La família Asparó narra la història de quatre generacions pertanyents a dues famílies que s’enllacen amb el casament de Rosita Asparó i Pablito Balcells. Es desenvolupa en la segona meitat del segle xix, al voltant d’una figura clau, Filomena Roca, la vídua Asparó. Contrasta, en l’obra, la influència educativa, de signe divers, de Rosita, a càrrec de la seva tia Isabel, i la de Cèlia Balcells, a càrrec de la seva àvia. La frivolitat versus el seny, exemple dels dos models de dona monserdians, que emfasitzen la transcendència de la transmissió d’uns valors o d’uns altres en l’educació de la dona.
Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) escriptora i feminista, té una notable participació en la societat catalana del segle XIX i començaments del XX. El 1875 escriu les seves primeres obres en català; teatre i, sobretot, poesia. Amb aquests primers poemes, molt influïts per la seva adscripció religiosa i patriòtica, guanya els Jocs Florals en diverses ocasions. Més tard veuen la llum en llibre, Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Ha estat la novel·la el gènere que més ha contribuït a la seva memòria. La crítica contemporània ha escrit sobre les limitacions auto-imposades per les seves idees sobre la societat de l'època. Monserdà es proposa sempre l'escriptura amb una intenció moral i les seves obres reflecteixen una perspectiva femenina no gaire habitual a les lletres de les darreries del XIX. La seva obra es construeix des d'una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que expressa també les postures enfrontades de l'estètica literària de l'època. El seu llibre més destacat és la novel·la La fabricanta (1904), reeditada en nombroses ocasions.
Hi ha gent que no li agrada Monserdà perquè les seves novel·les tenen un gran contingut ideològic. Però ningú diu res d'altres autors contemporanis que també "pequen" d'això. I ho poso entre cometes perquè Monserdà n'era molt conscient i volia que així fos. Perquè en la seva obra hi ha una dedicació social orientada cap a la qüestió de la dona. Un feminisme conservador que buscava l'aprovació dels homes, sí. Però estem parlant de l'any 1900 i d'una societat gens procliu a aquestes qüestions. A La família Asparó la dona és entesa com a pilar fonamental de la família, encarregada de l’educació dels fills i la transmissió d’uns valors que condicionen enormement la seva educació. Però també com un individu amb el dret d’accedir a la cultura i a contribuir en la societat a través de l’acció social. Això sí, guiant-se a través dels valors i actituds religiosos. I tot això es percep contínuament. Hi ha personatges i arguments esquemàtics, però és una gran lectura i molt ben escrita, a més a més. I molt recomanable pel retrat d'una època i societat.
Molt interessant novel·la que explica la història d'una família al llarg d'uns 50 anys. Alguns capítols com els que expliquen ball de disfresses, la mort d'un personatge principal i el monòleg d'una dona humil em van agradar moltíssim. Per sort en aquesta novel·la no abunden els típics discursos de l'autora sobre qualitats morals, valors religiosos sacrificis i caritat. El final sembla una mica precipitat. Potser seria més rodó si no s'hagués suprimit un dels darrers capítols, en que a més a més es desenvolupa el personatge de la Montserrat. Llàstima que no es va afegir dins aquesta edició. La introducció de M. Carme Mas és som sempre molt informativa i inclou entre altres coses ressenyes sobre la novel·la dins la premsa de l'època. S'hauria de llegir després de la novel·la perquè revela tot el desenllaç de la trama.
147: «si el saber lo que és la vida ha de donar aquest aire de gravetat i de cerimònia i de circumspecció que a vint-i-sis anys lo fa semblar que en tinga cinquanta, jo li asseguro que no em dóna cap ganes de sapiguer-ne res...»
una història de quatre generacions de dues famílies que s'uneixen mitjançant un casament... de les meves temàtiques preferides en una novel·la. molt bon llibre