Després de perdre la feina com a tècnica de so, l’Isis es trasllada a una torre propietat de la família, a la Franja de Ponent. De seguida se sent atreta per una sèrie de fets inusuals: petits moviments sísmics gairebé imperceptibles i la presència d’un camp sonor d’origen desconegut. Mentre l’Isis intenta esbrinar la naturalesa d’aquests fenòmens, es veurà abocada a assumir certs aspectes del seu passat.
Amb un estil sinuós i compacte, Elena Bartomeu flirteja amb elements poques vegades tractats en la literatura, per construir una història intimista i sobrenatural, on el misteri té a veure amb la solitud de l’ésser humà modern.
Doctora en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona, sus principales líneas de investigación giran en torno a la construcción de la identidad visual en el objeto, la usabilidad, y el diseño ficción, incluyendo técnicas narrativas y proyectuales que se centran en la viabilidad interna del proyecto y la creación de mundos propios. Ha publicado el cuento «Comando butxaca» dentro de la antología Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes, 2020). También ha desarrollado proyectos y exposiciones que hibridan arte, diseño y nuevas tecnologías en colaboración con el Sónar+D, el Citilab Cornellà, el Centro de Visión por Computador de la UAB o EINA Centro Universitario de Diseño y Arte de Barcelona, entre otros.
Em sembla un d’aquells llibres als que el conjunt és més que la suma de les parts, i dels que, probablement, millorin amb la relectura. M’agrada molt l’estil i l’us que fa del llenguatge i l’escenari. Supera amb escreix el repte de treballar amb referents sonors traslladats a prosa per a generar una atmosfera inquietant, que està al límit (si és que no el travessa), de l’horror còsmic. Potser de vegades es massa críptic, però el conjunt és sorprenent i que deixi espai per la interpretació és una virtut. Tinc molta curiositat per saber cap a on tirarà l’autora, té una veu i una imaginació molt personals.
Una torre abandonada a la franja de Ponent amb fama de maleïda, una noia, l'Isis, que hi va a viure, cercant un nou començament, i que acaba capbussant-se en aquest llegat rebut, en la tradició dels personatges de Lovecraft. Vida, amor, pèrdua, bagatge familiar i solitud. Un monstre atípic, invisible, una forma de vida sonora. Fòrvid és una història a la qual, més que mai, és necessari acostar-s'hi sense donar res per fet, ni tenir cap esquema preestablert de què ens hi trobarem. Us podria dir que és una novel·la que combina amb una sensibilitat poc habitual intimisme i terror. Però les peces que hi trobareu no són les mateixes que habiten els engranatges de les històries que juguen amb aquests elements.
Trobo molt interessant el joc sensitiu de terror que proposa l’autora, cosa que no és gens fàcil d’aconseguir i és molt original, sumat a un estil que domina a la perfecció. Però, malauradament, no hi he acabat d’entrar.
Crec que m'he perdut alguna cosa, i potser té a veure amb el meu llindar o idea de la por, però no hi he acabat d'entrar. No he congeniat amb la protagonista i la seva manera de fer, i això m'ha fet trontollar una mica la narració, tot i que li reconec l'originalitat i valentia. Seguiré d'aprop a l'autora!
Sovint la literatura es nodreix de sensacions, especialment quan el que busca el llibre és transmetre quelcom insubstancial o, com a mínim, inusual, difícil de descriure. «Fòrvid» n’és un exemple. Aquest experiment literari que ens acosta al terror i a les pors íntimes funcionaria d’allò més bé en l’àmbit cinematogràfic, on a més de la narració tenim el suport dels elements visuals i sonors. Sobretot d’aquests últims. Tenim diversos exemples de pel·lícules notables que fan servir el so com a element essencial i conductor de la trama. Ara bé, de novel·les n’hi ha molt poques.
Cal ser molt agosarat per plantejar una història centrada en els elements sonors. Per una part perquè descriure’ls és summament complex i subjectiu —el que a un lector li resulta estimulant potser a un altre no li diu res— i per l’altra perquè es pot caure en l’error d’abusar de mots excessivament tècnics que provoquin en el lector un efecte no desitjat, el d’allunyar-lo de la narració en lloc de submergir-lo en ella. Crec que això és el que m’ha passat amb aquesta novel·la. He entrat amb ganes en la història i en els personatges, però quan l’element eteri del so ha pres més rellevància he desconnectat. I en aparèixer el personatge de DJ MôMô i arribar a l’escena de sexe tàntric el meu cervell ha fet un clic i ha dit que ja n’hi havia prou. He sortit totalment i des d’aquí al final m’ha resultat impossible tornar-hi a entrar al 100%.
Però anem a pams. L'Isis arriba a Torre Delosir, una antiga casa familiar, després de perdre la feina. Busca repòs i allunyar-se de l’efervescència de Barcelona. L’Isis és una persona introspectiva i que se sent còmode en soledat. Li agrada estar sola, tot i que quan forja llaços (amb el Grit, el Cisco o el Pié) ho fa amb passió i fidelitat, i no li costa gaire acostumar-se a aquest nou ritme de vida a pagès. Les seves emocions, però, estan supeditades a les reaccions que els sons provoquen en ella. I resulta que la casa on acaba d’arribar és una mena diapasó que, un cop comença a vibrar, és capaç de desencadenar uns efectes insospitats. Perquè corren llegendes de tota mena sobre la Torre Delosir: que està embruixada, que és una mena de porta a l’infern, que és l’epicentre d’un seguit de terratrèmols que s’han anat succeint… El que és cert és que la casa fa dubtar de la integritat sensorial d'un mateix.
Però l’Isis hi veu —o més aviat hi sent— alguna cosa, a la casa i, lluny de fugir, decideix quedar-s’hi i explorar. La novel·la és per si mateixa una exploració personal del personatge de l’Isis, un viatge interior dolorós i també alliberador. Cal congeniar amb l’Isis. I no és fàcil. Perquè per gaudir de la història cal comprendre les seves motivacions o, com a mínim, poder seguir-ne mínimament l’arc emocional. I fins i tot això m’ha costat. Visualitzo perfectament aquesta obsessió seva per la bodega, un espai al soterrani que la fascina i l’aterra alhora, però no he pogut veure la relació amb la resta d’elements: l’aigua, les tremolors, els crits espectrals, els camps i cultius interconnectats d’alguna manera.
L’Elena Bartomeu escriu molt bé, d’això no n’hi ha cap dubte, però resulta difícil seguir-la. Potser és massa fidel al que passa pel cap de l’Isis, que en el fons és un batibull d’emocions difícil d'explicar; a vegades tots acabem fets un embolic amb algun tema i no som capaços de posar-hi ordre i verbalitzar-ho correctament. L’Elena ha anat més enllà i n’ha volgut fer una novel·la. D’altra banda, soc del parer que generar terror en un text a través dels sons —perquè entenc que és l’efecte que causa en personatges com el Pié— resulta inabastable. I aquí és on rau la meva incapacitat de connectar amb el text. Això i que per moments la narrativa m’ha semblat buida i fins i tot pedant, plena a vessar de textos que no tenien sentit i que no feien sinó crear reverberacions i soroll de fons en una lectura que, ho he d’admetre, m’ha costat molt i no m’ha resultat gratificant. Però l’he acabada perquè de bon principi em va enganxar i volia arribar on acabava el camí de l’Isis, malgrat que ja a mitja novel·la albirés que el viatge de la protagonista potser no acabarà mai.
Li poso un 3 pel vocabulari. Els personatges, excepte la prota, m'han semblat poca cosa, excuses per parlar casi. La historia dificil d'entendre, sobretot pels canvis de ritme i els diàlegs. És dificil seguir què està passant si en un paràgraf m'expliques una conversa i al següent posa que ha passat una setmana. Díficil d'entendre el funcionament de la part mística/sobrenatural
3.1* Una novel·la molt ben escrita, Bartomeu ens presenta una trama molt interessant amb un molt cuidat vocabulari incloent-hi expressions del català de la Franja. Terror lovecraftià que, segurament, enamorarà els fans de Lovecraft. Trobo alguns girs, personatges i/o desaprofitades, no ho acabo de tenir clar, però amb un final original que m'empeny a pujar la valoració.
Terror lovecraftià a la Franja. Una torre abandonada, un gos que es fa estimar, en Cinto que es fa estimar encara més, i melodies per trencar-s'hi el cap. M'ha agradat la barreja entre terror i intimisme, el tractament de la pèrdua i la solitud. Algunes escenes m'han deixat ganes de saber-ne més!
Aquests dies de pluja i fred, m’ha atrapat aquesta novel·la que m’acompanyarà segurament uns quants dies. Es tracta de “Fòrvid” d’Elena Bartomeu editat per editorialmalesherbes . L’Isis hereta, una mica sense esperar-ho una casa familiar a la franja de ponent, a Tamarit de Llitera, el que se’n diu una torre. Coincidint amb que s’ha quedat sense feina decideix anar a passar-hi uns dies per desconnectar de la ciutat, reconnectar amb les seves arrels i decidir cap a on encarrilar el seu futur. El que descobreix en arribar a la torre, es que li expliquen històries d’esperits dins de la torre que fan trencar vidres o moure l’aigua de la bassa sense motiu aparent. A mes se li sumen, casos de gent que ha mort ofegada a la bassa i tot això alimenta, una llegenda de casa maleïda. L’Isis, descreguda d’aquelles rondalles de poble, decideix instal·lat-se a la torre i malgrat alguns fets insòlits que no acaba d’entendre i d’un molest so que sembla que se li ha instal·lat a la seva oïda , es disposa a passar una temporada feinejant al camp. La seva amistat amb en Cisco, home de camp (que li va explicant les rondalles que havia sentit al seu avi) i amb en Pié, un jove temporer, es converteixen en un motiu per aferrar-se a una terra que fins al moment no sentia com si fos seva. Però potser si que hi ha quelcom amagat sota terra amb vida pròpia . No vull entrar en molts detalls perquè es un llibre que mal la pena descobrir. Us diré els motius pels quals aquesta novel·la m’ha encantat : - Perquè es una proposta molt original i arriscada - Té un punt de terror que et manté en tensió, però sense fer-te patir massa - Les referencies al territori de ponent i sobretot els diàlegs amb el català de la franja, fugen dels estereotips i te’ls creus (i ho dic amb coneixement de causa que tinc molts amics a Tamarit i conec bé les terres de la franja)
“Fòrvid” es una història fantàstica , amb totes les vessants de la paraula, que ens parla de la solitud de les persones, dels fantasmes que portem dins , de la força de la terra , de la família que heretes o que crees. Tot amanit amb una narració poètica i curosa, que t’atrapa fins al final. Una gran descobriment!
Hay libros que no te lo ponen fácil, que te sacan de la comodidad y Forvid es uno de esos.
Elena Bartomeu debuta con una historia que juega con lo inquietante. El miedo aquí viene lo que no se ve, de ese rumor extraño, ese pitido que se te mete en la cabeza y no sabes si viene de fuera o lo estás inventando tú. 🔊
En el libro seguimos a Isis, quien tras perder el curro se refugia en una vieja torre familiar. El plan era encontrar calma, pero lo que descubre es un lugar que parece tener memoria propia con pasillos que vibran, un sótano que da mala espina, una balsa marcada por tragedias antiguas y un murmullo constante que nunca calla. Lo que parecía un retiro se convierte en un descenso interior a sus miedos más íntimos, donde la frontera entre locura, obsesión y lo sobrenatural se desdibuja.😱
No es un libro para todos. A ratos la narración se vuelve enrevesada y hay capítulos que se mastican despacio. Pero lo compensa con una atmósfera potente, que incomoda aunque no haya sobresaltos.
Bartomeu escribe con un estilo muy personal, arriesgado, que busca transmitir sensaciones antes que contar hechos. Puede que te pierdas, pero también hay escenas que se te clavan bajo la piel y llegas hasta a oír el pitido incómodo que siente la protagonista. 🧏♀️
Forvid no va de sustos fáciles, es un viaje extraño y perturbador hacia los demonios que llevamos dentro.
Si te va lo atmosférico, las casas que esconden secretos y las novelas que arriesgan, aquí tienes material. 🔥
L'he catalogat com a fantasia però no ho és, tampoc em sembla terror, l'autora juga una mica amb tot plegat però el llibre té un gènere molt personal. M'ha agradat molt com l'Isis s'enfronta al fòrvid, molt original la idea dels sons i les vibracions com a forma de vida. L'únic puntet negatiu, i és molt petit, és que a vegades hi ha escenes que són força interpretatives i poc fàcils de visualitzar, justament en un llibre on el protagonista principal és un tipus de forma de vida sònica, ja de per si difícil d'imaginar. Tot i així és molt recomanable, no heu llegit mai res semblant!!