El rellotge del campanar es va aturar, precisament, aquella nit. L’endemà, la plaça de l’Ajuntament s’omplia de gent que protestava, silenciosa, contra el darrer assassinat d’una dona. Joana, Dori, Ivonne i Val, entre moltes altres persones, van participar en una concentració que no expressava només rebuig, sinó també por i cansament davant d’una situació, en el fons, no tan llunyana per a cap d’elles. Perquè el senyal de la violència, aparent o invisible, pot aparéixer en qualsevol racó. Com també hi pot aparéixer el senyal de l’esperança, dels lligams, de les llums que no s’apaguen.
Amb aquesta novel·la coral, Marta Meneu-Borja s’endinsa en la narrativa i ens ofereix un retrat viu de la societat actual, tendre i colpidor alhora. Les vides de Joana, Dori, Ivonne, Val i Maria, subtilment entrellaçades per secrets i experiències compartides, es converteixen en un testimoni literari de la realitat que ens ha tocat viure.
Llibre casualment trobat a la biblioteca i que estava tant en la secció juvenil com la d'adults. M'ha cridat l'atenció la seua il·lustració de portada, perquè conec Tres Voltes Rebel i m'agrada molt. Irònicament no només és una il·lustració prou irrellevant considerant el portfolio de la artista sinó també de cara al llibre. No té res a veure amb el seu interior. Pense que no ha estat una elecció encertada.
El senyal és un llibre feminista sobre la violència de gènere. Les seues protagonistes, dones que viuen al mateix barri de València, han passat cadascuna per una faceta d'aquesta violència.
Tenim a Val, que seduïda pels ideals tòxics dels estereotips de l'amor romàntic, és arrossegada a una relació de maltractament i violació. Tenim a Dori, lentament superant un trastorn alimentari fruit de la crueltat de un company de classe. Tenim a Joana, mestressa de casa que viu un dia idèntic rere un altre consagrada a la servitud domèstica d'un marit que només deixa de bonegar-la per ignorar-la i un fill que no sembla estar allí. Tenim a Ivonne, que camina amb por pels carrers esperant el moment en què un desconegut li dirigisca paraules indesitjades o tracte d'assaltar-la. I finalment tenim a Maria, assassinada pel seu marit, a l'homenatge de la qual van a coincidir totes les altres dones, llurs vides estan hàbilment lligades per la autora en un relat únic.
La veritat és que contra tot pronòstic m'ha agradat molt aquest llibre. L'autora logra que el relat siga creïble i profunditza molt bé en les realitats d'aquestes dones violentades sense que quede un pamflet sense ànima ni substància. El final no és feliç ni conclou satisfactòriament. El final és el mateix que el principi perquè podem ser qualsevol dona que conegues. I la soledat i aïllament més absoluts.
Molt recomanable per a totes les edats però possiblement més per a lectura de institut, si és que els nostres xavals poden llegir 400 pàgines de valencià molt normatiu. Això i la insulsa portada és el que em para els peus a l'hora de atorgar 5 estrelles a aquest llibre.
El vaig triar per llegir-lo amb els meus alumnes de català a 3r d'ESO. En primer lloc, cal dir que no el recomanaria per l'edició: la lletra és petita, amb poc interlineat, i no és fàcil per a alumnes amb dislèxia, etc. Error meu per triar-lo abans de veure'l. En segon lloc, sobre la novel·la: està bé. Es nota que és una escriptora jove perquè hi ha massa referències a cançons, etc; però toca molts temes i d'una manera intel·ligent. Potser costa d'entendre a vegades tanta metàfora (pot dir "bàscula" enlloc de plataforma?), però en general és una novel·la que recomanaria. Intenta connectar constantment amb el jovent i s'agraeix. L'hem llegida a català, i també és interessant per aprofundir en el dialecte en què està escrita la novel·la. Als meus alumnes -i a mi- en general els ha agradat, però cal millorar-ne l'edició.
Al començar la història ens trobem un grup de dones entre els assitents a un acte de protesta per l’assassinat d’una veïna del barri. A partir d’aquest moment anirem reconstruint els dies previs de cadascuna d’elles per conèixer la seua realitat, els seus anhels, les seues pors…
Una mirada a la realitat actual de dones de diferents generacions, des de les vivències individuals, creant un mosaic plural. Toca temes com la violència de gènere, l’amor, l’amistat, la solitud i altres qüestions molt rellevants. M’ha semblat molt interessant com una manera de conèixer i empatitzar amb els -les- altres. Molt recomanable.
"El cos es u. Una màquina. Un conjunt d'engranatges. Un sistema. I amb aquelles obstinacions, Dori havia aprés que no seria feliç fins que no s'acceptara."
Al principi, com en el primer capítol rebs molta informació nova em vaig perdre una miqueta i vaig pensar que el llibre potser no fora per a mi. Després vaig continuar llegint i em vaig donar compte de que m'equivocava. És una novel·la social que tracta diferents històries protagonitzades per dones. M'encanta els temes que tracta, perquè son realitats socials, moltes vegades injustes, que tots coneixem i que tots tenim a prop en la nostra vida quotidiana. Tracta temes com les cures, els desordres alimentaris, les relacions tòxiques o la violència de génere. M'ha paregut un llibre que hauria de llegir tot el mon: ben escrit, adictiu, amb unes protagonistes molt reals i treballades i unes histories punyents que s'endinsen dins del teu cor. M'ha fet reflexionar sobretot del tema de les cures, perquè a més també vaig veure fa poc la peli de La vida era eso, on també és reflexiona sobre la monotonia de les dones casades que dediquen la seua vida a la casa. Si tinguera que dir algo roïn seria que m'hauria agradat que les histories es desenvoluparen una miqueta mes, que aplegaren cada una a una conclusió, perquè de repent arriba un moment en el que es tanca tot i prou. Si que és veritat que això te a veure amb que el llibre no té una escritura lineal, que això si que m'ha agradat molt com està portat.
Un llibre en el que es tracten temes que per desgràcia els tenim al dia a dia, coses com la violència de gènere, el masclisme i els TCAs. Mitjançant la vida de cinc dones es reflecteix una realitat molt propera.