpf anteilnahmslosen gärtner hätten mehr reaktion hervorbringen müssen als in den paar situationen, in denen ihn die autorin in den nicht nachvollziehbar unterschiedlichen dosierungen doch mal bemerkend oder fühlend teilnehmen lässt.
das nachwort ist weit geistreicher als das buch und bei so viel euphorie für komplexe ebenen, gelungener sprachreduktion und dergleichen frage ich mich, ob der nachrufende dasselbe buch vorliegen hatte wie ich.
wer aber ein buch sucht, dass in schöner umgebung (die [leider] nicht zu umfangreich geschildert wird) mit interessanten menschen (die [leider] kein tiefergehendes innenleben haben) spielt, denen humorvolles und dramatisches widerfährt (was einen [leider] durch die erzählperspektive und die arme sprache aber wenig ergreift), damit man sich in der badewanne nach einem langen tag nicht mehr allzusehr aufregt, der ist hier gut aufgehoben, und solche bücher sind manchmal schwer zu finden. dafür also mal merken.
das nachwort ist weit geistreicher als das buch und bei so viel euphorie für komplexe ebenen, gelungener sprachreduktion und dergleichen frage ich mich, ob der nachrufende dasselbe buch vorliegen hatte wie ich.
wer aber ein buch sucht, dass in schöner umgebung (die [leider] nicht zu umfangreich geschildert wird) mit interessanten menschen (die [leider] kein tiefergehendes innenleben haben) spielt, denen humorvolles und dramatisches widerfährt (was einen [leider] durch die erzählperspektive und die arme sprache aber wenig ergreift), damit man sich in der badewanne nach einem langen tag nicht mehr allzusehr aufregt, der ist hier gut aufgehoben, und solche bücher sind manchmal schwer zu finden. dafür also mal merken.
December 23, 2014
Eclipsada per les novel·les més conegudes i complexes, Jardí vora el mar passa un pèl desapercebuda entre les obres de Rodoreda, però no per això és una obra menor. El talent de Rodoreda va convertir una història de fulletó en una apassassionant novel·la on el sentimentalisme propi d'aquest gènere es fa fonedís i cedeix pas a una visió crua i trista de l'existència, amb uns personatges esplèndits i desgraciats tots (especialment colpidors són l'Eugeni i els seus pares). Narrativament, la trama es dosifica amb elements que a poc a poc van cobrant sentit, sempre des de la perspectiva del jardiner-narrador, un personatge antològic i innoblidable que recull informacions d'altres fons però que sempre hi deixa la seva empremta.
October 4, 2019
3,5 Sterne.
Read
September 16, 2024Voldria haver abraçat el senyor Andreu i la senyora Paulina...
Read
August 14, 2025que bonic escriu l’estimada rodoreda. he gaudit molt d’anar veient el món i tota la corrua de personatges a través dels ulls del nostre jardiner. enfi, no dic res de nou, però flors, mar i històries de burgesia. tot això en paraules de la rodoreda és èxit assegurat!!!
June 23, 2023
Leider nicht so fesselnd und mitreißend wie „Auf der Plaça del Diamant“. Die Enthüllung nach der Hälfte des Buches überraschte mich, ansonsten fand ich es öde und enttäuschend.
February 20, 2025
un llibre molt estàtic i que m’ha deixat un poc igual però amb es cap (i s’historial de cerca) ple de flors. i una sessió des club de lectura divertida juju
January 9, 2021
Like all well-crafted stories, this one can be read on several levels. Narrated by an unnamed gardener, it takes place over 6 summers. The Gardener tells the stories of the people who lived in the villa by the sea on which he tends the grounds. Set in 1920s Spain, on the Mediterranean and not far from Barcelona, each chapter represents action over one year; some chapters are longer than others, just as tree rings show growth in varied sizes over time. While in my first reading of this novel, I was somewhat confused and wanted the characters to be a bit more fleshed out, I found on re-reading, the best way to take in the story was simply to follow it, to acknowledge its own rhythm, to accept that we only know what Rodoreda is showing and telling us about the characters. I admired the Gardener’s approach to life. "This tree," he says "has witnessed much grief and much joy. And it does not change. It has taught me to be what I am." As we discussed the story in book group I almost felt that we, a group of readers, were gossiping about the characters in the same way that the servants were gossiping about the families they worked for. Why didn’t Rosamaria leave her husband for Eugeni? Did Rosamaria really love Eugeni? What was the argument that destroyed Rosamaria’s and Maragda’s friendship really about? Why did the characters seek out the Gardener’s advice? And did he ever offer any?
And of course, the most obvious question: Why don’t we know the Gardener’s name? Wonder if Rodoreda keeps him anonymous because who he is is synonymous with what he does, to such a degree that we don’t need to know his name. Clearly he is “rooted” to his garden, as he confesses to Bellom on the last few pages.
Rodoreda is also making strong statements about responsibility, particularly regarding the tenuous conditions surrounding domestic employment when wealthy employers live their lives by following capricious whims, buying and then selling their horses and their villas. What does that mean for the servants who no longer have employment? Indeed, this question still lives with us today in boom/bust economies. Where is the responsibility? Where is the humanity?
And of course, the most obvious question: Why don’t we know the Gardener’s name? Wonder if Rodoreda keeps him anonymous because who he is is synonymous with what he does, to such a degree that we don’t need to know his name. Clearly he is “rooted” to his garden, as he confesses to Bellom on the last few pages.
Rodoreda is also making strong statements about responsibility, particularly regarding the tenuous conditions surrounding domestic employment when wealthy employers live their lives by following capricious whims, buying and then selling their horses and their villas. What does that mean for the servants who no longer have employment? Indeed, this question still lives with us today in boom/bust economies. Where is the responsibility? Where is the humanity?
April 15, 2020
This novel is beautifully written, paced as the slow, rhythmic, warm summers near Barcelona as it depicts the easy six summers in the 1920’s. The story follows a few wealthy couples and their friends who are observed by the paid staff as they entertain and play. I’ve always been partial to novels that create a sense of place. I felt the sea air, imagined the scent of the flowers, and felt the sun on my skin. There is some plot with tensions developing over time. Staff are considered “one of the family” which is of course untrue.
April 26, 2025
Una història burgesa escrita en quinze dies i que transcorre al llarg de sis estius. Moltes plantes i moltes flors i un jardiner que és el reflex de la inspiració que va tenir Rodoreda en Josep Colls, l’home que va encarregar-se del seu a Romanyà.
Com diu ella mateixa, però, el jardí que cal anar regant és l’interior, «el jardí de tots els jardins».
🌷💐🌻🌱
Com diu ella mateixa, però, el jardí que cal anar regant és l’interior, «el jardí de tots els jardins».
🌷💐🌻🌱
December 29, 2023
A veure molt atmosfèric i tal i el jardí molt bonic, però girl la trama més lenta del món…. like…… nena casi em fa abandonar la lectura, inclús els plottwists del final no m’han semblat gran cosa…. not slay.
July 7, 2024
L'estil de la Rodoreda mai decep. Bell, gràcil i agradable. Els personatges són interessants, però potser m'ha faltat un punt de profunditat en la història per arribar a les cinc estrelles. Tot i això, he gaudit de la lectura, si us agraden les flors és lectura obligatòria
January 28, 2025
3.5/5*
Magnifique couverture pour un livre qui me laisse mitigée. Je m'attendais à plus je crois, mais il y a une certaine simplicité qui marche très bien et qui laisse une place nécessaire à des sous-entendus et silences dans le texte, que je ne prétends pas avoir toujours compris. Nous suivons un protagoniste simple (n.b. je n'ai pas dit simplet) qui est le jardinier d'une maison de vacances de propriétaires plutôt riches. A travers ses yeux et son expérience d'observateur qui ne parle pas tant que ça, on apprend donc à connaître les serviteurs/le personnel de maison, mais aussi les propriétaires, leurs invités, et leurs voisins. Ce que j'ai un peu moins aimé dans ce récit, c'est que ça fait très commérages sur les priorios et leurs malheurs. C'est normal de par sa position au sein de la maisonnée, et ça nous montre bien que l'argent ne fait pas le bonheur et que même des gens un peu ou très aisés connaissent des peines et des malheurs (je le rappelle même si c'est cliché parce qu'on est à une époque où on aime bien critiquer les personnes plus privilégiées que soi et ne pas avoir d'empathie pour eux également) - mais ça ne signifie pas que ce n'était pas un peu lassant à la longue. Pourtant, je peux objectivement dire que cela permet d'apprendre beaucoup de choses sur notre jardinier, même si de façon indirecte, et cela fait tout le charme du récit je crois. J'ai d'ailleurs particulièrement aimé les dernières pages où le protagoniste s'exprime, notamment sur la toute dernière page. Autre chose à ne pas négliger est son amour pour les plantes, pour le jardin donc, mais aussi pour l'endroit, cette maison, la vue, les alentours, les personnes qu'il en est venu à aimer avec le temps. L'attachement presque charnel qu'il a pour cette terre, les bulbes, les fleurs et les arbres dont il s'occupe, la maison et ses propriétaires, est touchant. Pour revenir à ce que j'évoquais au début, j'ai ressenti une certaine lassitude au bout d'un moment et j'avais hâte que le livre se finisse. Mais une fois le livre fermé, j'ai ressenti une légère tristesse à quitter cet endroit et ces personnages. Un certain attachement a opéré en moi sans que je m'en rende compte.
Magnifique couverture pour un livre qui me laisse mitigée. Je m'attendais à plus je crois, mais il y a une certaine simplicité qui marche très bien et qui laisse une place nécessaire à des sous-entendus et silences dans le texte, que je ne prétends pas avoir toujours compris. Nous suivons un protagoniste simple (n.b. je n'ai pas dit simplet) qui est le jardinier d'une maison de vacances de propriétaires plutôt riches. A travers ses yeux et son expérience d'observateur qui ne parle pas tant que ça, on apprend donc à connaître les serviteurs/le personnel de maison, mais aussi les propriétaires, leurs invités, et leurs voisins. Ce que j'ai un peu moins aimé dans ce récit, c'est que ça fait très commérages sur les priorios et leurs malheurs. C'est normal de par sa position au sein de la maisonnée, et ça nous montre bien que l'argent ne fait pas le bonheur et que même des gens un peu ou très aisés connaissent des peines et des malheurs (je le rappelle même si c'est cliché parce qu'on est à une époque où on aime bien critiquer les personnes plus privilégiées que soi et ne pas avoir d'empathie pour eux également) - mais ça ne signifie pas que ce n'était pas un peu lassant à la longue. Pourtant, je peux objectivement dire que cela permet d'apprendre beaucoup de choses sur notre jardinier, même si de façon indirecte, et cela fait tout le charme du récit je crois. J'ai d'ailleurs particulièrement aimé les dernières pages où le protagoniste s'exprime, notamment sur la toute dernière page. Autre chose à ne pas négliger est son amour pour les plantes, pour le jardin donc, mais aussi pour l'endroit, cette maison, la vue, les alentours, les personnes qu'il en est venu à aimer avec le temps. L'attachement presque charnel qu'il a pour cette terre, les bulbes, les fleurs et les arbres dont il s'occupe, la maison et ses propriétaires, est touchant. Pour revenir à ce que j'évoquais au début, j'ai ressenti une certaine lassitude au bout d'un moment et j'avais hâte que le livre se finisse. Mais une fois le livre fermé, j'ai ressenti une légère tristesse à quitter cet endroit et ces personnages. Un certain attachement a opéré en moi sans que je m'en rende compte.
February 26, 2025
4
This book was so melancholic and provoked feelings of nostalgia in me. I did love the character work, and the complex relationships. The characters felt real, and sometimes I was shouting at them, and other times I was crying with them.
One main problem I had is that as a reader I felt too detached from the main character, it almost felt like drealization. We didn't really get to see his perspective on things, it was like he was the narrator instead of an actual character. But other than that, this book was really good
This book was so melancholic and provoked feelings of nostalgia in me. I did love the character work, and the complex relationships. The characters felt real, and sometimes I was shouting at them, and other times I was crying with them.
One main problem I had is that as a reader I felt too detached from the main character, it almost felt like drealization. We didn't really get to see his perspective on things, it was like he was the narrator instead of an actual character. But other than that, this book was really good
Displaying 1 - 30 of 427 reviews