La filla del mar ―estrenada a Barcelona l'any 1900― representa, juntament amb Maria Rosa i Terra baixa, la fita més important de l'època de màxima plenitud creativa de Guimerà. La filla del mar és un drama realista en què, a través d'una prosa col·loquial, l'autor sotmet les passions humanes a una anàlisi minuciosa.
Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou dramaturg, polític i poeta en llengua catalana. La seva extensa obra, notable per unir a una aparença romàntica els elements principals del realisme, el va convertir en un dels màxims exponents de la Renaixença o "ressorgiment" de les lletres catalanes a l'acabament del segle xix. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Als set anys va anar a viure a Catalunya, on es va adaptar ràpidament. Fou una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària. Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària estigué dedicada al teatre. Ben aviat va aconseguir reconeixement internacional (Mar i cel va ser un èxit immediat, traduït a vuit idiomes). La seva època més brillant fou en l'última dècada del segle xix, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana d'aquella època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, i destaca en el seu currículum María-Rosa (1894), Terra baixa (1896), o La filla del mar (1900). Al final de la seva vida diversificà més la seva producció, des del drama burgès als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista
Diuen que Àngel Guimerà era gai i que per això escrivia relats d'amor heterosexuals tràgics. Potser eren la seva petita venjança contra el món. Mireu el que li diu Rigualt, un amant seu, en una carta: "Ven, pues, te convida la diosa Euterpe y yo te recordaré a Cupido. He cenado, no está feliz mi musa pero sí lo está mi cuerpo. Adiós, te espero. Tu incompatible"
M'encanta la combinació d'elements romàntics (el conflicte passional dels dos enamorats) i d'elements realistes (l'ambientació costanera de la història). M'encanta la força que es desprèn dels diàlegs de Guimerà i de com la conxorxa del poble per expulsar el diferent, com si d'un sacrifici de purificació es tractés, es desenvolupa amb tanta naturalitat que esgarrifa. Una de les millors que he llegit de Guimerà.
fua, mainada, tot i que al principi admeto que em va costar una mica entrar (com sempre que hi ha massa personatges de cop, crec que és un problema recurrent meu amb el teatre) que bé que m'ho he passat!!! (i, a més, com que és per la UOC compta com ser productiva tot i no estar fent tfg, èxit doble). tota la trama és, de manera literal i no irònica, pur cinema, i els personatges són tot el peak de la comèdia. en plan, com us començareu a insultar a crit de "bagassa" i "bacona", per un xaval mig pringat que es diu Pere Màrtir??? fortíssim, molt recomanable
“La filla del mar” és un drama realista dividit en tres actes. Narra el triangle amorós entre l’Àgata (la filla del mar), la Mariona (una catalana pija de l’època) i en Pere Màrtir (el faldiller oficial del poble). A més d’aquests tres, protagonitzen l’obra alguns habitants del poble, que li donen el to còmic que tant ens agrada.
He rigut i m’he emocionat molt llegint “La filla del mar”. Us la recomano moltíssim❤️
Escriu molt rigorosament Sebastià Perelló en l'estudi preliminar que encapçala La filla del mar d'Edicions 62 que Guimerà té aquesta manera d'anar i venir, de no ser romàntic ni combregar en les files del realisme, de fer un ús inusual de l'estètica modernista, de treure les coses del seu lloc, de desplaçar-se contínuament. I més endavant hi afegeix: "Guimerà ens exposa alguna cosa més que un melodrama que s'ha volgut llegir des dels paràmetres del realisme. Però ben endins de l'obra que ni acaba de ser romàntica ni s'adiu a les fórmules del drama realista, hi nia una tragèdia".
I és precisament en La filla del mar (1900), segons el meu parer, on Guimerà visibilitza més aquest combinat entre procediments realistes i elements melodramàtics. Guimerà ens ofereix la història d'un triangle amorós -si volem ser més lacònics, hauríem de parlar d'un home pretès per dues dones- que, tot i bastir-se sobre una estructura melodramàtica, finalment n'és sublimada, idealitzada, poetitzada, si se'm permet. I és aquí on recau l'ambigüitat estilística d'aquesta peça, al meu entendre. Per dir-ho d'una altra manera, l'obra no acaba de ser del tot un drama d'estètica realista perquè per damunt de tota la tragèdia hi sobrevola una cosmovisió romàntica que es circumscriu en el personatge de l'Àgata -la nena que ve del mar i en retorna llençant-s'hi- i en el tractament simbòlic i metafòric del mar. I alhora es distancia del drama romàntic quan no jutja ni predica, quan no pretén emetre cap missatge moralitzador ni sermonejar sobre valors, quan fa una brillant radiografia social del poble mariner i del llenguatge, que tendeix al col·loquialisme quan introdueix expressions banals.
Esbossa Enric Gallén a "Realisme en el teatre de Guimerà" que cap a 1885-1886 el realisme no havia aconseguit arrelar ni quallar en el teatre català i que els dramaturgs del país tenien moltes dificultats per representar la complexa realitat contemporània de forma objectiva. I hi adjunta: "... en els primers anys noranta el Realisme/Naturalisme era motiu de preocupació i alhora de rebuig decidit per motius tant d'ordre ideologico-moral com literari pels partidaris d'una concepció tradicional i conservadora de la societat i de la cultura catalanes". I més endavant, en referència a la producció guimeraniana, posa en relleu que "costava pair un model postís de realisme cosmopolita centrat en la figura de l'adulteri, com sí es tractés d'una versió actualitzada d'aquell model de teatre realista francès de segona meitat del segle, que no havia estat assimilat per l'escena catalana".
L'obsessió temàtica de Guimerà per l'amor en tant que passió destructora que condueix a la tragèdia, hi és present aquí de forma taxativa i acompanya als protagonistes del triangle amorós, que esdevé el vèrtex de la peça, Àgata, Pere Màrtir i Mariona, els quals són víctimes d'unes passions que els desborden i que només poden resoldre amb la mort. En aquest triangle emocional - on la Mariona no deixa de ser una víctima més del seductor- la presència de la desplaçada, òrfena de resultes d'un naufragi, representa l'estranyesa, una etnicitat diferent, una procedència il·legítima.
Com ja he apuntat abans, Guimerà segueix el filat romàntic en el personatge de l'Àgata. Tanmateix, ho fa quan recórrer al recurs del secret, el misteri, que estructura tota la trama. I quan ens presenta un mar mític, metafòric i altament simbòlic.
Pere Màrtir -relegat al paper de seductor- entén la passió com una forma de depravació on ell, el botxí, sedueix la dona -objecte del desig- que esdevé víctima. Es tracta d'un Don Joan a la catalana. Tanmateix, si gratem una mica més en el personatge, ens adonem que Pere Màrtir també és un desarrelat, un intrús, un ésser que tampoc acaba d'encaixar i que finalment es transforma quan reconeix l'amor pur de l'Àgata, el qual va més enllà de la passió i la sensualitat.
Pel que fa al tractament de l'espai, la història de La filla del mar transita en un escenari marítim inconcret, apaivagat -però en el fons farcit d'hipocresia i interès, una comunió de gent de mar preocupada per problemes quotidians. La unitat d'aquest espai, difícilment identificable, és un tret característic del realisme.
La filla del mar d'Àngel Guimerà és una obra teatral realista que ens mostra el dia a dia d'un poble pesquer. En aquest poble, hi viu l'Àgata que va arribar del mar d'un naufragi, i el poble en desconfia per aquest motiu. D'altra banda, l'altre protagonista és el Pere Màrtir un jove que ha tontejat amb moltes noies del poble, per això es tafaneja sobre la seva vida. L'Àgata i el Pere inicien una relació, al principi el Pere juga amb ella, però finalment s'enamoren. Però la gelosia de les dones del poble i les accions del poble per destroçar la seva relació provoca que els dos personatges morin tràgicament.
La història està dotada d'una estructura dramàtica estilitzada, una poderosa ambició poètica i una captivadora expressió sentida, que fan de La filla del mar un clàssic indiscutible, com ho són també, Mar i Cel i Terra Baixa.
m’ha recordat infinitament a “la casa de bernarda alba”, de lorca. molt molt facil de llegir i entretingut, que tot és xism. m’encanta el llenguatge aquest una mica antic i castellanitzat que utilitzava el meu avi. pobra àgata que la tracten de garrula i boja hahahah. puto pere màrtir tan de bo veure una foto seva!!!
"ÀGATA: Si jo ho sabés que t’havies de consumir desesperat, com voldria no haver-te estimat mai ni estimar-te, per a dir-ho tota la vida que no et creia! I com em revenjaria, rient-me de tu igual que una boja! I llavors seria feliç tota jo, freda i glaçada que fos, veient-te corsecar fins que et morissis de ràbia! Però tenint-te com et tinc ara, així, jo no et puc dir que no et crec, perquè tot en mi, ànima i cos, Pere Màrtir, ho està dient, que ho crec, que m’estimes, que tot, tot ho està dient, que m’estimes, que ho diu aquesta terra, que es fa de dia només que per nosaltres; i som nosaltres amb el nostre goig qui la fa tornar de dia! I així, així voldria que ens estiguéssim sempre, tu mirant, de tot el que hi al món, només a mi, i jo tenint-te pel coll, estrenyent-te adormit, el cap sobre la meva espatlla, per si del cor et pujava un altre nom que no fos el de l’Àgata, abans no el diguessis, ofegar-te’l als llavis amb els meus, besant-te i mossegant-te a tu i aquest nom, Pere Màrtir, i matant-te, matant-te!"
Tinc debilitat pel Guimerà, m'encanta la passió que reflexen els seus personatges.
He patit molt llegint-lo perquè les dones són molt desgraciades i Pere Màrtir és un maltractador i al final del llibre no es fa justícia. En fi, molt d’amor per a totes les dones que tenen veu en el llibre!❤️🩹
«Àgata: [...] Perquè, qui m'ho havia de dir a mi que vindria un temps en què m'agradés tant ser al món! I això que ara el món és més petit. Mira: està entre tu i jo: va d'aquí a aquí, i prou. (Va des dels ulls d'ell als d'ella.)»
Podria dir que m'ha agradat bastant perquè m'encanten els drames amorosos, sobre tot quan l'objecte desitjat és un home faldiller i estúpid. És clar que tant Àgata com Mariona es mereixen a algú millor que Pere Màrtir, i és una llàstima que ambdues es tiren tant de hate per un home com ell. M'agrada molt el personatge d'Àgata i pot ser em veig un poc reflectida amb ella, i amb allò de "la filla del mar". Àgata ve de la mar i acaba la seua vida a la mar. A més, és una jove que dona una gran intensitat a tot el que fa, fins i tot es podria dir que està un poc boja. Vull assenyalar també el paper tan important que tenen els personatges secundaris, com ara Caterina i la resta de dones, totes xafarderes i criticadores, moltes vegades des de l'humor. Per últim, vull dir que m'ha agradat el registre col·loquial que Guimerà dona als personatges, sobre tot als secundaris. Pense que al llarg de l'obra hi ha fragments molt molt bons, com ara aquests:
MÒLLERA: Què fas tota sola? ÀGATA: Res. Què vols que faci? M'enyoro. MÒLLERA: T'enyores? Tu?, què és el que enyores? ÀGATA: No ho sé. No sabria dir-t'ho. Només sé que de vegades m'enyoro.
"Doncs per què m'avorriu? Perquè no he nascut entre vosaltres? Per què no sabeu d'on vinc? Doncs he vingut com vosaltres, del cel..."
"I així voldria que ens estiguéssim sempre, tu mirant, de tot el que hi ha al món, només a mi, i jo tenint-te pel coll, estrenyent-te adormit, el cap sobre la meva espatlla, per si del cor et pujava un altre nom que no fos el d'Àgata, abans no el diguessis, ofegar-te'l als llavis amb els meus, besant-te i mossegant-te a tu i aquest nom, Pere Màrtir, i matant-te, matant-te!" ❤️
Tant de bo no haver-lo llegit tan a presses i corrents 🤧💝
en el seu moment va ser una obsessió. ara no deixa de semblar-me guai (visqui sempre àngel guimerà) però suposo que simplement el moment ja no és el mateix. també és bonic que certs llibres t'acompanyin durant un temps determinat de la teva vida i després marxin sense gairebé fer soroll, com a vegades passa amb alguns amors o amistats. no està malament de tant en tant recordar que històries alienes també van ser capaces de definir-te i formar part del teu dia a dia. un lector és totes les lectures que du a sobre? segur que algun teòric en parla, ja ho preguntaré
Estava buscant una obra de teatre canònica de la literatura catalana per llegir amb els de 2n de batxillerat i d’entre totes les opcions possibles m’he acabat decantant aquesta. D’aquí la relectura que n’he fet aquests dies, i crec que ben triada: pels elements d’època que la componen, per la trama, pels diàlegs, pel tema, per la relació de tot plegat amb els apunts biogràfics rellevants de l’autor. A més, des que ronda per l’institut, ja van un parell de profes que la veuen i sospiren: “oh! Que guai, ‘La filla del mar’. Em sembla que ha estat una tria encertada.
Està bé. És una bona obra tenint en compte el seu context i l'època. Funciona com un culebrot, hi ha molt drama, salseig i bàsicament, les pulsions humanes.
Per mi el darrer acte allarga massa el conflicte amorós i es resol massa ràpid.
M'ha agradat bastant aquesta obra de teatre. La història és entretinguda i divertida, junt amb els diferents personatges del llibre. A vegades em confonia amb els noms, però amb el passar de les pàgines m'anava familiaritzant amb ells.
Un llibre força interessant on es comença a veure tot el potencial de Guimerà. Personalment, crec que està una mica per sota de Mar i cel, Terra baixa i Maria Rosa, però l'he gaudit igual. Molt recomanable.
"qui m'ho havia de dir a mi que vindria un temps que m'agradés tant ser al món! i això que ara el món es més petit. mira, està entre tu i jo: va d'aquí a aquí, i prou. (des dels ulls d'ell als d'ella)"