Antígona, escrita el 1939 i publicada el 1955, és el mite clàssic que permet a l'autor de dur a terme l'anàlisi sintètica, però intensa, de la lluita fratricida entre les dues Espanyes històricament enfrontades per la Guerra Civil. Antígona es pot interpretar des de diferents punts de vista, perquè el que Espriu hi ha intentat és donar-nos les «raons dels personatges», les motivacions i les justificacions per les quals cada bàndol actua. I dins aquest context, una víctima innocent que només es regeix per l'amor: Antígona.
Salvador Espriu és un geni de la literatura catalana. Un dels més grans autors de tots els temps. Aquest home era tot un intel·lectual i tota la seva obra literària és magnifica. Aquesta peça teatral, Antígona, és una de les seves grans obres. Espriu és tant intel·ligent com per fer un enorme paral·lelisme entre el personatge del mite clàssic d’Antígona, Creont, amb la figura del dictador Francisco Franco. Crítica la dictadura ferotgement a traves del mite clàssic, i ho fa d’una manera tan subtil que es capaç de passar desapercebut durant la censura franquista. Espriu és un dels grans símbols de la cultura catalana i la seva essència es troba a faltar.
ara tinc moltes ganes de llegir més obra de salvador espriu, m'ha caigut SUPER bé. per mi és poètic, molt autoconscient i en moments on no es relata desgràcia, inclús divertit. en el prefaci em sembla super tendre: "Però és comprensible que intenti d’airejar el meu calaix, escolat un temps tan generós de quarentena, i que els pàl·lids personatges surtin a prendre una mica el sol."
antígona és una figura totalment de santa, religiosa, em fa pensar molt en la nausicaä de miyazaki, i en la connexió d'aquest amb espriu, i tot i que en dos contextos socials bastant diferents, en com comparteixen la vivència d'una guerra. les seves obres, amb la fantasia o el mite d'excusa, i sempre amb metàfores, expliquen tota la opressió i violència que van viure, l'un i l'altre.
Exemple de com adaptar amb genialitat un mite clàssic a les contingències contemporànies de l'autor: la Guerra Civil i les seves conseqüències. Les anàlisis distanciades i fredes del Lúcid Conseller i d'Eumolp són impagables. I la visió que s'amaga darrere d'ells, tots dos alters ego d'Espriu, és desoladora, però dolgui dir-ho, encertada.
Havent llegit abans la de Sòfocles trobo que aquesta està molt ben feta tractant el tema de la guerra civil espanyola i el franquisme. És molt fàcil de llegir i d’interpretar, i fa reflexionar sobre la nostra part en la societat. A més si et pares a pensar en el dilema, realment, a mi, se’m fa complicat decidir què faria en una situació així.
Un clásico teatral que me ha dejado con ganas de más
Este año, una de las pocas lecturas obligatorias que me han puesto para el instituto ha sido esta. Es posible, como me sucedió a mí mismo, que no sepáis que libro es pero tras haberlo leído me siento orgulloso de haber consumido un nuevo clásico pese que me ha dejado con ganas de más.
Primero de todo, debo decir que Antígona escrito por Salvador Espriu es un “retelling” de Antígona de Sófocles. El autor nos añade diferentes personajes en su versión y nos quita otros elementos del libro original. Para mi gusto, el eliminar estos elementos ha hecho que no le dé tan buena puntuación pues eran descripciones de muertes, entornos y situaciones macabras que hacen mucha falta al libro.
Antígona nos cuenta la historia de cómo dos hermanos: Polinices y Eteocles, en catalán, se tienen que enfrontar en la séptima puerta de Tebas para ver qué lado de la guerra es mejor. Al mismo tiempo, nos encontramos con Creón un rey malvado y zafio. Finalmente a causa de la consecuencia de la pequeña batalla, Antígona junto a Eumolp y otros personajes importantes en el guion lucharán por la justicia.
Puede que os haya quedado algo difusa pero no puedo explicar gran cosa pues es muy corto y cualquier cosa sería spoiler. Los personajes están bien creados pese a que apenas conoces a algunos. Pienso que esto sucede por el motivo que se trata de una obra de teatro. En una obra teatral conoces a los personajes por la forma de interpretar, vestir… y eso no está escrito en el libro.
Seguidamente, me gustaría comentar que hay una gran cantidad de personas que intervienen en la historia. Al ser tan corta y aparecer tanta gente estoy seguro que encima de un escenario es genial pero a la hora de leerlo es un auténtico caos. ¿Y esta quién era? ¿Estos dos personajes son hermanos? Son algunas de las preguntas que me han surgido leyendo Antígona.
El final me ha gustado mucho pese a no verse nada de lo que realmente sucede. El autor nos introduce a un personaje que explica los acontecimientos después del último acto. Para mi gusto, hubiera sido mejor que a través de diálogos supiésemos lo que sucede. Además, Salvador Espriu, usa un elemento que es el final abierto. El libro termina, pero como bien he remarcado no acabas de saber lo que sucede.
Por todo lo comentado os recomiendo este libro si queréis leer algo rápido y con estilo teatral. Además, pese a no decirse ni una sola vez hay que leer este libro pensando en que cada hermano representa un bando de la Guerra Civil española. Al mismo tiempo, algunos de los personajes como Creón también representan a algún conocido dictador que tienes que deducir…
Me he quedado con ganas de saber mucho más. Por esa razón es posible que en un futuro lea la obra original de Sófocles llena de sangre y más acción. ¡Nos leemos en la siguiente reseña!
L'Antígona espriuana destaca pel seu cinisme descregut, que naix no només de la incapacitat per evitar la tragèdia, sinó de la inutilitat de la paraula per a fer front a la barbàrie. Després de la Guerra Civil i la 2a Guerra Mundial i en el context de la Guerra Freda i la consolidació de l'estat franquista, certament la paraula i la democràcia només servien com a distanciament burleta, com a crítica cínica i condescendent contra un món que no pareixia haver-se'n refet de la violència, ans tot el contrari.
Però Espriu no dona suport a aquest cinisme, sinó que s'hi autoficcionalitza com a l'incrèdul Tirèsias, el seu llàtzer Eumolp i també com al savi conseller, que es miren l'acció des de la distància asèptica de la cognició i la burla amb què els blasma davant la seua inacció. Davant el pessimisme que defineix la seua mirada, la seua memòria, se sent incapaç de superar-se en la lenta mort a què es veu condemnat: només pot riure-se'n i lamentar-se'n.
És una obra narrativament lleugera que posa tot l'accent en la passió com a motor dramàtic. Com diu la veu del pròleg, l'objectiu de l'obra és conéixer les raons dels personatges que envolten el mite d'Antígona i l'obra sofocliana, tot i que l'estructura argumental es fonamenta més en l'obra dels Set contra Tebes de d'Èsquil: té sentit, car li interessa reflexionar sobre el camí cap a la guerra civil més que sobre l'heroisme (o la temeritat) d'Antígona (recordem que, per a Espriu, Antígona representa la incapacitat de memòria baix el règim franquista, i aleshores, no la pot salvar: es troba condemnada ja des de l'inici de la guerra).
Etèocles esdevé el protagonista de l'obra, i basteix un debat sobre el concepte d'enemistat i amistat, de fraternitat i fratricidi, de la necessitat de la guerra davant del perill de la destrucció mútua i, en definitiva, del valor de la democràcia quan dos ideals es contraposen. No és una obra rica en girs lingüístics com Primera història d'Esther o esteticista com Laia, sinó d'un molt carregat component retòric que de vegades fa que l'obra perda força. De fet el propi autor reconeix que no va ser una obra pensada per a ésser representada, i va ser ampliada i estirada en ocasions consecutives per l'interés d'autores com Maria Aurèlia Campmany que insistiren en dur-la en les escenes. (En una entrevista amb Josep Maria Espinàs, Espriu diu que la representació d'Antígona li ocasionava força indiferència i que mai hi havia anat a veure-la).
Tanmateix, i malgrat que no compartisca el cinisme i pessimisme espriuà, és una obra que estableix una reflexió interessant al voltant de la forma i el contingut de la memòria i la seua incapacitat de transformació en les societats basades en l'autoritarisme i la destrucció mútua assegurada. Lectura recomanada perquè, a més, és brevíssima i molt llegidora. No cal haver-se llegit l'Antígona de Sòfocles però aquesta obra és bru-tal i també molt curta, així que si les llegiu juntes vos emporteu un 2x1.
Una obra imprescindible de la literatura catalana. És essencial veure el paral•lelisme que traça Espriu entre la tragèdia de Tebes i la Catalunya/Espanya del context de postguerra dels anys quaranta.
L'autor s'anticipa a la política de repressió dels vencedors sobre els vençuts, sense donar peu a cap treva o possibilitat de medicació. En aquest sentit, Antígona simbolitza la política de reconciliació i de suprema reivindicació de les lleis civilitzatòries (l'enterrament digne del germà caigut), a costa d'haver-ho de pagar amb la seva pròpia vida.
Reinterpretació del mite clàssic, sens més. Jo no hi vist el rastre de la guerra de 1936-1939 que alguns hi torben. Una Antígona molt clàssica, la veritat.
dels llibres d’aquest any la protagonista d’aquest es sense dubte la meva preferida, l’única capaç d’actuar i fer front a les desigualtats q promou em govern
però ufff ha estat un pal, sort q es una obra curta q es llegeix en una tarda
4,25 pel cole, molt molt bo. em declaro fan d’Espriu. ja havia llegit l’obra poètica completa perquè al papa li agrada molt pro descobrir-lo amb teatre ha estat tot un regal. per seguir llegint-lo molt més!!!
Aquest llibre es com un laberint de sombres, creus que es una cosa quan en veritat n'és un altre. Creus que va sobre la clàssica història de Sofocles i si, a simple vista si, però si mires més enllà, si ets capaç de llegir entre línies descobreixes una gran crítica política d'Espanya, de Catalunya, de la Guerra Civil i la postguerra, veus com Creont és transforma poc a poc en Franco, i llavors entens perquè un llibre escrit al 1939 no es va publicar fins al 1968, i tot i això segurament els falangistes mai van entendre la crítica pura que hi havia amagada entre diàleg i diàleg.
A pesar de ser un clásico de la literatura catalana, no lo he disfrutado lo suficiente. Ya conocía la historia de Antígona y, aunque me ha gustado leerla de la mano de Salvador Espriu, me ha sabido a poco. Creo que es demasiado corta, me ha faltado historia y me he quedado con ganas de más. Así que, desgraciadamente, no voy a darle más de dos estrellas a una obra que está tan bien considerada a pesar de quedarse bastante corta
A destacar la notable edició d’Estudis 62 i els molt orientatius comentaris d’Isabel Graña.
El cos del text és moderadament breu, però no necessita allargar-se més. L’astuta agilitat d’Espriu se sent contemporània, i els personatges, especialment Antígona i El lúcid conseller signen intervencions invaluables; de gran caràcter humà, per una banda, i de retral sociològic, per l’altra. Impecable.
Espriu escriu la seva versió del mite d'Antígona en el context de la Guerra Civil Espanyola i és a través de les paraules dels seus personatges que fa un retrat de l'enfrontament entre les dues Espanyes en l'enfrontament d'Etèocles i Polinices.
gaudit no l’he gaudit massa ja que ja em vaig llegir antígona de sofòcles i ha estat com rellegir la mateixa obra. si més no, em mola tot el trasfons que hi ha darrere, com espriu va fer una crítica a la dictadura franquista i no el van censurar gràcies al seu intel·lecte. un crack💋
"Digues més aviat que no t'estimo ni et respecto, però no t'odio. No, ara ja no t'odio. Els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva. Des d'aquest setial, pots descansar en la constant inquietud del poder."
No és ni molt menys el tipus de llibre que jo llegeixo per gust. Sent, però, un llibre de l'assignatura de literatura, m'ha agradat bastant, no tant la història que explica com el mite, el que simbolitza i reivindica. 🐱🚀