What do you think?
El precio de ser madre (Apostroph Ensayo)
Durante los primeros años del siglo XXI ha habido un gran aumento de los tratamientos de reproducción asistida. Las causas son la caída de la fertilidad, el estilo de vida, y la precarización económica y social, entre otros. La tecnología es una bendición pero también implica riesgos e incertidumbres. Muchos tratamientos exigen el uso de óvulos donados. A diferencia de lo que ocurre en muchos países de la UE, en España la donación es anónima y es un doble anima a muchas mujeres en situación precaria a donar óvulos a cambio de una compensación de entre 900 y 1.200 euros, y muchas mujeres y parejas extranjeras viajan a España para comprar dichos óvulos. Sin garantía de anonimato, las donantes se expondrían a que los nacidos de sus óvulos pudieran conocerlas al llegar a la mayoría de edad, como sucede en muchos países. El derecho a conocer los propios orígenes está garantizado por la legislación nacional e internacional, y las donaciones anónimas las contradicen. Legalmente, ninguna mujer puede donar óvulos más de tres veces y el máximo de bebés que pueden nacer de ellos es seis, pero no hay ningún registro centralizado que lo controle. En nuestro país, una mujer puede donar tantas veces como quiera, por altruismo, por la recompensa económica o por ambas cosas, sin casi ningún control, asumiendo riesgos para su salud actual y futura, sin que las clínicas sean responsables. ¿Qué hacemos con los cientos de miles de embriones congelados en España? ¿Podemos hablar de ovodonación o debemos llamarlo venta? ¿Debe ser una salida económica desesperada para mujeres jóvenes y precarias? ¿Debemos replantearnos la maternidad a cualquier precio o damos vía libre a los avances de la reproducción asistida?
216 pages, Kindle Edition
First published January 1, 2020
About the author
Júlia Bacardit
6 books13 followersJúlia Bacardit és una periodista, escriptora i editora catalana. Es va graduar en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació i ha cofundat dos projectes: la Revista Branca, de creació literària i gràfica, i el pòdcast en català Les Golfes, amb Anna Pazos.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 6 of 6 reviews
May 30, 2022
Em sap greu entaferrar-li una estrella a la Júlia Bacardit, però aquest llibre necessitava passar per algunes correccions més abans de ser publicat.
Desordenat, plagat d'errades, idees repetides, conclusions precipitades i sovint contradictòries. Els percentatges ballen avant i enrere en els anys i no et pots fer una idea lineal de la progressió de les estadístiques. Els títols i subtítols no serveixen per introduir noves idees i queden mancats de sentit.
Cap al final he anat saltant pàgines llegint en diagonal i l'he acabat d'aquella manera.
Una altra vegada, em sap greu. Crec que hauria estat un bon article periodístic si s'haguessin condensat les quatre idees principals en quatre pàgines, però s'ha allargat innecessàriament.
Desordenat, plagat d'errades, idees repetides, conclusions precipitades i sovint contradictòries. Els percentatges ballen avant i enrere en els anys i no et pots fer una idea lineal de la progressió de les estadístiques. Els títols i subtítols no serveixen per introduir noves idees i queden mancats de sentit.
Cap al final he anat saltant pàgines llegint en diagonal i l'he acabat d'aquella manera.
Una altra vegada, em sap greu. Crec que hauria estat un bon article periodístic si s'haguessin condensat les quatre idees principals en quatre pàgines, però s'ha allargat innecessàriament.
September 13, 2021
El preu de ser mare és un llibre molt interessant i necessari que posa llum sobre una problemàtica molt ignorada i menystinguda: la creixent “donació” d'òvuls en el nostre país. Focalitza especialment en l'experiència personal tant de les donants (dones joves que accedeixen a vendre els seus òvuls per l'al·licient de fer diners ràpids i amb poca consciència dels riscos que comporta el procés) com de les receptores d'òvuls (majoritàriament dones que ja no tenen òvuls fèrtils degut a la seva edat i amb una economia acomodada que els permet costejar l'elevat preu del procés).
M'ha impactat la paradoxa de que ens passem tota la joventut utilitzant tots els mecanismes possibles per ser més infèrtils i després arribem a la fi de la nostra fertilitat buscant assistència i tecnologies mèdiques per ser més fèrtils.
M'ha semblat molt interessant el tema del dol genètic (dol degut al fet de criar algú que no comparteix els propis gens), m'agradaria aprofundir-hi molt més, entendre el seu origen ja que jo en aquest sentit sóc molt deslligat: si mai tinc fills, preferiria tenir un fill amb els millors gens possibles abans que els meus propis (aquí em refereixo a la informació genètica provinent d'esperma que a diferència dels òvuls és molt fàcil d'extreure). Ja sé que qualsevol argument amb tints d'eugenèsia té molt mala premsa degut a que s'assimila amb el nazisme, però deslligada del component xenòfob i des del punt de vista de la salut té tot el sentit del món—o és que els pares no volen sempre el millor pels seus fills? Crec que faria falta obrir un profund debat sobre aquest tema i modificar les lleis actuals que per exemple no permeten utilitzar l'esperma d'un amic per tenir un fill sense que aquest amic pugui renunciar a la pàtria potestat, la qual cosa és una enèssima llei que beneficia a la indústria reproductiva.
No puc negar que la part del llibre que més m'ha captivat és quan arriba a les conclusions: és on obre més debats i més suculents, on es mulla de debò posicionant-se política i moralment. Expressa que “la llibertat seria no haver de vendre el que ens és propi i ens constitueix com a humans”. D'aquí se'n desprèn que qui ven "el que ens és propi" no pot ser lliure. El plantejament és subtil i s'agraeix, no nega, sols qüestiona, però per aquesta regla de tres no podríem ser lliures de treballar enlloc doncs qualsevol feina implica vendre el nostre temps, la nostra atenció, la nostra capacitat de treball, i també el nostre cos, doncs en totes les feines hi posem el cos, fins i tot en les feines "virtuals", aquelles on malmetem el nostre cos immobilitzant-lo davant una pantalla durant 8 hores. Qüestionar o negar la llibertat d'exercir treball sexual, ja sigui comerciant amb el propi sexe, òvuls o ventre, també és una forma de classisme, doncs per molta gent desfavorida el treball sexual és una de les poques opcions que té per accedir a un treball ben remunerat. És molt fàcil des d'una posició econòmicament benestant i amb suficient capital cultural com per generar un discurs i tenir veu en el debat públic, qüestionar el dret a utilitzar el cos com a eina de treball a qui no té veu ni discurs i parlar de mons ideals on no existeix el treball sexual, perquè tothom té per igual lliure accés a tot el que vol i necessita. Però mentre no arriba aquest món ideal les primeres polítiques que s'haurien de fer per arribar-hi no haurien de ser les que perjudiquen a la gent més precària negant-lis treballar amb el seu propi cos. Regulem tan com vulguem les condicions laborals i comercials del treball sexual per tal d'oferir les millors condicions de treball possible, però qui ha de vendre òvuls per poder-se costejar els estudis no necessita lliçons morals d'aquells a qui ens els paguen els pares.
Haig de reconèixer que el meu coneixement respecte la donació d'òvuls abans de començar aquest llibre, era pràcticament nul (em consola constatar que a tothom amb qui parlo del tema està igual), per això m'hagués anat bé de bon inici una explicació didàctica explicant en què consistex el procés de donació d'òvuls, i què li suposa a una donant, així com el procés de reproducció assistida mitjançant ovodonació. Jo em pensava que es tractava simplement d'una punxadeta per extreure't els òvuls, no coneixia el procés de sobre-hormonació per produir uns 15 òvuls enlloc d'un o dos, amb tots els problemes que comporten els canvis hormonals...
"El preu de ser mare" m'ha semblat especialment interessant perquè tracta una problemàtica molt propera a la dels ventres de lloguer i tot i així es troba a anys llum a nivell de visibilitat. En el debat públic es parla molt dels ventres de lloguer i molt poc de la venda d'òvuls, malgrat comparteixin la majoria d'objeccions (si bé en diferent grau) i que al nostre país la venda d'òvuls sigui una problemàtica molt més estesa que el lloguer de ventres. I és que l'estat espanyol ha esdevingut el principal destí turístic reproductiu europeu. Al 2014, el 54% de les donacions d'òvuls a Europa van tenir lloc aquí. Al 2016 va haver-hi 32.223 tractaments amb ovodonació, una xifra que no deixa de créixer degut a la tendència a postergar la criança i la conseqüent pèrdua de fertilitat que obliga a tantes dones a recórrer a la reproducció assistida. És interessant comparar aquesta xifra amb la de naixements per gestació subrogada (uns 426 a l'any entre 2017 i 2020) per tal de dimensionar-ho degudament: 32.223 vs 426.
Aquest turisme reproductiu es deu a que aquí els preus són més barats i a lleis que beneficien la indústria de la reproducció assistida fent que hi hagi moltes donants disposades a vendre els seus òvuls. Aquí una donant té el dret a l'anonimat que trepitja el dret d'un fill a conèixer el seu origen biològic i les clíniques tenen dret a "recompensar econòmicament per les molèsties" de forma que legalment aquí ningú ven ni compra òvuls, sols es “regalen”.
Degut a la opacitat de les clíniques no sabem quin percentatge de donants pateixen greus "molèsties" però sembla ser que a Bacardit i altres periodistes que ho han investigat no els hi ha costat gens trobar damnificades i tampoc sabem del cert si la donació comporta riscos a llarg plaç ja que no hi ha estudis al respecte (ni cap clínica interessada en documentar-los o investigar-los, elles que els hi seria tan fàcil).
És clar que un embaràs pot comportar moltes més complicacions que donar òvuls, però això no justifica la diferència abismal en la repercussió d'un tema i l'altre en el debat públic. Crec que hi té bastant a veure el mitjà on té lloc el debat, cada cop més a través d'internet, especialment Twitter.
La gestació subrogada ens ofereix imatges com la d'una parella gai amb un nadó als braços, evidenciant que l'han comprat, aquestes imatges permeten viralitzar la ràbia fent tweets sensacionalistes que donen molts likes, equiparant la gestació subrogada amb la venda d'òrgans o esclaus. A Twitter, el que importa no és si una cosa ens afecta poc o molt, el que importa és que un tema capti l'atenció del nostre cervell paleolític. Perquè parlar sobre l'avorrit atur juvenil que afecta a un 10% de la població podent parlar de la polèmica gestació subrogada que afecta al 0.0009% de la població? Abans dèiem que eren els polítics o els mitjans d'informació que feien cortines de fum, ara som tots que en vivim i les alimentem, enduts pels interessos de qui dissenya l'espai virtual que habitem.
M'ha impactat la paradoxa de que ens passem tota la joventut utilitzant tots els mecanismes possibles per ser més infèrtils i després arribem a la fi de la nostra fertilitat buscant assistència i tecnologies mèdiques per ser més fèrtils.
M'ha semblat molt interessant el tema del dol genètic (dol degut al fet de criar algú que no comparteix els propis gens), m'agradaria aprofundir-hi molt més, entendre el seu origen ja que jo en aquest sentit sóc molt deslligat: si mai tinc fills, preferiria tenir un fill amb els millors gens possibles abans que els meus propis (aquí em refereixo a la informació genètica provinent d'esperma que a diferència dels òvuls és molt fàcil d'extreure). Ja sé que qualsevol argument amb tints d'eugenèsia té molt mala premsa degut a que s'assimila amb el nazisme, però deslligada del component xenòfob i des del punt de vista de la salut té tot el sentit del món—o és que els pares no volen sempre el millor pels seus fills? Crec que faria falta obrir un profund debat sobre aquest tema i modificar les lleis actuals que per exemple no permeten utilitzar l'esperma d'un amic per tenir un fill sense que aquest amic pugui renunciar a la pàtria potestat, la qual cosa és una enèssima llei que beneficia a la indústria reproductiva.
No puc negar que la part del llibre que més m'ha captivat és quan arriba a les conclusions: és on obre més debats i més suculents, on es mulla de debò posicionant-se política i moralment. Expressa que “la llibertat seria no haver de vendre el que ens és propi i ens constitueix com a humans”. D'aquí se'n desprèn que qui ven "el que ens és propi" no pot ser lliure. El plantejament és subtil i s'agraeix, no nega, sols qüestiona, però per aquesta regla de tres no podríem ser lliures de treballar enlloc doncs qualsevol feina implica vendre el nostre temps, la nostra atenció, la nostra capacitat de treball, i també el nostre cos, doncs en totes les feines hi posem el cos, fins i tot en les feines "virtuals", aquelles on malmetem el nostre cos immobilitzant-lo davant una pantalla durant 8 hores. Qüestionar o negar la llibertat d'exercir treball sexual, ja sigui comerciant amb el propi sexe, òvuls o ventre, també és una forma de classisme, doncs per molta gent desfavorida el treball sexual és una de les poques opcions que té per accedir a un treball ben remunerat. És molt fàcil des d'una posició econòmicament benestant i amb suficient capital cultural com per generar un discurs i tenir veu en el debat públic, qüestionar el dret a utilitzar el cos com a eina de treball a qui no té veu ni discurs i parlar de mons ideals on no existeix el treball sexual, perquè tothom té per igual lliure accés a tot el que vol i necessita. Però mentre no arriba aquest món ideal les primeres polítiques que s'haurien de fer per arribar-hi no haurien de ser les que perjudiquen a la gent més precària negant-lis treballar amb el seu propi cos. Regulem tan com vulguem les condicions laborals i comercials del treball sexual per tal d'oferir les millors condicions de treball possible, però qui ha de vendre òvuls per poder-se costejar els estudis no necessita lliçons morals d'aquells a qui ens els paguen els pares.
Haig de reconèixer que el meu coneixement respecte la donació d'òvuls abans de començar aquest llibre, era pràcticament nul (em consola constatar que a tothom amb qui parlo del tema està igual), per això m'hagués anat bé de bon inici una explicació didàctica explicant en què consistex el procés de donació d'òvuls, i què li suposa a una donant, així com el procés de reproducció assistida mitjançant ovodonació. Jo em pensava que es tractava simplement d'una punxadeta per extreure't els òvuls, no coneixia el procés de sobre-hormonació per produir uns 15 òvuls enlloc d'un o dos, amb tots els problemes que comporten els canvis hormonals...
"El preu de ser mare" m'ha semblat especialment interessant perquè tracta una problemàtica molt propera a la dels ventres de lloguer i tot i així es troba a anys llum a nivell de visibilitat. En el debat públic es parla molt dels ventres de lloguer i molt poc de la venda d'òvuls, malgrat comparteixin la majoria d'objeccions (si bé en diferent grau) i que al nostre país la venda d'òvuls sigui una problemàtica molt més estesa que el lloguer de ventres. I és que l'estat espanyol ha esdevingut el principal destí turístic reproductiu europeu. Al 2014, el 54% de les donacions d'òvuls a Europa van tenir lloc aquí. Al 2016 va haver-hi 32.223 tractaments amb ovodonació, una xifra que no deixa de créixer degut a la tendència a postergar la criança i la conseqüent pèrdua de fertilitat que obliga a tantes dones a recórrer a la reproducció assistida. És interessant comparar aquesta xifra amb la de naixements per gestació subrogada (uns 426 a l'any entre 2017 i 2020) per tal de dimensionar-ho degudament: 32.223 vs 426.
Aquest turisme reproductiu es deu a que aquí els preus són més barats i a lleis que beneficien la indústria de la reproducció assistida fent que hi hagi moltes donants disposades a vendre els seus òvuls. Aquí una donant té el dret a l'anonimat que trepitja el dret d'un fill a conèixer el seu origen biològic i les clíniques tenen dret a "recompensar econòmicament per les molèsties" de forma que legalment aquí ningú ven ni compra òvuls, sols es “regalen”.
Degut a la opacitat de les clíniques no sabem quin percentatge de donants pateixen greus "molèsties" però sembla ser que a Bacardit i altres periodistes que ho han investigat no els hi ha costat gens trobar damnificades i tampoc sabem del cert si la donació comporta riscos a llarg plaç ja que no hi ha estudis al respecte (ni cap clínica interessada en documentar-los o investigar-los, elles que els hi seria tan fàcil).
És clar que un embaràs pot comportar moltes més complicacions que donar òvuls, però això no justifica la diferència abismal en la repercussió d'un tema i l'altre en el debat públic. Crec que hi té bastant a veure el mitjà on té lloc el debat, cada cop més a través d'internet, especialment Twitter.
La gestació subrogada ens ofereix imatges com la d'una parella gai amb un nadó als braços, evidenciant que l'han comprat, aquestes imatges permeten viralitzar la ràbia fent tweets sensacionalistes que donen molts likes, equiparant la gestació subrogada amb la venda d'òrgans o esclaus. A Twitter, el que importa no és si una cosa ens afecta poc o molt, el que importa és que un tema capti l'atenció del nostre cervell paleolític. Perquè parlar sobre l'avorrit atur juvenil que afecta a un 10% de la població podent parlar de la polèmica gestació subrogada que afecta al 0.0009% de la població? Abans dèiem que eren els polítics o els mitjans d'informació que feien cortines de fum, ara som tots que en vivim i les alimentem, enduts pels interessos de qui dissenya l'espai virtual que habitem.
September 5, 2022
Fulminat en dos dies! M'ha agradat moltíssim, a nivell informatiu és una cosa bogíssima lo bé que ho ha escrit, combinant dades amb experiències personals de dones com a donants i com a receptores. A nivell de forma sovint se m'ha fet pesada per alguna redundància, però m'ha fet reflexionar d'una manera que li ho passo per alt.
April 24, 2025
***El precio de ser madre*** es un libro de no ficción que investiga la donación de óvulos en España, un fenómeno cada vez más común pero poco visibilizado. La autora analiza cómo esta práctica afecta a las mujeres que donan —generalmente jóvenes con pocos recursos económicos— y a las que reciben los óvulos, que suelen ser mujeres mayores con un nivel económico más alto.
El libro denuncia la falta de información, los riesgos físicos y emocionales para las donantes, y la opacidad de las clínicas, en un contexto legal que permite el anonimato y la “compensación” económica, sin hablar abiertamente de compraventa. Además, plantea cuestiones éticas sobre el uso del cuerpo femenino en la industria reproductiva y reflexiona sobre el duelo genético, el deseo de maternidad y el papel del capitalismo en las decisiones íntimas. En definitiva, es una crítica profunda al modelo actual de reproducción asistida desde una perspectiva feminista y social.
Sin duda me ha encantado este libro por todo el tema que trata y siempre desde una perspectiva neutral y científica, basándose en datos y testimonios. Es interesante como nos pasamos nuestra adolescencia y adultez joven evitando ser madres y tomando de todo por evitarlo y que después nos ocurre totalmente lo contrario, no podemos serlo y necesitamos tomar de todo para lograrlo.
Durante todo el libro me preguntaba si de verdad las mujeres nos damos cuenta de este proceso y nos cuidamos de verdad. Creo que como mujeres deberíamos cuestionarnos lo que nos metemos en el cuerpo ya sea para evitar ser madre o para conseguirlo. Al final no deja de ser productos químicos que afectan a tu organismo que tienen unas consecuencias a corto y largo plazo y elaboradas por empresas (normalmente dirigidas por hombres) que buscan un beneficio a costa de la mujer.
Sin duda un golpe de realidad que atrapa, y no solo trata esta situación con respeto sino que te ayuda a abrir los ojos. Totalmente recomendado.
El libro denuncia la falta de información, los riesgos físicos y emocionales para las donantes, y la opacidad de las clínicas, en un contexto legal que permite el anonimato y la “compensación” económica, sin hablar abiertamente de compraventa. Además, plantea cuestiones éticas sobre el uso del cuerpo femenino en la industria reproductiva y reflexiona sobre el duelo genético, el deseo de maternidad y el papel del capitalismo en las decisiones íntimas. En definitiva, es una crítica profunda al modelo actual de reproducción asistida desde una perspectiva feminista y social.
Sin duda me ha encantado este libro por todo el tema que trata y siempre desde una perspectiva neutral y científica, basándose en datos y testimonios. Es interesante como nos pasamos nuestra adolescencia y adultez joven evitando ser madres y tomando de todo por evitarlo y que después nos ocurre totalmente lo contrario, no podemos serlo y necesitamos tomar de todo para lograrlo.
Durante todo el libro me preguntaba si de verdad las mujeres nos damos cuenta de este proceso y nos cuidamos de verdad. Creo que como mujeres deberíamos cuestionarnos lo que nos metemos en el cuerpo ya sea para evitar ser madre o para conseguirlo. Al final no deja de ser productos químicos que afectan a tu organismo que tienen unas consecuencias a corto y largo plazo y elaboradas por empresas (normalmente dirigidas por hombres) que buscan un beneficio a costa de la mujer.
Sin duda un golpe de realidad que atrapa, y no solo trata esta situación con respeto sino que te ayuda a abrir los ojos. Totalmente recomendado.
March 23, 2023
Un desperdicio de tiempo leerlo.
September 1, 2023
Interessant.
Bon tema per obrir debat.
Bon tema per obrir debat.
Displaying 1 - 6 of 6 reviews