Lítica

by Lucia Pietrelli

Tot passa -i no passa- en un poble que podria ser qualsevol poble, en un temps que podria ser qualsevol temps. Lucia Pietrelli construeix una novel·la elegíaca de manera personalíssima, amb una obsessió clínica pel detall i una gran habilitat per a projectar idees torrencials. El lector tardarà molt de temps en oblidar les imatges i les reflexions filades al llarg d'aquesta novel·la.

Genres: Fiction

105 pages, Paperback

Published September 1, 2019

Reviews

[Pandèmia de llibres · Rating 4 out of 5]

Sincerament preciós. Em recorda a moltes de les meves novel·les preferides sent una cosa nova.

[Verónica Sáez Moragues · Rating 4 out of 5]

Novel·la poètica o poesia novel·lada, no sé què seria més adient. L'escriptora ens du a un terreny que em resulta altament atractiu, la controvertida relació que hi pot arribar a haver entre dues germanes. "M'inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l'he tinguda al davant. Qui arriba primer pot fer de paisatge, cambra o mirall" (pàg. 19). La relació entre germanes al centre en un món de dones on els homes, gosaria dir, pot ser només hi són per remarcar la seva absència: el pare que abandona la família, l'ex que es mor, la parella que no respon a unes necessitats concretes...

Dues de les coses que més m'han agradat han estat: d'una banda, les imatges poètiques ("hem de regar els batecs o el cor se'ns morirà massa prest", pàg. 33); i de l'altra, la quantitat de temes que apareixen en una narració tan curta: la identitat, la impossibilitat de conèixer profundament als altres, els desequilibris emocionals (de fet, lítica-lític, vol dir que conté liti, un metall que s'empra per regular els desequilibris a persones amb trastorn bipolar).

Per acabar, no sé si a algú més li semblaria una bona proposta dramàtica, però jo no he pogut deixar d'imaginar-me les veus de les germanes sobre un escenari.

[Joan Rius]

Potser podria començar recordant allò que deia Gabriel Ferrater de que, en alguns autors, la seva prosa deriva de la seva poesia. Tot sovint assistim a brots de l’etern debat sobre la qualitat de les novel·les dels poetes. En aquest cas, crec que és evident que la prosa de la Lucia Pietrelli deriva de la seva poesia. Per sort, el seu cas és un ben trobat exemple de poeta amb una prosa a l’altura dels seus versos.
La història de Lítica és mínima: una noia que ens parla de la relació amb la seva germana, amb el xicot de la seva germana, amb una padrina que es mor i una mare difuminada. Les relacions entre els diferents personatges són com núvols de gas que es barregen, costa molt delimitar-ne els traços. Però precisament, el títol ens dona una pista sobre aquesta «manca d’esquelet» tant de la narració com de les relacions, les accions, els temps, etc. El liti és el metall més lleuger que hi ha, tan reactiu que no es pot donar de forma natural, sinó només com a reacció a determinats compostos químics confegits amb d’altres elements. L’autora sembla preguntar-se, literàriament, com es confegeixen la persona, la identitat, l’amor, el desig, la por, la violència, la tendresa, i tots els elements de l’epidermis humana...i sembla voler-ho fer entenent que no som cap  «partícula essencial» que es relaciona amb el seu enfora, sinó que som el nus de relacions sempre indefinides que mantenim amb allò que ens envolta i els qui ens parlen i als qui parlem.
Si diferenciem entre la narrativa que vol mimetitzar la realitat i la que aspira a reproduir-la estèticament, Pietrelli es trobaria en aquest segon grup.
Qui vulgui introducció-nus-desenllaç...vade retro. No ho trobarà, a Lítica. Ara bé, qui vulgui una experiència sensorial i narrativa especial, arriscada i particularment immersiva, aquí en té un molt, molt bon exemple.

[María Castaños Gómez · Rating 4 out of 5]

m’agraden moltíssim les històries que diuen tant sense dir gaire, que utilitzen la llengua per molt més que narrar i contar, que exploren realitats, sentiments i abusen d’una introspecció de tant en tant massa circular. lítica en té tot: personatges narrats a mitges, una història que romandre incabadada i una narració a la vegada repetitiva i sorprenent

així i tot, si que es vera que m’hauria impressionat molt més si la motivació vital del breu espai de temps que ocupa la narració no hagués estat TAN marcada pels homes… dos personatges principals femenins i sembla que el motor de l’acció sigui el lot d’una d’elles. que ho entenc: fet i fet els temes principals no deixen de ser l’amor i la sexualitat, i la manca de comunicació de les dues germanes no deixa cap espai a una reflexió diferent. però, si, menys homes si us plau!!

tinc ganes de rellegir-ho quan sàpiga una mica més de mallorquí, la veritat

[Edgar Cotes Argelich · Rating 2 out of 5]

Llegit d’una tirada. Pietrelli té un estil poètic molt particular, una llengua catalana fora del comú, es nota els seus orígens italians i mallorquins. A mi, però, no m’ha acabat de dir res. En tota l’estona sentia que llegia un bon llibre, però que no estava fer per a mi.

[Míriam Freixas · Rating 5 out of 5]

Aquesta novel·la curta és pura poesia.

[Ferran d'Armengol · Rating 3 out of 5]

Amb una lírica propera a la poètica, Lítica ens apropa al món particular de dues germanes i els seus encontres particulars que ratllen allò que és sublim, en més d'una ocasió, llegint, m'he sentit dins d'un monòleg teatral, i gairebé he vist l'actriu interpretant el paper, sobretot cap al final, on com sempre els fets es precipiten, i malgrat que ens avisa del camí pàgines abans, avances sense fer-ne prou cas i arribes al clímax final, com si fos una revelació, sense amagatalls, dins d'un mirall vital trencat.
4 estrelles, que podrien ser tres, però estic segur que ha deixat dins meu alguna cosa que em serà difícil d'oblidar, un punt de vista diferent, potser. El temps em donarà la raó, o no.

[Libros Raquel · Rating 3 out of 5]

Novela cortísima, tiene 100 páginas pero en realidad serían 50. Como es habitual en las letras catalanas modernas, se trata de una novela con una estructura experimental. A caballo entre la poesía y la prosa, la autora describe con detalle la obsesión de una hermana con su hermana mayor. El final es desgarrador.

No sabría bien bien como puntuarla. Me ha gustado, está bien escrita, pero me ha dejado sin más.

[Nelet · Rating 3 out of 5]

És el primer llibre que llegisc de l'autora. Usa un llenguatge molt poètic que genera frases per a emmarcar. La història també té el seu què. Però...
Solc dir que si d'un llibre ho entenc absolutament tot, si no hi ha cap cosa que em genere incertesa o curiositat, m'avorreix. Per tant, m'agrada que hi haja elements que em facen dubtar. Ara bé, si la novel·la s'excedeix en aquests elements ambigus o abstractes, com a lector perdo l'interès. És el que m'ha passat amb aquesta lectura, massa coses inconnexes per a poder-la gaudir com cal.

[Netamp · Rating 3 out of 5]

"Qui arriba abans pot fer de paisatge, cambra o mirall. Qui ve després té la possibilitat d'un únic armari ajustat al quadre."

Dues germanes, un poble petit. La major comença a desdibuixar-se i a perdre's en les seves pròpies obsessions (s'intueix que per una malaltia mental) i la petita observa, aprèn, es compara, rebutja i enveja una vida que també viu, però en un segon pla.

Del llibre em quedo amb la força de les metàfores, que em semblen bellíssimes.

[Y realidades · Rating 3 out of 5]

L'escriptura de Lítica m'ha sorprès. El to poètic està present a tot el text i t'envola com una boira, però aquesta boira, aquí i allà, es fa sòlida i et colpeja amb contundència. Tot queda desdibuixat en aquest espai oníric on cauen sentències dures, de vegades difícils de pair. Malgrat això, crec que la força d’algunes imatges no t’impregna tant com podria i gran part del record d’aquesta petita novel·la es diluirà amb el temps.

[Irene Beltran]

Este llibre se m’ha fet molta bola i no crec que l’acabe mai.

[Javi · Rating 2 out of 5]

Sin más

[Alba]

està molt ben escrit

[Josep Mitjavila · Rating 5 out of 5]

Obra poètica en prosa, de construcció italiana tot i ser en català. Musicalitat i sintaxi del país transalpí que en català “sona” de meravella.

[rosa]

Tot el temps de lectura tenia la sensació que estava llegint un bon llibre. Però tot i així, se'm va fer una mica feixuc, i és probablement per la gran càrrega que porten totes les frases. És tot pura poètica, i per a mi, que he llegit poca poesia, se'm feia molt condensat. Em va costar una mica entrar a algunes metàfores.

100 pàgines per llegir i rellegir amb pausa, deixar que l'heura se t'enredi, pujar al turó i evadir-te.

"Hem de regar els batecs o el cor se'ns morirà massa prest. Fer-nos jardiners abans d'estudiar anatomia".

[Charlotte Frixnet · Rating 5 out of 5]

Bellesa i poesia pura entre un dolor boig