El curs dinou vint és un període excepcional per a molts, però encara més per a l'adolescent Cuba i la seva mare.
Durant el curs dinou vint, l'adolescent Cuba i la seva mare Diana senten la necessitat de redactar unes notes íntimes i espontànies per situar-se en un present que les supera. Són una adolescent i una dona que topen i alhora s'emmirallen, en un temps de crisi col·lectiva i de desconcert personal. Les vivències d'un procés polític cada cop més desesperançat, el temporal que arrasa la costa on viuen, la pandèmia i el confinament conviuen amb el descobriment del primer amor, l'afirmació de la pròpia personalitat i alhora amb el carreró sense sortida d'un matrimoni. L'afany de llibertat allunya i acosta mare i filla.
Amb una barreja d'humor maliciós i candor, les pàgines de Dinou vint arrosseguen el lector, que hi descobreix unes històries, petites o grans, que són també les seves.
"Soc una friqui que llegeix poesia i algun dia passaré dels stories de l'Insta, dels emojis de fades, del puto mòbil i de tot. Ara baixaré a l'entrada de casa i desinfectaré el pom de la porta amb un poema. L'Art és la salvació" (Cuba)
"Li he d'ensenyar a la Cuba que, abans d'habitar un altre lloc, ha d'estar ben segura que l'omplirà ella sola. O que l'altre no li taparà la llum de la finestra" (Diana)
Un gran descobriment. La manera d'escriure i de conèixer els personatges - a través dels apunts que escriuen els mateixos personatges- m'ha semblat molt propera i una manera idònia de presentar la història. He connectat tant amb la mare com amb la filla i tot el que explicaven i sentien m'ha semblat molt proper després del viscut aquest any de pandèmia.
L'única pega que hi puc trobar és que a les últimes pàgines s'ha perdut una mica aquest format de "notes" que al principi m'ha agradat tant i que els personatges secundaris del pare i de l'àvia m'han quedat una mica diluïts.
En tot cas, una lectura d'aquelles que no pots parar de llegir. Molt recomanada.
M'ha agradat per el ritme intimista de la narració, pero al mateix temps m'ha embullat molt el canvi de personatges, que penso que hauria d'estar més delimitat. Quan ets perds i no estas segur de quin personatge esta parlant lo mes normal es tancar el llibre o llegir en diagonal, lo que en aquest cas no es pot fer, perque et perds de seguida. Pero sí que valoro molt bé la capacitat de ficar-se a la pell de una mare i una filla al mateix temps, amb personalitats tan diferents. El llenguatge que empra la Cuba esta molt ben aconseguit, i mira que es complicat imitar la forma de parlar dels adolescents. (Perdonau, el meu teclat no té l'accent greu)
🍒 les meves mans són un succedani de xocolata amb llet i les seves són 95% de cacau barrejat amb fruita de la passió 🍒
pd. la dinámica del relat m'ha agradat molt, en plan que conegui als personatges a partir del que escriuren, que és la novel.la íntegrament. ara bé, se m'ha fet bastant aburridot, lent, i no acaba de passar res. i a mi ja m'agraden llibres en que no passa res! en aquest cas necessito que la prosa sigui bonica, i amb això jo ja m'hi perdo i soc feliç. però en dinou vint, m'he perdut en l'altre sentint. i, per cert, poc a favor de que adults escriguin imitant la idea que tenen del vocabulari del jovent d'avui en dia.
El relat juvenil de la Cuba és excepcional. M'encanta com l'autora ha fet servir el llenguatge col·loquial transportat a l'escrit. Una forma excel·lent de visualitzar la situació de la protagonista.
Reflexions complexes amagades entre unes divagacions solitaries amb les que tothom pot empatitzar, unes protagonistes amb molta força i unes veus clares i contundents.