Com explica Marçal en el pròleg a la primera edició de La germana, l’estrangera (1985), el volum arreplega poemes escrits al llarg de quatre anys (1981-1984). Des de les sextines de Terra de Mai ―que primer s’havien publicat independentment el 1982 sense gaire èxit― fins al darrer poema de «Sang presa», ens trobem amb un jo que cerca definir-se en relació a l’altra, ja sigui la filla o l’amant.
Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou una poetessa, narradora, editora i traductora, a més d'activista política, cultural i feminista, catalana.
He de dir que generalment no m'atrauen els poemes que no tracten temes socials i polítics, però este recull em va atraure des d'un principi. M'encanta que utilitze tantes figures de la natura, eixos temes sempre fan que la poesia arribe millor (a gent de poble com jo, per exemple). També em sembla interessant que utilitze la imatge de la sang d'aquesta manera.
Aquest llibre està dividit en: - “Terra de mai”, que és una festa d’amor, sexe, desig, besos i revoltes del cos relacionades amb paisatges plens d’elements de la natura com el foc, la terra, l’aire, l’aigua, la sal, els boscos, l’herba, les fulles, els arbres o la molsa. - “En el desig cicatritzat i en l’ombra”, que explora les cicatrius de la maternitat. - “Sang presa”, que s’endisa en les ferides, senyals i fins i tot morts. Tot gira al voltant de la sang.
M'ha costat una mica llegir-lo per què no entenia moltes de les referències que feia, però després de fer una mica de recerca (bàsicament que algú "m'expliqués" una mica els poemes) l'he gaudit més.
No li facis cap cas quan Ella et parla, encara que m'usurpi veu i rostre. I si et barra la porta de sortida amb el seu cos amorós i brutal cal que la matis sense cap recança. Fes-ho per mi també i en el meu nom: Jo la tinc massa endins i no sabria aturar-me al llindar del suïcidi.
💔
This entire review has been hidden because of spoilers.