L'amor de dos adolescents que busquen el seu lloc al món.
L’Arnau i la Renata són dos joves que estan a punt de deixar l’institut de Barcelona on estudien. Ell, un noi que es vesteix de dona d’amagat; ella, una noia que es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, que se sent fascinada pel número cinc i que penja periòdicament selfies a Instagram. Ell li demana que li faci fotos vestit de dona, ella s’hi avé. Ell voldria ser metge per curar la gent, ella voldria ser mestra com la seva mare. I mentre aquest futur no arriba, es faran fotos, es coneixeran, faran curts, faran la volta al Pedraforca, lluitaran amb els seus fantasmes, faran poesia i galetes, dibuixaran, viatjaran, creixeran, es veuran fins i tot des de fora com actors en una sèrie de Netflix, però sobretot aprendran a viure i a conviure amb el passat que els ha acostat, però que potser mai no acabaran d’assimilar ni de comprendre.
Alba Sabaté i Villagrasa (Manresa, 17 de febrer de 1962) és una novel·lista i catedràtica de Llengua i literatura catalana. Per la seva trajectòria a l'INS Salvador Dalí del Prat de Llobregat, el 2013 se li va atorgar el Premi Ciutat del Prat en reconeixement a la seva contribució a l'educació pública de qualitat.[1] Col·labora a la revista digital Núvol.
Aquest llibre és progressiu. L'inici és estrany, el final entranyable.
La Renata i l'Arnau són al centre de l'adolescència. A ella se li va suïcidar la mare de ben petita, a ell la germana bessona. Tots dos arrosseguen uns fets tràgics que els han marcat la personalitat. Una personalitat especial.
"Ell, un noi que es vesteix de dona d'amagat; ella, una noia que es canvia sovint el color dels cabells i de les ungles, que se sent fascinada pel número cinc i que penja periòdicament selfies a Instagram. Ell li demana que li faci fotos vestit de dona, ella s'hi avé. Ell voldria ser metge per curar la gent, ella voldria ser mestra com la seva mare. I mentre aquest futur no arriba, es faran fotos, es coneixeran, faran curts, faran la volta al Pedraforca, lluitaran amb els seus fantasmes, faran poesia i galetes, dibuixaran, viatjaran, creixeran, es veuran fins i tot des de fora com actors en una sèrie de Netflix, però sobretot aprendran a viure i a conviure amb el passat que els ha acostat, però que potser mai no acabaran d'assimilar ni de comprendre".
La història és curiosa, amb molts punts foscos, unes ombres que -com fantasmes- marquen la vida dels personatges i no se'n poden desfer i això fa la novel·la estranya. Els personatges són vitals, malgrat el passat que arrosseguen.
Re-edito la puntuació que havia fet inicialment, crec que aquesta és més justa. El fet d'estar en una llibreria, topar-me amb aquest llibre de forma casual i la idea de descobrir una nova autora i amb una sinopsi que em cridava l'atenció va fer que comencés aquesta història. I aquí suposo que està el fet que et pot marcar després la lectura: o et pot sorprendre o et pot decebre. En el meu cas ha sigut un gust agredolç. Crec que al final m'ha afectat molt la forma en la qual estava escrita la història del que no estic gens acostumada i que potser hi ha influït en com m'he sentit jo mentre avançava les pàgines.
Aquest llibre ens parla de la relació de l'Arnau i la Renata, dos adolescents que han viscut de molt a prop la mort d'un ésser estimat i com aquest fet els hi afecta la seva vida quotidiana i els fa unir cada dia més.
El llibre està escrit amb una prosa podria dir, poètica. Al principi pensava que això se'm faria estrany i que acabaria avorrint-me de la lectura, però no ha sigut el cas, al final t'acostumes i acabes alleugerant molt la lectura.
M'ha agradat molt com l'Alba ha sabut plasmar en paper el sentiment de diversos personatges en relació amb la pèrdua d'un ésser estimat, molt encertat. Crec que això ha sigut un dels punts més forts d'aquest llibre, com pots veure en diferents personatges els sentiments i la forma de pair un succés tan traumàtic.
Submergir-se en aquesta història és una experiència única que segur que si li voleu donar una oportunitat no us deixarà indiferents.
Es un llibre d'aquells en que narra una quotidianitat en el temps, sense girs dramàtics, una història realista entre dos joves, amb les seves vides i tocats pels seus traumes. Está escrit com si protagonista dins el cap de la protagonista, amb els seus pensaments més aleatoris. M'ha agradat, però sincerament, no era el que esperava. Crec que es una història, que tot i tocar temes seriosos com la mort dels familiars, no veig com una moral o conclusió final a la història que explica, deixa la sensació de que seguirà o que conclou així sense més.
M'ha agradat el fet que no està escrita de la manera convencional en què se sol escriure la narrativa. L'estil és una mena de prosa poètica que, des del meu punt de vista, al principi es fa una mica estrany, però que quan t'hi acostumes, li dona un toc elegant.
Pel que fa al contingut, és una novel·la trista. No obstant això, s'ha de dir que plasma molt bé els problemes que tenen els protagonistes i no es fa difícil empatitzar amb ells. Tot i que no soc gaire de llegir històries tristes, li dono 3'5⭐.
GI llegit un dissabte de pandèmia després de compar-lo a les voltes ... bonica història entre dos adolescents la Renata a qui la mare se li va suïcidar quan tenia 5 anys i l’arnau que es vesteix de dona per recordar la seva germana la Bruna que també es va suïcidar quan eren petits ...