Quin va ser l’últim cop que vas llegir el que realment et venia de gust?
En plena nit, de matinada, al lavabo o sota el llum furtiu de la nostra habitació. Per no fer esport, per no fer els deures o perquè senzillament no ens venia res més de gust. Tots els lectors i escriptors hem estat infants, un dia, i molts de nosaltres ens hem vist obligats a mantenir la nostra passió en la més estricta intimitat.
Hem estat nenes que llegien al lavabo, entre l’amagatall i l’aventura, i llegíem i escrivíem exactament allò que volíem en cada moment. Què ha passat, però, des d’aleshores? Quan va ser, que ens van començar a dir què era llegible i què no, què es podia escriure i què valia més que guardéssim dins el calaix?.
Entre l’assaig i la narració, entre la reflexió i la vivència, Les nenes que llegien al lavabo és un clam a la llibertat en la lectura i l’escriptura. Un recorregut pels episodis de la memòria més íntima i alhora col·lectiva de totes aquelles persones amants de la literatura que, ja adultes, s’han atrevit a llegir i a escriure lluny de cànons i mirades de reüll.
Em sap greu perquè compartim moltes lectures, idees i formes d'estar en el món, però no, no me´l crec, el llibre no funciona per a mi. De qui i de què parla en realitat? De lectura? D'escriptura? De la vida de l'autor? Més que un elogi de la lectura el text m'ha semblat un conjunt de memòries felices, massa felices, d'una infantesa de color de rosa; justament quan la cosa es posa interessant, quan el narrador ha d'enfrontar-se al món real, a la foscor, a l'insult, deixa de parlar. Li va servir la lectura per a alguna cosa en aquell moment? Va haver de tancar-se al lavabo no només per llegir sinó per sobreviure? En resum, paraules boniques, cites postmodernes i poc més; molta fressa i poca endreça.
M'ha semblat un llibre desigual. Hi ha capítols amb els quals he connectat i d'altres els que he vist sobrers o repetitius. Comparteixo la crítica feta per altri que afirma que en general l'assaig és un garbuix de records edulcorats de la seva infantesa i que no acaba d'entrar en matèria.
En aquesta vida, manquen més persones com el seu padrí Sebastià.
«Faràs dels llibres un camí de coneixement, una manera d’indagar, de llenegar, de tornar a aixecar-te, una manera d’esbrinar on comencen i on s’esgoten les coordenades d’aquest garbuix preciós i imperfecte que anomenes jo.»
Ha estat el primer llibre que llegia d’en Sebastià Portell, però segur que ni serà l’últim. Aquest llibre està a cavall entre la narració i l’assaig. A través d’anècdotes personals l’autor fa una reflexió sobre la lectura. És una persona que llegeix millor que una que no ho fa? Ens hem d’amagar si llegim un determinat tipus de literatura? Ens hem de sentir culpables si mai hem llegit x autor clàssic? Portell fa una reflexió que no et deixa indiferent i et fa reflexionar sobre la lectura. A més a més, fa una recomanació de llibres brutal, i la majoria han acabat a la meva llista de lectures pendents 💕
No és rodó, però quasi. De tant en tant tinc èpoques en que alguna cosa no m'encaixa a l'hora d'enfocar les lectures, una barreja de sensacions: que no sóc justa, que no les trio bé, que no arribo... En resum: creia que el problema era meu. I clar que tenia un problema: i es que em deixava guiar per les veus dels altres en comptes de per la meva, que bregava per sortir i jo no entenia què em passava. I si bé amb els anys això ho vas captant, intuint, vas deixant que la teva veu interior s'alci més que les dels demés i li dones la raó, ningú m'ho havia dit tan clar com el Sebastià.
A vegades coincidireu en moments vitals d'en Sebastià i a vegades no, però sabreu de què parla, l'entendreu. Com et fa entendre els engranatges del món literari d'abans i ara, i dels teus propis. Aquest llibre agradarà a qui li apassioni la lectura més enllà del postu i el merchandising, més enllà de llegir els must i les novetats. Agradarà a qui li agrada fer de la lectura un camí, una aventura.
Aquest llibre té capítols narrativament molt reeixits, com, per exemple, el de la mort de l'avi (això de que "contra el càncer no es lluita" m'ha encantat) i d'altres que em grinyolen, especialment per aquest flaire d'allò políticament correcte. En conjunt hi ha molta erudició i molta informació per pair. El biaix de ser pensat i escrit des d'una òptica lgtbi+ crec que el fa caure en el mateix vici que denuncia quan parla de canons hetetopatriarcals, etc. Però bé, son llibres necessaris que tenen el seu públic. La part delicada a les vivències de la infantesa del'autor son tant de color de rosa que sovint fan basarda.
Un llibre sobre llibres, un assaig sobre assajos. Una lectura que he trobat lleugera (considerant que és un assaig) però plena de reivindicacions, reflexions i referències. Al meu parer, ben escrit i amè de llegir. M'ha agradat en especial el toc de biografia i vivències personals que es barrejaven coherentment amb el fil de les explicacions i els fragments d'obres d'altres autores. M'he apuntat unes quantes de les lectures que s'hi comenten, i això sempre fa il·lusió: que un llibre t'obri la porta a molts d'altres.
M’ha encantat. M’esperava només una historia sobre el que és una nena que llegeix al lavabo però és una reflexió sobre què llegim i com llegim. El recomanaria a tothom, des de les nenes que llegien al lavabo a les persones que no son molt lectores. És fàcil i flueix molt. Està enriquit amb referències a altres autores rellevants. Amb les primeres pàgines ja em vaig enganxar. Llàstima que el llibre fos de la biblioteca, no he pogut subratllar :(
El llibre és una reflexió del que és llegir, com ho entenem i com tracta la societat la lectura barrejada amb vivències de l’autor que el van influenciar en la lectura. També parla sobre escriure, ser autora, ser femenina o sortir de les línies del que és típic. És un llibre de i per les nenes que llegien al lavabo.
Sa veritat, podria dir que me va canviar bastant sa vida. L’he tornat a llegir per feina i pràcticament basaré un projecte sencer en aquest llibre. Què vos he de dir? Li posaria sempre totes ses estrelles que pogués. Cert que hi ha parts autobiogràfiques que poden fer un poc de pal (perdó, Sebastià❤️🩹❤️🩹❤️🩹❤️🩹), però és massa en tot. Per tant, 5 estrelles!!!
Es un llibre del que m'esperaba sense dubte molt més. El llibre pot estar dividit en dos vertients. Primer, la part autobiogràfic en que l'autor es mostra com exemple de com s'ha de viure la lectura (sense prejudicis i amb llibertat per llegir qualsevol cosa) i una altra part més assagista que toca temes més relacionats amb la literatura i els prejudicis de la societat. Des del meu punt de vista, els capitols més assagistas m'han agradat més, encara que no trob que sigui el millor llibre que toca aquesta vertient, ni tampoc es revolucionari, al menys desde la meva experiencia lectora i educativa. En cuant a la part autobiogràfic, es tot un conte de rosa que no enganxa amb la visió literaria i social que vol criticar. El llibre tampoc aconsegueix mesclar aquests dos vertients per lo que els capítols podrién ser dividits en dues branques sense haver una unió tots dos. Tot i així hi ha parts que he disfrutat.
El llibre comença com si fos un elogi a la lectura i a totes aquelles persones frikis que ens agrada i disfrutem llegint però a mida que vas avançant comença a parlar de la seva vida i les seves memòries cosa que no esperava. Des del meu punt de vista no té un fil gaire coherent i acaba parlant dels mateixos temes a cada capitol, cosa que es fa massa repetitiu pel meu gust. M’agradaria donar una altre oportunitat a aquest autor, ja que el que diu m’agrada i estic molt d’acord. Però crec que no ha estar encertat començar amb aquest llibre.
Aquest llibre més que representar un col·lectiu, m'agrada sentir-lo com des d'una perifèria cultural que, a banda, representa una masculinitat en procés d'evolució, gens fràgil des de la perspectiva de gènere. A més, amb el mèrit afegir de provenir un autor que es reconeix com un artista de la menys artística de les arts, com ell mateix anomena la literatura. Per una altra banda, que defensi sovint la interseccionalitat potser un dels fonaments ideològics que justifiquin el text però no és ni molt menys el fil roig (si en voleu identificar amb un color) de la trama assajistica i narrativa alhora.
Una autobiografia lectora que acaba esquitxant la identitat més profunda de l'autor alhora que fa un repàs dels grans temes sobre la literatura que sempre generen debat (cànons, llengua, representació de minories, comunitats lectores silenciades o no tant). Un poti-poti lletraferit que es gaudeix moltíssim amb una prosa fluida i agradable de seguir. Tot plegat, farcit de frases per emmarcar que val la pena d'anotar ♥
Tot i que entenc les intencions d’en Sebastià en fer un clam a la llibertat per llegir i escriure; no és el gènere de llibre que trobo en que l’autor treu allò que m’agrada d’ell: diàlegs directes, situacions realistes, profunditat sentimental en els personatges… Aquest llibre no permet res de tot això, tot i que com a exercici és necesssari.
Hi ha capítols que no he entès. Sí que he entès, però, la importància i la necessitat de que hi hagin més llibres que exposin aquests temes. El fet que hi hagin coses que jo no hagi entès no vol dir que aquest llibre i la feina del Sebastià no mereixin les 5 estrelles.
Es com si algú conegut explicas trocets de la seva vida, l'amor per la lectura i els llibres, l'amor per les dones i el seu paper tan maltractat dins la història del món. Entretingut i sincer. Llastima que no el llegiran les persones que si l'haurien de llegir.
Té reflexions molt boniques i he connectat molt amb el plantejament. Tot i això, en molts moments el llibre perd ritme i algun capítol és força avorrit.
Un homenatge al plaer de llegir i a les persones que ens l’han transmès. Una reivindicació dels llibres com a refugi i com a lluita. Un recull de vivències on tothom ens podem sentir reflectides.
M’hagués encantat haver fet una checklist de coses que em sentia identificada. M’ha agradat molt les autores citades i la importància de l’escola en el seu procés d’escriptura. Ai, tu, que molt bé!!
Explica coses suuuuuper cute i algunes ben enllaçades amb s’assaig. D’estudi com a tal no me conta res q no sàpiga, potser si ho hagues llegit al 2016 m’hagues impactat mes….
Em vaig comprar el llibre pel títol i sense informar-me de què anava. De fet, vaig obrir el llibre pensant que era ficció! Quan em vaig adonar que era un assaig sobre la lectura, em vaig desanimar forca, però vaog decidir donar-li una oportonitat. Capítol a capítol el llibre m'ha anat conquerint el cor perquè em veia reflectida en moltes vivències que Portell explica. He llegit les últimes paraules del llibre amb la pell de gallina. Potser no és el meu llibre preferit, però agrarixo haver-lo comprat sense pensar-hi massa i haver-li donat la oportunitat malgrat les primeres pàgines.