L’any 1975 Eliseu Trenc troba a l’arxiu del MNAC unes proves d’impremta: es tracta d’un recull inèdit de poemes d’Alexandre de Riquer (1856-1920), Petons. El llibret veuria la llum poc després en un volum amb què el poble de Calaf va homenatjar el gran artista polifacètic. Gairebé cinquanta anys més tard d’aquesta edició i més d’un centenari després de la seva escriptura, recuperem aquests textos —i altres, del tot desconeguts, procedents dels seus manuscrits—, que no han perdut gens ni mica l’actualitat.
A Petons, el dolor de la pèrdua conviu amb l’erotisme del record. Tot i tractar-se d’un aplec dedicat a l’esposa difunta, la major part de les composicions recorden el temps de vida i, a partir d’un diàleg constant amb els clàssics, evoquen una sèrie d’escenes que conviden a gaudir de l’amor amb l’estimada, que ja ha esdevingut un símbol. La seva representació oscil·la entre diferents imaginaris finiseculars, que van de l’àmbit fantàstic, on la dona és una fada en harmonia amb la natura que l’envolta, al domini del místic, on es transfigura en una essència celestial.
Molt preciós aquest llibre poemes molt bonics que Alexandre escrivia sobre la seva dona, que va morir. Romantiquíssim i meravellós. Em sobta que sigui poc conegut i estudiat, i sobre això cal dir que l’estudi preliminar que es presenta abans de l’obra poètica està molt i molt bé. A més l’edició és molt xula perquè conserva trets del llenguatge original (si no tot).