Als peus de l’Himalàia, en un regne antic assetjat per exèrcits estrangers i dissidents interns, dos cosins arruïnats accepten la feina d’aprenents de botxí. Els nois excel·leixen en la seva nova tasca, fins que un dia han d’executar Lampun, una criatura dòcil que no pertany al món dels humans. A partir d’aquest fet, un d’ells decideix investigar sobre la vida passada de Lampun, i sobre la seva naturalesa màgica.
Amb una prosa senzilla i evocadora que ens recorda la dels grans clàssics orientals, Ruy D’Aleixo construeix una faula sobre la mort, el poder, la màgia i la revolta. Una història d’aventures tocada pel do de la meravella, amb aquell regust llegendari que s’emporta el lector pàgines endins.
Amb un trama, que amb una lectura poc atenta, pot semblar caòtica i que no duu enlloc, en realitat hi trobem una història amb un simbolisme a través de tropos de la mitologia, amb una perspectiva d'autor, que és una crítica al capitalisme salvatge i, a la vegada, una recerca del sentit de la vida. El que més m'ha cridat l'atenció és el conjunt d'imatges que fa servir l'autor i el seu humor a cavall entre l'absurd i el gore. És cert, però, que va perdent potència a mesura que avança el llibre i al final es desinfla una mica de la força del principi.
Li poso 4 perquè crec que s'ho mereix, però en molts sentits fa de mal valorar numèricanent. La ressenya serà un repte interessant a la que em barallaré amb mi mateix.
A "Lampun", totes les coses que em van seduïr del D’Aleixo de "Els noms dels seus déus" retornen. Hi trobem els contrastos morals, sobretot a partir dels nagas i la figura de Lampun, que són l’alteritat amb la que es veuen confrontats els protagonistes i la ciutat com a comunitat. D’Aleixo empra la ciutat i la guerra com a decorat, per tal de presentar-nos un substrat moral sense resoldre, en el qual no hi ha ni sants ni monstres (bé, potser alguns sí, que n’hi ha, de monstres), i en el que la importància recau en la convivència de les diverses formes de vida contràries. També tornen els imaginaris fascinadors; especialment, el de les epopeies fantàstiques de Lampun. Algunes d’aquestes imatges es fonen amb alguns dels personatges més interessants. Per exemple Manjulikà, la filla leprosa del menestral, i la que més s’entenia amb Lampun. Manjulikà s’ha tatuat les històries de la vida de Lampun a la pell, del braç fins a l’engonal, i les que no li han cabut, les ha escrit en un mango. Tornem a trobar-hi uns protagonistes contradictoris i poc agradables. L’Ishant, el protagonista principal, és un personatge capaç de riure’s dels presoners que més tard haurà d'esquarterar i executar al cadafal, davant dels crits d’alegria dels espectadors. També retornen el llenguatge treballat i suggeridor, i les reflexions cosmològiques i morals. El món de Lampun és un món a on la crueltat i la violència són viscuts amb una naturalitat que espanta. La repressió social, la llei marcial com a organització política, l’estigmatització del diferent, són alguns dels temes que la novel·la confronta. Tanmateix, els mons de D’Aleixo mai són del tot foscos, sempre hi conviuen les expressions més salvatges de la condició humana amb una certa noció de lluminositat i d’esperança. En aquest cas, potser Manjulikà, però també el mateix Ishant formen aquesta llum que es manté encesa, tot i la tenebra que la envolta. Malgrat tot, el que a "Els noms dels seus déus" semblava molt ben acabat, aquí queda com disgregat. Part de la força narrativa s'ha perdut, hi hem guanyat pel que fa a la complexitat simbòlica, però el focus i les intencions ben dirigides dels contes s'han convertit en una trama que a vegades sembla una versió aigualida de la tenacitat narrativa del d'Aleixo dels contes.
En Lampun és un naga, una criatura mística d'una remota regió de les muntanyes. Aquest llibre narra una part de la seva història, aquella que fa referència als mites que envolten els de la seva espècie i que els atorguen la capacitat de portar bona sort. Els protagonistes són dos joves pagesos que viuen al peu de l'Himàlaia, dos nois que a causa de la guerra que assota la seva regió han esdevingut soldats i botxins. En Lampun es creuarà en el seu camí. Els explicarà un bon grapat d'històries i els ensenyarà alguns dels seus secrets abans d'acceptar el seu destí.
La novel·la està ben bastida a través dels pintorescs personatges que orbiten al voltant de Lampun. Els bells paisatges i la poètica mitologia que envolta el naga li confereixen al text un punt exòtic, però la veritat és que mai hi he acabat d'entrar. Tot i aquest bonic embolcall la història m'ha resultat freda i buida, i en cap cas he acabat per congeniar amb l'autor i les reflexions que fa. La primera aproximació a Ruy D'Aleixo no ha estat gaire satisfactòria; potser no és un autor per mi. Em reservo una altra bala a la recambra del meu arsenal literari, però molt em temo que serà l'última. Si aquest altre llibre no em convenç, ho deixaré estar.
De les coses més randoms que he llegit mai, però a la vegada no he pogut para de llegir perque mai sabia amb que em sorprendria. Per tant, puc dir que m'agradat, però no crec que li pugui agradar a tothom.