El espíritu del tiempo hizo que un médico austríaco se interesara por el desarrollo de las teorías darwinistas. El espíritu del tiempo hizo que pensara en aplicar los estudios sobre el comportamiento animal al progreso de la especie humana. El espíritu del tiempo hizo que pusiera sus investigaciones al servicio de una política. El espíritu del tiempo lo convirtió en un puntal de las teorías que fundamentaban las prácticas nazis. El espíritu del tiempo lo situó en el frente del Este en la guerra contra los rusos. En 1973 recibió el Premio Nobel de Medicina. Se llamaba Konrad Lorenz.
El espíritu del tiempo es una magnífica reflexión literaria sobre lo más oscuro de la naturaleza humana, bajo la pluma del reconocido novelista valenciano, ganador del Premio Josep Pla en 2007 con El retorno de Voltaire y ganador con este libro del Premio Llibreries Valencianes 2019 creado por el Gremio de Libreros.
Benvolgut Sr. Domínguez, si l'únic que volia era exposar la gens menyspreable tasca d'investigació que ha efectuat sobre els científics nazis que varen justificar l'exterminació jueva, haver escrit un assaig, no una novel·la. Abandonat a la pàgina 200.
El llibre donava potencial per a una bona trama intensa. Pensava que la història portaria al personatge a viure algun tipus d'aventura que ens tingués als lectors amb els nervis a flor de pell però em va decepcionar bastant. Cal dir que l'he hagut de llegir per a l'assignatura de Català de la carrera de Traducció i Interpretació a la UAB (Primer any). El llibre en sí només explica la història d'un professor/psicòleg/home que li agraden molt els animals durant la guerra mundial. Res més. Ha estat com llegir una fusió de la vida d'un polític juntament amb rellegir el llibre d'història del món contemporani. No he après gaire més del que ja sabia amb ell (les penúries que passava tot aquell qui no fos de raça ària a l'alemanya de Hitler i la ideologia Nazi de la Segona Guerra Mundial + el seu desenvolupament) i l'he acabat amb un estat d'indiferència total. Estic segura que, a l'exàmen que ens faran fer sobre el llibre (una redacció sobre una pregunta en concret) probablement sigui d'opinió personal que qualsevol podria respondre sense haver hagut de llegir-se el llibre. Alguna cosa com "Què en penses del Nazisme?"/"Tu que haguéssis fet si fossis el protagonista?". UPDATE: Al final a la pregunta de l'examen podies escollir entre "Què en penses de la eugenèsia" o "Explica les experiències del protagonista/Que va marcar la seva actitud respecte a la situació" (o una cosa així, no recordo bé, però vaig treure un 3.75 per faltes, perquè l'home no es va ni molestar en llegir la redacció, només en buscar faltes que vaig fer per voler escriure formalment. A la pròxima utilitzaré paraules de nens de 3 anys i no faré faltes.)
CONCLUSIÓ FINAL 2/5 perquè el llibre tenia potencial, però hi vaig perdre l'interès a partir del quart capítol, quan ja es tornaven a repetir les mateixes paraules reformulades i en boca de nous personatges que no aporten res i dels quals l'autor t'explica la seva vida (la qual cosa no té cap importància per a la trama) i en llocs diferents. Sembla que volia publicar alguna cosa però el llibre quedava massa curt i va decidir afegir palla. Hagués estat un bon llibre de 150/200 pàgines, no més. Podeu saltar-vos tota la informació que us dona de personatges que coneix a reunions, no us servirà per a res si no teniu un professor que us pregunti fins a l'últim detall del llibre.
Idea final al acabar-lo: Nazisme = Dolent. Cosa que tots sabem o que hauríem de saber
3.5 - Reconec que la insistència de tants i tants escriptors i directors de cine en retratar els excessos de l'època nazi em fatiga una mica. Entenc que va ser un moment històric ple d'excessos i barbaritats, i que en aquest sentit posa sobre la taula qüestions importants i interessants relatives a la naturalesa humana en situacions extremes. Però molts llibres dins d'aquest gènere tendeixen a caure sempre en els mateixos llocs comuns i acaben trivialitzant un problema sociohistòric de gran complexitat, a més de semblar sovint històries més o menys clonades entre si.
Martí Domínguez cau i al mateix temps no cau en aquesta tendència. Perquè té l'encert, força trencador en aquest sentit, de plantejar la història des de l'altre cantó, és a dir, des del punt de vista d'un civil i científic afiliat al partit nacionalsocialista. Lògicament, tractant-se d'aquest tema, no és quelcom completament nou (em ve al cap el fantàstic i colpidor El meu amic Friedrich, de Hans Peter Richter), però en el cas de Domínguez, el llibre té la particularitat i l'al·licient de reflectir, amb gran erudició, les teories pseudocientífiques i eugenèsiques que van recolzar les terribles accions dels nacionalistes.
L'esperit del temps es basa en la figura, sense mencionar-lo explícitament, de Konrad Lorenz, un dels pares de l'etiologia moderna reconegut amb el premi Nobel de medicina (l'únic Nobel nazi), que durant els anys del nacionalsocialisme va aplicar les seves tesis sobre la domesticació dels animals a les races humanes, argumentant que la barreja entre aquestes implica una degeneració i una perpetuació dels pitjors trets de cadascuna (en aquest sentit era un convençut defensor de l'eugènesia). El seu discurs, juntament amb el d'altres científics coetanis, va posar la base (o millor dit, va servir per justificar) les polítiques exterminadores del nazisme.
En aquest sentit, el llibre és un acostament a les diferents perspectives pseudocientífiques que van fonamentar o recolzar aquest gran despropòsit moral, i hom en pot aprendre moltes coses sobre personalitats científiques destacades com foren Rudolf Hippius, Hildegard Hetzer, Fritz Knoll i molts d'altres, a més d'altres aberracions: la selecció i segrest de nens "germanitzables" (és a dir, amb sang ària) als territoris conquerits; les Lebensborn i la reproducció selectiva; la insistència del Tercer Reich en què les dones alemanyes es reproduïssin tant com fos possible (encara que fos recorrent a la poligàmia), deixant aquells nens que no poguessin cuidar al càrrec de l'Estat; els experiments hormonals per aconseguir que les nenes alemanyes fossin fèrtils més aviat, per tal d'accelerar el cicle reproductiu; les discussions sobre la necessitat o no d'exterminar eslaus, polonesos i altres races, etc. és un bon compendi ideològic de la ciència nazi, i en aquest sentit mereix una lectura.
Allà on el llibre falla més, però, a parer meu, és en la consistència narrativa, especialment pel que fa al protagonista-narrador. Les suposades memòries, que el protagonista escriu a un camp de presoners a Rússia, obligat pel comandant responsable del camp amb l'objectiu de desnazificar-lo (val a dir que no estic gaire segur que això formés part del repertori de recursos soviètics), no acaben d'oferir, crec, un personatge creïble. Certament, el que s'hi vol retratar són les contradiccions d'un personatge que va participar activament en les accions del règim, i que a poc a poc va anar entreveient la forma abominable que aquell sistema pervers havia pres –sense atrevir-se mai tanmateix a rebel·lar-shi–. I al llibre aquestes contradiccions hi són, però em fa l'efecte que no acaben de resoldre, ni tampoc s'aprofundeix en elles. L'excusa de l'esperit del temps s'hi repeteix fins a l'extenuació, una insistència que des d'un punt de vista narratiu no cal (el segon cop el lector ja ha entès el missatge). Però la transformació en la consciència del narrador no és prou clara, no es veu en quin punt es produeix ni cap a on va. Per què segueix al servei d'aquest sistema un cop comença a sentir-ne nàusees? Hauria estat un conflicte humà interessant d'explorar. I per què decideix primer amagar la seva història nacionalsocialista i després decideix publicar les memòries? El xoc de la consciència hi apareix molt per sobre, i amb aquestes petites coses el personatge va perdent relleu.
En tot cas, és una lectura interessant i instructiva, que obre un espai de reflexió moral important a tenir en compte i que fuig una mica (només una mica) de la visió purament maniquea que sol oferir-se de l'Alemanya nazi.
Una gran novel·la, “L'esperit del temps”, de Martí Domínguez, una narració que agradarà també a lectors d'assaig. És una història que t'atrapa malgrat la duresa que descriu, la neteja ètnica de polonesos i el robatori de xiquets per a germanitzar-los, entre d'altres bestieses.
El personatge principal, Konrad Lorenz, biòleg nazi que obtingué un Premi Nobel en 1973, escriu en primera persona i mostra un penediment i una assumpció de responsabilitats que pot no acabar de resultar versemblant (no fou freqüent). Siga com siga, el millor per a mi és que endinsa al lector en “l'esperit” del nazisme, en la “lògica” d'aquella ideologia superba i criminal i en algunes conseqüències de dur-la, en temps de guerra, a l'extrem. És un llibre que fa pensar en la condició humana i una novel·la gran, que cal llegir. La recomane molt.
Acabo de llegir, sens dubte, una gran novel·la catalana contemporània, premi @omniumcultural a millor #novel·la de l’any 2019, d’en #martidominguez. L’esperit del temps fa referència al mot #alemany #zeitgeist . Explica la relació de l’acadèmia i ciència alemanya amb els postulats nazis i la seva aberrant justificació de la superioritat i puresa racials. Imprescindible per entendre com gent amb formació científica i acadèmica sòlida s’abocaren a intentar donar pàtina de ciència a la neteja ètnica gairebé com si fos un fet natural ! Només puc pensar q hagi passat un pèl desapercebuda (tot i portar 4 edicions ja) perquè li ha tocat viure temps pandèmics. Correu a comprar-la i llegir-la !! #llibre #literaturacatalana
"Mai s'està prou alerta amb l'esperit del temps, mai no s'empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual.."
Me lo he leído por una clase de la universidad y la verdad es que me ha sorprendido ya que me ha gustado bastante. El libro es interesante, pues cuenta la otra perspectiva del nazismo. Todos conocemos muchos libros de supervivientes o fuentes externas por el nazismo, pero poca gente ha hecho (o conozco yo a pocos) esto de describir de forma realista una ficción sobre un administrador nazi, el como fue desde dentro pasar por ello. La historia relata como un biólogo pasa a ser médico en el frente durante la guerra de Alemania contra Rusia durante el nazismo. Cuenta como se inicia el partido nacionalsocialista, como toda la propaganda de cambiar el país convenció a mucha gente (pues, ¿Quién no querría apoyar el cambio de su país?) provocando un alistamiento masivo al partido nacionalsocialista. Justo después de esto, viene ya el desarrollo al poder de Adolf Hitler, las expulsiones de los judíos de instituciones y luego de las calles, llevados a campos de concentración y luego también muchos a la muerte. Ahora bien, todo esto se lleva a cabo en gran parte gracias a las ideas que se fueron desarrollando en biología sobre como la gente aria no debía ser mezclada en la ciudad con gente no pura, es decir, gente judía y sus variantes, familiares, parientes, parejas...Todo esto del desarrollo de la raza superior es lo que lleva a un período extremista contra el ser humano.
El biólogo protagonista que ayuda en el desarrollo de estas ideas escribe en este libro todos sus actos de los que quiere redimirse (o eso parece que le obligan a hacer) pero no justificarse. Solamente se busca la comprensión de su lado, y como todo lo que pasó en esa época le llevó a hacer todo lo que hizo.
Obviamente no apoyo para nada el movimiento nazi ni nada parecido, pero me pareció un libro interesante de leer.
En un camp de presoners soviètic, en els darrers mesos de la segona guerra mundial, un científic narra el seu periple en el si del nazisme des de la seva afiliació al partit just després de la invasió d'Àustria. Coneixem així la forma en que un científic, amb estudis de medicina però vertaderament interessat pel comportament animal, esdevé referent d'una de tantes línies d'investigació amb les que els nazis pretenien justificar les matances contra ela inferiors. Seguim també el seu periple arreu del III Reich: Viena - Konigsberg - Posen i com, de mica en mica es fa conscient de la irracionalitat i la immoralitat dels actes i iniciatives que teories com les que ell mateix ha plantejat volen justificar, des de l'extermini de poblacions (jueus, eslaus) a les Lebensborn, una mena de granges on criar els aris perfectes. L'estupefacció arriba quan descobrim que aquest científic va ser guardonat amb el Nobel de medicina, i ell mateix es defineix com l'únic premi Nobel nazi.
Aquesta novel·la de Martí Domínguez, àmpliament documentada i molt ben executada, s'inspira en el cas del científic austríac Konrad Lorenz. La menció no és explícita en cap part de l'obra, però basta repassar la vida de Lorenz per adonar-se de les semblances amb la vida del protagonista de L'esperit del temps. Precisament, tot el que s'amaga darrera aquesta expressió, atribuïda a Ernst Jünger com a forma d'explicar el que feren milions d'alemanys en temps del nazisme, és el que s'intenta mostrar en aquesta novel·la. El que ens mostra l'autor és com un individu mogut per un afany de reconeixement científic s'entrega en braços del nazisme i li acaba donant arguments per cometre les atrocitats per tots conegudes. És una altra demostració de que la barbàrie es troba adormida en el fons de totes les persones, i que sota unes determinades circumstàncies pot sortir a la llum amb la major de les normalitzat.
Aquesta novel·la també es fixa en un altre fet significatiu: com bona part dels nazis, molta gent de certa significació en el nazisme, es va reintegrar amb total normalitat en la vida ordinària, sense que haguessin de pagar per haver causat la mort directa o indirecta se milions de persones.
Més enllà d'aquestes consideracions, també es fa incidència en un fet que és especialment sinistre: l'obsessió del nazisme per justificar les seves actuacions amb argument científics. És obvi que hi ha hagut molta altres règims polítics equiparables en el sofriment que han infligir als nazis, però el que els diferencia és que es limitaren a destruir els col·lectius que consideraven enemics sense presentar arguments elaborats més enllà d'actuar contra els "enemics de la pàtria". Però els nazis dedicaren ingents esforços en justificar el que era injustificable: la ciencia com a pretext.
Una novel·la tremendament interessant i útil per entendre un poc més els mecanismes del nazisme.
Decebedor. M'esperava una novel·la i m'he trobat amb una barrija-barreja de tractat d'història i coses que passen sense massa lligam. El relat està posat al servei dels fets reals que vol contar. El resultat és un relat desllavassat i una multitud de referències a personatges històrics que no aporten res a la història. O, si hi aporten alguna cosa, no és el nom i la trajectòria vital del personatge. És el que té la novel·la historicista, o la "basada en fets reals", que sembla voler dominar la literatura actual. Des del primer moment es veu que l'autor s'ho ha treballat, que ha passat dies buscant informació, però què aporta? Res que tingui valor literari. Com vol enganxar-hi tanta informació com li càpiga i mostrar tots els teòrics i pràctics de l'eugenisme i de la despolonització i la solució final, la cosa acaba perdent gairebé tot valor narratiu. Val a dir que, a mesura que la història avança cap al final, comença a resulta més llegible, però el mal ja és fet. Comentari a part d'un lector que, des de la distància, ha perdut el contacte amb la realitat del català actual, sigui la supressió de certs diacrítics o l'apostrofació de mots estrangers. Entenc que les paraules que comencen per essa seguida d'una altra consonant s'apostrofi, perquè el català sol pronunciar una e davant la essa, com a l'Stabsartzt. Però apostrofar Scharführer no m'entra en el cap. Com s'hauria de pronunciar perquè necessiti apòstrof, si en alemany Sch es pronuncia X?
Duro, duro… ¿Cómo el hombre puede ser tan salvaje? Imposible entender las barbaridades para conseguir una pura raza aria… El protagonista, científico nazi austríaco que recibió el Premio Nobel en los años setenta, relata sus recuerdos para salvar su vida. En el campo de concentración ruso pasó cuatro años y tuvo que realizar este ejercicio escrito, al final de la II Guerra Mundial; Alemania ya había perdido la guerra. En qué derivaron sus estudios sobre el comportamiento animal… sus investigaciones fueron utilizadas al servicio de la política.
Nazismo austríaco, purga de científicos judíos en la Universidad, robo de niños en Polonia, Bielorusia, niños bielorusos secuestrados a sus padres; los que eran rubios…, centros de maternidad… los “subhumanos”
VITEBSK ( Bielorusia) Búnker, en esta zona lo harán prisionero.
Konrad Zacharias Lorenz (pronunciación en alemán: /ˈkɔnʁaːt ˈloːʁɛnts/; 7 de noviembre de 1903 – 27 de febrero de 1989) fue un zoólogo, etólogo y ornitólogo austríaco. Compartió el Premio Nobel de Medicina de 1973 con Nikolaas Tinbergen y Karl von Frisch. A menudo se lo considera uno de los fundadores de la etología moderna, el estudio del comportamiento animal.
-"Feia la impressió que al Führer li interessava més l’aniquilació dels jueus i dels polonesos que la guerra. P.281 -"Costa poc matar un ésser humà." p.301 -"Passaran els anys i la gent ho oblidarà tot, d’aquests anys tan negres.. A poc a poc, ningú no recordarà res." p.346 "Portem ben a dins nostre la naturalesa més primigènia: la cultura és un vernís, una capa molt fina que ens protegeix i ens modula com a éssers pacífics, però quan desapareix aflora en nosaltres el primat més indomtable, que es defensa amb dents i ungles, fins a les darreres conseqüències." p.373 -"Els científics alemanys sou com la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!" p. 380 -Una dona major va exclamar, a l’avinguda de Leningrad: “Déu meu, si són com els nostres fills!” p. 386
Una novela ben documentada que relata la vida d'un investigador, etòleg, austríac (s'entén que seria Konrad Lorenz tot i no nomenar-lo) durant el nazisme. Convençut de la selecció d'individus per mantenir les qualitats de la raça germànica, es veurà involucrat en la pràctica inhumana de la mateixa i ja no ho trobarà tan clar. Un bon intent de voler explicar per què persones suposadament sensates es veuen arrossegades, o fins i tot justifiquen o deixen fer, barbaritats immorals i execrables.
Un dels millors llibres que he "devorat" darrerament, incapaç d'abandonar-lo. Molt ben escrit, interessantíssim, profund i reflexiu. En llegir-lo no pots deixar de preguntar-te com hauries actuat en el seu lloc. L'esperit del temps és l'encarnació de la banalitat del mal de la qual, segurament, molts pocs de nosaltres seríem capaços de deslliurar-nos-en. Molt recomanable, sense cap dubte.
Llegint altres ressenyes veig que el llibre no ha agradat massa. No és el meu cas. Potser és perquè no havia llegit massa sobre les atrocitats nazis, però m'ha resultat interessant. Amb l'excusa de l'Esperit del Temps es poden moure muntanyes si el moviment el lideren les persones adequades. Una bona reflexió final, pel meu gust.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Una novel.la molt ben documentada sobre les experiències i col.laboracions de científics en el projecte nazi. L'esperit del temps, la cosmovisió imperant en un moment determinat, a la que és difícil sostraure's, fins i tot per a aquells que estan habituats a emprar la raó com a guia vital. O potse és aquesta raó duta a l'extrem la causant de kes majors atrocitats.
Quan les idees estan per sobre de les persones tot sembla possible i res sembla inhumà. Gràcies a @MartiDominguezR i a @Ed_proa per aquesta narració que voldries novel·la però malauradament no és cap ficció.
Un llibre molt ben escrit que descriu perfectament com es podien sentir els nazis i com és que feien aquelles atrocitats. M'ha agradat molt. No es recrea en el drama i ho descriu molt clarament.
Crónica del nazismo contada por un nazi. A ratos me ha parecido una distopia porque me costaba asimilar tanta barbaridad por parte del ser humano. El libro engancha muchísimo.
Ben escrit (és en Domínguez!) però pel meu gust li sobren la meitat de les pàgines. Suposo que tenia un puial d’informació i l’havia d’encabir a la novel·la. De fet, la vaig abandonar quan en duia dos terços, fatigat. Vaig fer una desintoxicació amb lo ‘Quadern gris’ i, quan vaig estar cansat de les divagacions planianes, vaig reprendre’n la lectura. Amb l’anada al front del protagonista tot va lliscar millor. Lo final redimeix la novel·la. ‘La sega’ és un llibre magnífic, i a aquest li calia uns mesos de polir-ne el fato sobrer.
"De vegades, em fa l'efecte que he viscut diverses vides, i que aquell jo era un altre (...). I, tanmateix, aquell jo sóc jo, i de tot n'he après i he crescut, tot ha conformat la meua persona, i no puc escapar-ne."
"Qualsevol de nosaltres pot ser víctima d'allò que l'escriptor Ernst Jünger va denominar l'esperit del temps (...), però això (...), no ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars (...). Cal tenir les idees clares i alhora la humilitat de no voler-les imposar, cal accedir a la saviesa des de l'escepticisme i la modèstia, des de la prudència i el risc a equivocar-se."
"Hi ha en la nostra naturalesa biològica un tremp, un impuls innat que ens allunya de la raó i dels nostres deures morals més elementals. Que ens acosta a la selva més pretèrita, al fanatisme tribal, a la violència desfermada del grup, a aquell passat de sang i terror del qual tots provenim (...). En la nostra naturalesa, en la més íntima i covada, també habita l'amor, la compassió, el gest altruista i l'empatia per la desgràcia aliena. Per tant, la naturalesa humana és el fruit estrany d'aquestes dues forces tan poderoses, i tan arrelades a dins nostre: com una mar brava contra una costa accidentada, la pulsió és constant i immisericorde. És cosa nostra, doncs, que la llum s'impose sobre les tenebres. I no cedir mai un pam a la mar embravida, fosca i salvatge."
Novel·la incòmode, amb un protagonista amb antipàtic, amb el que no volem ni podem empatitzar. Un biòleg austríac interessat en les teories darwinistes que es converteix, gairebé sense buscar-ho, en un puntal dels experiments dels nazis. La novel·la comença quan és capturat per l’exèrcit soviètic i li demanen que escrigui, com una manera de fer fora els seus dimonis, tot el que ha fet al costat dels nazis. Veiem, des de la mirada del protagonista, com la comunitat científica gairebé en ple (excepte els jueus, que van ser eliminats dels llocs de poder) va recolzar la política racial i l’extermini del nazisme. Tot i que el protagonista és un personatge de ficció, tot el seu entorn està format per personatges històrics. Una novel·la que reflexiona sobre la foscor de la naturalesa humana. No m’ha entusiasmat, però és una lectura interessant sobre un moment històric ben fosc del passat recent.
A estones em va semblar força repetitiu, i tot i que em va agradar llegir des d'un punt de vista com el que es presenta, no m'ha acabat de convèncer com està enfocat l'argument.
No tinc clar si la repetició era a propòsit però no m'ha agradat. Explicava masses vegades la seva opinió d'un tema concret, jo a vegades sentia que ja havia llegit la mateixa frase feia unes quantes pàgines.