What do you think?
Rate this book
Noruega
Premi Lletraferit de Novel·la 2020
Estes esgarradores memòries ficcionades relaten la trajectòria singular d’Albert Sanchis Bermell, un viatge als budells d’una València que ha desaparegut: la ciutat fluvial delimitada per les ombres de la muralla islàmica, l’esperit del Mercat i una percepció lúcida i tràgica de l’existència.
Un retrat implacable del misteri i el sentit d’una vida inexorablement unida a uns carrers que no han sabut pensar-se, on la indiferència i el desarrelament han anat de la mà, davant d’una sonoritat que, amb tot, exhala encenalls d’optimisme i tendresa.
Un cant definitiu de dolor i d’amor a València.
Estes esgarradores memòries ficcionades relaten la trajectòria singular d’Albert Sanchis Bermell, un viatge als budells d’una València que ha desaparegut: la ciutat fluvial delimitada per les ombres de la muralla islàmica, l’esperit del Mercat i una percepció lúcida i tràgica de l’existència.
Un retrat implacable del misteri i el sentit d’una vida inexorablement unida a uns carrers que no han sabut pensar-se, on la indiferència i el desarrelament han anat de la mà, davant d’una sonoritat que, amb tot, exhala encenalls d’optimisme i tendresa.
Un cant definitiu de dolor i d’amor a València.
387 pages, Paperback
First published December 1, 2020
51 people are currently reading
569 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 88 reviews
January 13, 2022
Després de tant de bombo, i de tants compliments, he llegit Noruega. Era una lectura pendent des de que la vàren publicar, allà pel 2020, i l’he agafat amb moltíssima il·lusió. M'ha generat molts conflictes, que he annotat ací sense cap ordre particular. Probablement la meua review més llarga de moment. Sense cap mena de dubte la més petty també.
1. Encara estem amb el tòpic dels artistes sense obra? Dels escriptors que no escriuen? Soc l'única que ja no ho troba inherentment interessant?
2. Si tinguera un euro per cada vegada que Rafa Lahuerta diu "al desaparegut bar X" tindria prou diners per a comprar Ed. Drassana i fer que inclogueren alguna dona al catàleg.
3. Infinites enumeracions de bars, barris i carrers. Què és això, Camals Mullats? Vinga.
4. Parlant d'enumeracions, molt divertida la llista de referents que se marca a la pàgina 271 (ja he dit que anava a ser petty). ONZE línies de noms en tirereta. Divertida perquè és increïblement pedant, sí (per cert, quin editor li ha donat llum verda a això?), però sobre tot perquè, tot i l'esforç de Lahuerta per encabir tots els Grans Noms de la lite universal possibles, no figura cap (!!!) nom de dona. For a dollar, Rafa Lahuerta, name a woman!
5. En altres paraules: per a lo molt que es queixa el prota dels escriptors pretensiosos, és ben rematadament pretensiós. De fet, hi ha paràgrafs sencers que simplement eren verrborrea buida. D'alguna estranya manera, llegir-los amb atenció només els feia més confusos encara.
6. Noruega implora a cada capítol una bona dosi d'ironia amb tot el que tracta: des del perfil del protagonista, fins als conceptes teòrics als quals apel·la. No puc evitar veure que la idea de "La gran novel·la de València" es pren així, seriosament. Encara estem escrivint grans novel·les de ciutats? Hui dia és possible, de fet?
7. O dit d'altra manera: és rellevant? Supose que ho pot arribar a ser, qui sap, però només si no es fa des de la postal o la nostàlgia barata, com és el cas de Noruega.
8. Rafa Lahuerta parla molt de drogues en Noruega, això no obstant acabe el llibre amb la lleugera sospita que l'únic contacte que ha tingut amb la droga ha sigut veure Trainspotting, i potser un canuto.
9. Quina obsessió amb Fuster, per favor. Ni tan sols explica exactament quin problema té amb ell. "Batalles identitàries"? Què?
10. Per altra part: VAE sí i Fuster no?
11. Bingo! Un senyor queixant-se de la correcció política i les escoles del ressentiment à la Bloom (sense ser Bloom).
12. Els has de tindre molt quadrats per a citar la Sociedad del Espectaculo totalment out of context en una rant sobre la PC culture.
13. El que és un ritmillo interessant al principi, cap al final de les més de 300 (!!!) pàgines es converteix en un cacau d'anècdotes que no van a parar enlloc. Acabe el llibre sense saber ben bé què he llegit, més enllà de les batalletes d'un senyor autocomplaent.
14. Citar més de tres vegades a Bukowski hauria de considerar-se un atemptat contra la dignitat del lector.
15. Arrufe el nas quan olore Blasquisme.
16. No estic acostumada a llegir llibres editats en valencià, o és Noruega un lowkey Normes del Puig revival?
17. Els passatges de notes sobre possibles novel·les són interessants com a idea (aprox) però, en la pràctica, només són una turra tremenda.
18. Tingueu criteri, simplement llegiu a Joan Francesc Mira.
19. Bonus: Si he de tornar a llegir a un home descriure com se li posa dura mirant els mugrons d'una tia, vos jure que començaré a posar bombes. Darrer avís.
1. Encara estem amb el tòpic dels artistes sense obra? Dels escriptors que no escriuen? Soc l'única que ja no ho troba inherentment interessant?
2. Si tinguera un euro per cada vegada que Rafa Lahuerta diu "al desaparegut bar X" tindria prou diners per a comprar Ed. Drassana i fer que inclogueren alguna dona al catàleg.
3. Infinites enumeracions de bars, barris i carrers. Què és això, Camals Mullats? Vinga.
4. Parlant d'enumeracions, molt divertida la llista de referents que se marca a la pàgina 271 (ja he dit que anava a ser petty). ONZE línies de noms en tirereta. Divertida perquè és increïblement pedant, sí (per cert, quin editor li ha donat llum verda a això?), però sobre tot perquè, tot i l'esforç de Lahuerta per encabir tots els Grans Noms de la lite universal possibles, no figura cap (!!!) nom de dona. For a dollar, Rafa Lahuerta, name a woman!
5. En altres paraules: per a lo molt que es queixa el prota dels escriptors pretensiosos, és ben rematadament pretensiós. De fet, hi ha paràgrafs sencers que simplement eren verrborrea buida. D'alguna estranya manera, llegir-los amb atenció només els feia més confusos encara.
6. Noruega implora a cada capítol una bona dosi d'ironia amb tot el que tracta: des del perfil del protagonista, fins als conceptes teòrics als quals apel·la. No puc evitar veure que la idea de "La gran novel·la de València" es pren així, seriosament. Encara estem escrivint grans novel·les de ciutats? Hui dia és possible, de fet?
7. O dit d'altra manera: és rellevant? Supose que ho pot arribar a ser, qui sap, però només si no es fa des de la postal o la nostàlgia barata, com és el cas de Noruega.
8. Rafa Lahuerta parla molt de drogues en Noruega, això no obstant acabe el llibre amb la lleugera sospita que l'únic contacte que ha tingut amb la droga ha sigut veure Trainspotting, i potser un canuto.
9. Quina obsessió amb Fuster, per favor. Ni tan sols explica exactament quin problema té amb ell. "Batalles identitàries"? Què?
10. Per altra part: VAE sí i Fuster no?
11. Bingo! Un senyor queixant-se de la correcció política i les escoles del ressentiment à la Bloom (sense ser Bloom).
12. Els has de tindre molt quadrats per a citar la Sociedad del Espectaculo totalment out of context en una rant sobre la PC culture.
13. El que és un ritmillo interessant al principi, cap al final de les més de 300 (!!!) pàgines es converteix en un cacau d'anècdotes que no van a parar enlloc. Acabe el llibre sense saber ben bé què he llegit, més enllà de les batalletes d'un senyor autocomplaent.
14. Citar més de tres vegades a Bukowski hauria de considerar-se un atemptat contra la dignitat del lector.
15. Arrufe el nas quan olore Blasquisme.
16. No estic acostumada a llegir llibres editats en valencià, o és Noruega un lowkey Normes del Puig revival?
17. Els passatges de notes sobre possibles novel·les són interessants com a idea (aprox) però, en la pràctica, només són una turra tremenda.
18. Tingueu criteri, simplement llegiu a Joan Francesc Mira.
19. Bonus: Si he de tornar a llegir a un home descriure com se li posa dura mirant els mugrons d'una tia, vos jure que començaré a posar bombes. Darrer avís.
August 24, 2023
Sin duda alguna estamos ante "La gran novela olvidada de la ciudad de València". Y, para mí, unos de los libros más impactantes y reflexivos que he leído. Una verdadera obra de arte.
"Noruega" es, en esencia, la idealización sórdida de una València que vive y palpita tormentosamente en la mente de un protagonista moribundo cuya vida es, paradójicamente y muy a su pesar, inspiradora de una novela magistral.
"Noruega", además y muy acertadamente, está escrita y sistematizada a través de capítulos breves, escritos de forma directa, efectista, casi telegráfica, con frases contundentes y despiadadas, casi crueles con el lector, fiel y leal a Kafka: "un libro debe ser el hacha que rompa el mar helado dentro de nosotros". Rafa Lahuerta rinde homenaje al mandato kafkiano y consigue pulverizarnos por dentro.
"Noruega" te arrasa y terminas con una cierta sensación de desasosiego vital, ya que, en mayor o menor grado, la vida del protagonista está compuesta por fragmentos de la vida de todos. La novela termina siendo un espejo mezquino; y os aseguro que no es grato verse reflejado en él.
"Noruega" es una genuina y superlativa obra que compila y combina con inusitada maestría el realismo sucio norteamericano, la narrativa existencialista de la escuela francesa y danesa para configurar una visión pesimista, lúcida y honesta del absurdo vital. El patetismo y la decadencia, la culpa y el arrepentimiento por la falta de determinación y valentía, la ausencia de propósito, las expectativas defraudadas, la metaliteratura como homenaje y válvula de escape falaz (Marsé, Pla, Bukowski, Celine, Camus...), el escepticismo social, la crítica a la sociedad del espectáculo y el consumo y la continúa sensación de vacío y abismo a la que aboca la soledad y el aislamiento urbano son, entre otros, los elementos temáticos predominantes dentro de la obra.
Creo que es palpable mi emoción como lector por haber leído "Noruega" y que me haya parecido uno de los libros de mi vida. De hecho, es habitual que destaque ciertas frases que me han gustado de los libros, pero aquí hay demasiadas citas y reflexiones memorables. Un antes y un después, vaya. Orgullosísimo de poder otorgarle, desde el convencimiento más absoluto, las 5 estrellas a una novela brillante en todos los aspectos, escrita por un autor valenciano. Y además en mi idioma materno. Toda una vindicación de la producción cultural valenciana.
A quién guste de estas escabrosas apelaciones al alma humana, a lo más incómodo, oscuro y a la vez luminoso de nuestra existencia solo deciros que ADELANTE con ella.
Nota: ya hay traducción al castellano.
4,85 estrellas.
August 25, 2023
«Noruega» és una novel·la escrita per Rafa Lahuerta Yúfera i publicada en 2020. Va guanyar el premi Lletraferit de Novel·la d’aquest mateix any. La novel·la està narrada pel seu propi protagonista Albert Sanchis Bermell i esdevé un cant d’amor i de dolor a la ciutat de València.
A «Noruega», hi trobem la reconstrucció d'una València que ja no existeix, d'uns personatges que ja no caminen pels carrers de "ciutat vella". Rafa Lahuerta Yúfera s’hi despulla (en sentit figurat) i crea un alter ego en la persona d’Albert Sanchis Bermell com a protagonista de la narració en el qual bolca moltes de les seues memòries, records, somnis i desficacies: un xiquet, adolescent ja, que creix a la València dels vuitanta amb la idea de ser escriptor, en una ciutat lluminosa però, també trista, arruïnada i abandonada.
Poc a poc, l’adolescent comença a madurar, però sempre va tard, apareixen els primers amors, les eixides amb amics, alcohol, drogues i la mort. En la novel·la trobem joves destruïts per les drogues i per una societat que els margina. La mort i el dolor envolten Albert des de ben jove. El dolor per la mort, el dolor pel mal que causem en uns altres i que no podem reparar. També coneixem l’amor, l’amor que també comporta dolor, l'amor amb el seu vessant de felicitat però també amb les seues ferides i amb les seues cicatrius.
Així, seguint la vida del protagonista, Albert Sanchis, arribem a la maduresa. En la maduresa, comencem, majorment a trobar tot un seguit de reflexions i introspeccions. En realitat, tota la novel·la està plena d’intimitats, reflexions i evocacions, però és en la maduresa quan es fan més abundoses. Reflexions i evocacions amb les quals és difícil no sentir-se identificat, més encara si hem passat per aquestes etapes quasi al mateix temps que el protagonista. Amb tot, arribem al final, un final emocionant i corprenedor ja construït bàsicament amb aquesta predominança de reflexions, records i introspeccions.
Rafa Lahuerta, en la narració ens fa viure una història personal plena de nostàlgia, decepció i somnis trencats. Amb una enorme quantitat de localitzacions i persones reals i contemporànies, aconsegueix un realisme i una veracitat que ens porten per la València dels anys vuitanta i noranta amb la que ens retrobem i ens identifiquem plenament aquells que tinguérem la fortuna de viure-ho. Fet que, particularment, encara ens ha fet més commovedora la lectura.
En definitiva, ens trobem davant d'una novel·la que recorre una ciutat en descomposició, una ciutat en transició cap a una ciutat-marca calcada a la resta de ciutats del globus. La ciutat de València és una protagonista més de la novel·la, València és part de la narració. Una ciutat que encara no havia perdut la seua essència, malgrat que a vegades fora amarga. Una ciutat a la qual se li assignen qualitats humanes, que es mostra buida, en el seu declivi identitari i envilit, però també lluminosa i entranyable. Categòricament, es tracta d'una relació d'amor-dolor amb la ciutat. Per cert, fins el propi Rafa Lahuerta fa un cameo en la mateixa novel·la, no us perdeu aquesta joia i no us perdeu València. Bona lectura!
A «Noruega», hi trobem la reconstrucció d'una València que ja no existeix, d'uns personatges que ja no caminen pels carrers de "ciutat vella". Rafa Lahuerta Yúfera s’hi despulla (en sentit figurat) i crea un alter ego en la persona d’Albert Sanchis Bermell com a protagonista de la narració en el qual bolca moltes de les seues memòries, records, somnis i desficacies: un xiquet, adolescent ja, que creix a la València dels vuitanta amb la idea de ser escriptor, en una ciutat lluminosa però, també trista, arruïnada i abandonada.
Poc a poc, l’adolescent comença a madurar, però sempre va tard, apareixen els primers amors, les eixides amb amics, alcohol, drogues i la mort. En la novel·la trobem joves destruïts per les drogues i per una societat que els margina. La mort i el dolor envolten Albert des de ben jove. El dolor per la mort, el dolor pel mal que causem en uns altres i que no podem reparar. També coneixem l’amor, l’amor que també comporta dolor, l'amor amb el seu vessant de felicitat però també amb les seues ferides i amb les seues cicatrius.
Així, seguint la vida del protagonista, Albert Sanchis, arribem a la maduresa. En la maduresa, comencem, majorment a trobar tot un seguit de reflexions i introspeccions. En realitat, tota la novel·la està plena d’intimitats, reflexions i evocacions, però és en la maduresa quan es fan més abundoses. Reflexions i evocacions amb les quals és difícil no sentir-se identificat, més encara si hem passat per aquestes etapes quasi al mateix temps que el protagonista. Amb tot, arribem al final, un final emocionant i corprenedor ja construït bàsicament amb aquesta predominança de reflexions, records i introspeccions.
Rafa Lahuerta, en la narració ens fa viure una història personal plena de nostàlgia, decepció i somnis trencats. Amb una enorme quantitat de localitzacions i persones reals i contemporànies, aconsegueix un realisme i una veracitat que ens porten per la València dels anys vuitanta i noranta amb la que ens retrobem i ens identifiquem plenament aquells que tinguérem la fortuna de viure-ho. Fet que, particularment, encara ens ha fet més commovedora la lectura.
En definitiva, ens trobem davant d'una novel·la que recorre una ciutat en descomposició, una ciutat en transició cap a una ciutat-marca calcada a la resta de ciutats del globus. La ciutat de València és una protagonista més de la novel·la, València és part de la narració. Una ciutat que encara no havia perdut la seua essència, malgrat que a vegades fora amarga. Una ciutat a la qual se li assignen qualitats humanes, que es mostra buida, en el seu declivi identitari i envilit, però també lluminosa i entranyable. Categòricament, es tracta d'una relació d'amor-dolor amb la ciutat. Per cert, fins el propi Rafa Lahuerta fa un cameo en la mateixa novel·la, no us perdeu aquesta joia i no us perdeu València. Bona lectura!
February 26, 2021
De Noruega s'ha dit de tot. Des de que és "la gran novel·la de València" fins que l'autor erra al apuntar cap al nacionalisme fusterià i que, sols per això, ja perd tot el seu valor
La veritat és que Noruega s'ha escrit mil voltes. L'any 2018 (o 19 o 17, no sé) de les més de 500 novel·les presentades al premi "Biblioteca Breve" més de cinquanta tenien per temàtica "un escriptor no pot escriure i té una crisi existencial". Tot un gènere, vaja. Però esta Noruega va un poc més ellà i s'apropa molt a la Noruega que Knut Hamsun descriu a "Hambre": un personatge circular vol escriure i no pot mentre veu la vida passar en una ciutat que li és cada vegada més aliena.
I és ahí on el llibre es fa fort: en el retrat de la València que va ser i que, per fer-se honor, es va deixar de portes cap a dins per maquillar-se i mostrar la seua millor aparença superficial. Ni més, ni menys. Ni millor, ni pitjor. València amb ella mateixa.
La veritat és que Noruega s'ha escrit mil voltes. L'any 2018 (o 19 o 17, no sé) de les més de 500 novel·les presentades al premi "Biblioteca Breve" més de cinquanta tenien per temàtica "un escriptor no pot escriure i té una crisi existencial". Tot un gènere, vaja. Però esta Noruega va un poc més ellà i s'apropa molt a la Noruega que Knut Hamsun descriu a "Hambre": un personatge circular vol escriure i no pot mentre veu la vida passar en una ciutat que li és cada vegada més aliena.
I és ahí on el llibre es fa fort: en el retrat de la València que va ser i que, per fer-se honor, es va deixar de portes cap a dins per maquillar-se i mostrar la seua millor aparença superficial. Ni més, ni menys. Ni millor, ni pitjor. València amb ella mateixa.
May 25, 2021
Me parece un libro lleno de reclamos para enganchar a nostálgicos. Sitúa al personaje en el ambiente de la Valencia de los 80. Ciutat Vella, Mercat, Velluters, droga, prostitución... La primera parte de la novela, vivencias de infancia, está muy bien. La segunda no consigue crear una historia interesante, un personaje decadente, frustrante, sin interés, limitando su descripción de la ciudad perdida a una triste enuneración (tan solo una lista) de lugares y personas, intentando crear vínculos fáciles con el lector. En la segunda mitad del libro, se usan notas, planteadas como fichas utilizables en posibles libros del protagonista, para relacionar escenarios no explotados en una historia que se podría resumir en dos líneas.
February 27, 2022
Agraïsc a la Universitat d'Alacant haver-me estalviat diners en comprar aquest llibre. És un volum infumable, inconnex, misògin i pornogràfic; no només perquè l'autor té una insistència exagerada en la construcció de la identitat a través d'objectificar dones (ja siga a través del protagonista i la seua amant "femme fatale" de baratillo: les dones no hi ha qui les entenga o a través de la sexualitat rocambolesca dels "love interest" -perquè les dones no tenen altre paper: passa el test de Bechdel per casualitat-, alguna de les quals no és només prostituta sinó a més incestuosa) sinó per l'obsessió amb la masturbació i la mala higiene. El protagonista és un xiquet irritat pels seus voltants i transmet al lector la seua indiferència davant del dolor i la brutície. És una mica asceta però mal perquè no hi ha il·luminació religiosa, només exaltar el passat. Així, el llibre és una barreja de Ferran Torrent (la ciutat que se'n va) i Torrente (la reivindicació acrítica d'una marginalitat autodestructiva), en el mal sentit.
Hi ha coses positives: que com l'ha escrit un autor format en literatura espanyola, açò és completament diferent a tot el que s'ha fet abans, i la llengua és bastant curiosa, una oralitat rica i l'ús d'un bilingüisme social gens innocent. Llàstima que com que és un llibre incoherent, passa de la llengua oral a les metàfores de poesia de Batxillerat en tres pàgines. La nostàlgia d'una València decadent em fa pensar en el cinema kinky, i la gent que s'impressiona per això és que mai havia llegit cap llibre en valencià (que són els únics que parlen de València): això també és positiu. També s'allunya de la novel·la edificant en què ens hem instal·lat: no hi ha ni lliçons morals, ni reivindicacions patriòtiques, ni un model de llengua immaculat per a estudiants de Secundària.
Llàstima que tots aquests positius queden desactivats per les presses de l'autor a publicar açò en castellà, desarticulant completament els únics elements redemptors que li he trobat al llibre. Si fos per mi, arrencava més de la meitat del llibre i em quedava amb alguna reflexió aïllada del paisatge que em va cridar l'atenció.
Als lectors d'este llibre els diria que si els agrada el McDonalds que vagen a una hamburgueseria decent.
Hi ha coses positives: que com l'ha escrit un autor format en literatura espanyola, açò és completament diferent a tot el que s'ha fet abans, i la llengua és bastant curiosa, una oralitat rica i l'ús d'un bilingüisme social gens innocent. Llàstima que com que és un llibre incoherent, passa de la llengua oral a les metàfores de poesia de Batxillerat en tres pàgines. La nostàlgia d'una València decadent em fa pensar en el cinema kinky, i la gent que s'impressiona per això és que mai havia llegit cap llibre en valencià (que són els únics que parlen de València): això també és positiu. També s'allunya de la novel·la edificant en què ens hem instal·lat: no hi ha ni lliçons morals, ni reivindicacions patriòtiques, ni un model de llengua immaculat per a estudiants de Secundària.
Llàstima que tots aquests positius queden desactivats per les presses de l'autor a publicar açò en castellà, desarticulant completament els únics elements redemptors que li he trobat al llibre. Si fos per mi, arrencava més de la meitat del llibre i em quedava amb alguna reflexió aïllada del paisatge que em va cridar l'atenció.
Als lectors d'este llibre els diria que si els agrada el McDonalds que vagen a una hamburgueseria decent.
May 30, 2022
Entre tanta lista (de calles, de bares, de prostíbulos, de escritores y ojo no estoy utilizando el masculino genérico, que en una lista de casi 12 líneas de autores ni una mujer ¡ni una!), tanta pedantería y tanto señor rancio con olor a calzoncillo sudao, en fin...
La pena es que se nota el cariño que le tiene a Valencia y hay partes bonitas pero uff los personajes femeninos y todo lo que les rodea, menudo cuadro.
La pena es que se nota el cariño que le tiene a Valencia y hay partes bonitas pero uff los personajes femeninos y todo lo que les rodea, menudo cuadro.
August 30, 2025
3/5 perquè m'encanta València i la novel·la et fa passejar per ella constantment (deixe de banda que sobren enumeracions).
Que se centre en la vida d'un personatge tan bàsic/tòpic no m'ha agradat, tot i que la primera part, on parla de la vida al Mercat junt a la seua família, la història prometia bastant.
Les dones tampoc ixen molt ben parades en cap part del discurs.
Que se centre en la vida d'un personatge tan bàsic/tòpic no m'ha agradat, tot i que la primera part, on parla de la vida al Mercat junt a la seua família, la història prometia bastant.
Les dones tampoc ixen molt ben parades en cap part del discurs.
July 19, 2022
M'agrada l'essència de la València decadent i la nostàlgia que impregna cada pàgina de la novel•la, els sentiments expressats, la forma d'escriure... L'únic que el protagonista moltes vegades em posava nerviós. Fer-se l'alma solitària superior a la resta, em donava més pena la gent del seu voltant per estar amb ell que ell mateix, no sé si és la idea o jo que no he pillat la seua essència. Igualment la novel•la segueix sent súper recomanable de llegir.
January 27, 2022
És realment molt recomanable, és un llibre que no et pot deixar indiferent. Si mai torno a València la veuré d'una altra manera i també trobaré a faltar els racons desapareguts descrits per l'autor.
July 11, 2023
Ho he passat bé vagarejant per València, la d'abans sobretot
He sentit llàstima del personatge, una persona impulsiva , que no camina per on toca
He sentit llàstima del personatge, una persona impulsiva , que no camina per on toca
March 11, 2023
Llibre per a nostàlgics de una València que ja no existeix i que possiblement jo tampoc vaig coneixer. Una espècie de romantització de la marginalitat i el desarrelament. En qualsevol cas, haver viscut i passejat pels mateixos carrers (i alguna discoteca/antro) que els descrits al llibre fa que tinga una màgia especial.
Tot i això, protagonista autocomplaent i encantat de conèixer-se. Un desastre que es justifica cada tres capítols, fent menció a la seua història de tragèdia i burguesía, a la seua soledat o directament a la seua idiotesa (sinceritat per lo menys).
Molta densitat de descripcions, que a vegades fa un poc pesada la lectura. Sobre tot per la temàtica i lo local: ciutat Vella de València i lumpen, bàsicament. Drogues, distància amb la familia, literatura i un pou al que torna sovint. També parla de amistad, amor (el que ell mai va saber donar) i desesperança.
Les 5 estrelles crec que són per la part final del llibre. Les descripcions desde la malaltia i el monòleg de Elena toquen molt, tant que sense esperar-me ho he plorat. Feia molt de temps que no plorava amb un llibre.
Tot i això, protagonista autocomplaent i encantat de conèixer-se. Un desastre que es justifica cada tres capítols, fent menció a la seua història de tragèdia i burguesía, a la seua soledat o directament a la seua idiotesa (sinceritat per lo menys).
Molta densitat de descripcions, que a vegades fa un poc pesada la lectura. Sobre tot per la temàtica i lo local: ciutat Vella de València i lumpen, bàsicament. Drogues, distància amb la familia, literatura i un pou al que torna sovint. També parla de amistad, amor (el que ell mai va saber donar) i desesperança.
Les 5 estrelles crec que són per la part final del llibre. Les descripcions desde la malaltia i el monòleg de Elena toquen molt, tant que sense esperar-me ho he plorat. Feia molt de temps que no plorava amb un llibre.
March 20, 2022
Es curioso cómo ciertos libros se comienzan con ansia, con ganas de devorarlo y, llegado a cierto punto, cuestan de continuar. Con Noruega me ha sucedido. Lo empecé con muchas ganas y fue llegar a la mitad y empezar a costarme horrores pasar de página. Llegar a un punto en el que la historia parece darte completamente igual porque piensas que no te aporta nada, que es un relleno que no entiendes ni sabes por qué el autor sigue urgando en la misma herida (reconozco también que leer en papel ha ayudado en parte).
A pesar de todo, continuas y sigues, cual subida al Naranco, hasta que de repente las páginas vuelven a fluir, y vuelves a disfrutar de la lectura. Porque te queda la sensación de que la historia te vuelve a decir cosas que te interesan y te hacen vibrar.
Un buen libro que juega con la nostalgia de un tiempo y un lugar, al que creo que le sobran algunas páginas que no sirven más que para incidir en lo ya contado.
A pesar de todo, continuas y sigues, cual subida al Naranco, hasta que de repente las páginas vuelven a fluir, y vuelves a disfrutar de la lectura. Porque te queda la sensación de que la historia te vuelve a decir cosas que te interesan y te hacen vibrar.
Un buen libro que juega con la nostalgia de un tiempo y un lugar, al que creo que le sobran algunas páginas que no sirven más que para incidir en lo ya contado.
June 10, 2021
"Dis-li culpa, dis-li mala consciènci, igual té. No ho atribuïsc a una educació superficialment catòlica. Quan has vist els teus pares desllomar-se a diario i tu no has fet res que valga la pena, és molt difícil no sentir-se malament." Probablement les persones que s'han criat a València troben més punts en comú que jo que tan sols he sigut una inquilina temporal a Ciutat Vella, però cada vegada que reconeixia un carrer o una plaça en saltava una cosa per dins. En definitiva, tot es una merda i mai seràs feliç.
December 5, 2024
"Cada volta que algú diu la paraula terreta mor un gatet en el carrer Albarrasí de Benimàmet". Algú ho havia de dir!
September 15, 2022
Va ser un regal que hi vaig fer per Nadal, i posteriorment, ha sigut un llibre que m'han animat a llegir. Em quede amb que he pogut reconciliar-me amb la lectura i he disfrutat amb el recorregut d'una ciutat i una vida.
April 21, 2021
“Ací està la gran novel•la de la València oblidada”
La vida de la familia Sanchis Bermell, del Mercat, del Carrer del Trench, del Lentejas, de Charly, de Susana i de la Ballarina, del barrí Xino, la Malvarrosa, de Elena i de Albert.
Una historia de amor hacia una ciudad, hacia unas calles que ya no están.
Magnífica.
March 29, 2022
Com em va costar entrar en esta novel·la! Un estil de punts i seguits i frases que sonen bé que li donen caràcter pretenciós. Crec que li falta una repensada a esta història, tinc la sensació de novel·la amb falta de revisió editorial: li pega voltes al mateix una i altra vegada, massa repeticions, capítols que trenquen el ritme… Tot i això, els capítols centrals sí que tenen el seu punt.
August 25, 2024
Este llibre m'ha fet sentir nostàlgia cap a coses que no he viscut mai, una vida a València que ja no és possible, cap a una ciutat que ja no existeix, però que endevine i veig en els records de la meua família. En canvi, m'ha fet sentir-me arrelada a la València que si conec, i atresorar el meu propi record amb la meua gent💝
June 14, 2021
Una historia íntima, reflexiva y evocadora. Esta novela se ha convertido en una sorpresa para la literatura valenciana. Y no es para menos. Porque en ella vemos una historia personal llena de nostalgia, decepción, sueños rotos y reflexiones con las que es difícil no sentirse identificado alguna vez, lo que la hace más humana.
Lahuerta crea un alter ego como protagonista en el que vuelca muchas de sus inquietudes: un niño que crece en la Valencia de los ochenta con la idea de ser escritor, en una ciudad triste, arruinada y abandonada por todo. Con una enorme cantidad de localizaciones y personas reales y coetáneos, consigue un realismo que roza el costumbrismo, pero que no realza ni idealiza los falsos valores identitarios, sino que más bien muestra su desapego con la realidad de fondo.
Seremos testigos de la vida de ese niño, su familia, sus amigos y sus amores hasta la actualidad. Leeremos lo que piensa, sus inquietudes, su melancolía autodestructiva. Disfrutaremos de sus éxitos (no muchos), pero nos arrastrarán sus desgracias, fracasos y su caída libre.
Un libro muy bien escrito, que atrapa desde el primer momento. Por un estilo con palabras claras y reflexiones concisas, capítulos cortos para que los pensamientos del protagonista/autor no se hagan excesivamente largos. Cierto es que algunos de los temas se repiten, pero los enfoques no siempre son los mismos: por nuevas vivencias, madurez del narrador o el propio cambio en el punto de vista. Sucesos cotidianos en los que cualquier lector puede hacer suyo. Es parte de la historia.
La ciudad de Valencia es un protagonista más de la novela, a la que se la critica, se le asigna cualidades humanas, se muestra hueca, en su declive identitario y envilecido, en una relación de amor-odio.
No soy muy de historias personales de autodestrucción. No sé por qué, me chirrían, me agobian, me ponen nervioso. Y “Noruega” es una novela de autodestrucción. Pero por otro lado, tiene reflexiones tan íntimas, tan desnudas de florituras ni velos innecesarios, que me ha tenido totalmente atrapado en sus páginas. Es cierto que esa autodestrucción viene avanzada la novela. La primera parte podría parecer la historia de un niño en la cotidianidad de los años ochenta, el barrio, las pandillas, las primeras chicas. La relación con sus padres, sus abuelos, su hermana. Las amistades peligrosas de gente de familias desestructuradas. Las primeras fiestas, el alcohol, las drogas, la delincuencia… Luego Albert, el protagonista, va creciendo y madurando a base de golpes. Pero nunca se encuentra lo suficientemente maduro para vivir la vida de los demás. Siempre se encuentra en una vida que no es la suya, sea o no feliz. Esta segunda parte es mucho más reflexiva, con momentos duros y tristes. Dos partes, bien opuestas, que complementan una misma historia.
Una novela en la que Rafa Lahuerta Yúfera se ha desnudado (en sentido figurado) y ha dejado por escrito muchas de sus reflexiones e ideas sobre lo que es la vida, las contradicciones de la existencia y lo que nos hace humanos. Por cierto, que hasta el propio Lahuerta hace un cameo en la propia novela, en la que aparecen personajes muy conocidos de la cultura valenciana.
Por cierto, también saco de esta lectura un montón de películas y autores que ahora quiero leer.
Os la recomiendo.
Lahuerta crea un alter ego como protagonista en el que vuelca muchas de sus inquietudes: un niño que crece en la Valencia de los ochenta con la idea de ser escritor, en una ciudad triste, arruinada y abandonada por todo. Con una enorme cantidad de localizaciones y personas reales y coetáneos, consigue un realismo que roza el costumbrismo, pero que no realza ni idealiza los falsos valores identitarios, sino que más bien muestra su desapego con la realidad de fondo.
Seremos testigos de la vida de ese niño, su familia, sus amigos y sus amores hasta la actualidad. Leeremos lo que piensa, sus inquietudes, su melancolía autodestructiva. Disfrutaremos de sus éxitos (no muchos), pero nos arrastrarán sus desgracias, fracasos y su caída libre.
Un libro muy bien escrito, que atrapa desde el primer momento. Por un estilo con palabras claras y reflexiones concisas, capítulos cortos para que los pensamientos del protagonista/autor no se hagan excesivamente largos. Cierto es que algunos de los temas se repiten, pero los enfoques no siempre son los mismos: por nuevas vivencias, madurez del narrador o el propio cambio en el punto de vista. Sucesos cotidianos en los que cualquier lector puede hacer suyo. Es parte de la historia.
La ciudad de Valencia es un protagonista más de la novela, a la que se la critica, se le asigna cualidades humanas, se muestra hueca, en su declive identitario y envilecido, en una relación de amor-odio.
No soy muy de historias personales de autodestrucción. No sé por qué, me chirrían, me agobian, me ponen nervioso. Y “Noruega” es una novela de autodestrucción. Pero por otro lado, tiene reflexiones tan íntimas, tan desnudas de florituras ni velos innecesarios, que me ha tenido totalmente atrapado en sus páginas. Es cierto que esa autodestrucción viene avanzada la novela. La primera parte podría parecer la historia de un niño en la cotidianidad de los años ochenta, el barrio, las pandillas, las primeras chicas. La relación con sus padres, sus abuelos, su hermana. Las amistades peligrosas de gente de familias desestructuradas. Las primeras fiestas, el alcohol, las drogas, la delincuencia… Luego Albert, el protagonista, va creciendo y madurando a base de golpes. Pero nunca se encuentra lo suficientemente maduro para vivir la vida de los demás. Siempre se encuentra en una vida que no es la suya, sea o no feliz. Esta segunda parte es mucho más reflexiva, con momentos duros y tristes. Dos partes, bien opuestas, que complementan una misma historia.
Una novela en la que Rafa Lahuerta Yúfera se ha desnudado (en sentido figurado) y ha dejado por escrito muchas de sus reflexiones e ideas sobre lo que es la vida, las contradicciones de la existencia y lo que nos hace humanos. Por cierto, que hasta el propio Lahuerta hace un cameo en la propia novela, en la que aparecen personajes muy conocidos de la cultura valenciana.
Por cierto, también saco de esta lectura un montón de películas y autores que ahora quiero leer.
Os la recomiendo.
August 23, 2025
La casa familiar en la que vaig viure fins que isquí d’ella per casar-me estava a la Gran Via de Ferran el Catòlic de la ciutat de València.
La Gran Via està al districte d’Extramurs, el nom del qual és tota una Declaració de Principis. Ubicada més o menys cap a l’oest significa la definitiva ruptura amb la ciutat vella en l’irrefrenable procés d’expansió i transformació.
La casa dels pares estava orientada tant cap a l’oest -on hi havia un bonic balcó-, com cap a l’est. Era especialment lluminosa.
Però a mi el que més m’agradava era mirar cap a l’est des dels enormes finestrals de l’habitació de la mare i el pare. Des d’eixa talaia -el pis estava a la sisena planta- s’estenia als meus peus tota la Ciutat Vella, i els dies clars fins i tot es podia vore la mar.
Des del meu mirador descobria tots els dies la vànova dels sostres i les teulades de les vivendes populars que donaven fe i identitat a la Perla del Túria, els campanars que s’alçaven orgullosos cap al cel, i les cúpules de les esglésies que desafiaven el sol amb la seua brillantor, mentre assenyalaven la seua propietat sobre territoris de carrers i persones.
Els seus carrers i carrerons, els seus noms, els seus comerços, són l’escenari dels record d’eixe xiquet ben menut i tímid caminant mentre agafava la ma de la tia, la mare o el pare. Són l’antiga casa i taller del iaio Alfredo i la iaia Mercedes … O els records d’eixe jovenet que ja vol volar a soles
“Noruega” és una novel·la de vindicació de l’enyor, de la covardia i de la mort com a destí inexorable, referits tots ells de manera indestriable a una persona -unes persones- i la seua geografia urbana vital que és la ciutat de València i en especial, la ciutat vella.
L’enyor, la covardia, la mort són les ferramentes que conjuga l’autor per fer un cant general a l’amor a les persones, els ambients i les pedres que formen l’univers històric del protagonista. Però també són denúncia a una societat que renúncia a ser i perpetuar-se per acabar adotzenant-se en un món de franquícies.
“Noruega” és una novel·la bella i emotiva construïda a pedaços com un collage que la fa original i especial. És possible que a vegades resulte barroca -com una falla-; és possible que a vegades resulte pretensiosa. Però al remat és el seu conjunt el que aconsegueix fer-nos arribar les turbacions, la melangia, el neguit, la desesperança i la derrota que l’autor vol transmetre. I jo crec que ho aconsegueix.
La Gran Via està al districte d’Extramurs, el nom del qual és tota una Declaració de Principis. Ubicada més o menys cap a l’oest significa la definitiva ruptura amb la ciutat vella en l’irrefrenable procés d’expansió i transformació.
La casa dels pares estava orientada tant cap a l’oest -on hi havia un bonic balcó-, com cap a l’est. Era especialment lluminosa.
Però a mi el que més m’agradava era mirar cap a l’est des dels enormes finestrals de l’habitació de la mare i el pare. Des d’eixa talaia -el pis estava a la sisena planta- s’estenia als meus peus tota la Ciutat Vella, i els dies clars fins i tot es podia vore la mar.
Des del meu mirador descobria tots els dies la vànova dels sostres i les teulades de les vivendes populars que donaven fe i identitat a la Perla del Túria, els campanars que s’alçaven orgullosos cap al cel, i les cúpules de les esglésies que desafiaven el sol amb la seua brillantor, mentre assenyalaven la seua propietat sobre territoris de carrers i persones.
Els seus carrers i carrerons, els seus noms, els seus comerços, són l’escenari dels record d’eixe xiquet ben menut i tímid caminant mentre agafava la ma de la tia, la mare o el pare. Són l’antiga casa i taller del iaio Alfredo i la iaia Mercedes … O els records d’eixe jovenet que ja vol volar a soles
“Noruega” és una novel·la de vindicació de l’enyor, de la covardia i de la mort com a destí inexorable, referits tots ells de manera indestriable a una persona -unes persones- i la seua geografia urbana vital que és la ciutat de València i en especial, la ciutat vella.
L’enyor, la covardia, la mort són les ferramentes que conjuga l’autor per fer un cant general a l’amor a les persones, els ambients i les pedres que formen l’univers històric del protagonista. Però també són denúncia a una societat que renúncia a ser i perpetuar-se per acabar adotzenant-se en un món de franquícies.
“Noruega” és una novel·la bella i emotiva construïda a pedaços com un collage que la fa original i especial. És possible que a vegades resulte barroca -com una falla-; és possible que a vegades resulte pretensiosa. Però al remat és el seu conjunt el que aconsegueix fer-nos arribar les turbacions, la melangia, el neguit, la desesperança i la derrota que l’autor vol transmetre. I jo crec que ho aconsegueix.
August 20, 2023
Ens situem a València. Una València que ja no hi és. Una família que inicialment viu a ciutat Vella i treballa en el mercat central, en una parada de peix que s'anomena Noruega. No obstant això, açò derivarà un mot familiar ,"els noruegos", que no farà molta gràcia al membre menut de la família qui s'estima el seu cognom i les seues arrels , l'Albert Sanchis.
Rafa Lahuerta escriu la novel·la d'una ciutat que com ell va concebir ha desaparegut. I darrere d'eixa ciutat, una forma d'entendre la vida que tampoc hi és ja. La globalització, el pas inexorable del temps , com les condicions de la transició d'una ciutat, poc a poc van abandonant l'estima de tots aquells carrers on la vida s'explica en diminutiu. Aquells carrers que conserven l'essència i la crua realitat d'una vida dedicada a l'esforç , als petits comerços que van desapareguent poc a poc. L'amor , la mort , la soletat, el fracàs, la por , el desengany... En definitiva hi trobem tots els matissos existents dins d'una vida que s'ha sabut viure en tota la seua intensitat.
Rafa Lahuerta escriu la novel·la d'una ciutat que com ell va concebir ha desaparegut. I darrere d'eixa ciutat, una forma d'entendre la vida que tampoc hi és ja. La globalització, el pas inexorable del temps , com les condicions de la transició d'una ciutat, poc a poc van abandonant l'estima de tots aquells carrers on la vida s'explica en diminutiu. Aquells carrers que conserven l'essència i la crua realitat d'una vida dedicada a l'esforç , als petits comerços que van desapareguent poc a poc. L'amor , la mort , la soletat, el fracàs, la por , el desengany... En definitiva hi trobem tots els matissos existents dins d'una vida que s'ha sabut viure en tota la seua intensitat.
March 22, 2025
Poguera tenir 5/5 però el protagonista és tan capullo q me fa ràbia. Prou hipòcrita. I no x res però estic com prou segura de que és autobiogràfic... No imagine com se te'n pot anar tant la imaginació. A Ana Martín li encantarà com descriu la nostra València, una que no hem conegut mai però que podem reconèixer entre les escletxes de la actual ciutat.
May 23, 2025
M'ha encantat la història familiar i les aventures d'infància i adolescència amb els amics. Els diàlegs són molt bons també. Però m'he perdut en les referències culturals i de la ciutat de València. L'últim terç de la novel·la se m'ha fet un poc pesat i trist.
"En nom d'allò etern es mutilaren les empremtes d'allò memorable. No sé si hi havia alternativa."
"Una ciutat cegada per la llum, la força de les aparences, l'instint de felicitat gregària."
"En nom d'allò etern es mutilaren les empremtes d'allò memorable. No sé si hi havia alternativa."
"Una ciutat cegada per la llum, la força de les aparences, l'instint de felicitat gregària."
November 13, 2022
Molt autèntica, un poc inconstant
November 21, 2025
Ha citat tantes vegades a Pasolini i Bukowski que pensava que estava escoltant a los Chikos del Maíz. Per la resta, “sin más”, transmet enyorança però és difícil identificar-te plenament quan no eres de València ni has viscut aquella època. I d’acord amb altres, a partir de les pg 250-300 tot deixa de seguir un fil i no li trobes el sentit.
August 4, 2022
Me ha gustado el libro, fue un regalo y no lo conocía, por lo que no sabía a qué atenerme.
Me ha resultado interesante por el hecho de que he nacido y vivo en la ciudad de València, de manera que las alusiones a lugares, que son muchas, me resultan placenteras. Además trata a la ciudad con mucho amor, se nota que al autor le conmueve la ciudad, es muy observador y buen analista de ella. Estas cuestiones no sé si las apreciará una persona que no conozca València, pero desde luego para mí tienen un valor añadido.
También considero que está muy bien escrito y tiene un buen ritmo.
La historia que cuenta, que se trata de una biografía ficcionada de un hombre nacido en los años 70, no me ha parecido especialmente interesante y no he conseguido conectar con el personaje.
Lo recomiendo sobre todo a personas que conozcan València y que tengan una edad similar a la del protagonista.
Me ha resultado interesante por el hecho de que he nacido y vivo en la ciudad de València, de manera que las alusiones a lugares, que son muchas, me resultan placenteras. Además trata a la ciudad con mucho amor, se nota que al autor le conmueve la ciudad, es muy observador y buen analista de ella. Estas cuestiones no sé si las apreciará una persona que no conozca València, pero desde luego para mí tienen un valor añadido.
También considero que está muy bien escrito y tiene un buen ritmo.
La historia que cuenta, que se trata de una biografía ficcionada de un hombre nacido en los años 70, no me ha parecido especialmente interesante y no he conseguido conectar con el personaje.
Lo recomiendo sobre todo a personas que conozcan València y que tengan una edad similar a la del protagonista.
February 25, 2025
De menos a más; a medida que la crudeza se va palpando. La forma de enfocar el final me ha emocionado mucho.
Una València desidealizada, única e irrepetible.
Una València desidealizada, única e irrepetible.
August 27, 2021
3.75 (per posarme quisquillós).
M'ha agradat, pero es una novela densa, fosca, dura. Retrata una valència que m'ha agrdat veure relatada perque no la vaig viure. Pero en ocasions m'ha costat seguir enganxat perque el protagonista a trams ho posa dificil.
Menció especial (5/5) al monóleg final d'Elena. I als dos events mes marcats de la novela. Esta ben escrita. M'ha agradat molt el valencià de l'horta que utilitza.
M'ha agradat, pero es una novela densa, fosca, dura. Retrata una valència que m'ha agrdat veure relatada perque no la vaig viure. Pero en ocasions m'ha costat seguir enganxat perque el protagonista a trams ho posa dificil.
Menció especial (5/5) al monóleg final d'Elena. I als dos events mes marcats de la novela. Esta ben escrita. M'ha agradat molt el valencià de l'horta que utilitza.
Displaying 1 - 30 of 88 reviews