Els relats d’Anna Gas conviden el lector a endinsar-se en un món inquietant on la realitat i les seves distorsions s’entrecreuen. Hi ha qui surt d’una gàbia per habitar-ne una altra; un adolescent que se sotmet a un ritual de pas a la vida adulta; una noia que fa cua mentre es debat entre la solitud i la companyia; dos amics metges que es diverteixen jugant amb les seves passions. Amb les històries d’El pèndol assistim a un espectacle, visual i visionari, on es representa la complexitat de la nostra vida.
No m’ha entusiasmat gens. No sé què esperava d’aquest recull. Potser una cosa un poquet més atrevida. M’agraden molt els contes curts, i tots els darrers reculls que he llegit han deixat l’estàndard molt alt (pense en Carmen Martín Gaite, Camilla Grudova, o fins i tot Irene Pujadas). No és que les històries d’El pèndol no siguen innovadores. Hi ha certs aspectes conceptuals que són interessants. I de fet, trobe que el llibre és travessat per un treball molt conscient, refinat i eixerit sobre el monòleg. Malauradament, no he trobat gaire poesia en la prosa d'El pèndol, i m'ha costat connectar amb l'estil, que m'ha semblat tirant a marcit i poc lluminós.
A través d’aquests relats, escrits no només amb traça lingüística sinó amb molt d’enginy, s'esbossen crítiques franques i irreverents. Tant el freqüent ús de la primera persona, que permet a un personatge posar-se més i més en evidència amb cada mot que enuncia, com la narració de dues situacions paral·leles (a “Els cecs”, dues taules de restaurant) exemplifiquen la destresa esmentada. Malgrat tot i tal com sol passar en formats d'aquestes dimensions, he trobat l’interès suscitat pels relats variable.
Tenia unes expectatives molt altes cap aquest llibre. No m'ha agradat gaire. Les històries són estranyes, crues i de difícil digestió.
No obstant això, els relats estan molt ben escrits i posen al centre la solitud humana, la cruesa de la vida i uns personatges que viuen les seves vides sense escoltar el seu entorn.
Dels diferents relats només tres m'han impactat, la resta no m'han enganxat gaire, però reconec que són narrativament brillants.
El cinc és un vot de confiança. Significa que, dels autors que he llegit darrerament, l'Anna és de qui més ganes tinc de llegir una propera novel·la.
Normalmente em costa enganxar-me a un llibre de contes, prefereixo el desenvolupament dels personatges i la progressió d'una narració que permet la longitud d'una novel·la. Dins aquest recull, n'he trobat alguns de brillants i el que m'omple més d'esperança és que no m'atreu la originalitat de l'anècdota, sinó la seva mirada irònica i la solidesa dels seus recursos expressius. En destacaria aquests monòlegs que exposen cruament les mancances i l'aïllament d'uns personatges que no escolten.
Potser mentre m'espero, m'hauré d'acostar a la seva poesia.
Cada relat es fa fàcil de llegir. El canvi de personatge i de context fa que sigui fresc i amè. Tot això es veu lleugerament trasbalsat per les trames perturbadores i per el to irònic/sarcàstic i els tons grisos i foscos dels relats. També m'ha entretingut bastant mirar d'esbrinar quina relació tenien els personatges amb la resta de relats, una bona manera de treure-li suc al llibre. Sens dubte, però, me l'hauria de tornar a llegir amb més calma i prenent nota. Per acabar vull dir que feia molt que no em llegia un llibre tan ràpid! M'ha aconseguit enganxar des del primer moment.
Anava amb unes expectatives molt altes, després de llegir el poemari de l’autora i de tot el que s’havia dit d’ella després de guanyar el premi Mercè Rodoreda. Suposo que aquesta esperança de trobar una cosa meravellosa ha fet que menysprees els primers contes. Un cop acostumada al seu estil, cru, aspre i de difícil digestió, l’he gaudit molt. Crec que si en faig una relectura acabaré posant-li un cinc. L’últim relat m’ha meravellat, realment.
4 Quina alenada d’aire fresc que és la literatura d’Anna Gas. Uns relats curts que s’acosten (perillosament) a voltes a articles de Núvol i a historietes surralistes d’Empar Moliner en altres moments. Dels temes que ningú en parla per pudor se’n pot parlar de dues maneres: amb grandiloqüència desacomplexada que rasca la paròdia o amb la delicadesa freda que ho fa l’autora. Admiro molt els autors que parlen de coses que m’identifiquen però que sé que jo no m’hi atreviria. No en va m’he pogut veure en pràcticament tots els contes.
Meravellosament excessiu, una incursió a les baixeses més terribles de l'ésser humà descrit amb una veu pràctica i exquisidament propera. Aquest recull de petites històries a estones podria semblar vulgar però el mestratge que sens dubte poseeix l'Anna amb la seva escriptura li permet sense aparent esforç convertir-lo en una petita obra d'art.
De la foscor, a la ironia, d'una història escabrosa a una amb un toc d'humor... una oscil·lació possiblement intencionada com el nom del llibre: El pèndol, escrit per una joveníssima escriptora (1996) que sap com crear incomoditat i alhora impactar als seus lectors.
M'ha agradat el segon relat del recull, "La gàbia". És perfecte. La resta, massa semblant al que estem acostumats a veure a la literatura catalana contemporània.
Feia ja un temps que no us parlava d’una lectura en català, i en aquesta ocasió li ha tocat a #elpèndol de #annagasserra
En aquest llibre trobem dotze relats curts on l’autora aconsegueix fer-nos dubtar de tot. He trobat una barreja de realitat amb ficció, d’ironia i absurdisme, també he trobat bufetades de quotidianitat, on he pogut veure reflectida alguna part de la meva pròpia experiència de vida.
Les situacions fantàstiques dels relats han estat potser amb les que menys he connectat. Han hagut parts d’algun relat que m’han incomodat moltíssim fins arribar el punt de voler tancar el llibre i llençar-lo a les escombraries.
Trobo que aquest tipus de llibres no són per a tothom… No acabo de connectar mai amb aquests tipus de relats tan estrambòtics. Em sap molt de greu perquè tenia grans esperances dipositades en aquesta obra, però no m’ha agradat.
Tots els personatges volen fugir de la seva realitat, de la seva gàbia, però quan en surten, no s’adonen que estaven dins de moltes gàbies. Com sempre, els contes per a mi són massa curts per poder arribar a empatitzar amb els personatges, però al final de cadascun entens el missatge. I és clar, et quedes tocat.