In questo volume sono raccolti i due capolavori di Kahlil Gibran. Il Profeta fu pubblicato per la prima volta a New York nel 1923 e, come tutte le grandi opere, provocò critiche ed entusiasmi ugualmente accesi. Nelle intenzioni dell'autore doveva essere la prima parte di una trilogia sui rapporti dell'uomo con se stesso, con la natura e con Dio.
La seconda parte, Il Giardino del Profeta, rimase incompiuta e fu pubblicata postuma.
La terza non fu mai scritta. I versi, che scandagliano l'animo umano con sensibilità poetica e forza visionaria, richiamano alla mente Blake, Nietzsche, i mistici dell'India, gli asceti del mondo islamico.
In un sol libro l'opera, ormai quasi leggendaria di Gibran, sugli insegnamenti del profeta. Delle vere e proprie perle di saggezza che hanno illuminato l'intelletto di molti e ammorbidito i cuori.
Una sorta di "breviario mistico" colmo d'intuizioni poetiche su i fatti della vita: il matrimonio, i figli, il lavoro, le case, la gioia e il dolore, il comprare e il vendere, la conoscenza, l'insegnamento.
Kahlil Gibran (Arabic: جبران خليل جبران) was a Lebanese-American artist, poet, and writer. Born in the town of Bsharri in modern-day Lebanon (then part of Ottoman Mount Lebanon), as a young man he emigrated with his family to the United States where he studied art and began his literary career. In the Arab world, Gibran is regarded as a literary and political rebel. His romantic style was at the heart of a renaissance in modern Arabic literature, especially prose poetry, breaking away from the classical school. In Lebanon, he is still celebrated as a literary hero. He is chiefly known in the English-speaking world for his 1923 book The Prophet, an early example of inspirational fiction including a series of philosophical essays written in poetic English prose. The book sold well despite a cool critical reception, gaining popularity in the 1930s and again, especially in the 1960s counterculture. Gibran is the third best-selling poet of all time, behind Shakespeare and Lao-Tzu.
Δεν ήταν για μένα.Ίσως αν το διάβαζα νεότερη να το αντιμετώπιζα με λιγότερο κυνισμό-αλλά διαβάζοντάς το τώρα,στριφογυρνούσα τα μάτια μου σε κάθε παράγραφο.Ακόμη και το στυλ γραφής δεν μου ταίριαξε.
-Να λυπάστε το έθνος που φορά ένα ρούχο που δεν το έχει υφάνει, που τρώει ψωμί που δεν το έχει θερίσει και πίνει κρασί που δεν έχει τρέξει από το πατητήρι του. Να λυπάστε το έθνος που περιφρονεί το πάθος στ' όνειρό του, κι ωστόσο γίνεται σκλά- βος του στον ξύπνιο του. Να λυπάστε το έθνος που δεν υψώνει τη φωνή του παρά μόνο σα βρίσκεται σε κηδεία. δεν περηφανεύεται παρά μονάχα σα βρίσκεται μέσα στ' αρχαία μνημεία του, και δεν ξεσηκώ- νεται παρά μονάχα όταν ο λαιμός του βρίσκε- ται ανάμεσα στο σπαθί και στην πέτρα. Να λυπάστε το έθνος που ο κυβερνήτης του είναι αλεπού, ο φιλόσοφός του ταχυδακτυ- λουργός, και η τέχνη του, τέχνη μπαλώματος και μιμικής. Να λυπάστε το έθνος που υποδέχεται τον καινούργιο κυβερνήτη του με σαλπίσματα και τον αποχαιρετά με γιουχαίσματα, για να κα- λωσορίσει και πάλι κάποιον άλλο με σαλ- πίσματα.
-Η χαρά σας είναι η λύπη σας χωρίς μάσκα. Και το ίδιο το πηγάδι από όπου ανεβαί- νει το γέλιο σας πολλές φορές γεμίζει με τα δάκρυά σας. Και πως αλλιώς μπορεί να είναι; Όσο πιο βαθιά σκάβει στο είναι σας η λύπη, τόση περισσότερη χαρά μπορείτε να δεχτείτε. Όταν είσαι χαρούμενος, κοίταξε βαθιά μέσα στην καρδιά σου και θα δεις ότι μονάχα εκείνο που σου έχει δώσει λύπη είναι εκεί- νο που σου δίνει τη χαρά. Όταν είσαι λυπημένος, κοίταξε ξανά μέ- σα στην καρδιά σου, και θα δεις ότι πραγμα- τικά κλαις για εκείνο που υπήρξε η χαρά σου.
-Όταν η αγάπη σε καλεί, ακολούθησέ την, Μ' όλο που τα μονοπάτια της είναι τραχιά κι απότομα. Κι όταν τα φτερά της σ' αγκαλιάσουν, παραδώσου, μ' όλο που το σπαθί που είναι κρυμμένο ανάμεσα στις φτερούγες της μπορεί να σε πληγώσει. Κι όταν σου μιλήσει, πίστεψέ την, μ' όλο που η φωνή της μπορεί να διασκορπίσει τα όνειρά σου σαν το βοριά που ερημώνει τον κήπο. Γιατί, όπως η αγάπη σε στεφανώνει, έτσι και θα σε σταυρώσει. Κι όπως είναι για το μεγάλωμά σου, είναι και για το κλάδεμά σου.
-Πολλές φορές λες, «Θα ήθελα να δώσω, αλλά μόνο σ' αυτούς που αξίζουν». Τα δέντρα του περιβολιού σου δε μιλούν έτσι, ούτε τα κοπάδια στο λιβάδι σου. Δίνουν για να μπορέσουν να ζήσουν, γιατί το να κρατήσουν είναι θάνατος. Η ψυχή σας είναι πολλές φορές πεδίο μάχης, όπου το λογικό σας και η κρίση σας κάνουν πόλεμο ενάντια στο πάθος και την όρεξή σας. Αν τα πανιά σας ή το πηδάλιό σας σπά- σει, το καράβι σας θα χορεύει ή θα παρα- σύρεται από τα κύματα, ή θα σταθεί ακίνητο στη μέση της θάλασσας. Γιατί το λογικό, όταν κυβέρνα μόνο, εί- ναι μια δύναμη που φυλακίζει. και το πάθος, αφύλαχτο, είναι μια φλόγα που καίει μέχρι την αυτοκαταστροφή. Για τούτο, αφήστε την ψυχή σας να ανυ- ψώνει το λογικό σας μέχρι τα ύψη του πά- θους, για να μπορεί να τραγουδά. -Η ομορφιά είναι η αιωνιότητα που ατε- νίζει τον εαυτό της στον καθρέφτη. Αλλα εσείς είστε η αιωνιότητα κι εσείς είστε ο καθρέφτης.
-Η Ζωή τραγουδά στη σιωπή μας κι ο- νειρεύεται στον ύπνο μας. Ακόμα κι όταν είμαστε νικημένοι και ταπεινωμένοι, η Ζωή στέκεται στο θρόνο της ψηλά. Κι όταν δα- κρύζουμε, η Ζωή χαμογελά στη μέρα, κι είναι λεύτερη, ακόμα κι όταν εμείς σέρνουμε τις α- λυσίδες μας.
Πρόκειται για ένα βιβλίο - σταθμό, που κατά τη γνώμη μου δεν πρέπει να λείπει από καμία βιβλιοθήκη. Αιχμηρό και ταυτόχρονα λυτρωτικό, όπως ένα νυστέρι που αφαιρεί το αγκάθι που σε πονούσε. Με τη μορφή ερωταποκρίσεων για κάθε πτυχή της ζωής, ο Χαλίλ Γκιμπράν ξεδιπλώνει τη μία αλήθεια, όχι τη δική μου, όχι τη δική σου, όχι τη δική του, αλλά όλων, πέρα και πάνω από την ατομικότητα. Με ποιητικό ύφος και αφοπλιστικό λόγο μοιάζει να μην απευθύνεται σε ανθρώπους, αλλά σε ψυχές. Σε σπρώχνει στο γκρεμό και ταυτόχρονα σε περιμένει στο έδαφος σαν φουσκωτό στρώμα που θα σε αγκαλιάσει.
Questa è un'opera straordinaria, adatta ad essere un classico eterno. Sebbene mi trovi in disaccordo su alcune cose (l'influsso del panteismo si vede, anche se non è pervasivo come alcune recensioni dicono), le parole sull'amicizia, sull'amore, anche su Dio stesso sono pregnanti. Non è da stupirsi che questo testo sia una di quelle che io chiamo "fabbriche di citazioni", ossia quei testi che riescono a riassumere, attraverso una piccola frase, intere vite - e lo fa per tutti, cristiani, musulmani, induisti, etc.
Perché chi legge questo testo ritrova casa sua, le sue esperienze, le sue fatiche, la gioia del lavoro e della famiglia, e si ritrova a casa: in questo è un testo che andrebbe studiato da tutti, vero manifesto dell'inclusione e dell'amore che dovrebbe circondare il mondo e la sua politica - ed invece si ritrova invischiato in brame di potere ed ulteriori suddivisioni.
E' un testo per tutti? Sì. Perché ognuno ritrova il suo livello, il suo ambito: chi ha studiato teologia cristiana, ebraica, musulmana, ritrova passi della Bibbia (le citazioni dai Salmi sono frequentissime) e del Corano. Chi ha studiato l'induismo ritrova Dio come tutto, il mare come creatore e generatore. Chi non ha studiato ritrova quello che ho scritto sopra: la riscoperta della gioia di vivere, dei suoi piaceri, della tavola, del vino. In questo ritrovo tanti paralleli in un autore che ritengo simile, anche se proveniente da un milieu diversissimo, padre Enzo Bianchi.
Sarebbe bello finire la recensione con una citazione. Seguendo lo spirito dei libri non ne faccio una. Perché fare citazioni è fare selezione... e Al Mustafa non ama le selezioni!
Rilettura: il miele in questo libro è un miele dolcissimo e pericoloso, ma sempre utile per superare le difficoltà del nuovo anno. Gli insegnamenti più importanti sono quelli sull'amore e su Dio, sull'empatia e sulla capacità di resistere alla solitudine e al dolore. Spesso ci si dimentica di quanto sia difficile essere isole all'interno di un mare di persone, di interessi, di impegni, di problematiche. Al Mustafà è un'isola e allo stesso tempo parte del tutto. Connessione e connettore, ma allo stesso tempo sconnesso dal Mondo. Il miele è pericoloso perché toglie dalla contemporaneità, dalla concretezza, e inserisce in un relativismo afunzionale... ma vale la pena rischiare di perdersi nel mare dell'inconcludenza.
Mistico, sapiente, maestoso. In poco più di 100 pagine, con una banalità solo apparente, “Il Profeta” condensa una serie di perle di saggezza su tanti argomenti che stannno a cuore all'uomo, dall'amicizia e l'amore alla famiglia passando per il lavoro, il dolore e la morte. Una piccola bibbia di insegnamento morale che ispira parecchie riflessioni e ci svela tante cose vere, cose che sarebbe bene tenere sempre a mente e che non sempre riusciamo a realizzare, perchè spesso, purtroppo, la vita quotidiana va da un'altra parte.
Després d'un any i un parell de mesos acabo la lectura! Trobo que no és una lectura fàcil perquè cada frase es podria rellegir 10 vegades (o més) per trobar-hi el rerefons, i evidentment, això no ho he pogut fer amb totes. Hi ha relats que et criden i et desperten sensacions, n'hi ha d'altres amb els quals no connectes i també està bé. No sempre ho he entès tot, però tampoc m'hi he volgut capficar. Hi ha frases precioses que m'han obligat a aturar-me uns segons per pensar-hi una estona i moltes que han reflectit exactament pensaments que tinc guardats a dins.
Gràcies, Carla, per haver compartit amb mi aquest llibre🫂
Τον αγαπώ τον Kahlil Gibran. Η γραφή του και ο τρόπος που σου μεταφέρει τη σοφία του είναι απλά μαγικά! Ένα βιβλίο που μας κάνει καλύτερους ανθρώπους ❤️
Un libro che va letto a quindici, massimo sedici anni, quando si è pieni di quella falsa presunzione che porta a trovare saggezza in parole banali, semplici, prive di qualsiasi significato, e quando si ha bisogno di qualcuno che ti ti dica la sua verità sulla vita così da poterne fare un proprio stemma. Magari a quell'età mi sarebbe piaciuto... ora l'ho trovato veramente patetico. Alcune pagine sono vagamente interessanti, sì, ma nulla da spiegare l'incredibile successo che ha avuto questo libro. Tutto ciò riferito alla prima parte del volume, Il Profeta. La seconda, Il giardino del Profeta, è anche peggio. Sembra quasi un nuovo vangelo, un nuovo Gesù che circondato da un'orda di discepoli balbuzienti spara una favoletta moralista dopo l'altra, per infine abbandonarli. L'unico pregio di questo libro sono le poche pagine, il carattere grande, gli spazi tra le righe ampi, le pagine lasciate mezze vuote, così che questa lettura inutile finisca presto.
"Quanto più penetra e scava il dolore dentro di voi, tanta più gioia potrete contenere."
Wow, chissà che m'aspettavo. A voler essere precisi, "Il profeta" è nettamente superiore al "Giardino", anche se non riesco a dargli più di tre stelline a causa della sua brevità e della difficoltà di valutare i libri che non è possibile definire dei romanzi. Il secondo volume, in più, l'ho trovato più contorto e meno lineare nell'esposizione dei pensieri. Pensieri che, come salta subito all'occhio, sono veramente profondi e capaci di parlare a chiunque. L'universalità delle parole del profeta, infatti, fa sì che esse possano essere applicati davvero a qualunque esperienza di vita. Vale pertanto la pena ricordare alcune citazioni molto significative che, sebbene il libro nel complesso non mi sia piaciuto tantissimo, porterò sicuramente nel mio cuore.
Gli ho dato solo 2 stelline perché mi aspettavo molto di più. Non è che sia da buttare via, ma ne avevo sentito parlare talmente bene che pensavo si trattasse di un capolavoro. Più che altro è un ammasso di aforismi mentre mi aspettavo un libro che parlasse di spiritualità in modo più esaustivo e profondo. È troppo sintetico per i miei gusti e non mi ha lasciato niente. Quando si tratta di spiritualità preferisco libri prolissi e ripetitivi mentre questo non lo è. Ci ho ritrovato frasi che ho letto e riletto anche in altri libri che trattano lo stesso argomento con la differenza che negli altri libri ci sono spiegazioni lunghe e dettagliate per spiegare meglio il concetto; in "Il profeta/Il giardino del profeta" non c'è niente di tutto ciò e mi ha dato l'impressione di essere solo un elenco di aforismi.
È proprio vero che c’è un momento per ogni cosa così come c’è un momento per ogni libro. Lessi Il Profeta anni fa e a parte qualche bella frase poetica, il tutto mi lasciò abbastanza indifferente. A distanza di anni invece trovo tanta saggezza fra queste pagine e anche dei messaggi che sembrano essere stati inseriti apposta per me. Il libro è lo stesso da decenni ma sono cambiata io. In meglio o in peggio non lo so.
Life advice from a wise man. A huge trip lies ahead of him. His hometown and roots await him. And people seek his opinion and kind words to guide them through life The whole thing seemed familiar and I couldn't figure out why. And finally I got it... It sounded like my grandpa's advice whenever we discussed general life issues. I had missed it so much. But it was nothing new to me. I'll just hold on to that as a precious reminder.
Εξαιρετικά προσεγμένη έκδοση από τον "Μίνωα" για τον Λιβανέζο Χαλίλ και τον υπέροχο κήπο με τις ιδέες για την αγάπη, την ελευθερία, τη δικαιοσύνη, την προσφορά και τόσα άλλα. :)
Το ξαναδιάβασα με χαρά και το χοντρόδετο εξώφυλλο έδωσε το κάτι παραπάνω στις σοφίες του Αλμουσταφά.
Gibrán poeta, escritor y pintor libanés, además fue criado en los EEUU, resultó ser el 3er poeta más vendido de todos los tiempos, y además este libro precisamente, sirvió de inspiración a John Lennon y David Bowie, como también aparece en discursos políticos, bodas y funerales; pues en los años 60 y 70 se convierte en una luz en la exploración de la existencia humana, la conexión natural y el amor.
Después de 12 años en Orfalís, el sabio Almustafá debe embarcarse de regreso a su isla natal, pero antes se detiene un rato para dedicar unas últimas palabras a los ciudadanos sobre distintos temas de la vida.
Escrito en forma de parábolas que el maestro entregaba ante las consultas de el pueblo de Orfalís, cómo el siguiente fragmento: “ℋ𝒶́𝒷𝓁𝒶𝓃𝑜𝓈 𝒹𝑒 𝓁𝒶 𝒶𝓁𝑒𝑔𝓇𝒾́𝒶 𝓎 𝓁𝒶 𝓉𝓇𝒾𝓈𝓉𝑒𝓏𝒶. 𝒴 𝑒́𝓁 𝓇𝑒𝓈𝓅𝑜𝓃𝒹𝒾𝑜́: 𝒱𝓊𝑒𝓈𝓉𝓇𝒶 𝒶𝓁𝑒𝑔𝓇𝒾́𝒶 𝑒𝓈 𝓋𝓊𝑒𝓈𝓉𝓇𝒶 𝓉𝓇𝒾𝓈𝓉𝑒𝓏𝒶 𝒹𝑒𝓈𝑒𝓃𝓂𝒶𝓈𝒸𝒶𝓇𝒶𝒹𝒶. 𝒩𝑜 𝑒𝓈 𝓁𝒶 𝒸𝑜𝓅𝒶 𝓆𝓊𝑒 𝑔𝓊𝒶𝓇𝒹𝒶 𝑒𝓁 𝓋𝒾𝓃𝑜 𝓁𝒶 𝓂𝒾𝓈𝓂𝒶 𝓆𝓊𝑒 𝒻𝓊𝑒 𝒸𝑜𝒸𝒾𝒹𝒶 𝑒𝓃 𝑒𝓁 𝒽𝑜𝓇𝓃𝑜 𝒹𝑒𝓁 𝒶𝓁𝒻𝒶𝓇𝑒𝓇𝑜? 𝒴 𝑒𝓁 𝓁𝒶𝓊́𝒹 𝓆𝓊𝑒 𝒹𝑒𝓁𝑒𝒾𝓉𝒶 𝒶𝓁 𝑒𝓈𝓅𝒾́𝓇𝒾𝓉𝓊, 𝓃𝑜 𝑒𝓈 𝑒𝓁 𝓂𝒾𝓈𝓂𝒶 𝓂𝒶𝒹𝑒𝓇𝒶 𝓆𝓊𝑒 𝒻𝓊𝑒 𝒶𝒽𝓊𝑒𝒸𝒶𝒹𝒶 𝒸𝑜𝓃 𝑒𝓁 𝒶𝒸𝑒𝓇𝑜?.”
Este libro, en 100 años, jamás ha dejado de publicarse, las personas lo buscan porque entrega en un lenguaje sencillo un mensaje poderoso basado en la paz y el amor para la vida personal y en sociedad, y q además te llama a la reflexión; en el confluyen muchas creencias o religiones unificadas hasta cierto punto, lo q lo hace accesible por todos.
Además resulta autobiográfico, en el sentido que es él, Khalil, cuyo seudónimo es también, el profeta, quien desde EEUU. añora retornar a su tierra natal en el Líbano, pero no quiere marcharse sin dejar un mensaje claro de crecimiento espiritual.
"La vida es más vieja que todos los seres vivientes" Estos dos libros son parte de una trilogía que el autor no acabó de escribir. Son muy cortos. Hablan de como el hombre trata diversos temas. Me gustaron algunos relatos otros me aburrieron. Fue un subí y baja de emociones. A veces me encontraba con ganas de seguir leyendo y otras no me interesaba para nada la lectura. La segunda parte me gusto mucho menos que la primera. El profeta me mantuvo más enganchada. Los temas los aborda con la religión y la filosofía. Algunos ejemplos son la alegría, el dolor, el dar, la justicia y la naturaleza. Es intrigante nunca saber cuál será el siguiente. En cambio, el jardín del profeta ya trata del profeta con sus propios problemas familiares ya que él va a visitar su pueblo natal. Integra al orador a la trama. Aunque suene interesante, por mi parte me aburrió un montón. Recomiendo más leer "El loco" del autor. Una lectura que me resultó más amena.
Las vistas del profeta respecto a los tópicos mas fundamentales del ser resultan en uno de los textos mas interesantes que he leído. Por la forma en que Gibran construye el universo a su alrededor, en más de una ocasión me cuestioné que todo esto haya salido de la mente de un hombre. La prosa poética de este primer texto es muy linda, lo que ciertamente añade a la percepción que el lector tiene del profeta. Puedo ver por qué ha sido uno de los textos más leídos de todo los tiempos y su masivo éxito en su momento, aún si ha perdido relevancia en tiempos modernos.
He disfrutado de "El jardín del profeta, lanzado después de la muerte de Gibrán, porque explora temas complejos y parece dejarnos con la tesis de que Almustafá deberá volver perpetuamente a caminar con la humanidad, quien esperará su regreso apreciando su sabiduría, pero sin escucharla, y valorando su consejo, mas no siguiéndolo.
"Tus hijos no son tus hijos, son hijos e hijas de la vida deseosa de sí misma. No vienen de ti, sino a través de ti, y aunque estén contigo, no te pertenecen. Puedes darles tu amor, pero no tus pensamientos, pues, ellos tienen sus propios pensamientos. Puedes abrigar sus cuerpos, pero no sus almas, porque ellas viven en la casa de mañana, que no puedes visitar, ni siquiera en sueños. Puedes esforzarte en ser como ellos, pero no procures hacerlos semejantes a ti porque la vida no retrocede ni se detiene en el ayer. Tú eres el arco del cual tus hijos, como flechas vivas son lanzados. Deja que la inclinación, en tu mano de arquero sea para la felicidad Pues aunque Él ama la flecha que vuela, Ama de igual modo al arco estable."
Sólo me gustó ese poema, todo lo demás no es mi ondi :^(
Un libro hermoso que me recordó mucho a las parábolas escritas en la Biblia que relatan las hazañas de Jesús, así como las que presentan en el antiguo testamento para las personas puestas a prueba por Dios y también me recordó mucho a Meditaciones de Marco Aurelio.
"El profeta" narra la historia de Almustafá, un profeta que se encuentra en otra tierra y al momento de partir a su tierra natal, es abordado por la gente del pueblo que ha escuchado sus enseñanzas en su estancia en Orfalís. Escrito a manera de dialogo entre Almustafá y la gente del pueblo, se hablan sobre diversos temas como el amor, la familia, el trabajo, el matrimonio, etc. Esto muestra la posición del autor respecto a cada tema e invita a la reflexión por parte del lector.
Ciertamente un libro que me gustaría volver a leer en el futuro.
Mistinis, įdomus, įžvalgus. Apie gyvenimą, savęs pamatymą skirtingose situacijose. Daug nesusijusių, bet kartu ir labai susietų, padrikų, minčių. Tikriausiai reikia vis atsiversti ir iš naujo paskaityti, pasisemti minčių. Daugelyje vietų radau atitikmenų su Biblija bei jos pamokymų. Atrodo tarsi išgyventa ir aprašyta iš autoriaus perspektyvos.
,,Mano bičiuliai ir mylimieji, savo kelyje jūs sutiksite žmonių su kanopomis; duokite jiems savo sparnus. Ir žmonių su ragais; duokite jiems laurų vainikus. Ir žmonių su paukščio nagais; duokite jiems žiedlapius vietoj pirštų. Ir žmonių su dvišakiais liežuviais; vietoj žodžių duokite jiems medaus." (157 psl.)
Behold, for even as rays of sun on a cloudy day, you mayhap stumble upon gold nuggets in the dung of the bull. But let it be known that he who cannot distinguish between the two and therefore adorns himself with that which smelleth bad, will keep those who would otherwise come near at a distance.
Πολύ όμορφο βιβλίο, γεμάτο λυρικότητα και εικόνες. Το θεοσοφικό στοιχεία δεν είναι τόσο του γούστου μου, αλλά κανείς δεν μπορεί να διαβάσει Γκιμπράν και να πει ότι γράφει άσχημα ή ότι δεν τον ταξιδεύει! Θα ήθελα να διαβάσω κι άλλα του ιδίου!