En un cafè de la Rambla barcelonina, una escriptora veu cada dia una dona rara, decrèpita i solitària en qui té por de projectar el seu futur. Allà comença a recuperar la memòria de la seva lluminosa infantesa: els estius en una casa gran a la serra de Tramuntana i els hiverns a l’escola de la ciutat. Els records del descobriment del món amb la seva germana, la família i les amigues es veuen interromputs, de tant en tant, per imatges de la seva vida de després, que la fereixen i que ella es nega a acceptar. Un relat prodigiosament net sobre el sentit de la memòria i la por de la bogeria.
Neus Canyelles i Estapé (Palma, 1966) és una escriptora balear en llengua catalana. És llicenciada en Filologia hispànica i va estudiar la carrera de piano.
Tota una sorpresa aquesta autoficció plena de sensibilitat, allunyada de l'objetiva cruesa d'Annie Ernaux. Neus Canyelles, des d'un present trist on una dona indigent la inquieta tot pensant en el seu futur, recorda els anys feliços en una autobiografia que recull allò que sí vol rememorar: la infantesa feliç, amb els estius al poble i els hiverns a l'escola de Palma. La part més dura de la vida, el desamor i la malaltia, apareixen fugaçment però es fan prou visibles.
He reviscut els meus 7, 8, 10 anys i m'he sentit a prop de la Neus lectora, plena de ganes d'aprendre, il·lusionada per compartir coses petites amb les amigues. He tornat a la meva escola de monges i a la vida de família compartida en harmonia. He subratllat alguns pensaments d'aquells que et fan reflexionar i m'he fet el propòsit de llegir més libres de la Neus Canyelles. És una obra breu, potser no és per a tot tipus de lectors, però crec que val la pena.
Exquisit ús del llenguatge en una narrativa d'un gran lirisme. Neus Canyelles vol marcar distàncies entre entre els seus records més tendres i feliços (aquells de la seva infantesa) i un present menys amable i més relacionat amb la soledat i la malaltia mental. L'autobiografia autoritzada conte només els records més feliços i uns pocs apunts d'aquells més dolorosos dels que només ens deixa veure esbossos, per això ens parla contínuament del que està autoritzat en la seva reflexió autobiogràfica. Hi ha una recopilació interessant d'obres literàries que han influït en l'autora:Carson McCullers; Sherwood Anderson, i la seva obra "El meu Winesburg"; Michael Furey, un personatge que apareix en el relat "Els Morts" de James Joyce; Joseph Roth;Natalia Ginzburg i la seva obra "Les petites virtuts"; William Wordsworth, i la seva obra "Oda a la immoralitat"; Gógol; Jean Rhys; Vicente Huidobro; Màrius Torres i el seu poema "Cançó a Mahalta".
Li he de posar cinc estrelles perquè l'he llegit molt a gust. És cert que a mi m'agraden molt els llibres que parlen dels records d'infància i que per tant aquest tenia moltes paperetes per a ser del meu gust. Però és que penso que està realment ben escrit i les vivències que hi narra, totes, les sento quasi com a pròpies. No puc deixar de pensar que si en comptes de signar-lo Neus Canyelles hi constara el nom d'Annie Ernaux, el llibre ja estaria fent la volta al món.
14è llibre del 2021. El descriuria com "ni fu ni fa". Està ben escrit, m'agrada la manera de redactar de l'autora i és una lectura molt àgil. No se m'ha fet gens pesat i això sempre és un punt a favor. Tot i així, no he acabat d'entrar en la història, una història de la vida sense més amb un punt de vista força pessimista.