Aquesta és sense dubte la novel·la més ambiciosa de Narcís Oller. La febre d'or és la gran novel·la de la Barcelona del XIX i d'una burgesia que veu créixer la seva autoritat econòmica i social arran de l'especulació de la borsa de començaments dels anys vuitanta. Es converteix, així, en un document d'estudi per a conèixer un moment crucial de la història d'un determinat sector de la societat del seu temps, vist, evidentment, a través del temperament personal del seu autor, Narcís Oller.
Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Primer gran novel·lista català de la Renaixença, és considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista gràcies a obres com La papallona (1882), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d'or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona va especificar. Narcís Oller va incorporar temes i una visió del món inèdits en la literatura catalana vuitcentista.
Amidst a broad spectrum of family members with their concerns, and acquaintances, egged on by the latter, investor Gil Foix embarks on all sorts of financial adventures, speculating on the stock market, particularly in his hometown of Barcelona. Things go well for a while. Everyone is gripped by an unprecedented speculative frenzy. Foix works his way up from carpenter to stock magnate. Due to his political ambitions, he leaves his business to two relatives. The first part of the book is called "The Way Up," but the second part has the ominous title "The Fall." Oller, a key representative of social realism who switched from writing in Castilian to Catalan, the language of his region, describes in exquisite detail the social milieu into which the protagonists find themselves due to their growing wealth. And even though the reader sees the decline coming from afar, the author manages to inject some tension into the second half of the novel, amidst the voluptuousness. This tension is particularly evident in the frequently shifting relationships between various family members. Gil Foix is the kindly naive one, with his loyal brother in the background, and father and son Jordi and Eladi, the self-enriching, greedy ones. The characterization in the book is more nuanced than I'm trying to portray too sharply here. The various storylines flow seamlessly together, captivating me throughout the novel. The language sparkles. The Dutch translation from Catalan is by Frans Oosterholt. In the afterword, he explains that the many French exclamations, expressions, and the like are a reflection of what is said in the original Castilian. This serves a purpose: the characters' position, originating from the bourgeoisie, becomes, after acquiring wealth, that of a pseudo-aristocracy, and the Castilian expressions are a symptom of this. Moreover, it's a nice enrichment, primarily by the author, of the vocabulary used, which already has a wide range. Magnificent! JM
No m'ha desagradat, però se m'ha acabat fent llarg. M'han interessat molt les trifulgues familiars, però diguéssim que els capítols dedicats a la borsa i els negocis se m'han fet força feixucs.
Un bon retrat de la burgesia barcelonina de l'època. Sempre m'agrada llegir llibres que reflecteixin tan bé casa nostra i la nostra societat. En aquest sentit, molt interessant.
Recomano l'edició de Barcino, dins la col·lecció Imprescindibles. La introducció de Gemma Bartolí és una delícia.
Aquest llibre és un retrat excel·lent de la nova burgesia: de com vivien, de les seves ambicions, excessos, pujades i caigudes. Un retrat que, molts anys després, podria ser extrapolable als contemporanis d’aquesta classe. Tot plegat, amb una forma d’escriure preciosa i un vocabulari profundament ric, i amb diferents trames que mantenen l’interès del lector.
A més, es nota que el bo d’en Narcís Oller va estudiar profundament el món borsari per escriure’l. De vegades, de tant de detall i precisió, et fa perdre el fil conductor, però soc incapaç de fer-li un retret. També es veu la formació jurídica de l’autor, perquè en alguns moments parla dels drets de les persones amb una abstracció pròpia d’algú que genuïnament en sap.
La introducció, a càrrec de Gemma Bartolí, ajuda a entendre la dimensió de l’obra que tens entre mans, així com de la importància de l’autor.
«La febre d’or» ha estat com un viatge per a mi, perquè he trigat uns mesos a completar-lo (com si agafes un Rodalies) i perquè passa entre Barcelona (la ciutat on visc) i Vilaniu (el meu Valls natal). I quina meravella de viatge! Llegiu-lo.
«La vellesa de l’home no la fan els anys, folla, sinó la quantitat de vida que ha gastat» (p. 505).
Narcís Oller my bitch. Una novel·la barcelonina del segle XIX només pot conquistar-me.
Com sempre, les parts sobre les senyores són interessants i absorbents. En canvi, les parts sobre els senyors s'em fan sobreres. Me la suden tant les seves aventures borsàtils com les seves aventures de fuckboys. També, mai he vist homes catalans plorant tant... ploren més que els de l'Odissea. Estan massa en contacte amb les seves emocions.
D'altra banda, realment, llegint clàssics et cures d'espants amb l'endogàmia. És ben bé que els hi encanta això de com més cosins més endins.
Aquesta primera part de "La febre d'or" (la portada de GoodReads està equivocada) és un clàssic de la literatura catalana que encara ara té la capacitat de sorprendre al lector. Després d'unes pàgines on l'autor fa una gran demostració del domini de la llengua i de la seva basta qualitat literària, Narcís Oller utilitza el llenguatge col·loquial de la burgesia barcelonina per demostrar el contrast entre els usos de la llengua i el seu coneixement detallat de la classe dominant catalana de finals del segle XIX. El llibre és una novel·la de ficció però podria passar per documental i, alhora, telenovel·la kitsch divertida, on els personatges conformen una mena de pseudoaristocràcia local i on el lector endevina que hi haurà un ascens estratosfèric però (probablement) una caiguda metòrica. Com a historiador la novel·la resulta molt interessant, com a lector potser hi ha alguns embolics que avui en dia es veuen una mica innocents. En qualsevol cas està molt ben escrita i mereix ser llegida i rellegida. Vaig a per la segona part.
Leído en castellano, que existe, me costó 10 años encontrar la novela en castellano, pero la encontré y mereció mucho la pena. Historia de dos familias en la Barcelona del siglo XXI, en especial de un banquero, un hombre hecho a sí mismo. En la novela hay de todo, pero me quedo con lo poco que hemos evolucionado, seguimos siendo vanidosos, creídos y crueles, muy crueles y egoístas. Pocas novelas tienen una riqueza tan grande en personajes, son completos y complejos. La novela es un ejemplo de la cultura del "pelotazo", debe ser que es una cosa cíclica de la que no escarmentamos. Aunque es una novela del siglo XXI, no tiene tanta ñoñería, algo hay, pero no en exceso, las mujeres se dejan llevar, pero por otro lado, tienen valía. Una gran novela en todos los aspectos, por trama, personajes, final y desarrollo.
Molt ben escrita, immersiva i amb escenes que tenen doble lectura: caracterització dels personatges però també reflexe de la societat burgesa de Barcelona a finals del s.XIX. M'hagués agradat llegir-la acompanyada perquè segur que se m'han escapat un munt de detalls i lectures. No és s'estil de literatura que més solec gaudir, però l'he disfrutada més de lo que me pensava. Es nota que és un clàssic!
La novel·la no em resulta en cap cas extraordinària donat el seu argument previsible (ja se sap que la borsa puja i baixa, malgrat que a la llarga la tendència és sempre alcista). Sí que és però interessant la societat que se'ns presenta i la llengua catalana d'aquell temps, que ens resulta antiga acostumats a l'assimilació del castellà.
És un llibre que en el seu conjunt funciona molt be, deixant bones reflexions i personatges molt i molt grisos. Alguns capitols es tornen aborrits per la pedantería d'aquests nous rics pero suposo que és part de l'intenció d'Oller. Al final el millor personatge és la Delfineta, sense dubte.
És un llibre que em llegiria tranquil en tres mesos. No en dos setmanes. Llibre arruïnat per les presses i la falta de didactisme. Pendent de relectura.
Classic de la literatura catalana. Molt realista i detallista per conèixer millor l'època i bon retrat dels personatges i la dèria de l'or d'aquell moment.