La Lola té quaranta-dos anys i una casa que en té cent cinquanta, que va heretar quan va morir la seva àvia Dolors. La va fer construir el seu rebesavi i hi han viscut diverses generacions de la família. Però la Lola no té clar que la vulgui, aquesta casa. Perquè si bé és cert que hi va passar la infantesa i la joventut, sempre a redós de la seva àvia i les seves històries, aquesta casa també és l'escenari d’un amor que ho va omplir el dels seus avis. I ara, la Lola, amb una filla adolescent i un marit que l'enganya, això de l'amor que ho ompli tot li pesa més que no pas la il·lusiona.
No sabia ben bé què esperar, però Una casa lluny del mar m’ha sorprès molt gratament. Marina Martori escriu amb una sensibilitat que emociona i una prosa fluida, íntima i plena de veritat.
El que més m’ha captivat és com la casa de Can Marquès es converteix en un personatge més: un espai carregat de memòria, silencis i secrets, que uneix generacions i dona forma a les emocions dels qui l’habiten.
A través de les veus alternades de la Lola, la néta, i la Dolors, l’àvia, la novel·la ens explica amb delicadesa la complexitat de les relacions familiars. Amb elles descobrim com l’amor pot ser llum i ombra, refugi i ferida.
Marina Martori fa una reflexió novel·lada de les relacions humanes, afectivosexuals, socials i econòmiques d'una manera inigualable. Des de la igualtat dins de la parella donada per les males circumstàncies, a les infidelitats i els amors impossibles, mítics, que tots volem i no aconseguim.
Però sobretot parla del fet que estimar a algú, és abraçar-lo fort, per així poder-lo deixar anar.
M'ha agradat molt conèixer a les dos protagonistes a través dels seus relats en primera persona, crec que ha estat una història molt ben pensada i desenvolupada. L'he gaudit moltíssim.