La drecera

by Miquel Martín i Serra

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida. La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística, i reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta.

Genres: Fiction, Cats

160 pages, Paperback

Published June 1, 2020

About the author

Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) és escriptor i llicenciat en filosofia. Ha publicat, entre altres obres, La drecera (Periscopi, 2020), Premi M. Àngels Anglada de narrativa, Premi El Setè Cel i finalista del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any; Quan els pobles no tenien nom (Sidillà, 2021); Llegendes de mar de la Costa Brava (Sidillà, 2012); i L’estratègia de la gallina (Columna, 2001), finalista del Premi Ramon Llull. És autor de diversos articles i assajos sobre Joan Vinyoli, entre els quals destaquen: Vinyoli trasbalsa la bellesa com el vi (Vibop, 2021), «Joan Vinyoli, el gall salvatge» (Premi Recvll de retrat literari 2019, publicat a El Punt Avui), «Les influències filosòfiques en la poesia de Vinyoli», dins el volum Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista (L'Avenç, 2019), i l'estudi preliminar de Vent d'aram (Edicions 62, 2015). La seva darrera obra, amb la col·laboració de Montserrat Verdaguer, és Fragments d’inexistència: Una biografia de Tom Sharpe (Navona, en català, i Anagrama, en castellà, 2023).

Reviews

[Ada · Rating 4 out of 5]

Quina cosa més maca i ben escrita, per favor.

[Sandra Blanqué · Rating 5 out of 5]

Records d'una infantesa d'altretemps, d'una vida dura però al mateix temps bucòlica, prop de la natura, on un adolescent es mou entre la innocència dels anys que deixa enrere i el transitar cap a la vida adulta, amb totes les descobertes que això comporta.
Alguns passatges de la novel·la m'han commogut i transportat als llargs dies d'estiu que passava al poble amb els avis, quan no hi havia casals ni maquinetes, i omplíem el temps com podíem, i que recordo com la definició de la pura felicitat.

[Laura · Rating 5 out of 5]

Amb les paraules exactes, Miquel Martín i Serra narra el canvi d'infància a adolescència. És una fotografia d'un moment vital, d'un espai, d'una època. Es podria llegir en una tarda, però potser val la pena llegir-ho a poc a poc per assaborir-ho.

[Edgar Cotes Argelich · Rating 2 out of 5]

Una mica el que passa amb altres novel·les costumistes catalanes actuals. Està molt ben escrita, però li falta algun conflicte i alguna trama més enllà de fer-se gran i el pas del temps. Alguns personatges vorrgen l’estereotip.

[Anna Capde · Rating 4 out of 5]

La drecera m'ha sorprès moltíssim i m'ha encantat sobretot per com està escrit. És un llibre preciós!

[Núria Ribas · Rating 5 out of 5]

m’ha recordat molt a Jardí vora el mar, però com si estigués escrit per un nen. una història tendra i que gira al voltant de la infància i dels primers moments de l’adolescència. 10/10 🌾

[Nandes · Rating 4 out of 5]

Preciós.

[Joan Planells · Rating 3 out of 5]

Hi ha novel·les nostàlgiques i n’hi ha que van sobre la nostàlgia. Però La drecera és pura nostàlgia, destil·lada amb un 100% de puresa. Una mirada enrere, detallista i curosa, cap a un passat embalsamat, cap a un món, un país i una vida que ja no existeixen i que possiblement mai van existir.

Personalment, el llibre m’ha semblat tan bonic i fictici com una postal amb un paisatge bucòlic pintat a mà. Com una fotografia editada amb filtres per fer-la semblar més vella i més romàntica. Nostàlgia militant. El narrador aconsegueix transmetre meravellosament una veu i unes cabòries pròpies de l’edat que prova d’evocar. Crec que és el més potent de la novel·la, aquest punt de vista, aquest recorregut per situacions, vivències i circumstàncies.

Molt més que el retrat del món que se’ns presenta a través dels seus ulls, que veig un pèl massa maniqueu, massa simple. Però això no és un problema, sempre i quan recordem que aquest món maniqueu, de clarobscurs forçats i infantils venen dels ulls d’un nen d’entre onze i tretze anys, sense massa malícia, que es manté gairebé verge encara, davant el cinisme i la foscor real del món, on tots som una mica bons i dues miques dolents, i no podem jutjar-nos ja, pel color del cavall que muntem.

Ressenya completa, aquí.

[Farry ✨ · Rating 5 out of 5]

D'una tendresa infinita. És com posar-te dins un llit de llençols de cotó amb una lleugeríssima fragància d'espígol, com sortir de l'aigua i que t'esperin amb una tovallola seca, grossa i flonja o com una abraçada mentre plores desconsoladament. Et transporta a la canícula d'agost de la Costa Brava; t’evoca el cant de les cigales, l’alè salobrós de la tramuntana i el so dels pedals de les bicicletes quan els nens les deixen a terra i encara giren. Té capítols molt curts que es llegeixen ràpidament i et deixen un regust dolç però gens embafant.
En resum, “La drecera” és com quan vas per primera vegada a una xocolateria antiga una fosquíssima tarda d’hivern i et demanes una tassa de xocolata fumejant amb melindros i, per uns minuts, sents que ets la persona més afortunada del món. I només per sentir-ho, ja ho ets una mica.

[Isa · Rating 4 out of 5]

Lectura molt molt agradable, la primera de les del club de lectura que aconsegueix una puntuació tan alta - per fi!

El que més m'ha agradat ha sigut el llenguatge: un català natural, molt proper, bonic. Sobre la història, m'ha faltat alguna coseta per acabar d'arrodonir i arribar a les 5 estrelles però, com és un llibre curt, s'acaba abans que es comenci a fer pesat o que es noti massa que li falta alguna cosa.

M'ha fet passar una bona estona, m'ha donat una mica de nostàlgia i ha sigut el primer llibre en català que he llegit en molt de temps, així que em queda un bon record; contenta d'haver-lo llegit.

[ѕαиdяα мd · Rating 4 out of 5]

Una novel·la costumista encisadora.
🌊🐮🌱🫂❤️‍🩹
[8]

[Miquel Cufí Pericot · Rating 5 out of 5]

Un preciós relat, lent i detallat, del creixement personal d'un jove fill de masovers que va evolucionant a partir dels canvis que es van esdevenint al seu voltant.
Només tinc ganes d'oblidar-lo per tornar-lo a llegir d'aquí un temps com si fos el primer cop.

[Teia Romaguera · Rating 5 out of 5]

És meravellós. Quina delicadesa! Quin llenguatge tan ric! La història és bonica i està explicada de manera sublim, sense enfarfecs. Durant la lectura, m'hi ha ressonat Rodoreda, clarament. Una joia.

[Clara Vicenç · Rating 5 out of 5]

Aquesta novel·la és preciosa. És breu i sense grans artificis ni sorpreses. Però alhora molt natural, tendre i propera.

Una història d'un nen/noi en la seva etapa d'adolescència i com viu la maduresa i la descoberta de la seva pròpia personalitat o fins i tot de la crueltat del món desigual en què vivim.

[JaumeMuntane · Rating 4 out of 5]

4,5/5

Preciós. Realment destacable l'habilitat de Miquel Martín en trobar les paraules adequades per plasmar records d'infantesa, moments, sensacions, el pas de l'infantesa a l'adolescència, el canvi en l'entorn i en un mateix...Un llibre que atrapa i et desperta moltes sensacions en la seva lectura.

[Toni · Rating 4 out of 5]

M'encanten les dreceres perquè et fan sortir del camí marcat. Un retall per arribar abans. A vegades més fàcil, a vegades més difícil. A vegades incorrecte. És el risc que es corre.
El llibre està molt ben escrit i m'ha agradat molt com va apareixent el concepte drecera en el camí canviant de la vida del protagonista.

[Marta · Rating 5 out of 5]

Transmet dolçor i veritat. Fa una descripció molt maca de petits moments i records de la vida del protagonista i deixa veure que són aquests moments els que et fan feliç 💙

[Jordi Sellarès · Rating 4 out of 5]

Reconec que no sóc super fan de la novel·la costumista, però aquest llibre m'ha encisat.

Molt, molt bonic i evocador.

[anna cabrespina · Rating 4 out of 5]

4,5 estrelles l he trobat preciós és super bonic i facil d llegir ❤️‍🩹❤️‍🩹❤️‍🩹❤️‍🩹❤️‍🩹❤️‍🩹

[Abril S. · Rating 4 out of 5]

Molt agradable de llegir 🌾🌞

[Berta Claparols · Rating 5 out of 5]

Super maco! Molt lleuger i fresc, i tal com va dir en Miquel Cufi, fa estiu!🥰🥰🥰

[Queralt · Rating 5 out of 5]

un llibre preciós🌾 nostàlgia, creixement i consciència de classe amb les cales, els camps i els pins de l’Empordà de fons🚲🦑

[Bruno · Rating 1 out of 5]

anda que tal como lo he empezado lo he terminado; no me he enterado de nada. ninguna estrella

[Eva Peran · Rating 4 out of 5]

És un llibre tendre i bonic per assaborir amb lentitud. M'ha emocionat la sensibilitat del protagonista, tant capaç de percebre els altres i amb tanta por per endevinar-se a ell mateix.
Ple d'expressions i paraules fantàstiques en català que m'han recordat als meus avis.❤️‍🩹

[Joan Roure · Rating 3 out of 5]

3,5⭐​

Novel·la amb ressons costumistes deliciosament escrita. Ha estat una veritable sorpresa descobrir la prosa d'en Miquel Martín, una narració força nostàlgica que ens explica el pas de la infantesa a l'adolescència a través dels records i dels moments viscuts. Fins aquí, tot genial, ara bé, per altra banda, m'ha faltat una mica de mala llet i m'ha sobrat dolçor, fins i tot alguna subtrama colpidora. El paisatge que se'ns presenta és molt bucòlic, i els moments foscos, són tractats molt per sobre, sense incidir-ne massa. Tanmateix, és una qüestió de gust personal, he gaudit molt la novel·la, però si a més a més hagués tingut aquests elements —també cal dir que aleshores potser seria un altre llibre—, estic segur que estaria valorant-la en el terreny de l'excel·lència.
Per descomptat, estaré molt pendent de les futures propostes d'aquest autor.

[Gerard · Rating 2 out of 5]

La nostàlgia és una arma poderosíssima on tots ens hi hem sentit atrapats un moment o altre. Ara mateix recordo la confessió del dependent d’una botiga de samarretes —sí, soc un d’aquests adults que passada la quarantena encara es vesteix amb aquesta peça més pròpia, diuen, d’adolescents— que vinculava una generosa part del percentatge total del calaix del seu negoci a la nostàlgia. Aquesta nostàlgia que cadascú vehicula a la seva manera, ja sigui mitjançant l’estampació en tèxtil del símbol de la resistència contra uns visitants exoplanetaris o de l’escut d’aquell grup de rock dels anys vuitanta.
La literatura tampoc no n’ha quedat mai al marge d’aquest subgènere si és que podem anomenar-lo així; encara que la nostàlgia no en sigui el fil conductor sí que hi pot aparèixer perquè algun dels personatges o també perquè el protagonista del relat ens recordi a una de tantes versions del nostre jo del passat. La potència que en aquest sentit té la literatura per recordar-nos una part de la nostra pròpia història pot ser en si mateixa una de les moltes motivacions a l’hora de triar i llegir un llibre i, per tant, l’editor també procurarà tocar aquests ressorts emocionals —sí, encara que molts vulguin negar-ho la literatura també és un negoci i el capitalisme malda per aconseguir sempre el seu objectiu— amb un vestit que mai passa de moda com és el de la nostàlgia dins de les novetats editorials.
Algunes d'aquestes reflexions que han servit com a introducció em tenien entretingut mentre a la vegada anava reflexionant en el llibre La drecera, de Miquel Martín, un dels llibres que m’he llegit darrerament i que va ser la sensació —potser n’hauria de dir la sorpresa— de la literatura catalana l’estiu de fa poc més de quatre anys —que apropiat que és que un llibre d’aquestes característiques es publiqui a l’inici del període estival— de la mà de Periscopi, una de les editorials del país amb el nas més fi a l’hora de fer arribar al públic català les novetats literàries tant nostrades com estrangeres. Tenia esbossades algunes idees a partir de les meves anotacions per poder parlar d’aquest llibre que no havien acabat de concretar-se i justament fa uns dies vaig sentir que el Miquel Martín retornava a escena amb una novetat literària disposat a parlar, un altre cop, del passat de la Costa Brava quan encara no s’havia convertit en un paisatge depredat pel turisme; va ser just aleshores quan Martín i La drecera van reflotar a la superfície com si mai se n’haguessin anat.
Una idea recurrent que m’anava recorrent constantment mentre llegia La drecera, si deixo de banda la sensació de benestar que ens proporciona a tots —si més no a la majoria de nosaltres— el fet d’imaginar-nos dins el nostre jo de quinze anys, era la caracterització costumista amb què Miquel Martín envernissa tota la novel·la. Al mateix temps, cada pàgina que m’acostava al final em generava un desassossec en forma d’impaciència esperant aquell conflicte, aquell desllorigador de la història que finalment no hi vaig acabar trobant, motiu pel qual la novel·la va acabar creant un buit que no va saber omplir.
La realitat és que en un relat costumista com el que retrata l’escriptor de Begur o tants altres abans que ell no hi passa mai res perquè —que hi passi res— no és pas l’objectiu del relat sinó que el que busca en realitat és fer el retrat d’una societat i, en aquest cas i sobretot, també d'un paisatge que ha desaparegut. Com deia, Martín construeix un relat en què la descripció de la realitat immediata n’esdevé el motiu, la matèria amb què atrapa el lector perquè, què pot ser més plaent que retornar a aquella escena costumista de l’excursió a l’entorn idíl·lic de la infància? Un paisatge que ja no existeix i és el dol per aquesta pèrdua —i òbviament la de la joventut— que perseguim sota el títol d’aquells meravellosos anys. Però, n’hi ha prou d’encabir i empaquetar aquests records en un llibre? Aquesta és la pregunta que hauríem de respondre. La veritat és que tot i que reconec que la immersió en aquest passat idealitzat no m’ha deixat indiferent també he de dir que m’he passat tot el llibre —tot i que no arriba ni a les cent cinquanta pàgines— esperant que arribés un conflicte que en totes les novel·les actua com a element cohesionador i que a la vegada desplega els seus efectes per a tot i per a tothom. A l’hora de la veritat, però, a La drecera no ens trobarem res més que la linealitat del pensament del protagonista tot i l’intent —forçat? Reeixit?— de representar el pas de la infància a l’adolescència. Per què? Perquè Martín segueix fil per randa el costumisme del segle XIX i en tot quadre de costums la caracterització dels personatges és externa —malgrat una veu narrativa en primera persona— i superficial —en aquest sentit és paradigmàtic el Pitu com la metàfora de la inadaptació a una modernitat que n’exigeix el sacrifici— i el que importa de veritat és la mirada nostàlgica a un món que està desapareixent. Un món que només ens interessa conèixer amb detall mitjançant una reconstrucció costumista que s’acompanya també d’un paisatge convertit en paradís perdut i d’un llenguatge carregat de col·loquialismes que representen també una altra baula nostàlgica, aquelles paraules que ja només sentim en boca dels més vells de la tribu.
Així, doncs, La drecera és un d’aquells llibres recomanables quan el que s’està cercant és una obra temàtica, és a dir, per a aquells lectors que necessiten retrobar-se amb ells mateixos a partir de la nostàlgia que, val a dir, Miquel Martín serveix amb la dosi ajustada perquè no resulti embafadora; a la vegada, però, tampoc no permet anar gaire més enllà en convertir-se solament en un mecanisme de beatitud sentimental sense contradiccions ni maldecaps, per la qual cosa a algun lector —servidor— li pot provocar un neguit a la recerca d’altres límits.

[Alax Rourera · Rating 5 out of 5]

Un llibre senzill, tendre, acollidor i delicat.
Les estones que hi he dedicat han suposat un transport total a un poblet costaner, la seva vida, la seva gent i els seus quefers.
Anem seguint el fil de pensament d'un nen entrant en una nova etapa, descobrint silenciosament com funciona el món i les persones que hi habiten, les que formen part de la seva realitat i les que sembla que estiguin a un altre planeta. L'autor aconsegueix que arribem a conèixer tots els personatges, la seva manera de ser, els seus estils, sense tan sols crear un diàleg entre ells i el protagonista.
És un d'aquells llibres que vols tenir a les mans quan el cap s'omple de boira per tal de poder desconnectar uns instants.

[pau rofes · Rating 4 out of 5]

és lleuger, per llegir quan portes temps sense fer-ho. malgrat tenir menys de 150 pàgines, té molta personalitat i una narració molt personal. l’autor té molta traça al narrar des del punt de vista d’un pre-adolescent, explicant els seus problemes i preocupacions. té una retirada també a jardí vora al mar, en especial perquè el personatge principal és part del servei d’una família rica que estiueja a la costa.

[sara · Rating 4 out of 5]

no sé ben bé què m’esperava, però quina preciositat de llibre! fins el capítol 20 pensava, què maco, però UUF a partir d’allà… acabo la lectura amb la llagrimeta, us soc sincera. és tendre i alhora punyent, té cor i personatges molt vius. a més, és molt fàcil de llegir… <3

no, no considero que sigui la millor novel·la que hagi llegit però té una cosa que ara mateix necessitava.

[Jara · Rating 3 out of 5]

3,5 / Un bell camí per una infantesa rural i com a personatge secundari d'una vida que no els hi pertany del tot. Així i tot, no et travessa. Agrada, és plaent, però no trasbalsa ni encongeix. Cap al final, la cosa millora. No ho he pogut amb l'epíleg.