El crític com a artista

by Oscar Wilde

A principis dels anys 90 del s. XIX, Oscar Wilde es va dedicar a construir el seu pensament estètic en una sèrie de textos publicats en diverses revistes de l'època. D'entre aquests assaigs, destaca «El crític com a artista» (1891), escrit en forma de diàleg, que reuneix tant un innegable valor literari com rigor i profunditat filosòfics. Partint de la «Poètica» d'Aristòtil però alhora en consonància amb la intel·ligent ironia de les seves obres més conegudes, Wilde recrea una conversa extraordinària entre dos personatges, Gilbert i Ernest, que despleguen alguns dels temes centrals de l'ideari estètic de Wilde, com ara el debat sobre els límits entre l'art i la crítica o l'ociositat i la contemplació com a requisits previs al cultiu artístic.

Tal com faria en altres textos contemporanis, com ara «La decadència de la mentida» a l'hora de tractar la relació entre vida i art, a «El crític com a artista» Wilde inverteix l'enfocament tradicional sobre la relació entre art i crítica i defensa que la crítica és requisit previ (i no pas posterior) per desencadenar qualsevol procés artístic. Així, Wilde acaba establint una relació directa entre el progrés d'una societat i el grau de desenvolupament crític del seu art i erigeix en valor suprem l'ideal de l'esperit crític, com un factor indispensable per preservar la convivència entre les nacions d'Europa.

116 pages, Paperback

First published January 1, 1891

About the author

Oscar Fingal O'Fflahertie Wills Wilde was an Irish poet and playwright. After writing in different forms throughout the 1880s, he became one of the most popular playwrights in London in the early 1890s. He is best remembered for his epigrams and plays, his novel The Picture of Dorian Gray, and his criminal conviction for gross indecency for homosexual acts.
Wilde's parents were Anglo-Irish intellectuals in Dublin. In his youth, Wilde learned to speak fluent French and German. At university, he read Greats; he demonstrated himself to be an exceptional classicist, first at Trinity College Dublin, then at Magdalen College, Oxford. He became associated with the emerging philosophy of aestheticism, led by two of his tutors, Walter Pater and John Ruskin. After university, Wilde moved to London into fashionable cultural and social circles.
Wilde tried his hand at various literary activities: he wrote a play, published a book of poems, lectured in the United States and Canada on "The English Renaissance" in art and interior decoration, and then returned to London where he lectured on his American travels and wrote reviews for various periodicals. Known for his biting wit, flamboyant dress and glittering conversational skill, Wilde became one of the best-known personalities of his day. At the turn of the 1890s, he refined his ideas about the supremacy of art in a series of dialogues and essays, and incorporated themes of decadence, duplicity, and beauty into what would be his only novel, The Picture of Dorian Gray (1890). Wilde returned to drama, writing Salome (1891) in French while in Paris, but it was refused a licence for England due to an absolute prohibition on the portrayal of Biblical subjects on the English stage. Undiscouraged, Wilde produced four society comedies in the early 1890s, which made him one of the most successful playwrights of late-Victorian London.
At the height of his fame and success, while An Ideal Husband (1895) and The Importance of Being Earnest (1895) were still being performed in London, Wilde issued a civil writ against John Sholto Douglas, the 9th Marquess of Queensberry for criminal libel. The Marquess was the father of Wilde's lover, Lord Alfred Douglas. The libel hearings unearthed evidence that caused Wilde to drop his charges and led to his own arrest and criminal prosecution for gross indecency with other males. The jury was unable to reach a verdict and so a retrial was ordered. In the second trial Wilde was convicted and sentenced to two years' hard labour, the maximum penalty, and was jailed from 1895 to 1897. During his last year in prison he wrote De Profundis (published posthumously in abridged form in 1905), a long letter that discusses his spiritual journey through his trials and is a dark counterpoint to his earlier philosophy of pleasure. On the day of his release, he caught the overnight steamer to France, never to return to Britain or Ireland. In France and Italy, he wrote his last work, The Ballad of Reading Gaol (1898), a long poem commemorating the harsh rhythms of prison life.

Reviews

[An · Rating 4 out of 5]

Diàleg a la manera platònica sobre la relació entre art i crítica amb dos personatges, Ernest i Gilbert.

-Primera part-

Ernest comença defensant el caràcter contaminant de la crítica sobre l'art i la superioritat de l'art grec per estar lliure de tota crítica. Gilbert, en canvi, descriu als grecs com "una nació de crítica d'art". Segons explica, Plató inaugurà la discussió ètica sobre l'art a la seva República i Aristòtil fundà la investigació estètica sobre l'art, valgui la redundància, en la seva Poètica. Ernest, en escoltar la defensa de la crítica del seu company queda convençut, però li sorgeix un dubte: quina és la relació entre crítica i art?

Gilbert apunta cap a una superioritat de la crítica perquè considera que reflexionar sobre una acció és superior a fer-la. Observem la típica escissió entre teoria i praxi, elevant la primera pel caràcter superior del llenguatge i rebaixant la segona al regne animal. Des del meu punt de vista, Wilde posa en boca de Gilbert una defensa de l'hermenèutica per sobre de l'estètica, per tant, la crítica seria superior a la creació artística. Ernest li qüestiona si en elevar la crítica no fa rebaixar, a la vegada, l'art. Gilbert li respon que no, la crítica és una forma d'art. Diu: "el crític ocupa el mateix lloc en relació amb l'obra d'art que critica que l'artista amb el món visible de forma i color, o amb el món invisible de les passions i els pensaments".

Les conseqüències que es deriven d'aquesta comprensió de la crítica són molt interessants. La crítica ja no ha d'expressar la voluntat amagada de l'artista ni ha d'adequar-se a l'obra d'art que estudia. Aquesta última no és més que el punt de partida d'un procés creatiu-crític. Com més s'allunyi la crítica d'art de l'art que critica major serà la seva creativitat i superior serà la crítica.

Considero, però, que Gilbert (que com que és el "Sòcrates" del diàleg suposo que representa el pensament de Wilde) es contradiu. Primer eleva la crítica per sobre de l'art (l'hermenèutica per sobre l'estètica) però després justament valora com a elevada la crítica que és creativa, és a dir quant a art. Per això acaba fent el moviment invers amb el qual ha començat, acaba elevant l'estètica per sobre de l'hermenèutica. En resum, si la crítica es dissol en l'art, es dissol també la seva superioritat.Es manté, però, cert rebuig a fer aquesta dissolució, ja que la crítica no cauria en la trampa de la mimesi que cauen altres formes artístiques. Però, no em sembla un argument massa fort, el problema de la mimesi s'estableix sempre que hi hagi un objecte extern com a punt de partida de la creació artística i aquest, tal com s'explicita en el text, en el cas de la crítica, existeix (és l'art).

-Segona part-

Gilbert retorna a la qüestió de la superioritat de la crítica/interpretació/teoria respecte de l'art/creació/pràctica. Per tant, cal abandonar tota acció i lliurar-nos a la vida contemplativa. Suposadament, aquell qui reflexiona és més lliure que aquell qui determinísticament es mou estirat pels fils de la història. Tot i que no tingui res a veure amb el llibre, és Marx qui comprèn millor aquesta tensió entre teoria i praxi amb una conclusió bastant menys impotent que la contemplació burgesa que Wilde posa en boca de Gilbert. La contemplació, el reconeixement conscient de la nostra posició històrica és el primer pas per reconèixer que som agents històrics i que, per tant, una pràctica transformadora és possible. Llavors diria que en part Wilde té raó: la contemplació de les nostres determinacions ens fa lliures sí, però, només en la mesura que esdevé el reconeixement de la necessitat de la praxi.

Al llarg del llibre apareix una noció històrica de la crítica amb un regust a Hegel. El crític és el coneixedor de tot el coneixement històric, aquell capaç de discriminar entre la muntanya de llibres acumulats al llarg dels mil·lennis i trobar-hi la veritat. Amb l'art faria el mateix, separar el blat de la palla, distingir el soroll de la música. Com l'esperit de Hegel, el crític personifica el desenvolupament del coneixement humà, ens diu Gilbert: "l'esperit crític i l'esperit del món són una mateixa cosa". Per a mi, aquesta crítica històrica porta a la conclusió oposada a la que arriba Wilde, no és el camí a la contemplació sinó el motor de la pràctica política.

Un petonet i perdoneu per haver acabat, com sempre, tornant a Marx.

[Neus Urpí · Rating 3 out of 5]

"Després de tocar Chopin em sento com si plorés per pecats que no he comès mai i com si em lamentés per tragèdies que no són les meves. Em sembla que la música sempre produeix aquest efecte. Crea un passat que desconeixíem i ens omple d'un sentiment de dolor que s'havia amagat de les nostres llàgrimes. Puc imaginar un home que hagi viscut una vida d'allò més normal i que, escoltant per casualitat algun fragment musical, descobreixi de cop i volta que la seva ànima, sense que en fos conscient, ha passat per experiències terribles, ha conegut alegries espantoses, salvatges amors romàntics o grans renúncies".

[Jana Martinez · Rating 5 out of 5]

diria que és dels millors llibres que he llegit mai, una lectura necessària per tothom i sobretot per aquelles persones que dediquen la seva vida al pensament i l’art

[Uri · Rating 4 out of 5]

"La crítica més elevada, doncs, és més creativa que la creació, i l’objectiu principal del crític és observar un objecte tal com no és en realitat."

Oscar, quin home... <3