Darrere del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda
realitat, sense trencar el mirall. MERCÈ RODOREDA, pròleg a Mirall trencat
p.104
És així: quan no hi ha horitzó, l'evasió és la única forma d'esperança.
p. 107
Quan passen coses estranyes, coses que només tenen sentit dins el teu cap i subverteixen el funcionament normal del món, la gent et pren per boig sense cap altra opció, en totes les modalitats en què és possible: amb rebuig, amb compassió, amb menyspreu, amb ràbia.
p. 113
Et penses que serà com quan t'has de rapar per a una químio i assumir que vindràn uns mesos de merda i de no estar per a ningú, però que serà per una bona causa. Que serà un procés que et portarà a dies millors, un procés que comença i acaba i et regala aquell futur que mereixes, perrquè aviam qui no es pensa que el mereix molt més que els altres, un futur, el millor dels mons possibles. Però no. El problema és que el dolor no acabi mai, que acabis decobrint que no s'acaba. Hi ha d'haver un horitzó, una promesa, el que tu vulguis: una mena de treva. Si no, de què; ja em diràs qui és prou imbècil per patir de franc.
p.114
Així que em vau entrar al quiròfan com si res: com si la part difícil fos justament l'operació, extirpar el tumor, i la resta hagués de ser pura rutina; com si deterpart-se sent una persona diferent, algú que a la llum dels nous records ha perdut les raons per lluitar i sobreviure, fos una opció tan plausible com les altre. No us vau molestar a preguntar-me si en aquestes condicions encara volia que em salvéssiu, com tampoc no pregunteu a un accidentat si li estarà bé acabar en una cadira mentre mireu de salvar-li la vida. És així. L'hi salveu i punt, i encara ha de donar gràcies per la condemna si ho pot explicar.
p.167
Ella et somreia i tu et mories, Conillet. És així i així ha estat sempre, deds que amb vuit anys esperaves la Maia arraulit rere el cbert, nervión, a punt per aparèixer amb ulls de coincidència. T'hauries d'haver vits; ben bé el mateix. No et devies pensar, a aquestes altures del partit que, que series l'únic, el primer. L'altre dia era jo, però una noia així sempre té qui li vagi al darrere. Fins i tot quan no es planteja res, quan no li cal res més que ella mateixa, d'oferiments de companyia no n'hi faten.
Et convé més assumir-ho; la pèrdua no es combat. L'única escapatòria es diu temps, i temps, i més temps encara: col·leccionar dies com qui col·lecciona fulles seques, acceptar que vindran mesos amb erra encara que el calendari s'entesti a dir que som al maig a i la tarda sembli feta a mida per escarnir els desgraciats que no saben estar sols; allotjar el pit la tristesa convertida en crisàlide, com si algú t'abracés al darrere sense deixar-te espai per respirar i els seus cabells, en contacte amb la pell, el coll, la galta, haguesisn trobat en tu la matèria adequada per nodrir-se i arrelar, cabdellant un tumor que s'estén i se't mejna i et limita els òrgans a un parell de funcions bàsique: bategar i respirar, res més que viure, i haver de lliurar-te a un amor que els estreny fins que les extremitats fallen de balbes i res no t'aguanta, perquè un ens que imagines més gran ha tallat els fils que et sostenien i el sanglot és l'única sortida per tornar a omplir el pit i respirar. I adonar-te que malgrat la rendició, el gest, la melangia no recula; segueix abraçan-te com un amic traïdor que et necessita per ser algú, i els sanglots acaben sent una lenada massa breu sense espai per exhalar l'angoixa: només espasmes, de la mida jsuta per mantenir la il·lusiód'un batec i seguir xuclant-te les ganers de viure com un paràsit de l'ànima.
És allà que la tristesa s'atrinxera i es fa forta sense lloc per a concessions, que abandones l'esperança que allò sigui, de veritat, una abraçada. És més aviat una olla a pressió sense cap vàlvula, una pena dura que no es dissol ni s'esbrava, que ha arribat per quedar-se i acabar d'un cop amb tota ombra de somriure.