What do you think?
Rate this book
Метафизика и вненаучная фантастика
В простой детективной истории про удар бильярдного шара может крыться большой философский смысл, решаться проблема противостояния двух мыслительных школ, намечаться судьба дальнейшей работы человечества с материей и энергией. В эссе на основе доклада на научной конференции на базе предварительных анализов сделанных выводов на материале рассказа Айзека Азимова на тему противостояния двух учёных подходов – прагматического и эмпирического – современный философ строит небольшую модель того, как работает вненаучная фантастика, родственная научной, построенной на логически обоснованном допущении, лишь типологически, но никак не мотивационно либо стилистически. В качестве альтернативных способов фантастического метода приводятся три разных решения проблемы разрыва реальности, а также три способа внутренней связи фантастической ткани повествования: нонсенс, психоделия, фэнтези.
75 pages, Paperback
Published January 1, 2020
2 people want to read
About the author
Quentin Meillassoux
17 books114 followersQuentin Meillassoux is a French philosopher. He teaches at the Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne, and is the son of the anthropologist Claude Meillassoux.
Meillassoux is a former student of the philosophers Bernard Bourgeois and Alain Badiou. Badiou, who wrote the foreword for Meillassoux's first book After Finitude (Après la finitude, 2006), describes the work as introducing an entirely new option into modern philosophy, one that differs from Immanuel Kant's three alternatives of criticism, skepticism, and dogmatism. The book was translated into English by philosopher Ray Brassier. Meillassoux is associated with the speculative realism movement.
Meillassoux is a former student of the philosophers Bernard Bourgeois and Alain Badiou. Badiou, who wrote the foreword for Meillassoux's first book After Finitude (Après la finitude, 2006), describes the work as introducing an entirely new option into modern philosophy, one that differs from Immanuel Kant's three alternatives of criticism, skepticism, and dogmatism. The book was translated into English by philosopher Ray Brassier. Meillassoux is associated with the speculative realism movement.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
June 29, 2025
Vuelvo a Quentin Meillassoux cinco años después de leer Después de la finitud. En este caso, se trata de un ensayo muy breve que plantea la posibilidad de un nuevo género literario: la ficción sin ciencia. Un género donde se explora la posibilidad de hacer narrativa de un mundo ficticio en el que las leyes naturales fueran completamente imprevisibles. Es decir, un mundo donde la ciencia no podría operar porque no existiría ningún tipo de regularidad estable.
Esta premisa surge de una reflexión brillante sobre el problema de la inducción formulado por Hume. Como es sabido, el autor que más relevancia dio a esta cuestión fue Popper, al servirse de ella para articular su concepción de la ciencia con su propuesta de falsacionismo. Sin embargo, según Meillassoux, Popper cometió un error importante al reinterpretar la tesis de Hume: trató el problema como si fuera de naturaleza epistemológica (es decir, un problema de conocimiento), cuando en realidad se trata de un problema ontológico —no se trata de que no podamos saber si las leyes naturales son verdaderas, sino de que nada garantiza que dichas leyes sigan siendo válidas en el futuro.
A partir de aquí, Meillassoux traza una simetría muy sugerente: la ciencia ficción se mueve en el plano de Popper (epistemológico), por lo que cabe preguntarse si tendría sentido un género narrativo que operara en el plano de Hume (ontológico).
Aunque el planteamiento del libro y la creatividad de la propuesta me parecen absolutamente brillantes, la concreción de cómo se fundaría ese supuesto nuevo género de la ficción sin ciencia me resulta menos sorprendente. Aun así, ha sido una lectura estimulante. Me ha hecho mucha ilusión volverme a encontrar con los planteamientos tan inspiradores del filósofo contemporáneo francés.
Por cierto, el libro incluye el fragmento del Tratado sobre la naturaleza humana en el que Hume introduce el célebre ejemplo de las bolas de billar para mostrar que la ley de causa y efecto no se deduce racionalmente, sino que sólo se descubre desde la experiencia.
Esta premisa surge de una reflexión brillante sobre el problema de la inducción formulado por Hume. Como es sabido, el autor que más relevancia dio a esta cuestión fue Popper, al servirse de ella para articular su concepción de la ciencia con su propuesta de falsacionismo. Sin embargo, según Meillassoux, Popper cometió un error importante al reinterpretar la tesis de Hume: trató el problema como si fuera de naturaleza epistemológica (es decir, un problema de conocimiento), cuando en realidad se trata de un problema ontológico —no se trata de que no podamos saber si las leyes naturales son verdaderas, sino de que nada garantiza que dichas leyes sigan siendo válidas en el futuro.
A partir de aquí, Meillassoux traza una simetría muy sugerente: la ciencia ficción se mueve en el plano de Popper (epistemológico), por lo que cabe preguntarse si tendría sentido un género narrativo que operara en el plano de Hume (ontológico).
Aunque el planteamiento del libro y la creatividad de la propuesta me parecen absolutamente brillantes, la concreción de cómo se fundaría ese supuesto nuevo género de la ficción sin ciencia me resulta menos sorprendente. Aun así, ha sido una lectura estimulante. Me ha hecho mucha ilusión volverme a encontrar con los planteamientos tan inspiradores del filósofo contemporáneo francés.
Por cierto, el libro incluye el fragmento del Tratado sobre la naturaleza humana en el que Hume introduce el célebre ejemplo de las bolas de billar para mostrar que la ley de causa y efecto no se deduce racionalmente, sino que sólo se descubre desde la experiencia.
March 24, 2025
En aquesta conferència, Quentin Meillassoux du a terme un autèntic exercici de filosofia aplicada (a la literatura). A partir del seu famós 'principi de factualitat', critica la resolució popperiana i kantiana de problema de Hume. Segons Meillassoux, Popper no ha estat capaç de veure que el problema de la inducció no és un problema epistemològic sinó ontològic, i s'ha sentit satisfet dient que no és estrany que les coses canviïn i que la ciència ha de poder explicar-les en un futur. Per altra banda, Kant rebat a Hume en el seu propi terreny i s'imagina un món ontològicament impossible: si no existeixen les lleis naturals, llavors tampoc pot haver-hi regularitat de la consciència i, per tant, el món desapareix.
L'autèntica genialitat de Meillassoux rau en com respon a aquesta crítica kantiana: segons ell, se cenyeix a una llei probabilística per respondre a Hume. El que diu Kant és que, si les lleis de la natura fossin canviants, llavors, 'de facto' haurien de canviar. Però aquesta argumentació no despulla el món completament de lleis naturals, sinó que se l'imagina encara amb una llei: la llei de la probabilitat que si una cosa pot passar, llavors ha de passar amb certa freqüència. Meillassoux elimina fins i tot aquest principi i es queda amb un món que ell anomena "ficció dels mons sense ciència".
Seguidament, esmenta exemples d'autors que han explorat aquesta possibilitat (i, provocativament, planteja la possibilitat que visquem a aquest món). Res ens impedeix pensar un món on les lleis de la natura poden canviar, però on, de fet, no ho fan regularment. I si aquest pensament és completament lògic (més que el de Kant i el de Popper), llavors cal explorar-lo, ni que sigui per interès especulatiu. El Meillassoux d'aquesta conferència és imperdible, i encara més pel fet que aconsegueix un llenguatge clar, sense metàfores ni tautologies, sense perdre profunditat filosòfica.
L'autèntica genialitat de Meillassoux rau en com respon a aquesta crítica kantiana: segons ell, se cenyeix a una llei probabilística per respondre a Hume. El que diu Kant és que, si les lleis de la natura fossin canviants, llavors, 'de facto' haurien de canviar. Però aquesta argumentació no despulla el món completament de lleis naturals, sinó que se l'imagina encara amb una llei: la llei de la probabilitat que si una cosa pot passar, llavors ha de passar amb certa freqüència. Meillassoux elimina fins i tot aquest principi i es queda amb un món que ell anomena "ficció dels mons sense ciència".
Seguidament, esmenta exemples d'autors que han explorat aquesta possibilitat (i, provocativament, planteja la possibilitat que visquem a aquest món). Res ens impedeix pensar un món on les lleis de la natura poden canviar, però on, de fet, no ho fan regularment. I si aquest pensament és completament lògic (més que el de Kant i el de Popper), llavors cal explorar-lo, ni que sigui per interès especulatiu. El Meillassoux d'aquesta conferència és imperdible, i encara més pel fet que aconsegueix un llenguatge clar, sense metàfores ni tautologies, sense perdre profunditat filosòfica.
Displaying 1 - 2 of 2 reviews