La desaparició d'una adolescent de disset anys en un poble anomenat Arveda desencadenarà les reaccions dels seus familiars i amics en un ambient asfixiant on res no és el que sembla.
Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) és llicenciat en Direcció Escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Els seus textos teatrals han rebut diversos guardons, com ara el Premi Quim Masó o l’accèssit al Premio Marqués de Bradomín, i es troben publicats al Teatre reunit 2009-2018. Per la seva feina de dramaturg i adaptador en diferents muntatges ha rebut reconeixements com ara el Premi de la Crítica (2014 i 2015) o el Premi Max (2021 i 2022). Ha publicat les novel·les juvenils Els perseguidors de paraules, La cova dels dies i, amb Jordi Basté, la trilogia Un home cau, Els coloms de la Boqueria i Ningú sabrà qui ets. En poesia ha publicat Vermella (Premi Martí Dot) i Desterrats.
3.75* Una novel·la que m'ha semblat força interessant, però també exigent i, en alguns moments, irregular.. Tot I les seves exigències, m'ha enganxat de principi a fi —no he parat de llegir fins a acabar—, però també m'ha semblat una lectura exigent. Parteix d'una desaparició que podria fer pensar en un thriller, però aviat queda clar que el que importa no és tant el misteri com tot el que es mou al voltant dels personatges.
Artigau construeix una història molt atmosfèrica, amb una estructura fragmentada que obliga el lector a implicar-s'hi. Hi ha un gir sorprenent molt ben trobat, però sobretot una tristesa colpidora que travessa tot el llibre i li dona un pes emocional immens. L'estil introspectiu i poc convencional fa que el ritme es ressenti en alguns trams, però quan t'atrapa, no et deixa anar.
En definitiva, una proposta diferent, amb personalitat i que deixa pòsit un cop acabada. No és una lectura fàcil, però sí interessant si busques una història més literària i menys convencional.
"Jo era el món" m'ha atrapat des del principi. Marc Artigau sempre m'ha agradat i aquesta novel·la m'ha enganxat moltíssim. Amb un estil molt personal narra la història de la desaparició de l'Adriana. Amb aquest fet, coneixem diversos personatges del poblet d'Arveda. No és un thriller, però sí que és una novel·la que et manté en intriga. La història és força original i està molt ben entrellaçada. M'ha agradat molt. Fresca, dinàmica, amb punts foscos que et mantenen alerta, amb un argument original i uns personatges transcendents.
Com sempre, Marc Artigau no decepciona. Entre les mans tenim una historia amb molts de fils entortolligats, que lluny de ser un embolic, aporten una claredat profunda. Amb els personatges vius les seves inquietuds,pors i anhels, t espantes amb ells i hi plores. Sense cap mena de dubte una gran historia sobre alló que es queda enrere.
Em vaig comprar "Jo era el món" il.lusionada perquè estava ambientat al meu poble, Arbeca, i volia descobrir com en parlava un pija-pins que hi passava els seus agostos. Arveda és Arbeca, masses coincidències que arriben a ofendre. Pobres romanesos, alguns dels renoms de les cases queden mal parades (ho saben que n'has fet ús?), volies donar a conèixer la nostra terra... així? Home, tu no saps la dita perpètua què diu: sembla que baixos d'Arbeca? Sempre amb un sentit pejoratiu pels de fora però pels autèntics arbequins sabem com argumentar el sentit contrari. Però això només ho podem fer els arbequins de cor!!!! I algunes expressions que registres en el llibre no són nostres!!! D'on ho has tret?
Del teu llibre valoro el dinamisme, té un bon ritme però el final és un pèl precipitat i algun detall forçat i inacabat.
Considere que no és el millor llibre de l'autor, tot i que tampoc este no deixa indiferent. L'estil amb diversos narradors i l'ambientació recorda una mica a Irene Solà, els pirineus i el món salvatge.
Malgrat que la història enganxa i captiva fins al final, m'ha semblat que ha acabat 'massa ràpid'. Alguns personatges apareixen descrits amb detall per a després no ser rellevants en la trama. En canvi, altres dels quals seria profitós saber-ne més, queden esbossats ena novel·la.
M'ha agradat la història, que et manté alerta i atent fins al final, però crec que les innovacions de narradors i la profunditat psicològica dels personatges es podria millorar.
Volia que m'agradés, de veritat, però no puc amb la revelació final. No sé si només soc jo, però el tema dels cultes em sembla sobreexplotat i, si no portes res nou a la taula, la lectura no té gens de gràcia. Un altre problema que he trobat amb el llibre ha estat la poca consistència dels personatges; les seves motivacions no quadraven amb les seves accions. En general, no és una lectura que recomanaria, però sí que he gaudit dels diàlegs.
This entire review has been hidden because of spoilers.
He dubtat entre el 3 i el 4, seria un 3,5 per mi. M'agrada com explica l'historia, no m'agrada tan l'abús de la puntuació, sembla més una poesía que una narració ( que tampoc és dolent). No deixa indiferent per això el 4 final.
El llibre m'ha agradat. És coral i, a diferència de la Solà (que me'l comparaven), sí que sento que té les veus diferènciades. Però l'Ariadna em caaaaau tan malament...
Jo era el món és un d'aquells llibres que recordo amb molt d'afecte perquè em va enganxar profundament durant l'adolescència. Amb els anys he oblidat alguns detalls de la trama, però el que no he oblidat mai és la sensació que em va deixar. El que més em va captivar va ser la manera com estava escrit. Hi havia alguna cosa en la veu narrativa i en l'estil que em va atrapar completament i que em feia voler continuar llegint. És un d'aquells llibres que et fan adonar que una història no només importa pel que explica, sinó també per com està explicada. De fet, crec que m'ha influenciat més del que pensava. Mirant enrere, veig petites coses en la meva manera d'escriure que potser venen d'aquella lectura adolescent que em va marcar tant. Potser no recordo tots els detalls del llibre, però sí que recordo perfectament com em va fer sentir. I al final, això és el que diferencia les lectures que simplement t'agraden de les que realment et deixen empremta.