Un llibre que convida a mirar la natura amb ulls nous. Un llibre sobre el temps, un viatge de la infantesa a la vellesa, per mar i muntanya. En cada etapa hi ha un insecte, una cuca que apareix en una paret o en una flor, i que fa possible el transport. Seixanta-un fragments que s’articulen en la novel·la de tres estius: des del xoc d’haver de renunciar als llocs estimats fins als preparatius per tornar al bosc. Inspirada en Maduixes silvestres, la pel·lícula d’Ingmar Bergman, Les cuques convida a mirar la natura amb uns ulls nous. I veure-s’hi a dins com a nen, fill, nebot, net, jove, gran, nòvio, amant, marit, cuidador, pare amatent. També és un bestiari quotidià que retrata amb subtilesa l’escarabat rinoceront dels vespres d’estiu, la mosca que no pot sortir d’una ampolla de cervesa, el borinot que passa l’hivern al passadís, la papallona que busca la clapa de sol, el cuc de l’ampolla de mescal. Finalment, Les cuques és una història de reparació psicològica que comença on s’acaba Travessar la riera, el llibre-testimoni sobre l’experiència de sortir del coma, que ha commogut i ha fet riure molts lectors. De l’obra de Julià Guillamon n’han dit: «En lloc de descriure el món, Guillamon inscriu el seu ésser en el text. No descriu la realitat, la inscriu» (Joan Perucho); «Guillamon és un escriptoràs, i tant que sí. Viu la vida que abans en dèiem natural (ocells, arbres, etc.) i que ara no sé com n’hauríem de dir. Només sé que llegir Guillamon és trobar-se amb el món ple de vida del camp» (Mercè Ibarz); «Part del joc és descobrir quin objecte literari és, una mena de barreja de ficció i records» (David Carabén). Un llibre sobre el temps, un viatge de la infantesa a la vellesa, per mar i muntanya. En cada etapa hi ha un insecte, una cuca que apareix en una paret o en una flor, i que fa possible el transport. Seixanta-un fragments que s’articulen en la novel·la de tres estius: des del xoc d’haver de renunciar als llocs estimats fins als preparatius per tornar al bosc. Inspirada en Maduixes silvestres, la pel·lícula d’Ingmar Bergman, Les cuques convida a mirar la natura amb uns ulls nous. I veure-s’hi a dins com a nen, fill, nebot, net, jove, gran, nòvio, amant, marit, cuidador, pare amatent. També és un bestiari quotidià que retrata amb subtilesa l’escarabat rinoceront dels vespres d’estiu, la mosca que no pot sortir d’una ampolla de cervesa, el borinot que passa l’hivern al passadís, la papallona que busca la clapa de sol, el cuc de l’ampolla de mescal. Finalment, Les cuques és una història de reparació psicològica que comença on s’acaba Travessar la riera, el llibre-testimoni sobre l’experiència de sortir del coma, que ha commogut i ha fet riure molts lectors.
Julià Guillamon i Mota (Barcelona, 17 de novembre de 1962) és un crític literari i escriptor català. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Des de l'any 1994 publica setmanalment articles al diari La Vanguardia. També col·laborà amb Avui, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Quimera, Revista de Catalunya, Serra d'Or, Lletra de Canvi, Canigó, El Temps i Àrtics. Com a assagista ha tractat la imatge de Barcelona en la literatura entre els anys setanta i els Jocs Olímpics d'estiu de 1992. L'obra literària reflecteix el fracàs de les utopies i la desaparició del món industrial.
Ha estat comissari de diverses exposicions literàries, com per exemple les dedicades a Joan Perucho (1998), Josep Palau i Fabre (2001) i Quim Monzó (2009-2010).
Ha rebut el Premi Crítica Serra d'Or d'Assaig 2002 per La ciutat interrompuda i els premis Octavi Pellissa 2006, Ciutat de Barcelona d'assaig 2008 i Lletra d'Or 2009 per El dia revolt.
Alter Músiques Natives fou un projecte de Julià Guillamon del 2005 que consistí en un llibre en català publicat el 1995. Fou un primer esforç per explorar una línia de continuïtat històrica de les altres músiques a Catalunya. El llibre anà acompanyat d'un doble disc que comença amb la Peça per a serra mecànica (1964) de Josep Maria Mestres Quadreny i que acaba amb la Sardana dels desemparats (1995) de Pascal Comelade. També es va realitzar una exposició relacionada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, comissariada pel mateix Julià Guillamon.
Me ha parecido un libro muy entrañable. El autor va rememorando su infancia y algunas etapas de su vida relacionándolas con algún insecto o bichito (de ahí el título y las ilustraciones del interior, que por cierto, son preciosas). Son pequeños relatos, algunos divertidos, otros más nostálgicos, de una o dos páginas, aparentemente inconexos y desordenados pero que, poco a poco, a pequeñas pinceladas, nos van mostrando estos retazos de su vida.
Momentos de verano, cuando era niño, en su pueblo de vacaciones, anécdotas con su hijo, experiencias más duras que vas deduciendo y entendiendo poco a poco, mientras encajas las piezas de un pequeño puzzle que se va ordenando con calma, saboreando cada momento, con la naturaleza siempre presente, como un personaje más. Retales de una vida, donde se mezclan la familia, los amigos y el amor con escarabajos, mariposas y hormigas, como si cada uno de ellos hiciera despertar un recuerdo.
Aunque me ha gustado y me ha parecido muy original y entrañable he sentido que era más bien un escrito tal vez para su propia familia, una especie de homenaje, de memorias para leer juntos y recordar tiempos pasados. Os lo recomiendo si os apetece leer algo íntimo, pausado, cercano, donde importan más los pequeños detalles que la trama en sí, y si queréis daros un tranquilo paseo lleno de naturaleza y nostalgia.
Aunque está escrita de manera impecable, falta, a mi parecer, cierta cohesión, lo que impide que uno llegue a sumergirse en la historia y ser partícipe de esa nostalgia que el autor quiere evocar.
"«Què has vist?», em demanava en Pau quan era petit i jo tornava suat i content de rodar tot sol per la muntanya. Una empusa, un vol de perdius, una guineu que a la boca hi duia una mostela. Una parella de mosteles baixava cada dia a beure a la bassa, la guineu les va esperar i en van caçar una —li explicava al nen. L'altra li anava al darrere, desesperada, xisclava i semblava que volia mossegar la guineu. «les aguineus menjan mosteles», va escriure en un dibuix: era molt petit i encara no anava a l'escola. «Saps qué he vist?», li dic a la Cris quan arribo a Barcelona. 'Zygaenes'. I aquella planta que té fulles arrissades i una gran flor seca al mig, que els pagesos clavaven a la porta de les cases. Quan feia mesos que l'havien tallat, encara s'obria i es tancava, segons si el temps era sec o humit. «Com es deia?» «Una carlina.» «Això mateix: jo soc la teva carlina.»".
“Una novel.la força original, on la memòria, el jo i la natura comparteixen el protagonisme” - diu Sebastià Bennasar a Wilaweb . Però jo, que no tinc cap interès per les cuques, m’ha semblat un relat molt pobre i amb molt poc interès, malgrat expliqui una lamentable realitat personal. Les il·lustracions del final em semblen “il·lustratives”.
No vaig poder a acabar-lo. Ben escrit però prou pla. Esperava en algun moment trobar un fil conductor que enganxara, però no. Em distreia molt haver d'anar a buscar les il·lustracions tot el temps. Pense que la idea es bona, però sobren capítols i milloraria si les il·lustracions estigueren a cada capítol.
'Anar clavant els insectes en un tros de suro. No tenir prou paciència a esperar que siguin morts i veure com fan força amb les potes, es desclaven i caminen amb l'agulla de cap que els travessa, entre les altres cuques de la capsa, com fantasmes d'un castell.'