Te dejo, amor, en prenda el mar

by Carme Riera

Premio Recull-Francesc Puig i Llensa de narració 1974 por el relato Te deix, amor, la mar com a penyora.
Posteriormente este relato daría nombre a su primer libro, una recopilación de cuentos.

Genres: Short Stories, Fiction, LGBT, Classics, Spanish Literature

20 pages, ebook

First published April 1, 1975

About the author

Carme Riera i Guilera (Palma, 12 de gener de 1948) és una catedràtica de literatura espanyola i escriptora mallorquina en llengua catalana. Es donà a conèixer l'any 1975 amb la publicació del llibre Te deix, amor, la mar com a penyora, considerat un best-seller de la literatura catalana.[1] Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l'abril de 2012.

Reviews

[Aina Maria]

Carme Riera juga amb nosaltres i ens presenta un recull de relats un tant desconcertants. M'he trobat buscant fils conductors de dubtosa existència i he trobat relacions gairebé inversemblants entre capítols i parts. Torna poesia tots els temes que toca, el suïcidi, les malalties mentals, la mort, els abusos sexuals, l'homosexualitat en un punt en que era depravació i clandestinitat. I ho fa tan bé, que és gairebé impossible no sentir-se representada. A més, mescla trascendència i quotidianitat amb una normalitat envejable.
Amb la seva prosa, aconsegueix sinestèsies entre colors i situacions concretes (angoixants, felices, alliberadores...). Utilitza els records continuament per fer salts temporals que d'altra forma no hi cabrien. Genuïna i amb un lèxic riquíssim confereix tantes capes als relats que fa que els llegeixis vàries vegades i que siguin àmpliament interpretables.
M'ha encantat!

[Ramon Monfort Chordà]

Aquest llibre, amb el que Carme Riera es va estrenar a la literatura, és una arreplega de contes i microrelats de diversa índole però amb dos elements, la mar i la dona, que es repetixen sovint.

El volum està dividit en tres blocs com a perspectives diferents per a exposar un crit de llibertat als últims anys del franquisme, perquè Riera contempla una altra forma d'entendre la vida mitjançant les seues protagonistes, potser relatant la intimitat pròpia en la veu dels personatges. El llenguatge, encara que en prosa, és indubtablement poètic, encisador per la seua riquesa lèxica i per la intensitat, tendresa i intimitat expressiva del text.

No tinc cap dubte de perquè és considerat un dels grans títols de la narrativa catalana recent.

[Gina Sangés Grau]

"Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te a l'OBLIT NECESSARI on tants de cops t'he esperat".

Que afortunades que som de tenir la prosa de la Carme Riera, m'ha deixat corpresa. De moment, potser és el llibre que he gaudit més d'ella. El recomano moltíssim. Això sí, potser en moments de tranquil•litat emocional!❤️‍🩹

[Sara]

Es tracta d’un recull de relats –alguns llarguets i d’altres molt breus– que tenen en comú la presència del mar, el to melancòlic i trist i els temes com la pèrdua, la mort o l’amor. A més, les protagonistes sempre són persones que no segueixen la norma.

El vaig llegir fa ben bé un mes i, mirant-ho amb perspectiva, crec que el problema és que trobo que hi ha dos relats que eclipsen la resta: “Te deix, amor, la mar com a penyora” i “Qui enviava les flors a na Glòria?” són senzillament insuperables. Suposo que el fet de començar per “Te deix, amor, la mar com a penyora” va fer que les expectatives es disparessin i per això després em va decebre una mica. El llibre està molt i molt ben escrit, de veritat, és un plaer llegir cada frase, i a més m’encanta com dona veu a persones que en la seva època no en tenien. En general, però, no vaig acabar d’entrar en cap relat a part dels dos que he mencionat i la majoria se’m van fer avorrits.

[Irene]

Una joia. M’ha agradat moltíssim l’estil de la Riera, i especialment els relats escrits en el dialecte mallorquí. Encara no he llegit res escrit en eivissenc però això s’hi apropa molt.

Per ser totes històries curtes, tenen profunditat, i els personatges es senten reals i propers. Quina troballa!

[Clara Vicenç]

El llibre és un recull de relats que demana temps, no val la pena llegir-lo tot seguit perquè és bonic gaudir de cada relat. El que m'ha agradat més és com hi ha una certa musicalitat en l'escriptura, similar a un poema (alguns fragments me'ls imaginava clarament recitats en veu alta) que el feien molt agradable de llegir. El llibre està escrit entre Barcelona i Mallorca i és fantàstic trobar-hi el ric vocabulari mallorquí.

Recomanació de la Laia

[Paula Cebollada Rica]

QUIN LLIBRE. Què maco és el vincle amb el mar que dibuixa sobre el paper la Carme... Paraules escollides amb molt de tacte, considero que juga amb la lectora i et porta on no esperaves acabar. Llibre per gaudir!!!

[Juu Roca]

només pel primer i l'últim capítol li posaria cinc estrelles, són PRECIOSOS i m'han remogut. són històries que s'entrellacen i estan connectades d'alguna manera o altra (la dona i el mar tenen paper rellevant).

però hi ha hagut capítols que m'han costat molt, que literalment no m'he enterat de res i els he passat tansols amb els ulls.

me'n penedeixo, m'hagués agradat llegir-me el llibre més detingudament i assaborir totes les històries, perquè les descripcions i el llenguatge que utilitza són molt bonics. entendre l'autora i el context abans de començar hauria pogut ser una solució.

així i tot, m'ha quedat un molt bon gust de boca. carme riera, et seguiré llegint i aprenent sobre com i sobre què escrius.

[Maria Neus Adrover Mas]

dones, mort i tradicionalisme. enganxadíssima de principi a final. frases precioses i plot twists conduïts amb molta subtilesa. a més, tot i que sigui boníssim, tampoc crec que es primer relat eclipsi la resta

[Carmen Belmonte Bahilo]

Alguns relats et deixen a quadres o directament no entens res, d’altres voldries que foren un llibre complet o inclús una pel·lícula

[tereseta]

Ses múltiples formes de narració que té aquesta dona fan d'aquest recull una petita joia imprescindible.

[Alba Blancafort]

M’ha agradat molt la primera part i, sobretot, el primer conte, ja que en gran part de la resta no he arribat a sentir-m’hi connectada. Tot i això, l’estil poètic m’ha atrapat des d’un primer moment, així com les imatges de la dona i el mar o la interconnexió entre els relats. És un 3'5.

“Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora."

[Txell]

Un quatre llarg. No em solen agradar els llibres d'històries curtes, però la prosa d'aquest és exquisida.

"Tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l'OBLIT NECESSARI on tants de cops t'he esperat.
Però, digue'm, què en faré, de la tendresa, indomable, nítida, que em vessa al fons del mirall?"

[Eva Solé]

Recull de relats breus molt potents i plens de simbolisme que no s'allunya gens de la realitat postfranquista viscuda per les dissidències des dels marges. Carme Riera en parla sense censura d'una forma molt subtil.
Parla d'intimitat, dol, transgressió emocional, ... Intenta també ressignificar el desig femení des de la resistència i la normalització de diferents tipus de relacions (entre elles, relacions lèsbiques)

M'encanta llegir-lo i rellegir-lo. Molt bon llibre 🙌🏻

[Bruna Avellaneda]

El primer relat és d'una bellesa infinita, que fa que necessitis més paraules de la Riera. En els que el segueixen hi ha hagut de tot, especialment davallades, però l'últim torna a ser una preciositat, que tanca el cicle d'aquests dos dies en què la mar m'ha acompanyat. Gràcies 🌊

[Xavier]

Quina gran prosa ! El llibre debut d'una de les nostres grans escriptores.

[Laia Ruiz]

m’encanten els llibres curtets i amb històries diferents però que totes van cap a la mateixa banda. molt bonic!!

[Aresdrudis]

Recull de relats entorn la dona i el mar, molt íntims i sincers, redactats en mallorquí, llengua materna de la Carme Riera. Escrits entre el 1971 i 1974, tracten diverses temàtiques aleshores altament controvertides —l’homosexualitat, els abusos sexuals, la violència domèstica, la solitud, el deliri…— amb una lírica sorprenent. Es respira al llarg de tota la novel.la la fortalesa de l’escriptora i el seu sentiment d’inconformisme i denúncia en temps de franquisme. M’ha encantat, molt recomanada.

Te deix, amor, la mar com a penyora:
“Jo sí que sabia, amb tota certesa, que l’única finalitat del nostre amor era, senzillament, l’amor.”

Mar, amor meu, acompanyament a sis veus:
“Hem festejat 10 anys. De puntes t’he vist arribar cada tarda, davall la finestra, sense gosar entrar mai a la meva cambra que, per a tu, restava oberta. He sentit des dels teus llavis les paraules més belles i m’he mirat en la blavor perfecta dels teus ulls. Avui, a la fi, he comprès: eres tu que esperaves que jo baixés a llençar-me als teus braços per perdre’m per sempre més dins la teva immensitat il·luminada, mar, amor meu.”

Qui enviava flors a na Glòria?:
“Somreia més que amb els llavis, amb els ulls.”
“La bellesa fa mal, però en fa, molt més, la seva absència…”

Era el seu pa de cada dia:
“Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remolí de somnis, encara no encetats, enlluernava un desig d’albons i primaveres.”
“Eren joves i bells i s’estimaven”
“—Porti’ns una llesca d’amor sucada amb oli; és el nostre pa de cada dia.”

I dir-vos com ara la pluja:
“I tancar els ulls amb la son suficient per a somiar-te un altre cop tan sols i lliurar-te després com una ofrena, no penyora, no mar, a l’OBLIT NECESSARI on tants de cops t’he esperat.”

“A Eva, a a la dona. Als que no hi són tots…
Als que es passegen del braç la anormalitat. Als difícils.
Als isolats.
Als pervertits.
A aquells a qui contorva la bellesa…
Però també a tots els altres.”

Aquest extracte m’ha recordat a l’inici del llibre King Kong Théorie, escrit 30 anys després. S’inspirà Despentes en Carme Riera…?

[Sebastià Caldentey]

Si s'hagués acabat a la pàgina trenta-sis li posaria cinc estrelles. El vaig llegir fa exactament un any sense prestar gaire atenció, ara que ja he millorat un poc la meva concentració lectora l'he gaudit molt més. Trobar-hi dedins un paper amb un poema de fa trenta anys del meu padrí ha estat la cirereta a un llibre preciós.

«La bellesa fa mal, però en fa més, molt més, la seva absència».

[Laura MartinHernandez]

Quina troballa, quina delícia! Què ben escrit!! La veritat és que no sé en quin món visc i no entenc perquè no n’havia sentit a parlar fins ara. L’autora ens proposa històries curtes on fa protagonistes dones que no acaben d’encaixar a la “normalitat”. M’ha agradat molt, no tinc res més a afegir. Una tendresa de llibre

[Raul]

Que bonito que triste y que turbio

[Eva]

Relats sobre històries d'amor amb diversos finals, amb especial rellevància de la seva illa de Mallorca i el Mediterrani. Alguns relats incorporen el tema del lesbianisme, el qual era motiu, al menys, d'escàndol als temps en què es va publicar.

[Pandèmia de llibres]

Cada cop que llegeixo algo de la Carme Riera me'n enamoro més i més.

És molt boig dir que m'ha recordat a "Como bestias" el format sinó més?

[Bruno]

<3

[Joana sune]

llibre que li agrada a l'àvia, i me l'ha recomanat i deixat

[Pepa]

Te deix amor, la mar com a penyora" ("Te dejo amor, el mar como prenda") Carme Riera. 1975
Es una recopilación de relatos cortos, en los que sus protagonistas están de alguna manera fuera de lo que se considera "normal". Fue el primer libro publicado de Carme Riera, elogiado y convertido en un imprescindible de la literatura en catalán.

Que el título incluya el mar, como podéis imaginar es una pista de lo que encontraremos dentro.
En todos los relatos el mar se eleva como un personaje más. Eso me gusta. Y también me ha gustado la manera de escribir, tan aferrada, tan pegada a Mallorca. No sólo por las expresiones, sino por las descripciones y los estados.
Es un libro muy poético, para leer, degustando, poco a poco.
Aparte del brillante primer relato, que da nombre al libro y para mí es el mejor, hay alguno más que destaco, como "Mariposas de inciertos colores...":
"Me gustaría comprobar una vez más como puede llegar a ser dulce tu voz y cuanta ternura escondida guardan tus palabras. Pero es de dia y no puedo llegar a ti. Querría inmobilizar la noche en las vidrieras, romper relojes, calendarios, cuentagotas. PAra siempre más horas, días, meses. Eternizar la sedosa y aterciopelada noche..."

No sé si la traducción queda tan bella como la versión original, pero así, en es tono, todo el libro.

Carme Riera tiene un estilo muy personal, que he disfrutado. Una capacidad de retrato sensible pero acertada, de las pasiones, el amor, el mar, la pérdida y la libertad.
Consigue que mientras lees (al menos yo) te replantees tu propias experiencias, que pienses sobre el paso del tiempo, sobre las personas y sentimientos que te envuelven. Consigue que cada relato sume una nueva certeza. Por eso me ha supuesto una lectura enriquecedora.

Como curiosidad, estos relatos fueron escritos cuando yo nacía, aunque el libro fue publicado dos años después.

[Regina Mercadal]

''Enyor la mar. L'enyor només perque, en veure-la, pens que tu restes a l'altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.''

''...ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l'espill de la teva carn.''

''Vull recordar punt per punt aquells moments, xupar-me els dits del record, com un infant es xupa els dits plens de confitura.''

''Començo a inventar-te...''

M'ha agradat molt. Carme Riera, per mitjà de diversos relats, descriu d'una manera molt poètica i, alhora, amarga, l'enyor de la passió, dels éssers estimats i del mar, que envolta la terra de l'autora, Mallorca, i on s'ubiquen la majoria de personatges.

[Xeixa]

El títol es un cant de sirena que et condueix a fer un capfico dins la profunditat de les pors que engendra la nostra societat. Com els éssers sensibles hi han de sobreviure i proven de seguir fidels a la seva vitalitat. Una veu de dona que escriu i descriu maravellosament aquest espectre que viu dins totes nosaltres amb un llenguantge illenc sincer i meticulós que resulta en una composició de relats vius i presents per a totes les persones que hem enyorat sentir-mos a casa i a prop de la mar.

[Llucia Servera]

crec que tornar-lo a llegir li ha fet justícia a moltes de ses històries que queden eclipsades per sa primera (bastant inevitable). m'agrada tant com entrellaça la mar i sa mort, com escriu...
"Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora".

[Meritxell Baz]

molt tendre i sincer, una lectura obligatoria, molt diferent i amb molt d'amor