Vint-i-cinc anys després de la publicació de La terra retirada i La palmera de blat, Mercè Ibarz tanca el Tríptic de la terra, l’obra de tota una vida, amb Labor inacabada. Tres joies amb les quals l’autora explora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entre gèneres literaris, paisatges i generacions.
Quan Mercè Ibarz, l’any 1993, va publicar La terra retirada va obrir un camí que no ha deixat de donar fruits per a la narrativa en català. «Crònica autobiogràfica i d’un país», en paraules de Joan Triadú, «testimoni impagable», Ibarz hi evocava els canvis socials, econòmics i paisatgístics que la gestió de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidí, a la Franja. El llibre es va convertir ràpidament en «un clàssic indiscutible de la literatura catalana del darrer quart del segle XX», com va dir Julià Guillamon.
Al cap de dos anys va escriure’n la versió novel·lada, La palmera de blat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies al poble per assistir al funeral del seu avi centenari. És una novel·la d’una bellesa rara, plena d’imatges inesborrables, en què, com qui segueix un joc de pistes —de vegades ben tangibles, de vegades tan sols intuïdes o somiades—, la protagonista reanima la memòria del seu racó de món, dels seus vius i dels seus morts.
Ara, passats més de vint-i-cinc anys, reprèn el fil a Labor inacabada per donar forma a aquest Tríptic de la terra. Altre cop en el registre de la crònica en primera persona, amb fragments d’assaig fotogràfic, Mercè Ibarz continua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades i vingudes entre les fronteres dels gèneres literaris per constatar fins a quin punt les històries, la història, comencen a contar-se soles i amb els anys es descobreix que no s’acaben mai.
Mercè Ibarz Ibarz (Saidí, 23 de setembre de 1954) és una escriptora, periodista cultural investigadora i professora. És doctora en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Va iniciar la trajectòria com a periodista durant la transició espanyola, el 1976, com a redactora del diari Avui formant part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional escrivint directament en català.
2.5 He de fer la ressenya d'aquesta lectura sense poder amagar la decepció que sento. Reconec que tenia unes expectatives molt altes, sobretot per dos motius. Perquè me n'havien parlat molt bé i perquè, com que l'autora és de la Franja, no podia deixar de recordar la narrativa tan meravellosa que ens va deixar un paisà seu, Jesús Moncada, que per a mi és un dels nostres millors escriptors. Per tot això, quan he llegit aquest llibre he trobat aspectes que no m'han agradat tant com esperava. La història no era especialment elaborada. Tenia parts molt desequilibrades. L'estil estava descompensat, un fragment era brillant i la resta molt planers. Hi ha hagut coses que no he entès. I finalment he perdut qualsevol tipus d'interès en la lectura del llibre. Com a part positiva diré que sí que ha sabut transmetre les dificultats actuals dels agricultors i la gent de zones rurals.
Mentre llegia el primer volum em ressonava molt 'La pell de la frontera' del Serés, una exploració de les transformacions del territori i el seu revers en la vida de la gent, un recull de memòria personal i col·lectiva. El segon pren un caire més personal i en alguns punts líric que vaig gaudir molt, però el tercer el vaig trobar poc elaborat, com una mena de comentari o forma de revisitar els dos anteriors, sense arribar a una entitat pròpia.