What do you think?
Rate this book
La Nacionalitat Catalana
Catalan
- GenresNonfiction
160 pages, Paperback
First published January 1, 1906
About the author
Enric Prat de la Riba
13 books1 followerEnric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de 1870 – 1 d'agost de 1917), advocat i periodista, fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914–1917) i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 5 of 5 reviews
February 11, 2023
En moments de crisi nacional cal mirar enrera i rellegir els clàssics que han teoritzat sobre la qüestió nacional catalana. I rellegint veus com el complex nacinal català ha estat una constant en la història dels nostres polítics. En aquest cas, bona anàlisi del fet nacional català des d'un punt de vista germànic, anant a buscar les arrels nacionals catalanes en aspectes més de destí natural que d'acció humana. Però quan l'autor comenta que "els catalans no som separatistes" i el projecte és una construcció nacional que s'ajunti amb la resta de pobles ibèrics, és quan entens perquè estem com estem. Treure'ns Espanya del cap ha estat, és i serà més difícil que treure'ns la de la vida real.
August 17, 2025
el que es fa pel tr.
March 16, 2026
No podia seguir considerant-me catalanista i no haver llegit encara “La nacionalitat catalana”’, un assaig perfecte per entendre d’on venim i per què avui estem en el pou. M’explico:
La 1a meitat del llibre és excel·lent. El capítol VI és el més important de tots, ja que en ell Prat de la Riba desenvolupa la filosofia que vertebra la seva ideologia política. L’autor, de la corda de Herder (un romàntic alemany defensor del nacionalisme cultural), explica que la nacionalitat no és el territori, ni el que dicta la llei, ni la raça, ni (sorprenentment) la llengua (aquesta és un element visible crucial de la nacionalitat, però no és la nacionalitat per se). La nacionalitat, segons Prat de la Riba, és el que ell anomena “esperit nacional” (concepte que actualment es podria traduir com a “identitat col·lectiva” o “consciència nacional”), el qual sorgeix després que un grup de persones comparteixin experiències històriques en un territori concret durant segles i que, en conseqüència, desenvolupin una llengua i una manera d’organitzar-se pròpies.
Malauradament, a partir de la 2a meitat, l’assaig va de capa caiguda. En el capítol VII es parla sobre la connexió entre els catalans moderns i els ibers d’una manera que, a priori, sembla bastant pseudocientífica (no domino gaire sobre el tema i potser Prat de la Riba té raó, però tampoc m’estranyaria que s’hagués anat de mare amb algunes de les seves afirmacions, ja que, durant el romanticisme, tots els historiadors -catalans i castellans- distorsionaven el passat i exhaltaven massa els mites).
Finalment, en els 3 últims capítols, Prat de la Riba diu que “el nacionalisme català no és separatista”, que les nacions d’Espanya haurien de tenir els seus respectius Estats per crear així una “federació de nacions ibèriques” i, d’aquesta manera, ser competitius mundialment en el context imperialista de l’època.
I és com: a veure, tros de soca… portes tot el llibre dient que Espanya és a efectes pràctics Castella, que Catalunya està supeditada a les maneres de fer castellanes i que cada nació hauria de tenir dret a organitzar-se en un Estat per ser reina del seu destí i materialitzar la seva voluntat política… PERÒ ARA DIUS QUE VOLS MUNTAR UNA FEDERACIÓ IBÈRICA PER FER AMB LES NACIONS PRECISAMENT EL QUE TU ODIES QUE LI FACIN A LA TEVA aka SUPEDITAR-LES A UNA ALTRA(??!!) Ja sé que ser imperialista era la norma en aquella època, però uf no es pot ser tan incoherent, i encara menys ser tan ingenu com per creure que Espanya deixarà de ser un estat castellanocèntric.
En fi… suposo que per això avui estem on estem: sembla ser que mai hem sabut trencar definitivament amb el marc mental espanyol.
La 1a meitat del llibre és excel·lent. El capítol VI és el més important de tots, ja que en ell Prat de la Riba desenvolupa la filosofia que vertebra la seva ideologia política. L’autor, de la corda de Herder (un romàntic alemany defensor del nacionalisme cultural), explica que la nacionalitat no és el territori, ni el que dicta la llei, ni la raça, ni (sorprenentment) la llengua (aquesta és un element visible crucial de la nacionalitat, però no és la nacionalitat per se). La nacionalitat, segons Prat de la Riba, és el que ell anomena “esperit nacional” (concepte que actualment es podria traduir com a “identitat col·lectiva” o “consciència nacional”), el qual sorgeix després que un grup de persones comparteixin experiències històriques en un territori concret durant segles i que, en conseqüència, desenvolupin una llengua i una manera d’organitzar-se pròpies.
Malauradament, a partir de la 2a meitat, l’assaig va de capa caiguda. En el capítol VII es parla sobre la connexió entre els catalans moderns i els ibers d’una manera que, a priori, sembla bastant pseudocientífica (no domino gaire sobre el tema i potser Prat de la Riba té raó, però tampoc m’estranyaria que s’hagués anat de mare amb algunes de les seves afirmacions, ja que, durant el romanticisme, tots els historiadors -catalans i castellans- distorsionaven el passat i exhaltaven massa els mites).
Finalment, en els 3 últims capítols, Prat de la Riba diu que “el nacionalisme català no és separatista”, que les nacions d’Espanya haurien de tenir els seus respectius Estats per crear així una “federació de nacions ibèriques” i, d’aquesta manera, ser competitius mundialment en el context imperialista de l’època.
I és com: a veure, tros de soca… portes tot el llibre dient que Espanya és a efectes pràctics Castella, que Catalunya està supeditada a les maneres de fer castellanes i que cada nació hauria de tenir dret a organitzar-se en un Estat per ser reina del seu destí i materialitzar la seva voluntat política… PERÒ ARA DIUS QUE VOLS MUNTAR UNA FEDERACIÓ IBÈRICA PER FER AMB LES NACIONS PRECISAMENT EL QUE TU ODIES QUE LI FACIN A LA TEVA aka SUPEDITAR-LES A UNA ALTRA(??!!) Ja sé que ser imperialista era la norma en aquella època, però uf no es pot ser tan incoherent, i encara menys ser tan ingenu com per creure que Espanya deixarà de ser un estat castellanocèntric.
En fi… suposo que per això avui estem on estem: sembla ser que mai hem sabut trencar definitivament amb el marc mental espanyol.
October 3, 2023
«La nacionalitat catalana» és un assaig polític escrit per Enric Prat de la Riba, publicat per primera vegada el 1906 i reeditat i corregit el 1910.
Enric Prat de la Riba (1870-1917) fou un advocat, periodista, escriptor i polític i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix
Prat de la Riba, en aquest assaig, primer fa una anàlisi històrica i sociològica de la nació catalana. Després reflexiona i disserta sobre els conceptes de nació i nacionalitat. Així explica que l’estat espanyol és un estat plurinacional on, entre d’altres, hi ha la nacionalitat catalana. Finalment fa una proposta per l’estructuració política de les diferents nacionalitats dintre d’una federació ibérica.
Enric Prat de la Riba (1870-1917) fou un advocat, periodista, escriptor i polític i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle xix
Prat de la Riba, en aquest assaig, primer fa una anàlisi històrica i sociològica de la nació catalana. Després reflexiona i disserta sobre els conceptes de nació i nacionalitat. Així explica que l’estat espanyol és un estat plurinacional on, entre d’altres, hi ha la nacionalitat catalana. Finalment fa una proposta per l’estructuració política de les diferents nacionalitats dintre d’una federació ibérica.
January 8, 2018
Llegir aquesta obra és imprescindible si hom és independentista, nacionalista, o si el destí ha volgut que parli, pensi i obri en català. Llibre cabdal dins la història del nostre petit país, Prat de la Riba demostra una visió clara i profètica del seu sentiment patriota i del futur de les nacions. La seva sol·lució desitjada, una "Federació Ibèrica" imperial i exportadora de coneixement, no ha arribat a complir-se (ni es complirà, un servidor s'aventura a preveure), i el seu coneixement "científic" sobre l'origen de la nostra llengua, raça i nacionalitat ha estat superat pels investigadors posteriors. Però aquests dos petits inconvenients no fan sinó mostrar més clarament el geni d'Enric Prat de la Riba: el saber formular sense fisures en la seva argumentació la necessitat de reconèixer, celebrar i preservar la nació catalana. Tot això, en les seves paraules, el porta a defensar la intemporal proposició: "Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat".
Les bases que Prat de la Riba examina principalment (Dret, Idioma, Art, Territori) no han canviat al debat nacionalista que vivim avui en dia, i per tant el lector pot trobar joies i pensaments que han sabut aguantar el pas del temps.
"Per conèixer un poble s'ha de posseir la seva llengua; per apreciar la seva literatura s'ha de conèixer la llengua en què està escrita. Cada nació pensa com parla, i parla com pensa"
Això sol resumeix perquè hi ha un conflicte per la independència:
"Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l'activitat oplítica fos un producte de l'Estat, els governants del nou Estat haurien desenvolupat una política nova; al nou Estat espanyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d'una altra manera. Els governants varen seguir obertament la política d'una sola de les nacionalitats unides, i és que en el fons, disfressat amb el nom d'espanyol, va governat, com segueix governant, Espanya l'Estat Castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d'espanyol ens imposa el dret de castella, i amb el nom d'espanyola la llengua castellana."
"Si ésser pàtria, si ésser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l'art propis, si era tenir esperit, caràcter, pensament nacionals, l'existència de la nació o de la àtria era un fet natural com l'existència d'un home, independent dels drets que li fossin reconeguts. L'esclau romà era home, encara que per lleis del seu temps fos una cosa en mans d'un altre home, de l'home oficial que les lleis reconeixien. La ació era nació encara que les lleis la tinguessin subjecta, com l'esclau romà a una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui."
Les bases que Prat de la Riba examina principalment (Dret, Idioma, Art, Territori) no han canviat al debat nacionalista que vivim avui en dia, i per tant el lector pot trobar joies i pensaments que han sabut aguantar el pas del temps.
"Per conèixer un poble s'ha de posseir la seva llengua; per apreciar la seva literatura s'ha de conèixer la llengua en què està escrita. Cada nació pensa com parla, i parla com pensa"
Això sol resumeix perquè hi ha un conflicte per la independència:
"Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l'activitat oplítica fos un producte de l'Estat, els governants del nou Estat haurien desenvolupat una política nova; al nou Estat espanyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d'una altra manera. Els governants varen seguir obertament la política d'una sola de les nacionalitats unides, i és que en el fons, disfressat amb el nom d'espanyol, va governat, com segueix governant, Espanya l'Estat Castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d'espanyol ens imposa el dret de castella, i amb el nom d'espanyola la llengua castellana."
"Si ésser pàtria, si ésser nació era tenir una llengua, una concepció jurídica, un sentit de l'art propis, si era tenir esperit, caràcter, pensament nacionals, l'existència de la nació o de la àtria era un fet natural com l'existència d'un home, independent dels drets que li fossin reconeguts. L'esclau romà era home, encara que per lleis del seu temps fos una cosa en mans d'un altre home, de l'home oficial que les lleis reconeixien. La ació era nació encara que les lleis la tinguessin subjecta, com l'esclau romà a una altra nació, a la nació oficial, la nació privilegiada. L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui."
Displaying 1 - 5 of 5 reviews