Quan l’Abel visita en Dom, a qui fa temps que no veu, es troba amb un home molt diferent del que coneixia. En Dom està atrapat en una espiral de decadència, i a més, té al seu càrrec una nena addicta a l’heroïna, la Naida, filla d’una amiga que ha mort recentment. Aquest és el punt de partida d’un viatge cap al costat més fosc d’una generació, un periple urbà que es mou entre el dolor existencial i l’anhel de llibertat, en un fugir de la vida que també són ganes d’esprémer-la, i amb una meta final molt clara: l’apaivagament de la síndrome d’abstinència. Miquel Creus va publicar aquesta novel·la l’any 1989, poc abans de desaparèixer del món cultural català. Per temàtica, per context, i perquè era absolutament introbable, en els últims anys Òpera àcid havia esdevingut un llibre de culte. El lector d’avui podrà descobrir una obra insòlita en la literatura catalana del seu moment, una peça que transmet, sense romanticisme i amb rotunditat, les angoixes d’una generació perduda.
Òpera àcid és un llibre que segueix la línia pessimista d'aquella corrent de ficció que retrata la joventut del desencant. Aquesta generació que va viure molt jove la transició i va veure truncades les seves aspiracions de transformar la societat, refugiant-se en el nihilisme i l'heroïna. En aquest sentit està clarament emparentada amb pel·lícules com Arrebato de Zulueta o el cinema quinqui espanyol (El pico). I amb paral·lelismes amb llibres tan importants como Yonqui de Burroughs, Menos que cero d'Easton Ellis o ja als anys noranta Trainspotting de Welsh. Els personatges de la novel·la de Creus són éssers que s'atreuen i, alhora, es rebutgen. Amb aquesta pulsió entre connectar i escapar. En aquest sentit el llibre té moments hipnòtics i descriu un estat d'ànim fosc fascinant.
El problema, però, és que tot queda bastant difuminat. L'estil és verborreic, donant voltes constantment sobre las mateixes sensacions fins al punt de fer-me pensar que aquesta novel·la de 100 pàgines està allargada. I és difícil empatitzar amb els personatges perquè no tenen rerefons ni personalitat per sostenir-los. De fet, el protagonista, acaba tenint una vessant "edgy" que ha envellit malament. Malgrat tot això, Òpera àcid és una novel·la interessant que fa entroncar la literatura catalana amb una corrent que semblava aliena a aquesta literatura.
El llibre m’ha agafat per sopresa com una bufetada. M’he deixat arrossegar per la voràgine de decandència que el llibre va creant amb unes imatges poderosíssimes, difícils d’oblidar, i un estil demolidor. Hi ha hagut un moment que fins i tot he hagut de parar una estona i anar a fer un volt, perquè el llibre m’ha deixat del tot destarotat. Un gran descobriment.
Marginalitat, heroïna, síndrome d'abstinència, passió, follia, ambients sòrdids, amors impossibles... i tot en una ciutat de Vic que ja no existeix. No és una lectura agradable però es llegeix d'una tirada i no deixa indiferent.
Més enllà del deliri i la droga, Òpera Àcid és malenconia i existencialisme exposats amb precisió clínica. És fascinant com en determinats moments de l'acció la veu narrativa aconsegueix fondre els sentiments d'en Dom amb la descripció de l'exterior, fent així tangibles les emocions i tractant els espais com una prolongació de l'ànima del protagonista.
El relat destila tristesa, tedi i vacilació; no només per la història que explica sinó per com l'explica: el constant monòleg intern dels personatges o la indecisió de l'autor alhora de triar quina és la paraula adeqüada (sovint acabant per mantenir parells de mots en comptes d'un sol, com si de l'escriptura d'un diari es tractés).
Retrat d'una època i generació minvades per la droga, aquesta novel·la és un dels documents més bells de la història contracultural catalana.
- La primera lectura d'Òpera Àcid em va enrampar molt fort. La novel·la, fosquíssima, parlava de l'univers d'un ionqui, però des de dins, no amb la mirada madura amb què ho faria Jordi Cussà catorze anys després, en el seu extraordinari Cavalls salvatges, obra escrita des de la saviesa de qui ja ho ha deixat enrere. Aquí l'heroïna impregnava cada frase, l'àlgebra de la necessitat s'ho emportava tot per davant, i el dolor, descrit en un present immediat, s'escapava de les pàgines. Els intents de l'autor d'omplir el text de lirisme lluitaven contra una realitat molt més crua. -
Ja ho diu el propi autor que el llibre li causa molt de dolor. tant sols amb que alguna de les escenes sigui una vivència real, ja n'hi hauria per tremolar. M'ha agradat molt, transmet l'angoixa i la foscor del cavall. Enhorabona als editors salvadors d'aquesta obra tant singular.
Descens als inferns de la droga de la mà de quatre ànimes perdudes que malviuen els finals dels vuitanta pels carrers foscos i bruts de Vic. La cruesa i manca d'esperança que omplen el text contrasten amb la tendresa que l'autor fa servir per retratar les seves criatures.
Lleixego el pròleg d'en Ramon Mas amb follia i de sobte em ressonen coses...sóc de Vic i tinc un amic en comú que té un tiet que es diu Creus de cognom i que portava una vida bohèmia entre Berlin i San Francisco. Flipo una mica i truco al colega: - El teu tiet va escriure un llibre que es diu Opera Àcid? - Si és ell. L'he llegit i és fosc, molt fosc. Ja em diràs que et sembla.
D'entrada la casualitat o causalitat de la situació i el fet de que fos a Vic ja m'encenia a llegir l'obra. I el llibre és una novela sobre la història del protagonista Dom, què és heroïnoman, i que té una nena de 10 anys al càrrec també. En la novela podem copsar amb un sol dia/nit la situacions, emocions i històries de vida de les persones politoxicomanes de l'època dels anys 70,80 a la ciutat de Vic de l'època (ara ja el casc antic i tot en general, ja és maco, pijo, net i endreçat..) Però em recorda a les històries i les pors d'atravessar certs carrers de nit i les històries dels ionquis del barri, que ens van anar abandonant a la seva sort i a la vida dura de l'heroïna i el SIDA. Una obra dura, colpidora i que des de dins explica la vivència d'una persona addicta a l'heroïna.
PD: per cert, llibre que em va recomanar la bibliotecària de la desapareguda Joan Triadú.
No sé ben bé com definir aquesta lectura. M’ha encantat al mateix temps que m’ha abrumat. L’he devorat, però la volia abandonar tota l’estona. M’ha angoixat moltíssim, però m’hi he sentit còmoda.
Cert és que la manera en què està escrita incita a un cert frenetisme, es llegeix amb el cor accelerat tota l’estona i amb l’ai al pit. El personatge de la Naida, que resta gairebé secundari, m’ha generat una pena infinita i un rebuig extrem envers els qui la tracten.