Fluixet. Francament millorable. Al llibre li falta unitat, es tracta més aviat d'una sèrie d'articles de dominical de diari, sense gaire coherència. Però un parell de cosetes em molesten particularment. Una és una certa tendència de l'autor a mirar per sobre l'espatlla el seu lector: es fa el saberut, el qui ha viatjat per tota la Mediterrània i s'ha topat amb personatges importants en els hotels que visita. Li he de reconèixer que sembla agradar-li això de xerrar amb la gent que veu, però això no el converteix necessàriament en turista "sostenible" ni en turista més intel·ligent que els altres. Però se'n dona els aires. Que per això sap escriure, per dir sempre corriol, en lloc de camí o sender. Vaja, per ser més precisos, un dels viatges que narra l'he fet jo mateix i no m'ha semblat que n'hagi tret tot el profit possible.
Però el que em crea més problema és la relació d'una certa gent amb la costa empordanesa, i en particular la baix empordanesa. La construcció dels mites nacionals catalans té fortes arrels empordaneses. I el mite de la Costa Brava, amb el Pla i tota la pesca, hi juga un paper important. No sé què m'empipa més, si els records d'un passat de fills de la burgesia benestant estiuejant amb els pescadors locals que fan el paper de subalterns necessaris per l'esplai dels nens de casa bona, o la idealització d'una costa que és plena de gent i de la qual cal fugir quan l'estiu s'acosta, perquè és invivible i més falsa que un duro sevillanu. He vist en què s'ha convertit la costa amb un procés de degradació que fa més de cinquanta anys que està en marxa amb la complicitat de gairebé tothom, amb només dues curtes interrupcions, la de l'arribada de les formes democràtiques i la de la crisi del 2008. Llocs que tenien gràcia, però ja estaven supervalorats pels trend-setters de l'època, els Pla i similars, van esdevenir Platges d'Aro extensives destruïnt l'entorn natural a còpia d'urbanitzar tot, el que és urbanitzable i el que no ho és. Si la visió que se'ns dona de la Costa Brava és tan llunyana del que considero la realitat, què puc pensar del que es diu d'altres indrets d'aquesta Mediterrània idealitzada, convertida en mite per la intel·lectualitat local? Aquí és on el lirisme una mica fàcil d'en Rafel em resulta excessiu. Però segurament és cosa meva, perquè tinc llaços amb aquesta costa, l'he vista degradar-se i, al cap i a la fi, sempre he pensat que les pedres no són sorra i que la majoria de les platges són més aviat trossos de costa en forma còncava que no platges.