Una peculiar família llibertària en què dos oncles aparentment solters fan de pare i mare, una escola repressora, una església i unes forces de l´ordre omnipresents, uns bordells plàcids i uns cafès plens d´escalfor són alguns dels escenaris i personatges d´aquesta novel·la de Ferran Torrent. De fet, ens trobem davant dels records d´infantesa i joventut d´un tal Ferran Torres a la proteica i felliniana València dels anys seixanta, una ciutat on gairebé tot és possible. Aquesta història plena d´humor, tendresa i seducció, obtingué el Premi Sant Jordi 1994.
Sóc l'única que ha trobat aquest llibre absolutament repugnant i no se l'ha pogut acabar? Perquè en la pàgina 72 he dit prou. PROU. A Ferran Torrent l'havia intentat llegir una vegada, fa temps, i no em va agradar ni el seu estil ni la trama policíaca que el caracteritza. Aquell llibre, del que ni recorde el títol, tampoc el vaig poder acabar. A aquest li vaig voler donar la oportunitat perquè és un retrat vívid i real de la València franquista, i dic, vinga, tot siga per la novel.la històrica... però no. N-O. No és que siga mal escriptor. El seu estil, groller i sarcàstic, és bo i la agilitat i la intel.ligència amb la que escriu fa per guanyar complicitat. Tampoc és que estiga malament la seua evocació de la València del tardofranquisme; és una recreació magnífica, que fou premiada allà pels anys 90 i no em sorprèn, de fet em dol haver de rebutjar el llibre. Aleshores, què passa? Doncs que l'autor fa gala de una masculinitat tòxica, un masclisme i una homofòbia tan rampants que resulta difícil suportar. I no, no és part de la recreació històrica. Bé, sí que ho és, però l'autor, lluny de fer una denúncia d'aquestes violències o exposar-les simplement com a part del marc històric que descriu, sembla buscar la complicitat del lector amb una sèrie de soflames molt de "machirulo" que es suposa que han de fer gràcia o quant al menys, unir-te a la visió absolutament casposa d'aquest senyor. Cap dona està representada com a un èsser humà. Tot són conys, mamelles, figues. Llevat de la mare, la resta dels personatges femenins estan absolutament sexualitzats i són poc més que trossos de carn servits en una safata per als protagonistes. Putes, mestres, alumnes... totes deshumanitzades, perquè són objectes sexuals. No hi ha cervell, no hi ha personalitat. Sols un cony. La homofòbia? No em faces començar. Olé eixa frase de "era homosexual i per tant, pederasta". Ahí va xato, t'has cobert de glòria. La equivalència entre homosexual i pedòfil és una abominació que es fa encara pitjor si consideres que per a pedòfil, el protagonista, a través de llur boca parla l'autor referint-se a les xiquetes que ixen d'escola com a "lolites"; posant els seus personatges a refregar-los la bragueta contra el cul en els autobusos i tramvies, siguent portats pels seus tios a diferents prostíbuls des que són xiquets, deixant a banda incomptables anècdotes de masturbacions, descripcions de mamelles i culs, i una caterva de personatges sòrdids i repugnants ocupats en negocis turbis que es desfoguen fent ús de dones prostituïdes i explotades com si estigueren fent un servei a la humanitat. Que en els 90 es passara qualsevol cosa, i damunt es premiara, ja ho sabia. Però avui dia no em trague ni un segon més aquesta merda misògina, pedòfila i masclista. A fer la mà, senyoro Torrent. #SeAcabó.
Una obra mestra de la literatura moderna llevantina. Ell fa una descripció immillorable de la València durant la segona meitat del segle passat. Vaig a llegir els seus altres llibres tan prompte com puga.
"Vaig entendre que només som la part insignificant d'una cadena de paradoxes"
Después del profundo impactó que supuso la lectura de "Noruega", de Rafa Lahuerta Yufera, decidí leerme esta novela (ya clásica) de las letras valencianas que allá por el año 1994 fue galardonada con el Premio San Jordi de Novela.
Una obra, en líneas generales, que aúna grácilmente las virtudes de la literatura de Ferran Torrent: humor irreverente, escenas sórdidas y capacidad para el retrato costumbrista valenciano.
La novela se lee rápido, es corta y aporta una visión valenciana del tardo-franquismo desde una perspectiva contestataria y heterodoxa. En general predomina durante la lectura una atmósfera literaria de escepticismo vital, aunque la narración deja espacio para la ternura de lo familiar y la seguridad de lo cotidiano. El final es duro, y ese realismo visceral es, indudablemente, otro de los atractivos de "Gràcies per la propina".
Una novela que, si bien no me parece de obligatoria lectura como "Noruega", si que es una buena opción para los que gusten de este tipo de historias.
Nota: 3,5 estrellas.
"Sigues lo que sigues en la vida, lo important es tindre cor"
Confesso que vaig veure la pel·lícula abans que el llibre, però tot i que em va fascinar, pels autors, diàlegs, moments i, també val a dir, les cures d'humilitat que hi apareixen. Encara que és millor el llibre. I no ho dic per quedar de cultureta sinó perquè ofereix més passatges que no surten al film i que confirmen la idea que tenia al cap de tots els personatges.
És la història de dos nens que queden en mans dels seus tiets, dos supervivents de l'època que no n'amagaran pas la seva forma de viure i entendre la vida, solucionant els problemes pels quals passen els joves a les diferents edats (amors, la tan anhelada pèrdua de virginitat, diners, autoestima...) d'una manera particular i no sempre la més ortodoxa, per dir-ho d'alguna manera.
Llibre juvenil, com moltes de les obres de l'autor.
Ferran Torrent elabora una imatge de la València dels anys 70 amb una societat que desperta famèlica i temorosa. Narrat com si es tractara d'un document autobiogràfic, mos obri una finestra a la seua infantesa i pubertat, per on podem conéixer un conjunt de personatges molt bé construïts, uns més complexes que altres, però tots ben delimitats.
Sembla, sobretot en l'última part del llibre, que la família "Torres" no para de defendre que el deure principal de tot individu és l'expressió absoluta d'ell mateix, puix és només d'eixa manera com un s'adreça pel camí de la seua felicitat. Mentres que, en contraposició a estos els nostres herois, s'alça la gran ombra, la coacció, la repressió, l'autoritat despietada i col·lectiva, l'església, el fascisme. Francisco Franco i els seus amiguets.
I és que són moltes les referències al context sociopolític i a la simetria entre la ficció del protagonista i la no-ficció que va viure l'autor. F. T. (a vosatros deixe la interpretació de les sigles) es banya i ben banyat quan tria que paraules i fets immortalitzar en la seua crònica: els discursos anarquistes de l'obrer en menys vergonya i més motivació que estudis, els ensopecs amb l'omnipresent església, alguna que altra picadeta d'ull prou destarifada (el NODO, Tono i Romania, el pernil del capellà...) però no per això fora de context o certes reaccions que els germans criats en l'amor a la llibertat i la convicció en el dret a la no-coacció mos ofereixen sense adonar-se'n del seu valor.
Això sí, tot amanit en bona cosa d'humor gamberro i destrellatat, que tant mos agrada en "la Terreta", i que tant val per riure's amb l'emissor com d'ell.
Un llibre una mica extrany al principi, molt sòrdid i una mica incòmode de llegir certs passatges però a mesura que vas coneixent els personatges vas encarinyante d'ells.
Per altra banda, Torrent dona una visió de la València dels anys setanta on predomina la picaresca i les il·legalitats, de vegades surten escenes molt divertides que es complementen amb comentaris del propi protagonista sobre els events que viu.
En resum, es un llibre que es llig ràpid una vegada coneixes els personatges, divertit i íntim cap als capítols finals.
He descobert que hi ha una segona part, ja done per segur que m'agradarà.
A banda d'eixa imatge desagradable i innecessària, és un llibre curiós i divertit, alimentat per certa nostàlgia de l'anell metropolità de València: la ciutat que devora i esborra totes les tradicions, fins i tot aquelles que van arribar i anar-se'n en menys d'un segle, com l'esperit revolucionari de les societats industrials. I és un llibre divertit amb un final dur, com m'agraden a mi els llibres. És un café amb sucre, una amargor que es deixa passar agust.
L'adaptació cinematogràfica és genial i igual de colpidora que el llibre.
Un llibre atípic de Ferran Torrent, sense (massa) personatges turmentats ni abocats a l'abisme. Es tracta d'un retrat d'una família valenciana "desafecta" durant el tardo-franquisme, en el que les vides dels protagonistes expliquen la peculiar València dels seixanta i principis del setanta.
En la Valencia de la postguerra se enfrentan los catalano parlantes de los pueblos con los castellano parlantes de la capital. La novela cuenta como unos chicos se hacen mayores entre la libertad familiar y la dictadura pública.
Un libro ameno sobre una familia valenciana y su día a día. Relato costumbrista de la Valencia en tránsito (entre lo rural y el extrarradio) valencianoparlante y canalla. No es un libro que te cambie la vida pero es una lectura agradable
Crònica generacional d’una família valenciana atípica a les acaballes del franquisme, en un món propi que cada vegada se’ls fa més petit, com les seves terres, per desconeixement de la resta, un univers estrany que els engoleix.
Disfrutat i ventilat ràpid. Divertit (se m'ha quedat gravada l'expressió de "ganes de veure pèl" davant els espectacles de vedets") i ben encaixat el gir dramàtic i més seriós a les últimes pàgines.
Novel·la amb trets biogràfics de l'autor, un llibre que ajuda a comprendre tota una sèrie d'esdeveniments històrics i socials de vegades no tan lluny per al públic jove.
Els adolescents Ferran i Pepín esdevenen adults al mig d'una família formada per l'avi i els dos oncles paterns. Cada personalitat influirà en els joves de manera decisiva al llarg de les seues vides: la coherència ideològica de l'avi, l'eclecticisme de Tomàs i la bonhomia de Ramon. Descobriran que tot no és allò que sembla ser, que l'abús de poder és força present a les seues vides i que cal mirar endavant malgrat les dificultats.
És una lectura que pot divertir i emocionar: no podem obviar com l'oncle Tomàs fa servir frases de pel·lícules del moment per a impressionar les xiques amb qui festejar; com fan parar una pel·lícula perquè han d'investigar una possible burla a l'autoritat; o les conseqüències que comporta no complir amb els preceptes de la religió catòlica.
La major part de la repressió viscuda per aquesta família en el període narrat ha passat a la història. Malgrat això, i mentre escrivim aquestes línies, trobem injustícies pròpies d'aquell període que pensàvem que no les veuríem.
Durant molts anys vaig pensar que si hem estat persones normals va ser per l'absència d'una educació específica. Però estava en un error, l'avi es preocupava per nosaltres sense la pressió d'una disciplina que, en el fons, amaga un seguit d'idees de control autoritari. Les seues regles venien determinades pel sentit comú, aleshores allunyades del sentit col•lectiu.
Per molt que intentes esborrar un capítol de la teua vida, sempre queden indicis de les planes viscudes; més encara si forces un destí que pensaves inalterable.
Per a ell, la cita dels dimecres no era la d'un amant que espere amb impaciència que arribe l'hora acordada, sinó una mena d'encontre marcat pel compte enrere d'una felicitat fugissera.
No imaginem les persones tal com eren sinó l'efecte que tingueren sobre nosaltres.
M'indignava que després de tants anys de convivència, després de tanta vida com ens havia entregat, desconeguérem les profunditats del seu esperit. Coneixíem els trets elementals de la seua naturalesa però ignoràvem l'essència que envoltava la forma. Pensàvem que mai no demanava res perquè no ho necessitava, sense adonar-nos que en el fons d'aquesta actitud residia una espera resignada.
Com a llibre de lectura de l'institut... L'he disfrutat. Com a llibre... No tant M'ha agradat veure la València de la postguerra, indagar en aquella època tan "obscura" de la nostra història, i les crítiques que fa al govern em pareixen molt acertades. El que no he suportat i m'ha causat un gran fàstic és l'objectivització de tots els personatges femenins del llibre (si es poden considerar personatges, perquè sumant tota la seua participació no omplin ni dues pàgines): estan ahí per satisfer els desitjos sexuals del dos germans i els familiars, i ja.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Un retrat d'una família atípica en la València de la posguerra que crec que ha envellit molt malament. Un estil molt definit, una ironia suggerent i una història fins a cert punt interessant. Ara, la misogínia arriba a ser asfixiant. No només per les circumstàncies de l'època en què està ambientada, sinó pel moment en què està escrit, vull pensar. En fi, no està malament, però com diria una amiga: no m'ha encantat.
Genial novel·la costumbrista de la Valencia dels 60. Uns personatges carismatics porten el pes d'una història sòrdida, divertida i emotiva sobre les relacions entre els homes d'una família treballadora. M'han encantat els canvis de to, la narrativa quasi històrica de la ciutat de València i uns personatges dels quals m'agradaria saber més. Un must-read de la literatura valenciana.
Abans havia llegit llibres de aquest autor però només policíaques aleshores vaig decidir provar aquest com que els altres m’ havian agradat. M’he encantat Gràcies per la Propina molt des de principi a fin i recomendaría aquest llibre a tots encara que els més fíns, a lo millor, trobaríen alguns temes del primer part NSFW.
Gràcies pel llibre! Un gran relat de la València de fa una pila d'anys, escrit amb humor, tendresa, i delicadesa. Un llibre preciós, recomano llegir-lo i després gaudir de la preciosa pel·lícula dirigida per Francesc Bellmunt