La Toneta té uns vint anys, és alta i ben entallada, d'una morenor encesa, i té un posat seriós i un mirar modest. Òrfena des dels cinc anys, s'ha criat amb una família veïna, que no ha pogut donar-li cap altra fomació que la necessària per fer de cosidora. Quan la Toneta es troba amb en Lluís, un estudiant de quart any de dret, simpàtic i elegant, però aficionat a papallonejar pels barris menys distingits de Barcelona, comença una història de seducció i abandonament que és, sobretot, un retrat magnífic de les classes populars de la ciutat a les portes de la revolució de setembre de 1868.
Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona va especificar. Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.
M’està costant portar un diari dels llibres que vaig llegint! Mmmmmmmmm, l’inici prometia, però el final……. meh. Tot i això, primer contacte amb Oller, seguirem informant.
Aquest llibre m'ha emocionat molt a de dins del meu coret. Oller és capaç de fer un retrat de la Barcelona del seu temps mentre ens parla d'una passió romàntica vista a través dels ulls del real, amb conceptes mèdics que el duen cap al realisme de la seva època. La manera de narrar, la llengua i el ritme fan de La papallona una obra imprescindible i cabdal de la nostra literatura. Ganes de sguir amb la seva obra.
Realment és una relectura, però l’havia llegit feia tan de temps que ha sigut com una altra primera lectura. Molt d’acord amb el que ha dit la Pao. Es nota que és la primera novel·la de l’Oller i que encara no tenia massa apamada la cosa… però tot i que la novel·la no sigui especialment bona (de fet no gaire bona, és una novel·leta romàntica facileta) ja s’hi intueix l’Oller que m’agrada, el de la Bogeria (que tinc moltes ganes de rellegir) i el de l’Escanyapobres. Continuo defensant, però, que Oller escriu meravellosament bé i se subestima la seva qualitat com a escriptor…
‘La papallona’ és una novel·la que va ser escrita en el moment en què Oller adquireix els nous paràmetres realistes, és per això que no supera l’estadi d’obra de transició entre una voluntat realista i el model de novel·la tradicional (romàntica i costumista). L’obra intenta superar els esquemes romàntics, fulletonescos i costumistes, però no ho aconsegueix. Predomina una visió romàntica i costumista per sobre el realisme i ‘acaben imposant els prejudicis morals d’Oller en el desenvolupament de l’argument. La crítica de l’època la va considerar representativa de la novel·la naturalista, però el mateix Zola al pròleg de la traducció francesa fa notar les diferències amb el moviment original. La temàtica de l’obra no és altra cosa que el clixé fulletonesc de la seducció: una òrfena innocent seduïdes per un estudiant. Els personatges principals són Toneta i Lluís. En el cas d’ella, com tantes heroïnes de fulletó, el sentiment d’orfanesa és la clau de la seva personalitat, és una ànima cándida. Toneta s’ emmiralla en el matrimoni dels Castellfort perquè és una relació entre persones de diferents classses socials i pensa que el seu cas també és possible. Els aspectes naturalistes del personatge s’observen en l’explicació psicològica i fisiològica de la seva hipersensibilitat que accentuada per la seducció i el part es convertirà en un desequilibri nerviós que l’acabarà portant a la mort. En el cas de Lluís s’observa la voluntat per part de l’autor de superar el clixé fulletonesc del seductor per tal de poder-lo salvar moralment, Oller dibuixa un personatge excessivament inconscient i esclau del seu caràcter, dominat per la naturalesa. Una inspiració netament realista s’evidencia en la voluntat de documentar un món concret, una localització temporal precisa, una fixació social dels personatges -la majoria de classe menestral amb el contrapunt dels Castelltort, membres de la burgesia industrial barcelonina. La novel·la ofereix un meticulós retrat del marc urbà de la Barcelona de l’època. El desenllaç moralitzant de l’obra suposa una claudicació que traeix contradiccions tant ideològiques com estètiques. Oller es decanta pel melodrama i el sentimentalisme i atempta contra la versemblança i la coherència interna del relat, força un casament inversemblant ‘ni articula mortes’ entre la Toneta i un Lluís redimit mogut per un afany moralitzador que el mateix Oller va justificar com una concessió als lectors. En definitiva, una novel·la que adquireix el seu valor en relació al seu context.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Aquesta és la història d'una pobra òrfena seduïda per un estudiant de Ripoll (si es que tots els de Ripoll són uns barruts...) I realment tot és tan sentimental i fulletonesc com la premisa fa suposar. Ella és una bleda i ell un imbècil que a sobre al final es redimeix en un final d'allò més peripatètic. En canvi, la descripció de l'ambient de les classes populars de Barcelona i sobretot la descripció de l'ambient d'una casa de dispeses plena d'estudiants i personatges peculiars està realment bé. Però el que més em va agradar van ser tres personatges secundaris: l'altre estudiant que viu a la pensió i que realment sí que és un autèntic cràpula que es passa el dia jugant als billars i no va mai a la universitat, la dispesera vanitosa que li encanta que els joves que té a dispesa li facin festes, i també la Madrona, una mare pedaç d'allò més soferta, bona i noble, sense resultar insuportable, perquè té caràcter i sap resignar-se, no com la bleda insuportable de la protagonista. Quan surten aquests tres personatges la cosa millora ostensiblement, però no prou per fer-te oblidar que és una novel·leta insuportablement melodramàtica i passada de moda.
Aquesta novel·la és diverses coses, i pràcticament totes positives: És una novel·la moderna, en la forma i en el fons, i podria ser-ho més de no ser per l'incongruent final. Em costa de creure que Oller quedés content amb el desenllaç, i sospito que es va forçar a acabar la novel·la així per tal que la seva obra no fos titllada de "mal naturalisme" per la crítica. És una novel·la de dones. Emociona l'immens respecte i complexitat amb què Oller perfila les seves protagonistes. Emocionen les converses entre elles i emociona la immensa capacitat de compassió de la Madrona. I emociona també la Toneta que, en la meva opinió, no és sinó una adolescent ingènua que no té per què saber, encara, allò que ignora de la conducta humana. És fàcil col·locar-li l'etiqueta de tonta, però crec que una lectura atenta és suficient per adonar-se que la seva mirada sobre allò que l'envolta és profunda i analítica. NO és una novel·la realista. És una novel·la essencialment romàntica. I és, sobre tot, una novel·la bellíssima, en què cada paraula està triada amb una delicadesa que gairebé fa mal.
Un d'aquests llibres obligatoris de batxillerat, me l'he llegit, però molts anys després d'haver acabat la secundària. Des d'una perspectiva actual, la històra i el comportament dels personatges és absurd i ridícul. No obstant, és molt interessant veure les descripcions de la Barcelona de finals del segle XIX, quan les rambles eren el carrer dels oficis i dels locals. Si, a més, us agrada el vocabulari i la llengua del segle XIX, aquesta novel·la us agradarà molt-
Llibre naturalista de Narcís Oller, una història d'amor entre un burgués i una treballadora on es veuen les diferències de classe. Final amarg propi de l'autor.
Està bé, curt i fàcil de llegir amb un vocabulari bonic. No deixa marca però serveix per passar l'estona.
bof bof bof que buen libro, Toneta mereixes molt mes, t'estimo ets la millor i la madrona igual, las mejores siempre. Lluís eeem te odio, no se puede ser más sinvergüenza. "A la fi, el fibló dels desenganys es suporta amb l'esperit tranquil; però la rojor de la vergonya remou tot l'ésser, ens empeny sempre cap al racó més fosc, ens foragita dels nostres semblants, i ens ofereix, per únic refugi, una soledat que aviat es pobla de remordiments i records enverinats, perdent així el caràcter consolador de la soledat veritable". BOFFF me ha encantado a lo heavy
Interessant fins a la meitat. Es veu clarament el que deia Zola sobre la compassió d'Oller pels personatges. M'he quedat amb ganes d'un final més naturalista.
This entire review has been hidden because of spoilers.
La història per a mi és una mica massa carrinclona i moralista. El més destacable és llegir en el català de la Reinaxença (tot i que costi una mica) i sobre la Barcelona i els costums de l'època.
La historia es molt bonica i m’ha agradat bastant,se’m ha fet una mica complicat entendre algunes paraules,pero aixo no canvia el fet de que es un bon llibre. 4 estrelles.
This book honestly surprised me. I had to read it for school and I ended up enjoying it. Is it one of my favourite reads? No. I struggle to understand some concepts simply for the mentality from the time this was written.