What do you think?
Rate this book
El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón
Aunque desde la perspectiva actual pueda resultar chocante, entre los siglos xiii y xv el aragonés era una lengua romance autónoma, funcional en todos los ámbitos comunicativos y dotada de un registro formal y escrito. Los archivos guardan decenas de miles de documentos que lo acreditan. El libro explora las razones por las que el aragonés se singularizó dentro del continuo dialectal románico y se escindió de vecinos con los que era totalmente inteligible, como el catalán o el castellano. Tras el cambio idiomático se escondía una transformación política mayúscula: la construcción de un Estado ―el reino y la Corona de Aragón― que produjo una cultura hegemónica y una ideología lingüística que reconocían el aragonés como lengua.
Unknown Binding
Published January 1, 2020
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
June 22, 2021
(Ressenya per a TSC32)
Fa uns anys, a la Franja, amb els fets de la Codonyera, una pancarta proclamava que «Somos de Aragón y no hablamos catalán». Aparentment no era possible parlar català en cap lloc fora de Catalunya. Cada llengua té el seu territori, dirien. Però des de la sociolingüística és evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Amb tot, la sociolingüística també té com a central una idea que s’hi oposa, i és que la relació entre llengües i poder és tan important que, com diu l’aforisme atribuït a Weinreich, «una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina». O si som una mica més precisos, el poder és molt rellevant a l’hora de definir llengües i varietats.
Guillermo Tomás Faci (2020) s’endinsa en el debat de les relacions entre poder i llengua amb un estudi que etiqueta com a «història social de la llengua». L’estudi, amb una base empírica molt rellevant, està interessat en anar més enllà d’una descripció plana de les dades, i ens ofereix una interpretació que no deixa indiferent. El cas d’estudi és poc habitual: les llengües al Regne d’Aragó a la baixa edat mitjana, amb el focus molt conscient en la llengua aragonesa. Per a Tomás el grau d’individuació a la que va arribar el romanç aragonès, com a varietat amb identitat diferenciada, és equivalent al del castellà o el català. I es mostra molt interessat en superar el biaix del supervivent: estes llengües veïnes han mantingut una vitalitat superior fins l’actualitat, fet que ha obligat a haver d’explicar-les històricament. Però el declivi de l’aragonès a partir del segle XV va provocar que acadèmicament en ocasions fora considerat com a il·legítim, altres, com una anomalia, i en els pitjors dels casos, que passara desapercebut. I l’autor evidencia que explicar les anomalies ajuda a entendre més enllà de la pròpia anomalia.
Tomás aborda el treball explicitant que es tracta amb dos constructes socials: la llengua i l’Estat. Es destaca que la definició de la llengua té un component social i polític molt important, tant per la seua delimitació històric, en el trànsit del romanç cap a una llengua singularitzada, com respecte la resta de llengües i varietats veïnes, especialment quan es tracta de contínuums dialectals com els de les llengües romàniques. Pel que fa al marc teòric que l’autor pren per a considerar el poder medieval com a Estat és important el punt més rellevant: es tracta d’un poder central que augmenta la seua potència, el seu intrusisme, i la rellevància de l’aparell administratiu i propagandístic.
Però Tomás va més enllà de la mera descripció de la relació entre llengua i poder, i també explica els mecanismes que hi operen. La seua hipòtesi central és que les llengües són un constructe social que aglutina formes orals i històriques prou diverses, i es configura a partir de les relacions de poder. Però l’impacte d’esta construcció artificiosa també va en la direcció oposada, i com a conseqüència, es produeix una homogeneïtzació escrita de les varietats que hi han quedat encaixades, i indirectament, té un efecte anivellador de la parla oral. Per tant, cal entendre la relació entre el poder i la llengua en les dues direccions.
El constructe de la llengua aragonesa aglutinava una diversitat molt gran de varietats lingüístiques, com qualsevol dels romanços que s’estaven individuant en aquell moment, gràcies a l'emergència de poders feudals centralitzats. Tomás destaca que en el cas de l’aragonès, el procés d’individuació és assimilable al del castellà, el català o l’occità, perquè compleix dos requisits: hi ha una base lingüística comuna i diferenciada, que té una varietat de referència (la scripta), i els actors són conscients de la singularitat.
La base lingüística comuna de l’aragonès la conformen varietats constitutives al nord d’Aragó, diverses, però amb una base comuna, i que amb la colonització cristiana donen pas a varietats consecutives més homogènies al sud, entre altres, a la capital del regne, Saragossa. Però el punt clau de la cohesió de les varietats és que es crea un model de prestigi per a la llengua escrita, la scripta aragonesa. Per a Tomás el punt clau de la creació d’este aragonès comú és la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, que erigeix una varietat de prestigi per a la llengua. La varietat compta amb un exèrcit d'escrivans públics arreu del territori, que requereixen d’una llicència, i que el tenen com a varietat escrita de referència, permetent la seua difusió pels mecanismes habituals de l’emulació social i la violència simbòlica.
Però la base lingüística comuna no és suficient. El pas del llatí al romanç vulgar provoca canvis de la llengua, però la seua individuació requereix de consciencia lingüística. Els propis usos escrits, on s’emula un mateix model de llengua que es reconeix com a prestigiós, ja és un símbol de la consciència lingüística per damunt de les varietats. Però és especialment rellevant que estes varietats es reconeixen conjuntament amb denominacions comunes, com aragonès, llenguatge d’Aragó, vulgar aragonès, idioma aragonès... I esta consciència d’una particularitat lingüística va associada amb la consideració que és la llengua pròpia del regne, que permet cohesionar la població, generar solidaritat cap a un projecte conjunt, i crear autoritat. Tomás apunta com a proves de la identitat lingüística l’equilibri que el monarca fa en l’ús de l’aragonès i el català, l’ús de l’aragonès que fan els Consells de viles catalanoparlants a Aragó, però sobretot les llargues discussions sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó, que l’investigador considera que acaben per formar part del ritual parlamentari, fins el punt que Montesquieu els reprodueix a les Cartes perses. Per tant, l’ús de l’aragonès evidencia el valor identitari de la llengua per a l’aristocràcia aragonesa, tant en oposició a la catalana, com la castellana, amb qui també manté un conflicte obert.
Tomás evidencia, però, que el mateix tipus d’interacció entre poder i llengua que va permetre la individuació de l’aragonès a partir del s. XIII, va provocar també la castellanització d’Aragó a partir del XV, per la construcció d’un nou Estat: Espanya. L’hegemonia del castellà en el nou Estat es revela com a indiscutible, i és assumida també per les elits aragoneses. La mort sense hereu de Martí l’Humà (1410) dona pas al Compromís de Casp, on un infant castellà, Ferran d’Antequera, pren les regnes. L’apropament d’Aragó i Castella mitjançant els Trastàmara no té una conseqüència lingüística immediata en els usos del monarca, i tampoc inicialment en els del seu fill. Però en marxar Alfons el Magnànim de la península el 1432, i afermar les seues campanyes d’ultramar amb cort a Nàpols, es deslliurà de les pressions de l’aristocràcia local. I ara sí el castellà se situa en el centre de la seua política, castellanitzant gradualment l’aragonès escrit mitjançant un procés conscient per als escrivans, i que clou en les missives de 1470 del rei als aragonesos, on la varietat aragonesa és ja indistingible del castellà. La castellanització de l’escriptura es difon posteriorment entre l’aristocràcia aragonesa, ara ja identificada amb el projecte polític del monarca, i des de l’últim terç del segle XV s’inicia un procés d’hibridació de la llengua escrita que finalitza l’any 1550, on l’aragonès ja ha desaparegut de la documentació del regne, tot i el seu manteniment com a llengua oral. I el procés no s’atura aquí, perquè arriba a impactar en la consciència lingüística, i el segle XVII «aragonès» passa a representar el castellà de les elits aragoneses, i el vernacle propi s’etiqueta com a «montañés».
Les varietats del català a la Franja, o les varietats occitanes parlades a Jaca i en què es redactà els seu fur, mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Encara que des del punt de vista de la construcció social de les llengües són varietats del romanç que haurien d’encaixar-hi, per la pertinença a la comunitat política. Ja hem dit més amunt que tot allò que no encaixa en un esquema preestablert és un repte per a l’autor, i ho entoma de manera directa. En el cas de l’occità l’autor és breu, i destaca que l’occità de Jaca s’extingeix en els escrits (no oralment) el 1310, abans que els monarques comencen a usar els romanços. En el cas del català, a la Franja, l’autor hi dedica més espai, i també té més interès per al ressenyador. Exposa que abans que no s’establira de forma sòlida la frontera política entre Aragó i Catalunya (al llarg del segle XIV) ja havia quedat definit quines localitats usaven l’scripta aragonesa, i quines la catalana. Un establiment vacil·lant en què Tomás destaca que mai es fa menció de la qüestió lingüística per a l’adscripció política dels municipis. Però apunta que hi ha un fet objectivable, i és que les varietats de l’est són prou diferents de l’aragonès com per a poder-les encaixar en la llengua aragonesa.
I són precisament estes varietats més allunyades del romanç aragonès, l’«anomalia» de les varietats del català parlat a Aragó, que acaben jugant un paper cabdal en el segon argument central de l’obra: les raons de substitució de l’aragonès no són lingüístiques, o per proximitat de les varietats aragonesa i castellana, si no que hi ha un component metalingüístic, o si es vol, polític. L’autor creu que el procés d'individuació de l’aragonès respecte el llatí és assimilable al dels seus veïns, però no oculta que el procés té alguna debilitat més important, com el volum de parlants i el seu poder, la creació literària més limitada, o l’ús distintiu que les elits aragoneses fan dels romanços estrangers. Però per a l’autor estos no són símptomes de l’evolució que tindrà la llengua a partir del s. XV, perquè el canvi té una arrel política. I aquí especialment destaca que el castellà penetra en la documentació escrita de la Franja, substituint el català, a un ritme que Tomás considera similar a l’aragonès, lluny del la dinàmica del català a altres territoris. Per a Tomás només hi ha tres matisos menors que distingeixen el procés seguit a Aragó pel català i l’aragonès: es produeix lleugerament més tard (però mai d’una manera assimilable al procés a Catalunya o València), no és una substitució completa, perquè es conserva un ús escrit residual a tota la Franja durant dècades, i es produeix per un canvi dràstic de romanç, i no per hibridació, possiblement perquè la distància lingüística és major. La importància de les hipòtesis que se sustenten en la substitució del català a la Franja (o l’aragonès al País Valencià) ens pareixen prou rellevants per a obrir camins de recerca nous en un futur proper, com aprofundir en la dissimilitud de dates o l’efecte dels bisbats eclesiàstics en el manteniment del català.
L’obra de Tomàs aborda la temàtica de forma raonada i argumentada, amb cauteles en moltes qüestions, però amb denúncies directes en altres. Des del punt de vista de les fronteres i les llengües l’obra de Tomás encaixa amb la hipòtesis central d’estudis com els de Valls (2019), sobre l’evolució contemporània de les varietats del català de banda i banda de la frontera, cap a estàndards de referència diferents, que acaben incrementant la distància de les respectives varietats. I també hi ha moltes preguntes que queden obertes per a futurs treballs, com entendre a fons la raó per la que les elits aragoneses mantenen l’ús de l’aragonès a les Corts enfront els catalans, però assumeixen el castellà amb l’apropament a Castella. O explicitar fins quin punt les llengües son constructes socials completament arbitraris, i fins quin punt la distància mesurable entre català i aragonès limita l’assimilació d’estes varietats de la Franja al nou constructe.
Estem segurs que el llibre no deixarà indiferents els investigadors, i el més important, que despertarà debats d’interès que ens ajudaran a entendre millor la realitat de les llengües des del punt de vista històric, sociolingüístic, sociològic o lingüístic. El llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa: «el proceso de castellanización lingüística de Aragón iniciado en el siglo XV (...) ha dado un nuevo paso hacia el triunfo definitivo, que ya se atisba en el horizonte.» (p. 290) Esperem que estiga completament equivocat en este vaticini. De tot cor ;-) «Perqué, pase el que pase, la lluita hará valeu la pena» (p. 31).
Bibliografia
Valls, Esteve (2019). La llengua escapçada: Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
Fa uns anys, a la Franja, amb els fets de la Codonyera, una pancarta proclamava que «Somos de Aragón y no hablamos catalán». Aparentment no era possible parlar català en cap lloc fora de Catalunya. Cada llengua té el seu territori, dirien. Però des de la sociolingüística és evident que les llengües i les fronteres polítiques estranyament coincideixen. Amb tot, la sociolingüística també té com a central una idea que s’hi oposa, i és que la relació entre llengües i poder és tan important que, com diu l’aforisme atribuït a Weinreich, «una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una marina». O si som una mica més precisos, el poder és molt rellevant a l’hora de definir llengües i varietats.
Guillermo Tomás Faci (2020) s’endinsa en el debat de les relacions entre poder i llengua amb un estudi que etiqueta com a «història social de la llengua». L’estudi, amb una base empírica molt rellevant, està interessat en anar més enllà d’una descripció plana de les dades, i ens ofereix una interpretació que no deixa indiferent. El cas d’estudi és poc habitual: les llengües al Regne d’Aragó a la baixa edat mitjana, amb el focus molt conscient en la llengua aragonesa. Per a Tomás el grau d’individuació a la que va arribar el romanç aragonès, com a varietat amb identitat diferenciada, és equivalent al del castellà o el català. I es mostra molt interessat en superar el biaix del supervivent: estes llengües veïnes han mantingut una vitalitat superior fins l’actualitat, fet que ha obligat a haver d’explicar-les històricament. Però el declivi de l’aragonès a partir del segle XV va provocar que acadèmicament en ocasions fora considerat com a il·legítim, altres, com una anomalia, i en els pitjors dels casos, que passara desapercebut. I l’autor evidencia que explicar les anomalies ajuda a entendre més enllà de la pròpia anomalia.
Tomás aborda el treball explicitant que es tracta amb dos constructes socials: la llengua i l’Estat. Es destaca que la definició de la llengua té un component social i polític molt important, tant per la seua delimitació històric, en el trànsit del romanç cap a una llengua singularitzada, com respecte la resta de llengües i varietats veïnes, especialment quan es tracta de contínuums dialectals com els de les llengües romàniques. Pel que fa al marc teòric que l’autor pren per a considerar el poder medieval com a Estat és important el punt més rellevant: es tracta d’un poder central que augmenta la seua potència, el seu intrusisme, i la rellevància de l’aparell administratiu i propagandístic.
Però Tomás va més enllà de la mera descripció de la relació entre llengua i poder, i també explica els mecanismes que hi operen. La seua hipòtesi central és que les llengües són un constructe social que aglutina formes orals i històriques prou diverses, i es configura a partir de les relacions de poder. Però l’impacte d’esta construcció artificiosa també va en la direcció oposada, i com a conseqüència, es produeix una homogeneïtzació escrita de les varietats que hi han quedat encaixades, i indirectament, té un efecte anivellador de la parla oral. Per tant, cal entendre la relació entre el poder i la llengua en les dues direccions.
El constructe de la llengua aragonesa aglutinava una diversitat molt gran de varietats lingüístiques, com qualsevol dels romanços que s’estaven individuant en aquell moment, gràcies a l'emergència de poders feudals centralitzats. Tomás destaca que en el cas de l’aragonès, el procés d’individuació és assimilable al del castellà, el català o l’occità, perquè compleix dos requisits: hi ha una base lingüística comuna i diferenciada, que té una varietat de referència (la scripta), i els actors són conscients de la singularitat.
La base lingüística comuna de l’aragonès la conformen varietats constitutives al nord d’Aragó, diverses, però amb una base comuna, i que amb la colonització cristiana donen pas a varietats consecutives més homogènies al sud, entre altres, a la capital del regne, Saragossa. Però el punt clau de la cohesió de les varietats és que es crea un model de prestigi per a la llengua escrita, la scripta aragonesa. Per a Tomás el punt clau de la creació d’este aragonès comú és la compilació dels Furs d’Aragó l’any 1247, que erigeix una varietat de prestigi per a la llengua. La varietat compta amb un exèrcit d'escrivans públics arreu del territori, que requereixen d’una llicència, i que el tenen com a varietat escrita de referència, permetent la seua difusió pels mecanismes habituals de l’emulació social i la violència simbòlica.
Però la base lingüística comuna no és suficient. El pas del llatí al romanç vulgar provoca canvis de la llengua, però la seua individuació requereix de consciencia lingüística. Els propis usos escrits, on s’emula un mateix model de llengua que es reconeix com a prestigiós, ja és un símbol de la consciència lingüística per damunt de les varietats. Però és especialment rellevant que estes varietats es reconeixen conjuntament amb denominacions comunes, com aragonès, llenguatge d’Aragó, vulgar aragonès, idioma aragonès... I esta consciència d’una particularitat lingüística va associada amb la consideració que és la llengua pròpia del regne, que permet cohesionar la població, generar solidaritat cap a un projecte conjunt, i crear autoritat. Tomás apunta com a proves de la identitat lingüística l’equilibri que el monarca fa en l’ús de l’aragonès i el català, l’ús de l’aragonès que fan els Consells de viles catalanoparlants a Aragó, però sobretot les llargues discussions sobre les tries lingüístiques a les Corts d’Aragó, que l’investigador considera que acaben per formar part del ritual parlamentari, fins el punt que Montesquieu els reprodueix a les Cartes perses. Per tant, l’ús de l’aragonès evidencia el valor identitari de la llengua per a l’aristocràcia aragonesa, tant en oposició a la catalana, com la castellana, amb qui també manté un conflicte obert.
Tomás evidencia, però, que el mateix tipus d’interacció entre poder i llengua que va permetre la individuació de l’aragonès a partir del s. XIII, va provocar també la castellanització d’Aragó a partir del XV, per la construcció d’un nou Estat: Espanya. L’hegemonia del castellà en el nou Estat es revela com a indiscutible, i és assumida també per les elits aragoneses. La mort sense hereu de Martí l’Humà (1410) dona pas al Compromís de Casp, on un infant castellà, Ferran d’Antequera, pren les regnes. L’apropament d’Aragó i Castella mitjançant els Trastàmara no té una conseqüència lingüística immediata en els usos del monarca, i tampoc inicialment en els del seu fill. Però en marxar Alfons el Magnànim de la península el 1432, i afermar les seues campanyes d’ultramar amb cort a Nàpols, es deslliurà de les pressions de l’aristocràcia local. I ara sí el castellà se situa en el centre de la seua política, castellanitzant gradualment l’aragonès escrit mitjançant un procés conscient per als escrivans, i que clou en les missives de 1470 del rei als aragonesos, on la varietat aragonesa és ja indistingible del castellà. La castellanització de l’escriptura es difon posteriorment entre l’aristocràcia aragonesa, ara ja identificada amb el projecte polític del monarca, i des de l’últim terç del segle XV s’inicia un procés d’hibridació de la llengua escrita que finalitza l’any 1550, on l’aragonès ja ha desaparegut de la documentació del regne, tot i el seu manteniment com a llengua oral. I el procés no s’atura aquí, perquè arriba a impactar en la consciència lingüística, i el segle XVII «aragonès» passa a representar el castellà de les elits aragoneses, i el vernacle propi s’etiqueta com a «montañés».
Les varietats del català a la Franja, o les varietats occitanes parlades a Jaca i en què es redactà els seu fur, mai acaben per encaixar en la «llengua aragonesa». Encara que des del punt de vista de la construcció social de les llengües són varietats del romanç que haurien d’encaixar-hi, per la pertinença a la comunitat política. Ja hem dit més amunt que tot allò que no encaixa en un esquema preestablert és un repte per a l’autor, i ho entoma de manera directa. En el cas de l’occità l’autor és breu, i destaca que l’occità de Jaca s’extingeix en els escrits (no oralment) el 1310, abans que els monarques comencen a usar els romanços. En el cas del català, a la Franja, l’autor hi dedica més espai, i també té més interès per al ressenyador. Exposa que abans que no s’establira de forma sòlida la frontera política entre Aragó i Catalunya (al llarg del segle XIV) ja havia quedat definit quines localitats usaven l’scripta aragonesa, i quines la catalana. Un establiment vacil·lant en què Tomás destaca que mai es fa menció de la qüestió lingüística per a l’adscripció política dels municipis. Però apunta que hi ha un fet objectivable, i és que les varietats de l’est són prou diferents de l’aragonès com per a poder-les encaixar en la llengua aragonesa.
I són precisament estes varietats més allunyades del romanç aragonès, l’«anomalia» de les varietats del català parlat a Aragó, que acaben jugant un paper cabdal en el segon argument central de l’obra: les raons de substitució de l’aragonès no són lingüístiques, o per proximitat de les varietats aragonesa i castellana, si no que hi ha un component metalingüístic, o si es vol, polític. L’autor creu que el procés d'individuació de l’aragonès respecte el llatí és assimilable al dels seus veïns, però no oculta que el procés té alguna debilitat més important, com el volum de parlants i el seu poder, la creació literària més limitada, o l’ús distintiu que les elits aragoneses fan dels romanços estrangers. Però per a l’autor estos no són símptomes de l’evolució que tindrà la llengua a partir del s. XV, perquè el canvi té una arrel política. I aquí especialment destaca que el castellà penetra en la documentació escrita de la Franja, substituint el català, a un ritme que Tomás considera similar a l’aragonès, lluny del la dinàmica del català a altres territoris. Per a Tomás només hi ha tres matisos menors que distingeixen el procés seguit a Aragó pel català i l’aragonès: es produeix lleugerament més tard (però mai d’una manera assimilable al procés a Catalunya o València), no és una substitució completa, perquè es conserva un ús escrit residual a tota la Franja durant dècades, i es produeix per un canvi dràstic de romanç, i no per hibridació, possiblement perquè la distància lingüística és major. La importància de les hipòtesis que se sustenten en la substitució del català a la Franja (o l’aragonès al País Valencià) ens pareixen prou rellevants per a obrir camins de recerca nous en un futur proper, com aprofundir en la dissimilitud de dates o l’efecte dels bisbats eclesiàstics en el manteniment del català.
L’obra de Tomàs aborda la temàtica de forma raonada i argumentada, amb cauteles en moltes qüestions, però amb denúncies directes en altres. Des del punt de vista de les fronteres i les llengües l’obra de Tomás encaixa amb la hipòtesis central d’estudis com els de Valls (2019), sobre l’evolució contemporània de les varietats del català de banda i banda de la frontera, cap a estàndards de referència diferents, que acaben incrementant la distància de les respectives varietats. I també hi ha moltes preguntes que queden obertes per a futurs treballs, com entendre a fons la raó per la que les elits aragoneses mantenen l’ús de l’aragonès a les Corts enfront els catalans, però assumeixen el castellà amb l’apropament a Castella. O explicitar fins quin punt les llengües son constructes socials completament arbitraris, i fins quin punt la distància mesurable entre català i aragonès limita l’assimilació d’estes varietats de la Franja al nou constructe.
Estem segurs que el llibre no deixarà indiferents els investigadors, i el més important, que despertarà debats d’interès que ens ajudaran a entendre millor la realitat de les llengües des del punt de vista històric, sociolingüístic, sociològic o lingüístic. El llibre manté una posició pessimista sobre el futur de la llengua aragonesa: «el proceso de castellanización lingüística de Aragón iniciado en el siglo XV (...) ha dado un nuevo paso hacia el triunfo definitivo, que ya se atisba en el horizonte.» (p. 290) Esperem que estiga completament equivocat en este vaticini. De tot cor ;-) «Perqué, pase el que pase, la lluita hará valeu la pena» (p. 31).
Bibliografia
Valls, Esteve (2019). La llengua escapçada: Un estudi sobre l’autonomització dels parlars nord-occidentals a la cruïlla catalanoaragonesa. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura.
September 5, 2024
Creo que es un muy buen libro de historia, bien planteado, bien documentado y bien escrito.
Imprescindible para conocer la historia del aragonés medieval, desde su escisión respecto al continuo dialectal romance, distinguiéndose del resto de lenguas vecinas, en el contexto de la construcción del reino y la corona de Aragón, en la que fue una lengua funcional en todos los aspectos, hasta su abandono por parte de las élites aragonesas y, por tanto, desprestigio y desaparición de los usos escritos, con el nuevo contexto político del siglo XV, iniciándose una progresiva castellanización lingüística cuyo triunfo definitivo está ya a la vuelta de la esquina.
Imprescindible para conocer la historia del aragonés medieval, desde su escisión respecto al continuo dialectal romance, distinguiéndose del resto de lenguas vecinas, en el contexto de la construcción del reino y la corona de Aragón, en la que fue una lengua funcional en todos los aspectos, hasta su abandono por parte de las élites aragonesas y, por tanto, desprestigio y desaparición de los usos escritos, con el nuevo contexto político del siglo XV, iniciándose una progresiva castellanización lingüística cuyo triunfo definitivo está ya a la vuelta de la esquina.
Displaying 1 - 2 of 2 reviews