What do you think?
Rate this book
Les closques
«Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals. I un vespre el sol que es ponia li va cegar els ulls grisos i el manillar li va fer el boig, i era culpa de les pedretes del camí que s’encastaven a les rodes i les feien ballar i l’Arnau va acabar aterrant sobre la grava.»
L’Arnau es retroba amb la seva filla després d’anys sense tenir-hi contacte. Se l’emporta al seu pis del barri de Gràcia i allà hi comencen una vida junts, que al principi és estranya i nova. Mentre espiem com s’acostumen l’un a l’altre, resseguim la infantesa d’aquest pare recent estrenat, que no es desplega a Barcelona sinó al Delta de l’Ebre, un indret on el món gira a una velocitat diferent. Entre marees tranquil·les i cases blanques com ampolles de llet, l’Arnau s’anirà fent gran i descobrirem per què fuig, i de qui.
De la novel·la «Les closques» de Laia Viñas, el jurat vol destacar-ne la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en una escriptora tan jove, l’elaboració estilística i la boníssima construcció dels personatges, així com l’ambició i la qualitat de la llengua.
L’Arnau es retroba amb la seva filla després d’anys sense tenir-hi contacte. Se l’emporta al seu pis del barri de Gràcia i allà hi comencen una vida junts, que al principi és estranya i nova. Mentre espiem com s’acostumen l’un a l’altre, resseguim la infantesa d’aquest pare recent estrenat, que no es desplega a Barcelona sinó al Delta de l’Ebre, un indret on el món gira a una velocitat diferent. Entre marees tranquil·les i cases blanques com ampolles de llet, l’Arnau s’anirà fent gran i descobrirem per què fuig, i de qui.
De la novel·la «Les closques» de Laia Viñas, el jurat vol destacar-ne la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en una escriptora tan jove, l’elaboració estilística i la boníssima construcció dels personatges, així com l’ambició i la qualitat de la llengua.
176 pages, Paperback
Published March 1, 2021
About the author
Laia Viñas
2 books23 followersLaia Viñas Abadie (Xerta, Baix Ebre, 1997) és una escriptora i periodista catalana. Graduada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va completar els seus estudis a Radiofònics. Ha col·laborat amb mitjans com Ser Catalunya, COPE Barcelona i Ràdio Nacional d'Espanya.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 62 reviews
June 16, 2021
Un tresor d’aquells que no vols que acabin mai. Magnífics personatges, plens de records i cicatrius, i un relat narrat amb detalls quotidians que es poden fins i tot tastar. M’ha encantat com el Delta i Barcelona prenen vida inmediatament, formant part de forma indispensable dels records de l’Arnau i la seva família. El recomano MOLT.
May 14, 2021
"El marc en el que es desenvolupa la novel·la és el retrobament entre l’Arnau i la seva filla, amb qui no ha tingut relació durant anys. Ell se l’enduu a Barcelona, al pis on ara viu al barri de Gràcia, i el repte és habituar-se poc a poc l’un amb l’altre, pare i filla, de moment desconeguts i prematurs. Laia Viñas aprofita aquesta posada en escena per desplegar una ambiciosa saga familiar que comença generacions enrere, al despietat Delta de l’Ebre de la postguerra. Entre cases a la vora del mar, camps d’arròs i passatges sensorials que desperten els sentits, un seguit de personatges batallen contra la pobresa i la precarietat. L’autora celebra una escriptura clàssica i tradicional, arrelada al territori i a casa nostra, per explorar quines decisions carreguem a l’esquena, la relació entre maternitat i violència, i a quin ritme es dicta el nostre pas pel temps.
Les closques és una novel·la de contrastos detallats, on l’oposició entre la ciutat capital i el tornar a casa s’emmiralla amb el joc narratiu que dona forma al text, que permet percebre els salts temporals i els canvis de personatges dins del guió, molts d’ells dones, el paper de les quals ha estat àmpliament invisibilitzat, fins i tot dins dels propis cercles familiars. "
Les closques és una novel·la de contrastos detallats, on l’oposició entre la ciutat capital i el tornar a casa s’emmiralla amb el joc narratiu que dona forma al text, que permet percebre els salts temporals i els canvis de personatges dins del guió, molts d’ells dones, el paper de les quals ha estat àmpliament invisibilitzat, fins i tot dins dels propis cercles familiars. "
December 6, 2023
m’ha agradat molt… heavi que l’autora sigui tant jove. l’he trobat super bonic i ben escrit però he d reconèixer que en slgun moments em perdia entre salts temporals i tants personatges. tot i això mmha encantat, i crec que la laia viñas està escrivint un altre llibre, que també publicarà l’altra i allà estarem 🙇🏼♀️ tmb tinc ganes d seguir llegint els premis documenta 🩷
September 21, 2021
Amb una molt especial expressió literària, que en alguns moments recorda Rodoreda, la Laia Viñas construeix una història familiar molt poètica escrita des de l’emoció, però també des de la temença o el desassossec. M’ha agradat molt.
August 6, 2021
Bonic retrobament pare i filla (ell 28, ella 8 anys). M’ha agradat molt com va introduint tots els personatjes que están lligats amb els protagonistas. Des del Delta a Barcelona. Recomanable!
August 2, 2026
Nota: 4 sobre 5
Premisa:
Arnau retoma el contacto con Aurora, su hija, tras años separados. Con el paso de los días viviendo juntos, ambos aprenden a conocerse y a quererse desde un extraño punto de partida. Comprenderemos el porqué de algunos silencios y vacíos al echar la vista atrás, recuperando pesares y terremotos del pasado de Arnau, cuyos desperfectos fueron predestinados a cimentar su presente.
Opinión:
Disfruto mucho cuando puedo comenzar una novela sin tener ni idea del argumento ni de su temática. No suelo conseguirlo, pero, si sucede, atesoro el momento al máximo: su potencial se agita esperando respuesta en la antesala de un posible flechazo. La experiencia puede ser aún más especial cuando la novela constituye un enigma en sí, cargada de tensión implícita, que espera desvelar sus secretos en el momento oportuno. No imaginé que encontraría este tipo de viaje al leer esta novela, por lo que ya imagináis el resultado.
Laia Viñas nos presenta la relación entre un padre y una hija que prácticamente son desconocidos, tratando de recuperar parte de lo que recuerdan, aunque en realidad tengan que construir su vínculo desde cero. Un punto de partida cargado de esperanza, pero también de recuerdos y vacíos. Un peso que, aunque intente pasar desapercibido, se sostiene en el ambiente, aumentando su densidad y enturbiándolo sin dejar evidencias.
A través de una estructura fragmentada, revivimos acontecimientos del pasado de Arnau: una infancia marcada por las consecuencias de la posguerra. Un contexto cuya impronta es tan intensa que pasa a formar parte de la personalidad de quienes lo habitaron. Esta vuelta atrás aparece con tanta frecuencia que llegamos a percibir su presencia como un flujo natural de pensamientos, aunque inicialmente genere un poco de desconcierto.
A medida que se desarrolla el relato, los vacíos comienzan a desaparecer y la imagen final adquiere forma y consistencia. Tú, mientras tanto, vas conteniendo cada vez más la respiración y anticipando un desastre que parecía imposible. Todo está dosificado con precisión, favoreciendo que podamos atisbar la dimensión de lo que nos está contando. Porque, en ocasiones, para valorar el calado de una realidad, es necesario haber recorrido el camino que se transitó para alcanzarla.
Quedé más conmovida que sorprendida y no vi venir el desenlace. Quizá porque nos lleva a poner el foco en los detalles importantes, en la evolución de un vínculo que siempre nos devuelve a nuestros referentes. Pero, tal y como pasa en la vida, los árboles no siempre nos permiten ver el bosque hasta que se adquiere la perspectiva adecuada.
Premisa:
Arnau retoma el contacto con Aurora, su hija, tras años separados. Con el paso de los días viviendo juntos, ambos aprenden a conocerse y a quererse desde un extraño punto de partida. Comprenderemos el porqué de algunos silencios y vacíos al echar la vista atrás, recuperando pesares y terremotos del pasado de Arnau, cuyos desperfectos fueron predestinados a cimentar su presente.
Opinión:
Disfruto mucho cuando puedo comenzar una novela sin tener ni idea del argumento ni de su temática. No suelo conseguirlo, pero, si sucede, atesoro el momento al máximo: su potencial se agita esperando respuesta en la antesala de un posible flechazo. La experiencia puede ser aún más especial cuando la novela constituye un enigma en sí, cargada de tensión implícita, que espera desvelar sus secretos en el momento oportuno. No imaginé que encontraría este tipo de viaje al leer esta novela, por lo que ya imagináis el resultado.
Laia Viñas nos presenta la relación entre un padre y una hija que prácticamente son desconocidos, tratando de recuperar parte de lo que recuerdan, aunque en realidad tengan que construir su vínculo desde cero. Un punto de partida cargado de esperanza, pero también de recuerdos y vacíos. Un peso que, aunque intente pasar desapercibido, se sostiene en el ambiente, aumentando su densidad y enturbiándolo sin dejar evidencias.
A través de una estructura fragmentada, revivimos acontecimientos del pasado de Arnau: una infancia marcada por las consecuencias de la posguerra. Un contexto cuya impronta es tan intensa que pasa a formar parte de la personalidad de quienes lo habitaron. Esta vuelta atrás aparece con tanta frecuencia que llegamos a percibir su presencia como un flujo natural de pensamientos, aunque inicialmente genere un poco de desconcierto.
A medida que se desarrolla el relato, los vacíos comienzan a desaparecer y la imagen final adquiere forma y consistencia. Tú, mientras tanto, vas conteniendo cada vez más la respiración y anticipando un desastre que parecía imposible. Todo está dosificado con precisión, favoreciendo que podamos atisbar la dimensión de lo que nos está contando. Porque, en ocasiones, para valorar el calado de una realidad, es necesario haber recorrido el camino que se transitó para alcanzarla.
Quedé más conmovida que sorprendida y no vi venir el desenlace. Quizá porque nos lleva a poner el foco en los detalles importantes, en la evolución de un vínculo que siempre nos devuelve a nuestros referentes. Pero, tal y como pasa en la vida, los árboles no siempre nos permiten ver el bosque hasta que se adquiere la perspectiva adecuada.
July 30, 2021
A vegades estàs segura que hi ha llibres molt bons que no t'arriben en els millors moments. I això m'ha passat amb "Les closques". Li he deixat 50 pàgines de marge (tot i que diuen que en són 30). Tenia moltes ganes de llegir-lo, però no hi he connectat. Fa flashbacks entre la vida actual de l'Andreu i la seva infantesa i en algunes ocasions m'he perdut. Laia Viñas l'ha escrit amb 20 i pocs anys, i només per això ja en tenia ganes. Però no hi ha fet vincle, no m'hi he entès. Aquesta novel·la la torno a la Biblioteca amb la voluntat de tornar-la a agafar en préstec d'aquí a un temps.
Quantes pàgines de marge deixeu als llibres abans de dubtar entre abandonar-lo o acabar-lo obligatòriament?
Quantes pàgines de marge deixeu als llibres abans de dubtar entre abandonar-lo o acabar-lo obligatòriament?
August 26, 2021
«I anaven endavant per no aturar-se mai.»
September 27, 2025
Em sembla que em començo a fer pesada, però de veritat que m’ha recordat moltíssim a la Mercè. Ho he trobat ben bé com una versió de Mirall Trencat, amb la diferència d’aquest joc amb el temps que fa Les Closques. M’obsessionen les frases reflexives de les situacions de quotidianitat, que són el que m’ha recordat a la Mercè. Tot i això, he estat poc concentrada i m’ha costat d’entendre en certs moments perquè no recordava els noms i amb qui relacionar cadascú. Me’l tornaré a llegir algun dia.
December 21, 2024
hi ha hagut moments bonics però no m’ha canviat la vida
April 19, 2026
He leído este libro con una sensación constante de nostalgia. Por algo que no he vivido, por una época en la que no he estado, por lugares que no he visitado. No sé si os ha pasado alguna vez.
Soy de las que disfruta más con la forma que con el contenido en sí, y Laia escribe tan bonito, dándole tanta importancia a los pequeños detalles, a los silencios, a lo que no se dice, a las sensaciones, a lo "pequeño", que me cautivó por completo.
Esta es la historia de un padre y su hija que se reencuentran tras años sin verse. Son casi como extraños, así que tienen que volver a conocerse poco a poco, a descubrir a la nueva persona en la que se han convertido. Nos dejan asomarnos a su casa, como por un agujerito, para ver cómo va evolucionando su relación y, a su vez, también a los recuerdos de la infancia del padre y su familia, marcados por una posguerra muy dura en las tierras del Delta del Ebro.
Tiene una estructura fragmentada y con saltos en el tiempo desordenados, algo que puede confundir un poco al principio, pero que, una vez te acostumbras se siente fluida, como un ir y venir de memoria y pensamientos. Cada vez entiendes más y sientes cómo todo va cobrando más sentido y necesitas parar y asimilar para poder seguir leyendo. Y te rompe pero te recompone otra vez, y te deja con una especie de añoranza triste y esperanzadora a la vez que es preciosa.
Lo comencé sin esperar mucho, incluso con un poco de reticencia por las comparaciones que han hecho entre la escritura de Laia y la de Mercè Rodoreda (a la que reconozco que sí me ha recordado un poco), pero me fue conquistando según avanzaba y terminé totalmente emocionada. Tanto me gustó que al acabar volví a leerlo en su catalán original. Y de verdad, es de lo más bonito que he leído últimamente.
Soy de las que disfruta más con la forma que con el contenido en sí, y Laia escribe tan bonito, dándole tanta importancia a los pequeños detalles, a los silencios, a lo que no se dice, a las sensaciones, a lo "pequeño", que me cautivó por completo.
Esta es la historia de un padre y su hija que se reencuentran tras años sin verse. Son casi como extraños, así que tienen que volver a conocerse poco a poco, a descubrir a la nueva persona en la que se han convertido. Nos dejan asomarnos a su casa, como por un agujerito, para ver cómo va evolucionando su relación y, a su vez, también a los recuerdos de la infancia del padre y su familia, marcados por una posguerra muy dura en las tierras del Delta del Ebro.
Tiene una estructura fragmentada y con saltos en el tiempo desordenados, algo que puede confundir un poco al principio, pero que, una vez te acostumbras se siente fluida, como un ir y venir de memoria y pensamientos. Cada vez entiendes más y sientes cómo todo va cobrando más sentido y necesitas parar y asimilar para poder seguir leyendo. Y te rompe pero te recompone otra vez, y te deja con una especie de añoranza triste y esperanzadora a la vez que es preciosa.
Lo comencé sin esperar mucho, incluso con un poco de reticencia por las comparaciones que han hecho entre la escritura de Laia y la de Mercè Rodoreda (a la que reconozco que sí me ha recordado un poco), pero me fue conquistando según avanzaba y terminé totalmente emocionada. Tanto me gustó que al acabar volví a leerlo en su catalán original. Y de verdad, es de lo más bonito que he leído últimamente.
July 30, 2021
Les closques té una manera de dir les coses a mitges que al principi costa però després té el seu encant i vas descobrint les històries a glopets petits.
September 10, 2022
És bonic i rodoredeja
August 30, 2023
Quina preciositat
June 16, 2026
verdaderamente no hay otro tipo de libro que me guste más que el costumbrismo español, y más si es de esas novelas en las que parece que no pasa nada más que la cotidianidad de la vida. el capítulo final ouf, ahogada viva en la línea 1
July 7, 2025
m'ha semblat increïble la maduresa de l'escriptura amb l'edat de l'autora. Una bonica, i a la vegada dura, història d'una família. Amb uns personatges molt ben construïts de llums i ombres. Un relat que a moments semblen versos de poesia.
March 16, 2021
Al llarg de la primera meitat no tenia massa clar si m'agradava o cap a on anava encaminada la història. Trobo que l'estil de la seva escriptura és molt adient per a textos curts, però que per a una novel·la, encara que curta, carrega una mica.
Tot i així, entre els pedaços desordenats de la vida de l'Arnau i la seva família, hi destaquen moments d'extrema tendresa, amorositat i, també, tristesa, molta tristesa.
Tot i així, entre els pedaços desordenats de la vida de l'Arnau i la seva família, hi destaquen moments d'extrema tendresa, amorositat i, també, tristesa, molta tristesa.
April 28, 2022
més un cinc que un sis la veritat. si fas per explicar les penes de tothom al final no expliques les penes de ningú
September 22, 2025
Un llibre absolutament perfecte...cada personatge té una història més entranyable o més trista q l'anterior. El meu somni és entrar dins del cap de Laia Viñas. Visca el delta!!!!!
September 27, 2024
Quina preciositat de llibre… em vaig animar perquè crec que hi ha autors en llengua catalana molt interessants que no els hi presto prou atenció i tot i que aquest llibre tenia opinions diverses, vaig sentir un pressentiment de que em podria agradar i m’ha enamorat!!!
Té un to intimista i amb poques pinzellades, la Laia Viñas fa un retrat perfecte d’una nigassa familiar des de principis del s.XX al Delta de l’Ebre fins la Barcelona dels anys 70.
És cert que l’inici desconcerta una mica perquè no saps qui parla, on es troba, quina època… però un cop entres en aquest univers, la prosa es dolça i tendra, el llibre és preciós, m’ha encongit el cor.
Arrel del retrobament entre l’Arnau i la seva filla Aurora, l’autora a la narració ens planteja temes com les relacions familiars, les conseqüències de la Guerra Civil, la depressió postpart, l’emigració fora d’Espanya a la recerca d’oportunitats, la mort i la pèrdua, les ferides emocionals, els trastorns mentals…
Preciós.
Té un to intimista i amb poques pinzellades, la Laia Viñas fa un retrat perfecte d’una nigassa familiar des de principis del s.XX al Delta de l’Ebre fins la Barcelona dels anys 70.
És cert que l’inici desconcerta una mica perquè no saps qui parla, on es troba, quina època… però un cop entres en aquest univers, la prosa es dolça i tendra, el llibre és preciós, m’ha encongit el cor.
Arrel del retrobament entre l’Arnau i la seva filla Aurora, l’autora a la narració ens planteja temes com les relacions familiars, les conseqüències de la Guerra Civil, la depressió postpart, l’emigració fora d’Espanya a la recerca d’oportunitats, la mort i la pèrdua, les ferides emocionals, els trastorns mentals…
Preciós.
March 5, 2022
Uf. Un trencaclosques de personatges que mareja una mica al principi però d’aquells que saps segur que enyoraràs després. Una bestialitat narrativa (com pot escriure amb aquesta maduresa algú de 23 anys?!) i una llengua cuidada, cuidadíssima. No m’ho esperava i m’ha encantat i remogut a parts iguals. Si no fos de la biblioteca n’hagués subratllat paràgrafs sencers. He d’aprendre a llegir amb post-its.
March 14, 2023
Al final l'he acabat i sa meva opinió no ha millorat. No m'ha agradat gens 😅
October 7, 2026
“la Maria va preguntar-li què creus que passa quan ens morim. I ell es va quedar descansant els ossos, aprofitant l'última foscor, i va xiuxiuejar, crec que vivim la mateixa vida que tenim ara, però sense les coses dolentes. Només som feliços”
Potser els canvis temporals maregen una mica i fan que coste seguir el fil de la història, però hi ha una bellesa i una quotidianitat en l’escriptura de Laia Viñas que fa que no pugues parar de llegir.
Potser els canvis temporals maregen una mica i fan que coste seguir el fil de la història, però hi ha una bellesa i una quotidianitat en l’escriptura de Laia Viñas que fa que no pugues parar de llegir.
May 14, 2026
Costa entrar a la història, però a partir de la segona part m'ha semblat addictiva. D'aquelles històries que destaquen, per com tracta la quotidianitat.
August 16, 2025
meeh una historia bonica pero molt confusa… ben be que fins el final no m’he acabat d’ubicar
June 2, 2021
Es un llibre molt diferent a tots els altres, al principi es fa difícil seguir-lo però està ple de tendressa
May 2, 2025
Entenc perfectament la gent que l'ha abandonat o no l'ha convençut, perquè la complexitat del relat, la gran quantitat de narradors i un fet tan tonto com que tothom es digui quasi igual.... Laia, ens ho has posat difícil! Tot i això, la capacitat de construir un relat intergeneracional com aquest és admirable, i de veritat que val la pena continuar, al final acabes trobant-li el sentit i la història val molt la pena.
August 30, 2021
La història és maca, però no hi he connectat. M'ha costat avançar i en alguns moments seguir les diferents veus que parlen en diferents capítols, anades i vingudes del passat, al més passat, i al moment actual. Se m'ha fet una lectura feixuga.
La història com deia és maca. La vida, sobretot la infància de l'Arnau, dura i complicada. Més endavant, com va a buscar la seva filla després d'anys de no veure-la, segurament perquè tingui una millor infància que ell i que la que se li presenta a ella.
"No era com els seus germans,que s'anaven fent tristos i es marcien per no parlar. Els etzibava als pares, asseguts a les butques de la sala, cansats de treballar i amb les esqenes que es corbaven, per què ens vau tenir, si no ens estimeu?" (pàg. 79)
La història com deia és maca. La vida, sobretot la infància de l'Arnau, dura i complicada. Més endavant, com va a buscar la seva filla després d'anys de no veure-la, segurament perquè tingui una millor infància que ell i que la que se li presenta a ella.
"No era com els seus germans,que s'anaven fent tristos i es marcien per no parlar. Els etzibava als pares, asseguts a les butques de la sala, cansats de treballar i amb les esqenes que es corbaven, per què ens vau tenir, si no ens estimeu?" (pàg. 79)
October 13, 2024
"Ningú li havia explicat què és estimar algú i va suposar que tot allò que feien de compartir les postres i mirar la plaça quan feia sol era l'amor"
"Les vides que hem tingut en altres mons les podem veure, a estones, i en algun univers llunyà em vaig instal·lar amb la meva filla a la casa de les petxines i els pares van tornar a tenir una nena d'ulls grisos"
una història de llums i ombres, de nens de camp que van creixent cap al món adult, de pares que tenen fills i carreguen una motxilla de qüestions no resoltes, traumes generacionals, primers amors, fugides i escapades nocturnes i una nena que, malgrat tot, estima a tothom i té una mirada ingènua cap al món.
💔❤️🩹
"Les vides que hem tingut en altres mons les podem veure, a estones, i en algun univers llunyà em vaig instal·lar amb la meva filla a la casa de les petxines i els pares van tornar a tenir una nena d'ulls grisos"
una història de llums i ombres, de nens de camp que van creixent cap al món adult, de pares que tenen fills i carreguen una motxilla de qüestions no resoltes, traumes generacionals, primers amors, fugides i escapades nocturnes i una nena que, malgrat tot, estima a tothom i té una mirada ingènua cap al món.
💔❤️🩹
February 24, 2025
Una història única sobre les arrels, la família i les decepcions de la vida, entre d'altres coses. Increïblement escrita.
Sovint li he enyorat una mica d'alegria, més enllà dels pastissos de nata i llimona, en la vida dels personatges. Però estic contenta d'haver-la llegit i m'ha agradat :)
Sovint li he enyorat una mica d'alegria, més enllà dels pastissos de nata i llimona, en la vida dels personatges. Però estic contenta d'haver-la llegit i m'ha agradat :)
Displaying 1 - 30 of 62 reviews