La ira és la manera més forta i segura de dir no. Sorgeix de la preocupació intensa per alguna cosa, d'una manera concreta d'entendre el món o de la identificació amb algú. És també la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. La ira ens porta molt més sovint a un simulacre d'agressió que no pas a una agressió real, encara que no hàgim fet cap exercici estoic. És un avís del cos que ens il·lustra sobre el funcionament del món. La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida; hi hem de baixar tot sovint per presentar-li els nostres respectes.
Raül Garrigasait i Colomés (Solsona, 1979) és traductor i filòleg clàssic. Ha traduït obres de Plató, Rilke, Papadiamandis, Goethe i Sloterdijk, entre altres. A més de treballar en el sector editorial, s'ha dedicat a estudiar sobretot les cultures grega i alemanya i la història del pensament europeu. El gos cosmopolita i dos espècimens més és la seva primera incursió en el gènere de l'assaig literari.
Un assaig que repassa el tractament del pecat de la ira i la seua perspectiva social i filosòfica des de l’antiguitat més clàssica fins a l’actualitat. Presenta una perspectiva molt interessant, molt reflexiva però amena, que et permet veure com la nostra societat i el nostre dia a dia, també estan emmotllats a aquesta passió.
(...der Zorn Gottes. Se me vienen a la mente, al menos a tres personajes que por alguna ignota razón, los relaciono entre sí, y por supuesto, hermanados por la ira. Klaus Kinski, Mark E. Smith y Miguel 'Piojo' Herrera.)
Una revisión que va desde las raíces culturales del término pasando por las concepciones morales y la esfera cristiana hasta el peso social en nuestra actualidad. Una pasión que coquetea con lo pírrico, pues el iracundo también se corroe a sí mismo. También puede ser el propulsor del furor colectivo. Ahí estamos hablando de una ira politizada, esa misma a la que nos exhortaba Mark Fisher, como una manera de exorcizar los demonios privados que nos insufla el neoliberalismo. Debemos apostar a una ira que responda a las tres erres: restaurativa, reivindicativa y revitalizante.
Los odios vivifican y estimulan sólo si es uno quien los gobierna; destruyen y desajustan cuando son ellos los que nos dominan. Mario Benedetti
«La ira apunta sempre a les juntures del món: als punts on es rasquen les aspiracions i les realitats, la veritat i els costums convencionals, les normes socials i la innocència. Si va tan al fons de les coses és lògic que en les visions del dia de la fi dels temps, quan rebenten les juntures del món, la ira presideixi l'espectacle.»
Un petit assaig de la sèrie Pecats capitals que tracta sobre la funció de la ira a la història i la cultura. Garrigasait s'apropa a les fonts literàries que més profundament han marcat el paper d'aquesta emoció a la societat alhora que intenta extreure'n les virtuts i els defectes per poder entendre-la en tota la seva dimensió humana. El recorregut és amè i té lliçons interessants però potser m'ha faltat més profunditat i altres angles que permetin tractar millor aquest pecat tan arrelat a la naturalesa humana.
La ira de Raül Garrigassait és el llibret de la sèrie pecats capitals que més m'ha agradat. M'ha semblat molt interessant que analitzi el pecat de la ira a través de diferents referències culturals com és la ira d'Aquil·les a l'assabentar-se de la mort de Patrocle o la ira de Déu per la desobediència d'Adam i Eva.
A més, el llibre està escrit amb un estil clar i literari que es fa difícil no empassar-te'l en un matí.
La ira ens pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una visa submisa o de repetir una versió rebaixada de la vida dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot...
La ira dona més força que cap altra passió
Sense un amor intens o una preocupació profunda o una visió consolidada del món no hi hauria ira.
Amb la ira vol restaurar l'equilibri del món a costa de sofriments
de petita, i de no tant petita, els hiverns, anava amb la família a Puig Arnau Pubilló, unes masies al Solsonès. El record és molt tendre. I l'home que les portava, les masies, era en Valentí Garrigasait, un senyor de bosc ben tendre. El fet que l'autor d'aquest assaig sigui el seu fill em fa molta il·lusió. A més, la filla d'en Valentí, és la que ens ha pintat les pintures amb motius culinaris a la cuina de casa. No sé, tot plegat se'm fa molt bonic.
més enllà d'això, comentar que l'assaig ha estat moltbé. és curtet, perquè no cal més, i molt complet. les referències a la mitologia grega les he trobades molt adients. trobo que els grecs tenien moltes paraules amb significants diferents només per matisos que les diferenciaven d'un mateix concepte com, en aquest cas, la ira. al meu tdr, també ho vaig pensar amb la paraula amor. m'agradaria que les llengües tinguéssin encara aquesta variabilitat i cura de vocabulari.
És una preciositat de llibre, molt ben escrit i ple de referències, tot i que no es fa gens feixuc. Un repàs a través de la història de la humanitat sobre la ira, allò que ens impulsa a treure-la enfora i allò que ens provoca.
Garrgasait entres de pet a la meva llista d'autors preferits
"però la bèstia no es pot dominar mai del tot. la tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida. hi hem de baixar tot sovint, per presentar-li els nostres respectes, i confiar."