La Marguerite Duras s'ha convertit, amb el pas breu del temps, en un tòtem total de la meva literatura. En aquests moments on Viena m'absorbeix, on Sant Feliu i Barcelona em son tan llunyans com l'estiu o la primavera, Duras torna a mi com una manera de fragmentar-ho tot. Fa vuit dies que ha començat el 2023 i després de superar la protocol·lària festa de Cap d'Any —tan terrible i asfixiant— puc dir que crec que aquest any serà brillant. El temps ho dirà, però espero, almenys, que la literatura ho abraci tot. Amb això (i crec que no és poc) l'any ja haurà valgut la pena.
Nada más és el recull de les últimes paraules escrites de l'autora que, jaguda al llit, dicta aquestes frases al seu últim amant, que la mira, entendrit, aclucar els ulls i murmurar quasi en espasmes. El llibre es forma amb frases inconsistents, buides i aïllades de les altres, com illots en un arxipèlag íntim on Duras navega. Desitjo que aquest amor, aquesta derrota de la vida enfront del record i a la pèrdua, em sotmeti en algun moment. Que les meves últimes paraules puguin ser dirigides a aquella persona que estimo, que m'observi, que em respiri en una última gran gesta. L'amor ha de convertir-se (i això ho escric mentre miro el paisatge vienès, intermitent entre els llamps horitzontals dels fanals) en l'últim esbufec de la vida.
Tot l'imaginari Durasià arriba en aquest petit llibret com el testament d’una de les millors escriptores franceses de tots els temps. Duras esbotza les darreres portes de la seva memòria i, com ho ha fet tota la seva vida, plora les paraules; plora l'escriptura que li ha permès viure tot aquest temps. Es veu derrotada a consciència que, per primer cop, l'escriptura no la salvarà, que morirà irremeiablement, en aquest llit on descansa. La casa que ha anat construint comença a esquerdar-se i, entre aquestes escletxes, Duras dicta cridant com mai ho ha fet, l'amor, la pèrdua, la mort, el sexe i tot allò altre que ens abraça. Divaga vençuda per l'amor a l'altre. Un altre que sempre li ha permès escriure i reconciliar-se amb el jo. Ella sempre ha escrit per ell, per l'amor que ha suplit l'amor propi i que l'ha fet entendre com ha estat de viva als braços del ser aliè. Es fon, es fon amb l'escriptura per salvar-se de la mort a base de l'amor, l'únic espai des d'on un pot arribar a escriure veritablement.
No he volgut subratllar aquest llibre. Assegut en un banc de Rambla Catalunya vaig decidir que no era ningú per tacar les últimes paraules; les confessions d'una amant en batalla per l'amor etern, de subratllats maldestres. I entre frase i frase, observava les parelles que, amb la lentitud d'aquells que han sortit de casa per fer les últimes compres nadalenques, baixaven la rambla. Aquells que s'agafaven de la mà i amb l'altre, carregaven les bosses de regals per l'altre o pels nens i nenes que els esperen a casa, distrets amb lectures fàcils de fantasia o amb videojocs comprats al Corte-Inglés. Em preguntava si en algun moment ella li diria a ell que vestit amb aquella bufanda i gavardina l'estimava com mai; si ell li diria a ella que podrien fer el dinar de Reis a casa la mare que potser aquell Nadal seria el seu últim. Volia saber si l'amor els hi era fructífer, si els seus esmorzars encara tenien el regust de les torrades que feien, quan eren joves i començaven a sortir, al pis d'estudiants d'ell. Si quan follaven encara s'estrenyien fort contra els llençols o si quan ella el mirava a ell fumar per la finestra encara sentia el sol del capvespre al cor. En definitiva, saber si l'amor els salvava a tots ells de la desesperació de la solitud, de l'enverinada pedanteria enquistada. Duras sempre va sentir la solitud com l'estat on l'escriptura es forma, però mai va deixar d'estimar a tots aquells joves amb els quals un dia va sortir a comprar, va esmorzar, va follar i va fumar. L'amor i Duras, Duras i l'amor.
Tornant inevitablement al text, és fascinant com les referències als altres textos de l'autora van recuperant-se com en gestos involuntaris moguts per la memòria i el record. El llibre sembla que s'escrigui sol, que no faci falta pensar ni observar les connexions amb esperit crític, sinó escoltar. Només escoltar. El rostre trencat torna a formar-se per dirigir les últimes confessions a l'amant, a la seva mare, al seu germà i a aquells que l'han danyada. A l'amor que l'ha mort tantes vegades. L'obra es configura a través de les reminiscències de tota la seva obra i divaga, com sempre ho fa, del fet d'escriure i de viure. Envoltada per la mort, aquest llibre es converteix en un manifest a favor de la vida i l'amor.
Gràcies, Duras, per la teva literatura. Per fer de la teva vida l'escriptura i per ensenyar-nos, a tants aprenents d'escriptor (aquesta tortura que de tant en tant es converteix en ofici), la connexió entre vida i literatura, entre amor i escriptura. Ja per acabar, espero tenir la força aquest any per escriure tantes reviews com l'any passat, però disculpeu-me si m'endarrereixo, si els llibres s'acumulen sota el criteri únic d'estrelles soltes, i no puc fer una review de tot el que llegeixo. Us recomano la lectura d'aquest llibret si sou consumidors habituals d'aquesta autora. A aquells que no ho sou us recomano començar aquest any, perquè no hi ha literatura sense Duras (com no hi ha Duras sense literatura).