What do you think?
Rate this book
L'alegria que passa
Aquest llibre presenta un panorama exhaustiu de l'escena catalana modernista: marc històric, nous teatres, companyies, actors, públic, procediments literaris i escènics. En aquest volum s'editen i s'estudien les obres L'alegria que passa, El jardí abandonat i Cigales i formigues.
- GenresClassics
144 pages, Paperback
First published January 1, 2000
2 people are currently reading
63 people want to read
About the author
Santiago Rusiñol
67 books6 followersSantiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista.
Va iniciar la seva carrera creativa com a pintor, i amb posterioritat es va dedicar a la literatura amb més de noranta títols de tots els gèneres. En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida, obres com L'alegria que passa (1891) i El Jardí abandonat (1900), d'alt contingut simbolista. Format a París, va ser un dels precursors del modernisme a Catalunya, amb plataformes com El Cau Ferrat, a Sitges, o Els Quatre Gats, a Barcelona. Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seva època. D'una de les seves novel·les més conegudes, L'auca del senyor Esteve (1907), en va fer una versió teatral, que ha esdevingut un clàssic del teatre català.
Documentació: Jordi Ferrer Frigola.
Actualització: Nausica Solà.
Fotografies: ©Ajuntament de Sitges.
Va iniciar la seva carrera creativa com a pintor, i amb posterioritat es va dedicar a la literatura amb més de noranta títols de tots els gèneres. En teatre, primer va fer petits monòlegs i, de seguida, obres com L'alegria que passa (1891) i El Jardí abandonat (1900), d'alt contingut simbolista. Format a París, va ser un dels precursors del modernisme a Catalunya, amb plataformes com El Cau Ferrat, a Sitges, o Els Quatre Gats, a Barcelona. Es va convertir en un dels escriptors més reeditats de la seva època. D'una de les seves novel·les més conegudes, L'auca del senyor Esteve (1907), en va fer una versió teatral, que ha esdevingut un clàssic del teatre català.
Documentació: Jordi Ferrer Frigola.
Actualització: Nausica Solà.
Fotografies: ©Ajuntament de Sitges.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 42 reviews
May 8, 2024
Flaixos del Modernisme en una peça breu, però d'un amor irrealitzable i amb un conflicte individu-societat en el qual alguns ens podem veure reflectits. M'ha semblat una bona lectura obligatòria!
October 4, 2021
M’ha recordat a una cançó de Txarango
Read
September 19, 2022soc en tofòl amb aspiracions d'esdevenir el mico del circ
October 5, 2022
pel cole, nye. no m’ha desagradat pro tampoc mata
August 27, 2022
Com diu la gent del poble quan hi va Txarango:
«Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d'aquí, somiatruites!».
«Fora del poble! Saltimbanquis, poetes, comediants! Fora d'aquí, somiatruites!».
September 25, 2022
l'he hagut de llegir per a l'escola i, sincerament, no ha estat la millor obra de teatre que he llegit aquest any. de totes maneres, és una obra força entretinguda i curta i, per tant, és molt fàcil de llegir. no he tardat gaire en acabar-la i ha estat bastant bé.
de totes maneres, penso que hauré de buscar informació a internet sobre alguns aspectes per tal d'aclarir-los, ja que no els he acabat d'entendre bé.
de totes maneres, penso que hauré de buscar informació a internet sobre alguns aspectes per tal d'aclarir-los, ja que no els he acabat d'entendre bé.
September 2, 2025
la vaig llegir a segon de batxillerat i em va ENCANTAR
March 2, 2024
Vaig anar al musical de Dagoll Dagom i vaig tornar amb moltes ganes de llegir el llibre. Seré breu (com el llibre): és deliciós.
October 5, 2025
el concepte prou bé, però es podria esprémer més
March 1, 2023
como tal este libro es un poco meh, pero me gusta los mensajes que te expresa y los temas por los que hablan los protagonistas de la obra
December 13, 2023
"Dormim al llit de la prosa, ja que em fuig la poesia."
May 30, 2024
pel cole.
January 4, 2025
L'alegria que passa de Santiago Rusiñol, és aquella alegria que passa però no es queda, com a vegades passa amb l'amor, l'amistat, els diners o les vacances. Voldríem arrapar-nos a tots ells amb les ungles i amb les dents però tal com venen, s'esfumen.
És una obra de teatre en un quadre únic. Una companyia de circ ambulant irromp un dia en un poble, només us avanço que la lectura és amena i ràpida i hi descobrim diverses coses:
-l'enfrontament característic del Modernisme entre l’artista i la societat.
- Castellanismes i vulgarismes divertidíssims com: soso,istiu,retrato o recreiu entre d'altres.
- Ens ajuda a identificar els homes amb qui no ens ens hem de fixar mai com el Tòfol,un gandul aprofitat idormilega, o el Cop de puny, un forçut violent i fastigós, o l'alcalde, un materialista que només pensa en els diners i rebutja tot allò que tingui a veure amb la cultura.
- Ens permet empatitzar amb la Zaira, la ballarina del circ, que busca i desitja la bellesa que hi ha en tot el que passa en un dia normal i amb en Joanet que fuig d’aquest dia a dia fent volar coloms al vent.
En fi, us recomano llegir-la d'una sola volada perquè així comprovareu que la lectura no és en va ja que us farà pensar sense voler-ho.
És una obra de teatre en un quadre únic. Una companyia de circ ambulant irromp un dia en un poble, només us avanço que la lectura és amena i ràpida i hi descobrim diverses coses:
-l'enfrontament característic del Modernisme entre l’artista i la societat.
- Castellanismes i vulgarismes divertidíssims com: soso,istiu,retrato o recreiu entre d'altres.
- Ens ajuda a identificar els homes amb qui no ens ens hem de fixar mai com el Tòfol,un gandul aprofitat idormilega, o el Cop de puny, un forçut violent i fastigós, o l'alcalde, un materialista que només pensa en els diners i rebutja tot allò que tingui a veure amb la cultura.
- Ens permet empatitzar amb la Zaira, la ballarina del circ, que busca i desitja la bellesa que hi ha en tot el que passa en un dia normal i amb en Joanet que fuig d’aquest dia a dia fent volar coloms al vent.
En fi, us recomano llegir-la d'una sola volada perquè així comprovareu que la lectura no és en va ja que us farà pensar sense voler-ho.
July 12, 2023
QUOTES:
CLOWN — Tant sols voldria tenir una carretera meva; una carretera llarga, am tots els peons a mes ordres, i jo anant amunt i avall lo mateix que una oreneta.
JOANET — I estimar?
CLOWN — Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l’altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per tornar a estimar de nou.
JOANET (Entusiasmant-se:) — Quina vida!
CLOWN — No sabeu què es la dolçor de la recança!
JOANET — Però m’ho figuro.
CLOWN — L’agre-dolç de veure l’amor que passa!
JOANET — Prou que ho endevino!
CLOWN — De no esbrinar mai el cor, de no malmetre la vida! No sabeu què es l’ilusió de lo que fuig, ni lo què es la llibertat!
JOANET — L’he tastada. Tancat en aquest poblet, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m’empresona per fòra. Voldria anar-me’n i em sento encastat al poble.
CLOWN — Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir tot es meu! Dir no tinc parets que m’ofeguin, no tinc arrels ni afeccions, la vida es meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat com la boca del meu mico!
JOANET — No encengueu els meus desitjós, que prou encesos que estan.
CLOWN — Què es la misèria quan se té la joventut?
JOANET — Per mi, l’esperança.
CLOWN — Què són les penes tenint ales per fugir?
JOANET — Pot-ser miseries que’s deixen.
CLOWN — Diuen que fem riure als altres; i què? Per ventura no’m ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot es un gran camp de cebes, que no saben com els desprecío ni de quina manera’m fan riure. Totes elles no valen un troç de cel al fondo d’una planura amb un caminet que hi porti.
JOANET — Al sentir-vos em sembla que’m surtin ales.
CLOWN — Company, teniu ja l’esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borriçol de colomí.
JOANET — Miri: jo no he après de fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Soc com aqueixes parets, dur i matucer, sense ratlles ni dibuixos. M’he apropat perquè desde que l’he vista entrar… no sé com dir-li… m’ha semblat veure arribar l’hermosissima figura d’una estampa que tinc a la meva alcova; es dir… una dòna que no era com les altres, una dòna… que sols veiem en pintura’ls que vivim arrupits a sota d’aquestes teules. Els cabells; els ulls, d’un mirar brillant i fosc; el riure, i una especie de tristor… m’ha semblat que no era aquella tristesa ni l’alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles eren més fines, com si fossin… més poncelles i marcides, més de dòna somniada i temptadora, portant una extranya flaira de terres desconegudes, de paísos que’m represento a les fosques i… que no sabria explicar-los.
ZAIRA — Prou que s’explica. I perquè vegi que l’escolto, deixi-m dir i ser franca. No’l conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè es com els homes que acostumo veure i que acostumen parlar-me. No porta a la boca ni la fel ni la maldat dels cors aixuts abans d’hora; no te’ls sentiments malalts com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida oferint-me’l seu amor entre un munt de vasos vuids de cervesa; no es un cadavre vivent oferint-se’m a que servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany… i, amb el modo de parlar-me, una febra d’ilusions. Jo ja soc vella per dintre i vostè jove. La que’s casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.
JOANET — No ho cregui.
ZAIRA — Dintre d’aquestes parets no faltarà qui l’estimi.
JOANET — Si l’ànima’m fuig del poble!
ZAIRA — Aturi-la.
JOANET — I com aturar-la?
ZAIRA — Què se jo! Acluqui les ilusions.
JOANET — Si jo voldria fugir terres enllà amb aquella que estimés!
ZAIRA — Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb el que triés el meu cor.
JOANET — Córrer, sentir-me volar, anar abraçat, per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de la terra a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres portats del vent de la sort, i besar-se am les ales ben exteses.
ZAIRA — Ai, amic meu! Jo, al revés. Poc se pensa quan, ja fosc, atravessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota’l quinqué aquells grupos de familia a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un breçol; l’anyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés i m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquila sobre’ls seus braços honrats. Quan això veig tot passant, quin fred que hi fa dintre’l carro! Quina fosca… i quina vida! «Déu meu, —penso,— si ara’t poguessis quedar! Si hi hagués qui’t recullís, com viuries arrupida, estimant am tota l’ànima!».
JOANET — I per què no ha de trobar-ho!
ZAIRA — Qui vol que’m vulga per sempre?
JOANET — Aquell que l’estimi.
ZAIRA — Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova de que’l considero.
JOANET — Prova que veu que’l meu cor voldria seguir-la.
ZAIRA — Cregui-m: jo soc un nuvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.
JOANET — I jo una eura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aqueixa pluja de llagrimes.
ZAIRA — Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consumeix la tristesa.
JOANET — ¿I qui li diu que no es vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà com parella d’orenetes?
[...]
ZAIRA — ¿I qui li diu que no es vostè qui m’ha fet dir coses series a mi, la filla del riure?
JOANET — Escolti, abans d’anar-se’n. Jo am vostè aniria a l’altra banda de terra. Se quedaria per mi?
ZAIRA (Pensativa:) — Qui sab! Si no hagués d’anar-me’n…
JOANET — Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo'm quedo encastat aquí a la prosa! Am vostres cançons amargues i rialleres me deixeu una recança, el buid al cor, d'un trocet de joventut que corre darrera vostre! Son l'alegria que passa. I que trista es l'alegria, pels que passen i els que's queden! Com que soc fill del terròs, estic condemnat a veure sempre l'iglesia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormim al llit de la prosa, ja que'm fuig la poesia.
CLOWN — Tant sols voldria tenir una carretera meva; una carretera llarga, am tots els peons a mes ordres, i jo anant amunt i avall lo mateix que una oreneta.
JOANET — I estimar?
CLOWN — Sempre, però sempre de passo. Un petó començat en aquest poble, i una mirada en l’altre, i més enllà una abraçada, i sempre anant a estimar i havent-se de despedir, per tornar a estimar de nou.
JOANET (Entusiasmant-se:) — Quina vida!
CLOWN — No sabeu què es la dolçor de la recança!
JOANET — Però m’ho figuro.
CLOWN — L’agre-dolç de veure l’amor que passa!
JOANET — Prou que ho endevino!
CLOWN — De no esbrinar mai el cor, de no malmetre la vida! No sabeu què es l’ilusió de lo que fuig, ni lo què es la llibertat!
JOANET — L’he tastada. Tancat en aquest poblet, sembla que porto un vestit folrat de reixa que m’empresona per fòra. Voldria anar-me’n i em sento encastat al poble.
CLOWN — Ah, si ho provéssiu! Ser lliure! Dir tot es meu! Dir no tinc parets que m’ofeguin, no tinc arrels ni afeccions, la vida es meva, sense destorbs ni barreres, ampla i oberta de bat a bat com la boca del meu mico!
JOANET — No encengueu els meus desitjós, que prou encesos que estan.
CLOWN — Què es la misèria quan se té la joventut?
JOANET — Per mi, l’esperança.
CLOWN — Què són les penes tenint ales per fugir?
JOANET — Pot-ser miseries que’s deixen.
CLOWN — Diuen que fem riure als altres; i què? Per ventura no’m ric de tot lo que veig? Els reis, els soldats, els pagesos i els artistes, tot es un gran camp de cebes, que no saben com els desprecío ni de quina manera’m fan riure. Totes elles no valen un troç de cel al fondo d’una planura amb un caminet que hi porti.
JOANET — Al sentir-vos em sembla que’m surtin ales.
CLOWN — Company, teniu ja l’esquena dura perquè us surti la ploma: tot lo més, borriçol de colomí.
JOANET — Miri: jo no he après de fingir. Quasi bé no he sortit del poble. Soc com aqueixes parets, dur i matucer, sense ratlles ni dibuixos. M’he apropat perquè desde que l’he vista entrar… no sé com dir-li… m’ha semblat veure arribar l’hermosissima figura d’una estampa que tinc a la meva alcova; es dir… una dòna que no era com les altres, una dòna… que sols veiem en pintura’ls que vivim arrupits a sota d’aquestes teules. Els cabells; els ulls, d’un mirar brillant i fosc; el riure, i una especie de tristor… m’ha semblat que no era aquella tristesa ni l’alegria brutal que fins ara havia vist. Les ratlles eren més fines, com si fossin… més poncelles i marcides, més de dòna somniada i temptadora, portant una extranya flaira de terres desconegudes, de paísos que’m represento a les fosques i… que no sabria explicar-los.
ZAIRA — Prou que s’explica. I perquè vegi que l’escolto, deixi-m dir i ser franca. No’l conec, però vaig coneixent-lo. Tampoc vostè es com els homes que acostumo veure i que acostumen parlar-me. No porta a la boca ni la fel ni la maldat dels cors aixuts abans d’hora; no te’ls sentiments malalts com els sers descolorits que he trobat pels carrerons de la vida oferint-me’l seu amor entre un munt de vasos vuids de cervesa; no es un cadavre vivent oferint-se’m a que servís de mortalla. Amb el modo de mirar, veig al fondo dels seus ulls un cor estrany… i, amb el modo de parlar-me, una febra d’ilusions. Jo ja soc vella per dintre i vostè jove. La que’s casi amb el seu cor podrà viure molt ditxosa.
JOANET — No ho cregui.
ZAIRA — Dintre d’aquestes parets no faltarà qui l’estimi.
JOANET — Si l’ànima’m fuig del poble!
ZAIRA — Aturi-la.
JOANET — I com aturar-la?
ZAIRA — Què se jo! Acluqui les ilusions.
JOANET — Si jo voldria fugir terres enllà amb aquella que estimés!
ZAIRA — Veu? I jo quedar-me allí on fos, amb el que triés el meu cor.
JOANET — Córrer, sentir-me volar, anar abraçat, per la ruta, veient passar el món com si rodés per mes plantes; relliscar ran de la terra a bracet de ma estimada; córrer pobles i fronteres portats del vent de la sort, i besar-se am les ales ben exteses.
ZAIRA — Ai, amic meu! Jo, al revés. Poc se pensa quan, ja fosc, atravessem amb el carro per algun poblet de la ruta, la tristesa que jo sento veient sota’l quinqué aquells grupos de familia a la vora del caliu! La tristesa sentint gronxar un breçol; l’anyorament d’una vida reposada, d’un home que m’estimés i m’estimés a mi sola, i em deixés morir tranquila sobre’ls seus braços honrats. Quan això veig tot passant, quin fred que hi fa dintre’l carro! Quina fosca… i quina vida! «Déu meu, —penso,— si ara’t poguessis quedar! Si hi hagués qui’t recullís, com viuries arrupida, estimant am tota l’ànima!».
JOANET — I per què no ha de trobar-ho!
ZAIRA — Qui vol que’m vulga per sempre?
JOANET — Aquell que l’estimi.
ZAIRA — Aquell que m’estimi! A mi se m’estima per les rialles que venc i l’alegria que porto. Si m’he aturat a contar-li coses tristes, prova de que’l considero.
JOANET — Prova que veu que’l meu cor voldria seguir-la.
ZAIRA — Cregui-m: jo soc un nuvol d’istiu: passa i se’n va, i tot lo més deixa caure quatre llàgrimes de pluja.
JOANET — I jo una eura arrapada a les parets, que voldria ser regada per aqueixa pluja de llagrimes.
ZAIRA — Veu? Vostè té lo que jo voldria, un niu sota un campanar, i no ho estima per res. Jo tinc lo que vostè vol, la llibertat d’aire lliure, i em consumeix la tristesa.
JOANET — ¿I qui li diu que no es vostè qui m’ha fet néixer aquest somni de córrer terres enllà com parella d’orenetes?
[...]
ZAIRA — ¿I qui li diu que no es vostè qui m’ha fet dir coses series a mi, la filla del riure?
JOANET — Escolti, abans d’anar-se’n. Jo am vostè aniria a l’altra banda de terra. Se quedaria per mi?
ZAIRA (Pensativa:) — Qui sab! Si no hagués d’anar-me’n…
JOANET — Adéu, poesia! Adéu, visió d'un instant! Aneu enllà, mentres jo'm quedo encastat aquí a la prosa! Am vostres cançons amargues i rialleres me deixeu una recança, el buid al cor, d'un trocet de joventut que corre darrera vostre! Son l'alegria que passa. I que trista es l'alegria, pels que passen i els que's queden! Com que soc fill del terròs, estic condemnat a veure sempre l'iglesia, a sentir aqueixes campanes, a veure aqueixes parets, a morir d'ensopiment i a no adonar-me del viure. Dormim. Dormim al llit de la prosa, ja que'm fuig la poesia.
This entire review has been hidden because of spoilers.
October 15, 2022
3,5
Similar a "Aigües encantades" en su filosofía e ideas, pero este pertenece a una corriente esteticista mientras que el otro pertenece a la corriente regeneracionisa y aborda estos temas con mayor profundidad.
Es un libro muy poético, simbolista que a través de la trama construye una anáfora de la situación del artista modernista y hace un llamamiento al arte, la poesía, el modernismo y una denuncia al inmovilismo y monotonía de la sociedad.
Muy interesante y bonito.
Similar a "Aigües encantades" en su filosofía e ideas, pero este pertenece a una corriente esteticista mientras que el otro pertenece a la corriente regeneracionisa y aborda estos temas con mayor profundidad.
Es un libro muy poético, simbolista que a través de la trama construye una anáfora de la situación del artista modernista y hace un llamamiento al arte, la poesía, el modernismo y una denuncia al inmovilismo y monotonía de la sociedad.
Muy interesante y bonito.
September 9, 2025
“Dormim al llit de la prosa, ja que en fuig la poesia”
Una obra fugaç plena de simbolismes amb que Rusiñol, autor representatiu de l’època, plasma de la millor manera el conflicte individu-societat propi del Modernisme literari català. Recomano molt la lectura d’aquest clàssic, però que sigui acompanyada d’una anàlisi del context en què es va escriure.
Una obra fugaç plena de simbolismes amb que Rusiñol, autor representatiu de l’època, plasma de la millor manera el conflicte individu-societat propi del Modernisme literari català. Recomano molt la lectura d’aquest clàssic, però que sigui acompanyada d’una anàlisi del context en què es va escriure.
November 5, 2021
Quin llibre més interesant! Et fa pensar
December 8, 2021
em va agradar molt!
September 19, 2022
no tenia altes expectatives però m'ha agradat, nice book nice book
October 5, 2022
lectura obligatòria.
November 1, 2022
la dualitat entre sentirte com en joanet i la zaira a la vegada
November 27, 2022
M'ha agradat molt la lluita entre prosa (poble) i poesía (artistes) ja que ho estic estudiant i em sembla una passada. És un llibre molt curt i recomenable.
This entire review has been hidden because of spoilers.
March 8, 2023
4 ⭐ 'jo amb vostè aniria a l'altra banda de la terra. es quedaria per mi?'
no se com explicar-ho pro l'alegria que passa i la ludwig band tenen les mateixes vibres!! prou xulu
no se com explicar-ho pro l'alegria que passa i la ludwig band tenen les mateixes vibres!! prou xulu
May 25, 2023
interesante reflexión
September 21, 2023
Gran expressivitat simbolista d'un dels millors autors modernistes catalans. L' antítesi entre el vers i la prosa és un dels millors aspectes de les tres obres.
September 28, 2023
Una mierda.
January 4, 2024
Teatre molt curtet però molt bo. Rusiñol utilitza un llenguatge que es podria considerar col·loquial i això m'apropa a la història i em fa empatitzar més amb els personatges. Típica història del jove bohemi atrapat en un món carca i immòbil però molt ben escrita. A cada escena hi ha com a mínim una frase digna de ser subratllada/apuntada/mencionada.
"No en tastareu, de poesia! Jo us condemno a prosa eterna [...]"
"No en tastareu, de poesia! Jo us condemno a prosa eterna [...]"
October 9, 2024
Yo flipo con las descripciones de palizas a mujeres, y hombres quejándose de que les manda su mujer. Si, era el siglo XIX, sí, sigue siendo infumable
November 16, 2024
Quina bona reflexió!
Gràcies a la meva profe se català li he agafat estima a aquesta obra <3
"Tinc els peus clavats al fang, però braços volen fer-se ales".
Gràcies a la meva profe se català li he agafat estima a aquesta obra <3
"Tinc els peus clavats al fang, però braços volen fer-se ales".
September 20, 2025
“Dormim al llit de la prosa, ja que em fugi la poesia”
first thoughts: no ma matat però és bonica.
second thoughts: m’ho he pensat i crec q m’ha agradat una mica més del q he dit abans.
first thoughts: no ma matat però és bonica.
second thoughts: m’ho he pensat i crec q m’ha agradat una mica més del q he dit abans.
Displaying 1 - 30 of 42 reviews