“La malaltia defineix l’home, però el caràcter de l’home defineix el curs de la malaltia. Es pot separar, una cosa de l’altra? Davant de la mateixa desgràcia, estem predisposats a encarar-la d’una o altra manera? Amb l’esperit combatiu i alegre de Salvat es viu millor, la desfeta? O, pel contrari, amb un caràcter com el de Kafka assumim la pèrdua com el que ens pertoca? Si Éluard hagués estat diferent, potser menys egoista, hauria viscut menys temps?
Un llibre lúcid i molt ben escrit; no alliçona, informa, i ho fa amb un estil molt àgil. M’haguera agradat molt tractar no només la tuberculosi en escriptors, sinó més disciplines com pintura (Delacroix) o música (Chopin, Paganini). El resultat, però, és magnífic!
Tot el que explica és molt interessant i té alguns moments brillants, en què Klein fa unes reflexions i unes aportacions molt lúcides. Però me n’esperava més. M’esperava més que fos menys recorregut biogràfic i més una anàlisi aprofundida de la tuberculosi i com canvia la vida dels malalts i la seua personalitar, i no ho he acabat de trobar. I l’estil no em convenç, m’ha sembla una mica incoherent la mescla de llenguatge dialectal col·loquial amb paraules de registre culte.
The right kind of touching. L’actitud positiva i treballadora de tots els qui hi surten (Salvat-Papasseit fent poemes vitalistes que amb la perspectiva biogràfica fan ben bé plorar, Txekhov construint escoles), la seva manera obcecada d’esquivar la mort, “els salva”, com bé nota l’autora: és això, és un llibre sobre gent que se salva amb el treball i amb la fe en allò que fan. Klein s’amaga, però no oculta l’amor que sent per tots ells ni les raons de la seva elecció, i així la seva ètica emergeix del llibre gairebé com si hagués escrit unes confessions. Un pessimista (un autèntic pessimista) ens diria que és un llibre sobre sis bojos que sublimen l’existència en una cosa aliena, que viuen deificant un sense-sentit. Però aquest pessimista no trobarà gaire bones raons per viure. A l’últim, només podem claudicar davant l’absurd o rendir culte als espiadimonis.
Li fico cinc estrelles perquè si, perquè ens ha donat uns debats meravellosos i perquè no me la trec del cap a l'Ada Fortuny. Aquest assaig m'ha colpit, a nivell personal. Com a lector i com a individu. En aparença senzill però que amaga un treball d'estil espectacular. El recomano moltissim.
Ara tinc ganes de retirar-me durant l'estiu a algun lloc tipus Suïssa, respirar aire pur i llegir totes la correspondència de tots els autors i autores que surten en aquest llibre. Quines vides, tu.
Se m'ha posat molt bé. És bonic, interessant, i un text molt personal. Llibre perfecte per llegir una tarda de pluja amb una tassa de colacao calentet.
Leo en ‘La plaga blanca’ algunas respuestas a esto. Hay una historia cultural de las enfermedades y las epidemias, y siempre queda algo de su paso. Klein Fortuny habla de la red de hoteles suizos que fueron sanatorios para tuberculosos en su día, pero sobre todo habla de un puñado de escritores que dejaron sobre todo en sus papeles más personales (cartas y diarios) un testimonio de lucha contra la enfermedad y de ganas de vivir y crear. Así vemos a Kafka casi feliz por el diagnóstico porque de esta forma encontraba una explicación fisiológica a sus inquietudes anímicas (“soy un enfermo mental, la enfermedad del pulmón no es más que la expresión de mi enfermedad mental”). O a Chejov, que era médico él mismo, negarse a admitir el inequívoco diagnóstico tras los continuos síntomas (“la tos me ha empeorado, pero no creo esté en absoluto cerca de ser turberculoso”). O a Katherine Mansfield peregrinando por sanatorios y clínicas de Suiza y Francia con poco equipaje (“un ejemplar de Shakespeare, uno de Chaucer, una pistola automática y un abanico musulmán”) y muchas esperanzas de curarse pese a la dureza de tratamientos como la irradiación de rayos X en el bazo (?).
Lo que quede de esta pandemia está aún por ver. Cuando llegó la primera hornada de diarios de confinamiento y otros libros me eché a temblar pero ahora parece que van saliendo textos más interesantes (Muñoz Molina, Jaime Rodriguez Z.) Ay, las prisas del mundo contemporáneo.
La plaga blanca m'ha semblat un artefacte narratiu molt interessant, que segueix la vida de diversos artistes de principis del segle XX que tenen en comú la tuberculosi i com aquesta malaltia en va afectar els últims anys de vida, tant personalment com artísticament. Tenint en compte aquest objectiu el llibre és interessant i es llegeix amb molt de plaer. L'autora es nota que és una apassionada d'aquests personatges que representen una Europa d'entreguerres lluminosa però alhora decadent.
També és cert que en acabar el llibre he tingut una sensació de llegir molt sovint extractes de Wikipedia. Molts capítols es quedaven en qüestions superficials biogràfiques i l'estil no m'ha acabat de convèncer, alternant entre un to més formal i un altre més proper i dialectal. M'hagués agradat veure més interpretació de l'autora dels fets narrats i que li hagués donat més rellevància a la malaltia, ja que a vegades sembla una excusa per explicar la biografia dels protagonistes. Però malgrat tot això, el llibre és meritori i la lectura agradable.
Hai algo moi emocionante neste libro. Algo que estoura con rotundidade na paréntese e no epílogo finais e que só puiden ler, tamén eu, encantada e brillando e centelleando. Por eso se adora a las libélulas.
Fantàstic. L’autora t’agafa de la mà i et fa estimar els protagonistes de l’assaig, per com viuen la vida, l’art i la malaltia. Un llibre que fa feliç.
más que un ensayo sobre escritores con tuberculosis, este libro es una defensa de la lectura morbosa (la que más me gusta a mí) de las correspondencias y diarios de ocho escritores atravesados por una misma enfermedad; un análisis de la convivencia de esta con la escritura, porque el estar enfermo no es una identidad, a pesar de todo.
La plaga blanca no és una novel·la, sinó un assaig que ens fa entrar en la realitat de la tuberculosi des d’una perspectiva íntima i humana: la dels pacients. L’autora posa el focus en sis escriptors —Txékhov, Kafka, Mansfield, Salvat-Papasseit, Éluard i Orwell— que van patir la malaltia, i a través de les seves cartes, textos i vivències ens mostra com la van viure, què sentien i com la van afrontar.
És un llibre diferent, que no es limita a l’aspecte mèdic o històric de la tuberculosi, sinó que posa èmfasi en la dimensió emocional i vital del malalt. Les reflexions i emocions que expressen aquests autors m’han fet pensar en com afrontem avui la malaltia i la fragilitat del cos.
Esperaba otra cosa y me sabe fatal, pero esque no ofrece lo que promete. Pensaba que iba a responder las preguntas que se plantean en la portada o al menos reflexionar sobre ellas. Sin embargo, le dedica 1 única página a intentar hilar las historias de los diferentes autores protagonistas y a explicar su "tesis", que al final me ha resultado de lo más superficial. Me ha gustado conocer el final de la vida de todos ellos.
M'ha agradat molt. Sense adonar-te'n van baixant les pàgines i s'acaba que en volies més. He aprés un munt de coses de gent interessant, alginno el coneixia però ara tinc ganes de saber-ne més coses. I de llegir cartes,m'hanvingut moltes ganes de llegir correspondència aliena. Tant de bo la Klein escrigui més coses.
Me interesa mucho la relación entre literatura y enfermedad y por eso llegué a este título pero me he llevado mucha decepción porque no me ha gustado nada de nada de nada el estilo, como muy coloquial pero a la vez impostado. No sé. Me ha puesto nerviosa y me ha enfadado un poco. Lo quería todo el rato dejar.
Muy interesante, para mirar a los enfermos de una forma más humana. Artistas y escritores que a pesar de la tuberculosis no perdieron las ganas de escribir, mejorar y vivir más. Me encantan las cartas. “Es extraño y bonito leer solo una parte de la correspondencia entre dos personas.[…] No sabemos nada y por lo tanto, podemos imaginárnoslo todo.”
Si no te interesa el tema de la tuberculosis no lo encuentro un libro muy ameno de leer. Es mi caso, leí para un club de lectura sin expectativas y continúe sin ganas por no sentirme atraída por el tema. La narración es curiosa, a ratos biográfica y en otras momentos más emocionales con cartas y relatos de los enfermos. Lo curioso es que los casos son de personas conocidas como George Orwell el cual me interesó y conocí aspectos de su vida que desconocía. También me quedo con la idea que trasmite la autora, que todos a pesar de saber que están muy enfermos siguen con su obra a modo de lucha contra la enfermedad.