He llegit el llibre en dos temps. Enmig dels dos temps he llegit el llibre de memòries de Joan B. Culla (”La història viscuda”. Grup 62:2019). Dos llibres diferents, dos propòsits diferents. No són comparables, peró, mentre Joan B. Culla relata experiències viscudes dins la seva trajectòria d’acadèmic, historiador al servei del país i polemista documentat, Xavier Doménech alça el vol cap a la reflexió històrica i política del present des de la lectura precisa, lúcida i rigurosa del passat. Ressons de Josep Fontana a qui dedica el llibre (mestre de mestres li diu. Tota la raó).
El llibre té dos parts ben clares, la primera que comprén els tres primers capítols i la segona, els dos darrers.
A la primera part, Doménech aborda des de la construcció de l’Estat liberal fins el pacte constitucional del 78. Des de les arrels del catalanisme popular, del federalisme d’Abdó Terrades, al sempre present Pi i Margall, passant per l’imprescindible V. Almirall. Des de les guerres carlines, a la revolució del 68 i de la seminal I República al pacte de St. Sebastià i l’experiència republicana dels anys trenta (amb les sucoses reflexions d’Azaña i Ortega Gasset -tant influent a l’actualitat) finalitzant en la transició de la segona meitat dels anys setanta. A la segona part, Doménech relaciona allò que ha viscut en primera persona com a polític peró des de l’òptica de l’historiador. El llibre acaba amb una reflexió sobre les possibles sortides d’un país que compta amb una Constitució morta per irreformable.
La serietat i profunditat amb que l’autor ha pres aquest repte és d’una gran envergadura. No és només que X. Doménech sigui un historiador competent i rigurós, és que s’ha proposat destripar tots els mecanismes de l’Estat, els seus principis jurídics, els fonaments teòrics polítics en el que es basa, contraposa autors, experiències viscudes -no només, les òbvies del Quebec i Escòcia- i revela els mecanismes interns de l’Estat. Acut a la Història comparada i indaga en els processos internacionals de llarga durada (el neoliberalisme de M. Thatcher, nés un). Especialment interessant he trobat l’anàlisi del federalisme, que, defensant-ne la seva essència històrica, deixa al descobert la mentida del federalisme anomenat “banal”. També és imprescindible resseguir el fil del concepte de sobirania perquè aquest és l’aspecte nuclear del problema d’Espanya i de la seva solució.
En un llibre en el que no he deixat una pàgina sense subratllar, és molt difícil triar un paràgraf essencial entre tants d’imprescindibles. En trio un de l’apartat primer “Motivaciones y sentido” que és inspirador de les pàgines que vindran: “Hay pocos lugares en Europa -o ninguno según se mire- donde existan al mismo tiempo una deslegitimización tan patente del Estado, que va del rechazo a la Constitución hasta la desaprobación del jefe del Estado, y a la vez una opción de ruptura que apoyan, en diferente grado, más de dos millones de personas. En este sentido, Cataluña se encuentra en el corazón de una crisis de Estado que, en realidad, es mucho más amplia y que tiene que ver con el Estado en si mismo” (pàg. 18).