És d'agrair la valentia de Víctor García Tur de fer un salt al buit i aventurar-se en una novel·la com aquesta, tan arriscada temàticament com formalment, que té alguns punts en comú amb les seves obres anteriors (sobretot la presència de microcosmos que funcionen per rutines amb petits glitch distorsionadors) però que també se n'allunya.
Al cap i a la fi, L'aigua que vols es pot llegir de moltes maneres i des de diferents interpretacions. Pot ser un llibre de relats amb personatges compartits, pot ser una pel·lícula de Robert Altman o, sobretot a l'inici, de Woody Allen, o pot ser, sobretot en el llarg (massa i tot) tronc central una obra de teatre d'aquestes que es representen al Nacional sobre famílies que s'apleguen per una celebració i acaben surant tots els problemes silenciats durant anys.
De fet, ja ho vindria a ser, una obra de teatre. "L'aigua que vols" és el títol d'aquesta obra i de la novel·la alhora, aprofundint en la confusió entre realitat i ficció, text i metatext, que tant fascina en VGT.
I aquí ve la part de la forma, element indispensable en la seva obra: el text no és text sense l'apartat gràfic que el secundi, i això fa que depenent del moment de la història vagi adoptant una disposició o altre, algunes de més encertades que d'altres, però totes una aposta forta i arriscada que descol·locarà més d'un lector (penso en la part de la boira sobre el llac, per exemple, però també de forma més subtil en els diàlegs encreuats de la festa etílica).
Si bé L'aigua que vols té alguns llasts, com un excessiu protagonisme dels diàlegs superficials i les trivialitats. En VGT té una oïda excepcional per fer parlar els seus personatges, però com a Tarantino en algunes de les seves pel·lícules, li manca contenció. Sobretot en la segona meitat de la novel·la s'haurien agraït les tissores en unes quantes converses intranscendents que alenteixen un ritme que, d'altra banda, és força fluid durant gairebé tota l'obra.
Tan fluid com l'aigua.
L'aigua que vols.