La generació és un dels trets d’identitat a través dels quals veiem el món, com també ho poden ser el gènere, la raça, la nacionalitat, la classe social o l’orientació sexual. Ens agradi o no, el moment de naixement marcarà la cultura que viurem, les tendències socials, la tecnologia, l’economia, les normes de conducta, els esdeveniments mundials i els valors. L’entorn que ens modela mentre som joves roman amb nosaltres la resta de la vida. pág.30
Són la Generació de la Transició, perquè es van trobar un canvi de règim quan eren joves, van ocupar posicions de responsabilitat, i van començar a fer i desfer sense oposició i atorgant-se una gran superioridad moral. El problema és que, al cap de trenta anys, continuen al mateix lloc i s’han convertit en la Generació Tap, que impedeix una renovació d’idees. No només això, sinó que han manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i nets, i han salvat la crisi molt millor que els seus descendents. pág.23
Per tant, només insinua aquell que és, al meu parer, el gran fracàs de la nostra Generació T: el fet que, un cop aconseguit el poder de joves, no van saber portar-lo més enllà, sinó que es van limitar a controlar el corral i a escapçar tot aquell que els pogués fer ombra./ Així, l’arquetip d’aquesta generació és el superior jeràrquic que gairebé no té estudis ni parla cap llengua estrangera, però exigeix anglès i dos màsters a un subordinats que cobre una mínima part del seu sou. El taxista que va aconseguir la llicència per quatre duros i es va pagar la jubilació venent-la a un novell per un preu astronòmic. L’amo que té el negoci en un local de renda antiga, però que quan lloga un pis a una família jove els posa a un preu impossible. L’obrer de fàbricaa que vota mantenir-se les condicions laborals a canvi de renunciar per als nous contractats les conquestes aconseguides. El seixantí jubilat de banca o d’exmonopoli públic. pág.42
Així com els socialistes van oferir una ruptura i en realitat tenien un perfil continuista i tecnocràtic, els populars es van vendre com a liberals i amics de la iniciativa privada, però gairbé tots eren funcionaris de carrera: inspectors d’Hisenda (com el mateix Aznar), advocats de l’Estat, resgistradors de la propietat, diplomàtics, juristes i tècnics de ministeris diversos. Sumem-hi que molts estaven en la política des del començament dels vuitanta, i veurem que aquells suposats amics de l’empresa eren gent que sempre havien cobrat diners públics i no havien pagat mai una nòmina. pág.122
La monarquia és aquest espai de poder lliure de tota crítica, fora de tot control, i per això tots els nostres polítics i empresaris han volgut aixoplugar-se prop de la seva ombra. Tots saben que, com més a prop del rei, més segura és la seva posició i més gran la seva influència [...]. Si el rei no ha de passar comptes els seus familiars, per què han de passar comptes els seus amics, per què han de pasar compres els polítics que el sostenen, per què han de pasar comptes els militants dels partits que el sostenen…”pág.150
Primer, s’ha d’acabar l’era dels lideratges eterns. Tant li fa si la persona és vàlida o no ho és, cint anys al capdavant d’un país, d’una alcaldia o d’un sindicat és massa. A banda de bloquejar la renovació d’idees, la sensació que aquest individu és intocable i inamovible, i que tota acció acabarà passant per ell, crea espais de silenci molt perillosso, on no s’aixeca la veu per por de quedar exclòs. La longevitat també afavoreix les xarxes d’interessos i la creació d’un grup provilegiat que rep les benediccions del líder. Compte, això no implica que la gent s’hagi de jubilar al cap de pocs anys, però la rotació de càrrecs es fa imprescindible i, a més, és un bon filtre per apartar aquells que són menys vàlids./ Segon, i vinculat amb el punt anterior, s’ha d’eliminar, també, la percepció que el geni té carta blanca per fer i desfer i sobretot per maltractar els subordinats. El talent i el poder no poden justificar mai el despotisme. pág.225
El credit universitari als Estats Units ha servit per a enriquir als actuals treballadors de les universitats a costa d’arruinar-ne els estudiants; i pagar les pensions de jubilació a base de deute públic com s’ha fet a Espanya, implica treure recursos del futur per gastar-los en el present. pág.226